Em vaig llevar com qualsevol dia, bé com qualsevol dilluns. Tenia als italians a l’empresa. Jo en aquell temps feia poc havia començat a treballar per una multinacional italiana i quan venien els caps d’Itàlia, ja se sap que anàvem una mica de corcoll.
Encara amb la mandra a les orelles, vaig anar a buscar el tren i cap a Sant Feliu. El mati es presentava distret, amb reunions, presentació de balanços i totes aquestes coses que fa tants anys que m’acompanyen i que diguem que no em fan l’home més feliç del món.
Amb això que rebo una trucada telefònica, eren quarts de dotze del matí, potser migdia.
– Hola Jaume que hi ha?
– El Liceu s’està cremant. Una gran columna de fum s’enlaira per sobre la teulada i el sostre sembla que ha cedit. No hi ha res a fer.
Durant tot el matí no va parar el telèfon, era un condol generalitzat, una negació mental ens paralitzava, mentre els companys em miraven una mica apanats, però estranyats que la notícia m’hagués sotmès en un estat lamentable.
Ja no vaig fer res de bo en tot el dia. Recordo que alhora de dinar vaig mirar les imatges per televisió i em semblava com una pel·lícula, no ho acabava de assimilar com una cruel certesa. Tan aviat com vaig poder vaig agafar el tren i ens varem trobar amb el Colbran, tot seguit varem anar cap a la botiga on treballava en Jaume, punt de reunió i tertúlia de molta gent de la colla. També va venir el Felip, ja en un estat de salut molt debilitat per la malaltia. Tots plegats varem anar en comitiva pel carrer del Pi, enfilant Cardenal Casañas, per anar cap a la Rambla.
És respiraven cendres i quan arribaves al davant no et podies imaginar res. La façana intacte no deixava entreveure el que tots ja havíem vist o intuíem. Una munió de gent, de curiosos, de liceistes de tota la vida estàvem atònits, callats, amb els ulls molls i respirant aquella olor intensa de cremat, mentre les cendres voleiaven emportades pel vent, Rambla amunt i avall, sense voler moure’s del lloc on feia unes hores encara eren velluts gastats, motllures menjades pels corcs i sobretot sentiments, vivències, nits de glòria i d’història musical, d’amors a dalt de l’escenari i a la sala. Moments gloriosos que cremats per ves a saber quins designis, encara perduren vius, presents, inamovibles en els racons més emotius de la nostra memòria.
Aquella olor antiga, aquell grinyolar de les cadires, aquelles instal·lacions decimonòniques, aquelles escales del carrer Sant Pau, tant plenes de records, d’hores i hores de cues memorables, de baralles, de corredisses, d’amistats, de Tebaldistes, Cossotistes, Caballistes i Aragallistes, de Dominguistes, Carreristes, Martonians o Gruberovarians, de Wagnerians i Belcantistes.
Tot això voleiava amb les cendres que s’escapaven com l’últim alè de milers de goles que cridaven mudes amb el plor i el crit col·lectiu, més sincer i sentit, avui fa 14 anys.
Aquest Liceu que tenim ara, copia absurda d’aquella sala inoblidable, ha renascut amb nova força i empenta, però això ja és un altre història per un altre dia.
IN FERNEM LAND 
Jo també vaig rebre una trucada de casa… Ma mare i ma germana ja havien vist una columna de fum des de la platja, imposible saber què estava passant, però era aprop… Quan van arribar a casa ho van sentir per la ràdio… Jo no m’hi vaig atansar, no vaig tenir esma…
Després van venir les temporades de l’exili…
Altra cosa és que m’agradaria més tenir un teatre d’òpera com ara el de Goteborg, modern i on es vegi bé i s’setigui còmode a tot arreu…
M'agradaM'agrada
Només d’imaginar-m’ho em poso malalt…
M'agradaM'agrada
Precisament ahir li ho explicava al meu fill de deu anys.Jo també era a la feina (i també a Sant Feliu), havia de ser un dia qualsevol, però també em van trucar, també vaig plorar i també em vaig deseperar. Com tots vosaltres, també vaig viure l’exili i ,com tots pel que veig, també ho recordo cada any. Només una cosa ha canviat: abans ho feia en soledat, ara envoltada d’amics. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Jo vaig rebre la noticia a través d’una veina i amb indifèrencia perque no m’ho creia, si,si,!! em deia la veina” mira per la finestra hi veuras el fum” tot seguit axí ho vaig fer-ho. una fumera enorme es veia prop de casa, peró encara em resistia a creur’ho, quan vaig adonar-me de la crua i desesperant realitat, vaig caure plorant al silló i amb uns segons passà per la meva memòria,els moments més entranyables viscuts en aquest teatre,amb,amics,familiars, coneguts,part dels nostres records també es cremava. És una sensació molt triste i dificil d’explicar.Al mateix temps s’ha cremat també part de la meva història. Sota aquest nou teatre estan enterrades la meva joventut, il.lusions,alegries, tristeses,aconteixements,fracasos i un sense fi d’etcs, està enterrada part de la meva història.
Ximo, gràcies per haver-ho recordat i perdona l’extensió d’aquest comunicat.
M'agradaM'agrada
Jo estava a casa i la meva mare en va dir que es cremava el Liceu. Una cadena de tv transmitìa el fet en directe i cuan vaig veure que el sostre s´ensorrava vaig compendre que ja no hi havìa res a fer. Un reconte de la meva vida va passar per el meu cap, començant per el meu “debut” com a espectador als meus quinze anys fins al 1994.
Jo no vaig esser gens original i tambè vaig plorar.
