Tomasz Konieczny (Der Holländer) a la Staatsoper de Viena 2026

L’encapçalament de l’apunt és provocador, exagerat i sensacionalista?, potser sí, però tot té la seva explicació.

Quan em poso a casa, còmodament assegut al sofà per assistir a un streaming d’una representació wagneriana des de la Staatsoper de Viena, una casa d’òpera tan emblemàtica i important en aquest repertori, penso sempre que serà excepcional i la veritat és que amb aquest Der Fliegende Holländer, malgrat la certament enèrgica i a vegades “excessivament brutal” direcció de Bertrand De Billy molt habitual en aquell fossat i amb una orquestra i cor de primeríssima categoria, la sensació no pot ser més decebedora.

Els streamings vienesos es caracteritzen per ser foscos, ja que mai hi ha un reforç luminotècnic per a la televisió, per no desvirtuar, suposo jo, el que veuen els espectadors a la sala, i en aquest sentit el Liceu i la seva moderníssima tecnologia emprada en el Liceu + els passa la mà per la cara, malgrat que el preu liceista sigui per a mi letal en perdre la veritat i la immediatesa del directe, que a Viena és sagrat, i oferir un producte manipulat per intentar millorar-ho tot de manera tecnològica a posteriori.

Hi ha molts moments de la transmissió amb risc de perdre la vista, perquè l’escenari és totalment fosc i no es veu res, només en els primers plans la nitidesa i la perfecció d’imatge és total, per tant, la producció, ja antiga, de Christine Mielitz (l’any 2014 a IFL ja m’en queixava), amb escenografia i vestuari de Stefan Mayer, no s’aprecia com caldria.    És una producció que no pot molestar als “puretes” de la tradició, però tampoc poc engrescar a la modernor més trencadora, funciona, amb algunes coses més que amb altres, però no hi ha missatges soterrats o segones lectures que necessitin una explicació prèvia abans d’entrar al teatre per fer-nos combregar amb rodes de molí o mostrar-nos el nou i redemptor camí de la veritat wagneriana. Funciona malgrat que aquella “modernitat” que volia mostrar la directora l’any 2003 quan es va estrenar, ha quedat consolidada com una proposta “clàssica de la casa” que deu ser el pitjor càstig per algú que pretén ser modern. El final és digne dels Pastorets dels Lluïsos de Sant Andreu dels anys 70 del segle passat.

I ja em perdonareu que hagi començat per la part escènica que no és ni vol ser, la norma de la casa, però com que la resta en quatre línies estaria dit, així m’he pogut esplaiar una mica.

El mestre Bertrand De Billy, com ja us he dit, fa una direcció molt enèrgica. Mai l’havia vist i sentit amb aquesta “violència dramàtica” com volent marcar personalitat a una representació condemnada. Sempre m’ha semblat un bon director, fins i tot quan en el Liceu el protestaven els habituals i en un moment molt complex que haver de fer front a la direcció musical de la casa, però personalitat no en tenia gaire, un bon “kapellmeister”. No ha tornat més i em sembla injust aquest tracte amb els ex de la casa, tot i que potser no volen tornar de tan bé com els varen tractar.

A vegades la fabulosa orquestra de la Staatsoper sembla que se li desboqui i algun instrument no acaba de quadrar amb la resta, però és innegable que ell, musicalment parlant, a banda del nivell ja comentat de l’orquestra i també del cor, tot i l’excessiva presència del so que em sembla desequilibrat i que fa que sentim al mestre apuntador amb claredat en més d’una ocasió, és el millor i més notable. Tot i que faria un retret a la sensació de desgavell en tota la gran escena coral del tercer acte amb el doble cor (mariners i fantasmes del vaixell) i els efectes de tempesta emprats per crear un clima de terror.

Tot i que en Wagner el director musical i la resposta de l’orquestra és fonamental i quan hi ha cor, com és el cas, també, l’òpera són solistes vocals i en aquest cas el que ens proposa Viena és mediocre i dolent i per això encapçalo dient que la millor és la Mary de l’excel·lent mezzosoprano Stephanie Maitland, una secundària esplèndida, que curiosament és l’única a no rebre bravos. És clar que potser els micròfons l’afavoreixen molt.

