Jacques Brel va composar La ville s’endormit un any abans de morir, quan va tornar de la polinèsia per gravar el seu darrer treball discogràfic, Les Marquises, en unes condicions de salut molt deteriorades pel càncer de pulmó.
La melodia acarona com una cançó de bressol i la poesia sempre tendre, melancòlica i amb les metàfores característiques sempre a la poesia deBrel, son d’una senzilla bellesa.
No és segurament ni la més coneguda ni la millor cançó de Brel, però m’agrada molt.
La ville s’endormait
Et j’en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s’endormait
Et j’en oublie le nomEt la nuit peu à peu
Et le temps arrêté
Et mon cheval boueux
Et mon corps fatigué
Et la nuit bleu à bleu
Et l’eau d’une fontaine
Et quelques cris de haine
Versés par quelques vieux
Sur de plus vieilles qu’eux
Dont le corps s’ensommeilleLa ville s’endormait
Et j’en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s’endormait
Et j’en oublie le nomEt mon cheval qui boit
Et moi qui le regarde
Et ma soif qui prend garde
Qu’elle ne se voie pas
Et la fontaine chante
Et la fatigue plante
Son couteau dans mes reins
Et je fais celui-là
Qui est son souverain
On m’attend quelque part
Comme on attend le roi
Mais on ne m’attend point
Je sais depuis déjà
Que l’on meurt de hasard
En allongeant le pasLa ville s’endormait
Et j’en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s’endormait
Et j’en oublie le nomIl est vrai que parfois
Près du soir les oiseaux
Ressemblent à des vagues
Et les vagues aux oiseaux
Et les hommes aux rires
Et les rires aux sanglots
Il est vrai que souvent
La mer se désenchante
Je veux dire en cela
Qu’elle chante d’autres chants
Que ceux que la mer chante
Dans les livres d’enfants
Mais les femmes toujours
Ne ressemblent qu’aux femmes
Et d’entre elles les connes
Ne ressemblent qu’aux connes
Et je ne suis pas bien sûr
Comme chante un certain
Qu’elles soient l’avenir de l’hommeLa ville s’endormait
Et j’en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s’endormait
Et j’en oublie le nomEt vous êtes passée
Demoiselle inconnue
A deux doigts d’être nue
Sous le lin qui dansait.Jacques Brel 1977
IN FERNEM LAND 
No conocía esta canción, no soy de su generación pero me encanta la forma tan cruda y a la vez tan tierna e inocente de decir los textos. También me gusta mucho como pronuncia el francés.
M'agradaM'agrada
es curiós que potser el millor cantant francès (perdó Brassens, perdó Ferré) tant per l’intensitat de la manera de cantar com per la qualitat literària de les lletres que son autèntics poemes sigui belga i que llestos son els francesos que quan una persona es excepcional vingui de on vingui el fan seu, Picasso, Dalida (que ahir hagués fet 75 anys d’estar viva), Mariano, Brel…
M'agradaM'agrada
M’agrada la cançò, però res tan profund, tan de pell, tan desgarrat, com el Ne me quitte pas…
M'agradaM'agrada
La cançó és una maravella, tant per la música com per la lletra, com totes les d’ell. Conec la seva i m’encanta.Una de les meves enamorades és la canço “Les vieux amants”.
Isolda
M'agradaM'agrada
Ara feia temps que no escoltaba a Brel, sempre m’ha agradat molt però se m’oblida posar-lo. Gràcies per tornar-lo a recordar, passa el temps i continua sent maravellós.
M'agradaM'agrada
¿De dónde sacas tiempo para hacer estas joyitas, xiquet? Me maravillas…
Mks.
M'agradaM'agrada
D’acord amb el Brel i la ca´çoc, pero que en dieu de les fotos? Son una marevalle!