M'agradaM'agrada
Vaya, me habéis emocionado. Pensad que aunque los asientos y el escenario sea otro,la energía que hay dentro es la misma: los ecos de las voces de Plácido, de la Caballé, de los latidos acelerados de vuestro corazón en las noches verdaderamente grandes, permanecen. Y vosotros, casi todos, también. Por suerte para mí 😉
M'agradaM'agrada
En aquells temps, jo no en sabia res d’òpera (ara, no gaire més). A diferència de vosaltres, no havia trepitjat mai el Liceu, i em va doldre que desaparegués un símbol de Barcelona, però que, per mi, llavors, tenía connotacions ambivalents (que jo tenía prejudicis, vull dir). Potser per això, a mi m’agrada que l’hagin fet tal com era, però sense algunes de les coses que l’envoltaven (que ara es un teatre Públic, vull dir). Més que fer-ne un de nou, més comode, m’agradaria que un dia poguessin coexistir a Barcelona, aquest ancien théâtre vellutat i daurat, amb un de més gran, mes accesible, per a més gent. Com la Bastille i el Garnier, per exemple. Si, si, ja sé que no som Paris…però posats a desitjar…
M'agradaM'agrada
yo lo que más he añorado del Viejo Liceu es el olor, era una mezcla de rancio, polvo y perfumes imposible de describir pero que loehcé a faltar nada más entrar al nuevo edificio…Pero poco a poco la nueva sala va impregnandose de todos nosostros y ya no es tan ostensible el olor a nuevo de la primera temporada.
Jeus y yo estuvimos en la última función del “Mathis der Maler”,el 29 de enero, las representaciones del día 1 y 4 de febrero quedaron suspendidas desgraciadamente. En uno de los actos no recuerdo bien cual, hubo una hoguera real donde se representaba la quema de los libros… pensé que el retén de bomberos estaría alerta como siempre lo estaban cuando había función. Así fué, la función transcurrió sin novedad…
En casa también se nos nublaron los ojos viendo las imágenes…
En fín ¡tenemos Liceo¡ que yo lo veia de color de hormiga y ¡tenemos BLOG¡ que vivan los dos. Saludos a todos
M'agradaM'agrada
Jo tenia entrada per aquell mateix dia per a veure “Maties el pintor” de Hindemith. No la vaig veure, es clar.
M'agradaM'agrada
Jo tinc les mateixes sensacions que la Teresa (no havia anat mai al Liceu) i sóc testimoni de la teva cara Quim quan vas rebre la fatal trucada…
Tinc al cor el primer cop de trepitjar el Liceu ressuscitat i les emocions de compartir-ho amb tu i de veure el meu primer Turandot….
Des de llavors ha estat i és una contínua descoberta feta amb total amplitud de cor. I això enriqueix l’interior i no té preu material de cap mena. GRÀCIES !!!
pd. el link d’aquest blog per prèmer la foto del Palau de la Música i accedir a la seva agenda de concerts s’ha d’actualitzar: coses del Centenari del Palau!
M'agradaM'agrada
Ferran Mir, si no m’erro és la primera vegada que comentes a In Fernem Land (cada vegada em costa més controlar als nouvinguts)
Espero comptar sovint amb la teva presència.
A tots plegats diguem que, us acompanyo amb el sentiment….
😥 😥 😥
Xavier gràcies per avisar, ja està actualitzada la web del Palau
M'agradaM'agrada
avui he anat al Victoria, no hi havia anat des de les representacions del Liceu a aquella casa, que trist era tot allo per lo molt que estimava el antic Liceu de la meva adolescencia i joventut
M'agradaM'agrada
Si, Ximo, ès el primer cop que escric al teu bloc. De fet, jo fa molt poquet que m’he incorporat a la blocsfera. Però jo no estic tant malalt per la música com tu, encara que faig els meus “pinitos”.
Ja seguirem parlant.
M'agradaM'agrada
Aquell dia estava treballant al despatx del carrer Diputació, encara vivia a BCN, i una secretaria que coneixia la meva afficció per el Liceu em va informar. Vaig baixar fins al Teatre i em vaig trobar amb gent coneguda plorant la desgracia.
De quasevol forma, crec que ha estat un error la reconstrucció al mateix lloc, i la mateixa sala. Avui en dia els teatres es fan amb criteris del segle XXI i no del XIX. Mes espectadors, visibilitat per tots, i ubicació de facil acces.
Els anys del exili van crear la necessitat de viatjar mes per veure mes opera i una vegada reinagurat vem continuar viatjant i amb aquest motiu ara podem gaudir de In fernem land.
M'agradaM'agrada
Preciosa entrada ximo.
Jo no m’ho vaig creure quan m’ho varen dir a la facultat. En acabar les classes vaig baixar a les Rambles i també vaig plorar.
Aquesta copia que varen fer es l’equivocació més gran i l’error més vergonyós que es podia cometre.
El vell Liceu va cremar, el nou hagués hagut de ser nou del tot i ara, quan tothom veiés l’escena frontalment i còmodament asseguts, no recordaríem les sales amb forma de ferradura a la italiana, tan absolutament obsolets i incomodes. Estic d’acord amb el que diu l’Amfortas i en conec a molts que opinen el mateix.
M'agradaM'agrada
No olvidaré nunca aquel trágico día.
Estaba en la oficina y las lágrimas caían mientras iban llegando las noticias de que a pesar que creiamos que lo apagarían ,el tejado sucumbía. Recuerdas, Enric.
Yo mientras lloraba, me decias…. Ya verás como lo reconstruirán y será igual o mejor… Y yo lloraba sin parar.
Era mi 1ª temporada del Liceu y estaba empezando a amar esa música que desconocía y que tú, Enric,
hicistes que calara en mi corazón.
M'agradaM'agrada