Ahir dissabte, en el Saló de Cent del Ajuntament de Barcelona es va celebrar el tradicional acte inaugural de la Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas. Aquest any celebrem la 45ª edició i s’han apuntat més de 490 participants. Sense cap mena de dubte un rècord que haurem d’analitzar segons els resultats finals. Que vingui molta gent no garanteix la brillantor dels participants.

Han estat tants els participants inscrits, que les primeres proves eliminatòries s’han fet en sis ciutats del món, per tal de fer una primera tria.

Per accedir al Saló de Cent, ahir hi varen haver més controls que de costum, potser la ciutat estava sota els efectes de l’amenaça terrorista.

Ple fins a la bandera, com de costum, per escoltar el pregó, aquest any a càrrec de la Sra. Elena Cambó i sobretot per escoltar el concert, cada any a càrrec d’una lluminària relacionada amb el concurs o l’actualitat liceuenca, musical o barcelonina. Ens havien anunciat la Teresa Berganza, però un cop més i fidel a la seva llegenda negra, ha cancel·lat, però potser millor i deixeu-me ser cruel, doncs la substitució ha anat a càrrec de la Violeta Urmana, la soprano guanyadora del primer premi femení (aleshores mezzosoprano) del any 1992 i avui un dels estels més rutilants del panorama actual. Però anem per ordre.

La Sra. Elena Cambó ha fet un pregó de pàgines viscudes i desprès a fet unes reflexions, l’enèsima vegada que les escoltem, sobre la relació de Wagner i el nazisme. Ha defensat la teoria o així m’ha semblat entendreu, ja que l’avançada edat de la senyora feia que tot sovint no l’acabéssim d’entendre, que la ideologia wagneriana era molt propera al ideal nazi i que la família va fer costat a Hitler, i bla, bla, bla. Tot això barrejat amb les vivències personals del seu pare portant-la al MET a veure un Lohengrin amb la Flagstad i el Melchior i la influència del tenor Viñas a la societat catalana, al wagnerisme i a Barcelona. Res de nou més enllà de veure a la filla de Cambó com si estiguéssim a la saleta prenent un te amb pastes entre amigues de l’altíssima burgesia.

Tot seguit ha sortit la Sra. Violeta Urmana i caram! Les venerables pedres del gran saló ciutadà han trontollat amb aquesta veu prodigiosa, amb aquest estil tan depurat, amb aquest control absolut dels mitjans. Ja fa 15 anys que està circulant per a tots els millors teatres del món i cantant rols de soprano dramàtica o de lirico spinto i la veu està més sana que mai. Quin goig i quina glòria escoltar-la.

El recital amb acompanyament al piano per l’habitual Jan Philip Schulze, ha sigut com un petit resum del que va fer el 22 de gener de 2007 al Palau de la Música.

Ha començat amb quatre lieders de Richard Strauss: Die Georgine, Frühlingsgedränge, Befreit (ha estat senzillament prodigiosa) i la inefable Cäcilie.

Tot seguit ha cantat dos lieders d’Hector Berlioz, Villanelle (magnífica) i Le spectre de la rose (he sentit versions més emocionants tot i cantar de manera precisa i impecable).

Amb els quatre liders de Rakhmàninov, V mol’ chani nochi tayny op4 nº3, Kak mne bol’no op21 nº12, Zdes’khorosho (gloriosa) i Vesennije vody (avassalladora interpretació, llàstima del pianista) hem arribat al moment àlgid d’aquest recital. De genollons, amb el reclinatori de les grans ocasions i a primera fila per rendir-se amb la veu i el cant portentós i aparentment fàcil de la Urmana.

Ens quedava la traca operística del final amb un Pace, pace de La Forza del Destino (Giuseppe Verdi) on ha demostrat que no hi ha ningú que reguli i ataqui els pianíssims com ella en tot el panorama actual, i que estem davant d’una soprano verdiana molt important.

El Saló de Cent ha esclatat amb l’erupció provocada per aquest volcà vocal i hem tingut tres propines, un lieder desconegut per a mi de Richard Strauss, amb clares reminiscències de Die Frau ohne Schatten en l’acompanyament pianístic i amb un final digne dels valsos del Rosenkavalier. Després ens ha regalat un Vissi d’Arte (Giacomo Puccini) pletòric però fred (és el que menys m’ha agradat de tot el recital) i finalment amb las Coplas de Curro Dulce de Ferran J.Obradors, que en qüestió de set dies l’hem escoltat dues vegades, diumenge al Liceu, tancant el recital del Villazón i avui tancant definitivament el de Violeta Urmana. No vull ser cruel i no entraré a comparar ambdues versions. Tan sols diré que a la Urmana també se li poden fer retrets. Amb quin idioma ha cantat l’obra d’Obradors?.

Entre les digníssimes autoritats comptàvem amb la presència de la meva estimada Ileana Cotrubas i de Raúl Gimenez com a membres del jurat i de Joan Matabosch. Espero que al acabar el magnífic recital hagi anat amb l’agenda per tal de trobar forats per que la Violeta Urmana ens vingui al Liceu.

Sort a tots els concursants i espero que el jurat no hagi de declarar premis deserts i que els guanyadors tinguin un potencial com el de la guanyadora de l’edició de l’any 1992.

Us deixo algunes perles de les que ha cantat avui però provinents d’un altre recital en directe amb acompanyament al piano de Jan Philip Schulze (com avui).

• Befreit (Alliberament) op.39 de Richard Strauss
• Zdes’khorosho (que bonic és aquest lloc) op.21 nº 7 i Vesennije vody (aigües primaverals) op.14 nº11 de Serguei Rakhmàninov