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim por este post tan bello que has creado. Si Jacques Brel era pura poesía en sus canciones por la perfecta simbiosis entre texto y música, tú has aunado y añadido a la del belga el mensaje de las imágenes, que hablan por si solas en la calma y en el silencio intimista y contemplativo de la noche…
De nuevo, felicidades por este blog que, desde que lo creaste, lo sigo con fidelidad,admiración y entusiasmo.
M'agradaM'agrada
Jo era molt joveneta i xerrava amb de frivolitats amb gent de la meva edat. D’una radio propera vaig sentir la veu d’un home: “Au premier temps de la valse…”. Vaig deixar la colla que seguia parlant i em vaig anar acostant al so que m’estirava. ¿Alguna cançó reflecteix més be la imparable invasió de l’amor?
Olympia
M'agradaM'agrada
Ja sé que emblo un disc ratllat (avui en dia aquesta expressió està una mica fora de lloc, oi?, i potser seria més adient dir que semblo un “bucle”, no et sembla?), 🙂 però aquest “post”, Ximo, és preciós, tant per la cançó com per les fotografies que la il·lustren.
Brel, i Brassens, i Farré, i Barbara, i Moustaki… van ser aquelles veus franceses que ens van portar aires nous en aquells temps en què, si-us-plau-per-força, tocava respirar olors estantisses i que van influenciar de tal manera el món de la cançó, que aquí se la va arribar a adejctivar amb molt d’encert com a “nova”.
De tota manera, precisament en aquest darrer disc de Brel (“Les marquises”), hi ha una cançó, “Les F…”, on Brel deixa anar tota la seva mala baba envers la totalitat de la societat flamenca i el que per a ell significava aquesta societat (cal no oblidar que ell mateix n’era, de flamenc, però de parla francòfila) arremetent fins i tot contra la llengua pròpia d’aquesta societat amb uns versos duríssims i , al meu entendre, totalment injustos: “Et moi je m’interdis d’obliger nos enfants / qui ne vous ont rien fait à aboyer flamand”.
És un retret que sempre li he fet a Brel, un cantant que m’ha emocionat com pocs tant pel que canta com per com ho canta, però no m’he pogut estar de dir-ho.
En aquesta adreça:
http://www.cantautors.com/cantautors/miquel-pujado/estudi-comparatiu/index13.php,
si voleu, hi trobareu un lúcid i raonat comentari de Miquel Pujadó que parla del conflicte lingüístic de Brel.
No em puc estar, tampoc, de dir que la magnífica versió que del seu “Plat Pays”, que fins i tot va ser considerat a tota Bèlgica com un himne nacional oficiós, hi ha la magnífica versió que en català en va fer el poeta badaloní Joan Argenté (“El clar país”) versió que, segons em va explicar un dia el mateix poeta, Jacques Brel va conèixer i per culpa de la malaltia que se’l va endur a la mort quan encara no havia fet 50 anys, ja no la va poder gravar ell mateix en català tal i com era la seva intenció.
M'agradaM'agrada
Hola Ximo, soc el Josep. No saps que content qu’ estic al veure la lletra de la canço de Jacques Brel. Tinç el disc, pero volia tindra la lletra d’aquesta canço que sempre m’agradat tant. ¡Moltes gracies i andavant!
M'agradaM'agrada
Hola a tots, especialment al Josep i al Olave, que és la primera vegada que els he motivat a deixar un comentari i potser la Pilar també en el meu blog no aixì a http://www.toies.wordpress.com
Sent conscient que no he posat la cançó més emblemàtica o la més bonica, tal com reclama la Teresa amb el “Ne me quitte pas” o la Isolda amb declarant “Les vieux amants”, com la seva, el gran Brel ens ha convocat a tots.
A l’Awake li diré, primer gràcies i segon que el temps el trec d’hores de son, no hi ha altre manera.
Brel crec que seguirà donant-nos sempre la satisfacció que produeixen el més grans, més enllà del temps i les modes, la seva obra és un llegat important i espero anar traient de l’oblit cançons per fer-me i fer-vos, un regal.
M'agradaM'agrada