El “Land ohne Musik” (el País sense música) com va dir Oscar Adolf Hermann, fent referència a Anglaterra, ens ha donat un dels músics més creatius, inspirats i genials, Edward Elgar.

Més enllà de la Pompa i Circumstàncies, que malgrat la càrrega popular, populista i patriotera que porta a sobre, cada vegada que la sento em donen ganes de cridar amb la veu més republicana possible, God Save the Queen, Edward Elgar va escriure un opus no gaire extens però contundent, amb 2 simfonies (la tercera va quedar inacabada), els oratoris (Lux Christi, The Apostles, The Kingdom i El Somni de Gerontius), el concert per a violí i el memorable concert per violoncel i multitud de peces per orquestra, carregades d’encisadores melodies o de pomposes marxes per a millor glòria d’un imperi que s’estava acabant.

És cert que la música d’Elgar va associada a l’opulència i la pomposa solemnitat de la cort britànica, però si fem especial atenció en les peces menors, ens adonarem de la capacitat que tenia per desenvolupar petits i senzills temes melòdics, amb un tractament de la corda sorprenent. És una música tendre, sense pretensions de fer-nos posar drets en un concert dels Proms londinencs, fent voleiar les banderoles del ex imperi.

Va col·laborar sempre amb la monarquia per tal de posar-li al país la banda sonora necessària per aixecar els ànims d’un període convuls, com va ser la primera guerra mundial, col·laborant amb composicions de caire patriòtic com Carillon, per a narrador i orquestra.

Acabada la guerra es va retirar a la campestre Sussex per tal d’escriure el seu testament musical, el concert per a violoncel i orquestra i tot el corpus cambrístic (la sonata per a violí, el quartet de corda i el quintet amb piano).

La música d’Elgar no és innovadora, ans el contrari s’atura i no vol anar més enllà com tants d’altres varen provar. Ell, com Richard Strauss, va romandre fidel a la seva estètica i a una concepció del món absolutament perduda pels esdeveniments i la història.

Admirador de Richard Wagner, va voler fer un contrapunt a la Tetralogia amb una trilogia religiosa que no va poder acabar.

La música escrita pels oratoris religiosos, és la més operística que va escriure, ja que quan va tenir l’encàrrec de fer una òpera “The Spanish Lady” al final de la seva vida, tan sols va tenir temps de escriure uns pocs esbossos.

Us proposo escoltar la primera de les cinc cançons que componen el cicle Sea Pictures, Op.37, Sea Slumber-Song, composades entre 1897 i 1899, per a contralt i orquestra, en la versió de referència que varen gravar a l’any 1965 l’insigne Janet Baker i Sir John Barbirolli al capdavant de la London Simphony Orchestra.

El text és de Roden Noel

Sea-birds are asleep,
The world forgets to weep,
Sea murmurs her soft slumber-song
On the shadowy sand
Of this elfin land;

“I, the Mother mild,
Hush thee, O my child,
Forget the voices wild!
Hush thee, O my child,
Hush thee

Isles in elfin light
Dream, the rocks and caves,
Lull’d by whispering waves,
Veil their marbles
Veil their marbles bright,
Foam glimmers faintly white
Upon the shelly sand
Of this elfin land;

Sea-sound, like violins,
To slumber woos and wins,
I murmur my soft slumber-song,
My slumber-song,
Leave woes, and wails, and sins,

Ocean’s shadowy might
Breathes goodnight,
Good-night…
Leave woes, and wails, and sins,
Good-night… Good-night…
Good-night…
Good-night…
Good-night… Good-night…

[splashcast PGRX6429OQ]