Tomasz Konieczny, tret que alguns dies se li apareix la Mare de Déu de Częstochowa (la moreneta polonesa) i canta amb dignitat com les dues darreres vegades i potser úniques que li recordo són, els Kurwenal del Liceu (debut en el rol i al teatre) i tot seguit el mateix rol al MET, la resta d’ocasions sempre m’ha semblat, cridaner, destraler i tècnicament deficient, sobretot si el que canta és un Wotan, un Mandryka o un Holandès. Si cantés l’Alberich… passa que t’he vist! I no és que aquest rol s’hagi de cantar malament, però sovint la caracterització maligne del personatge fa passadors tots aquests defectes, com a mostres de teatralitat enganyosa. Com a Holandès no es poden fer més barbaritats de mal cantar que el que denota aquest streaming, amb canvis de color, timbre irritant, sons fixats i calats, mala col·locació de la veu i incapacitat pel matís. Diuen els entesos que el seu alemany és infecte, però en això no puc opinar. L’Holandès és un personatge torturat i malaltís, d’acord, però Wagner ho mostra a la perfecció amb un cant obscur, farcit de matisos i de fraseig, però mai absent d’elegància (Vab Dam en el record!). La veu ha de ser poderosa i la de Konieczny ho és i molt, però aquest és l’únic recurs que fa servir i cantar malamen és imperdonable en tots els repertoris i en el wagnerià que tant estimo, més mal em fa i curiosament, és on el públic (el wagnerià sobretot) es mostra més permissiu. La història wagneriana recent està farcida de mals cantants que han triomfat cantant malament, començant per Bayreuth i fent carrera a la resta de teatres amb l’etiqueta de com que ha cantat a Bayreuth deu ser bo. No, Wagner no es pot cantar així i necessita tanta dedicació i musicalitat com ho necessita Mozart, Rossini, Verdi i Strauss, i ja em perdonareu per mencionar els més meus. Konieczny fa una entrada desastrosa i el més incomprensible, és que acabant com acaba el “Die Frist ist um”, cridat i desafinat i amb un agut calat, hi hagi un intent d’aplaudiment amb algun bravo. Ni que ho hagués fet bé!. Abans el public vienès Viena no hauria aplaudit mai a Uhde, Hotter, London, Weikl o Struckman, després de la narració. Després de sentir coses com les imprecacions de l’Ortrud de la Ludwig, la Rysanek, la Marton o la Meier en una enfervorida reacció demoníaca, tots hem vist com un teatre esclata amb bravos i quan això és el resultat de la catarsi, fins i tot és colpidor i comprensible que el públic esclati encara que el discurs musical de Wagner no ho permeti, en aquest cas només s’aplaudeix un cabal de veu desbocat com una riera del Maresme en una llevantada de setembre. Horrible! I no millora en el duet amb Daland, ni posteriorment amb Senta, és un Holandès terrible en el pitjor sentit de la paraula. No cal dir que l’equivocat soc jo, perquè el públic en acabar, esclata com si hagués sentit cantar a un dels anteriorment citats en una de les seves millors nits.

Les coses no milloren amb la Senta, per a mi desconeguda del tot de la soprano Erica Eloff, que a Sud-Àfrica d’on prové o a Linz on canta habitualment, deuen conèixer, però el Primer Món operístic no, i no m’estranya, perquè com a Senta ho té veritablement complicat fer alguna cosa a la vida, però ja se sap que quan Viena tira del fons d’armari, troba solucions galdoses. És el que tenen els teatres de funció diària, però per a un streaming podien triar millor. És una soprano lírica per a un teatre de províncies que vulgui programa “Im weißen Rößl”, res més. Posseeix un so feble, sovint de soubrette. Comença en pianíssim i primer, ingenu de mi, vaig pensar que era un recurs interpretatiu per cridar l’atenció del públic, però tan bon punt ataca la balada ja em vaig   adonar que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar i que de recurs res, la veu no té la consistència de tota Senta lírica, ja no parlo de dramàtiques que també han cantat el rol, que vulgui fer-se respectar. El timbre és ingrat i l’emissió feridora i tendent a imitar l’aviram esvalotat abans de llençar-li el blat de moro. Es reserva tota la seva capacitat per emetre crits pel diabòlic i compromès final del tercer acte un “Hier steh’ich-treu dir bis zum Tod!”, per oblidar. La  veu és el que és i passa per ser una de les pitjors Senta que he sentit mai.

Daland és Franz Josef Selig, i aquest si que no ha de demostrar res, la solvència és sobradament contrastada i només puc dir que la veu està deteriorada pels anys, amb aquella oscil·lació ingrata que tant perjudica el cant i ell fa el que pot per intentar atorgar al rol de tota la prestància que cal. En aquest cas em sap greu perquè és un cantant que m’ha fet gaudir i ni és el seu millor moment, ni el que l’envolta l’animava a superar-se. Ell és el millor de l’equip vocal, cal no deixar-se endur per l’enrabiada.

.L’Erik és Andreas Schager i malgrat que l’altre dia comentant el Siegfried de la ROH em va sorprendre el bon estat vocal i el seu cant molt més matisat del que és habitual en ell, en aquesta transmissió vienesa mostra la seva pitjor faceta, amb un cant al límit, amb una incapacitat de fer musica amb musicalitat i elegància, i el seu “Willst jenes Tag’s du nicht dich mehr entsinnen” del tercer acte és un cúmul d’evidents mostres de passar-ho malament i vorejar més d’una vegada un accident gallejador, és terrible. El bravegen molt al final, és clar.

Com no ha de ser bona la Mary amb aquest panorama? per poc que ho sigui, esdevé per comparació, la reencarnació de Margarete Klose

Hiroshi Amako es el jove mariner que sembla fer mèrits per cantar el Mime.

Què voleu que us digui més! El despropòsit és total. Un streaming ha de mostrar el millor de cada casa i malgrat que una mala nit la pot tenir tothom, la sensació de deixadesa de l’Òpera Estatal de Viena mostrant les seves febleses d’aquesta manera, és si més no, sorprenent, com ho és, la reacció entusiaste del públic davant d’una demostració manifesta del mal cantar, és absolutament devastadora.

Aquí no fa gaire, la FOC ens va presentar un Der Fliegende Holländer amb una dignitat que ja voldrien.