La meva evolució en el món de l’òpera és fruit dels anys i de la inquietud per descobrir nous mons i noves sensacions. Hi ha gent que han començat per on jo em trobo actualment, és a dir, em porten molts anys d’avantatge, però això m’és exactament igual. L’experiència musical és una cosa tan personal que s’ha de viure i de interioritzar un cop estem predisposats a rebre nous estímuls. Els condicionants històrics han fet que hagin hagut de passar prop de 35 anys abans que no hagi tingut la possibilitat de veure Pelléas et Mélisande i potser millor que hagi estat així, doncs estic segur que abans no ho hagués fruit com ho he fruit avui a la Staatsoper Under den Linden.

És clar, que poques vegades tindré la possibilitat de tornar a escoltar aquesta obra mestra amb una direcció i una orquestra com la que he escoltat avui.

La Staatsoper Unter den Linden és un dels teatres més importants d’Alemanya i durant el període de la postguerra, el teatre d’òpera de la antiga RDA. La història d’aquest teatre fa freda, tan sols veient el que s’ha estrenat i qui ha dirigit al llarg de tota la seva riquíssima trajectòria.

Avui està integrat en aquesta triada de teatres que nodreixen als berlinesos i al món, d’un nivell operístic envejable. El teatre no és gaire gran, potser més gran que la Komische, però no gaire més, res a veure amb les dimensions del Liceu. Està reconstruït, doncs va patir molts danys durant els bombardejos, però en contra del que es va fer a la zona occidental de Berlín, és va respectar l’estructura i la decoració de l’antic edifici. Després de la re unificació la UDL ha pres una volada impressionant sota la direcció de Barenboim que competeix artística i políticament amb l’altre grandiós director de la Deutsche Opera, Christian Thielemann.

Avui al capdavant de la fabulosa Staatskapelle Berlín i teníem ni més ni menys que el titulat de la Berlín Philharmoniker, l’anglès Sir Simon Rattle. L’experiència trigaré a oblidar-la, m’agradaria no oblidar-la mai, però ja se sap que el anys juguen males passades.

Des de els primers acords s’ha fet evident que estàvem a un altre galàxia. El so càlid i meravellós de l’orquestra, amb una corda privilegiada m’ha fet sentir molt petit i poca cosa. Quina magnificència, quin luxe i quina enveja, és clar que tenint al davant a Rattle una orquestra ha de créixer per força. Quants colors, quina quantitat de detalls, d’atmosferes i de sensualitat auditiva. Quina desolació amb aquest final tristíssim que ens ofereix Debussy. Quina serenitat i quanta música i quina música! Una experiència absolutament colpidora, que com he dit al inici, ha arribat en el moment just i precís, per saber gaudir-la. Dubto jo que fa uns anys m’hagués agradat tant com avui.

Sempre m’ha agradat molt la Magdalena Kožená, però calia saber si al natural la veu no es projectava o si era tan petita com diuen molts. Pel que fa a la seva musicalitat i a la bellesa de la seva veu, no hi havia cap dubte. Doncs bé la Kožená és senzillament fabulosa. La veu no és gran, però tampoc petita. Se la sent prou bé i quan vol, treu més volum. Sap dosificar bé el instrument i malgrat que en algun moment ha quedat superada (com tots els altres cantants) per l’exuberància sonora de la Staatskapelle sota la direcció del seu marit, ha estat exquisida, com requereix el rol. Molt musical, atenta en cada detall de la direcció musical i també escènica, que no la fa parar ni un moment. És una artista de cap a peus i ja ni ha prou de fer cas a tots aquells que es ventilen tota una senyora cantant, amb arguments tan summament mancats d’argumentació. Se que la senyora Kožená, va obtenir un fracàs estrepitós no fa gaire al Covent Garden interpretant la seva primera Cenerentola, però en la Mélisande us puc assegurar que és un luxe asiàtic i que musicalment ha commogut en tot moment i això que el director d’escena li ha posat les coses difícils i si a més tenim en compte que em sembla que ha cantat en un avançat estat de gestació, la proesa encara ha estat més gran.

Deixeu-me que abans que del protagonista masculí, faci esment del segon protagonista masculí, Golaud, el germà de Pélleas, doncs he descobert un baríton fenomenal, amb una veu gran, bonica, que es projecta a les mil meravelles i que ha fet una interpretació formidable, obtenint un sorollós èxit, apunteu el seu nom, és jove i segur que el veurem a tots els teatres, Hanno Müller-Brachmann.

És una llàstima que en una representació d’aquest nivell, e rol titular l’hagin encarregat a un tenor descaradament insuficient pel rol. William Burden no té ni el volum, ni la projecció adequada per fer-se sentir més enllà de la primera fila. Nosaltres estàvem a la segona i crieu-me si us dic que en molts moments ha quedat absolutament tapat. Quan l’he aconseguit sentir, la veu no és lletja però canvia constantment de color, al forçar-la per fer-se sentir. Quina llàstima, doncs amb un altre tenor, el nivell hagués pogut ser escandalós.

Arkel ha estat el veterà Robert Lloyd, que s’ha especialitzat en el repertori francès, com molts cantants britànics. Lloyd tota la vida ha tingut molts detractors, per aquest emissió una mica lletosa, però és un baix, baix i el color és preciós. Han passat els anys, però per un rol com aquest, dona una prestància i una autoritat absolutament ideals pel rol que interpreta.

El breu paper de Geneviève ha estat encarregat a l’emergent Marie-Nicole Lemieux, que no és una contralt com ens volen fer creure els programadors de la música barroca, repertori que l’ha llançat, però si que us puc dir que és una excel·lent mezzosoprano, amb sons acontraltats i amb un cant exquisit. El rol no dona per més, però tots ens hem quedat amb les ganes de que Debusy hagués estat més generós en aquesta part.

Yniold ha estat cantat per un nen solista dels Tölzer Knabenchors, Andreas Nörwald. Excel·lent per bé que els sons fixats habituals en les veus blanques, em treuen de polleguera, com he dit més d’una vegada.

Finalment Arzy i el pastor han estat cantants excel·lentment pel baríton Andreas Bauer, de veu potent i segura.

Fins aquí el gran nivell d’una nit per no oblidar. I la vessant escènica, us preguntareu?, doncs una autèntica porqueria.

Hom espera que una obra com aquesta tan simbolista i a la vegada tan poètica, una dramatúrgia d’acord amb el món sonor creat per Debussy, però si es veu aparèixer a la Mélisande amb una caracterització entre Pipi Calzaslargas o Amèlie, amb un toc de certes mancances mentals i sempre vorejant l’infantilisme més ridícul i en el moment culminant de l’escena de la torre, quan Pélleas vol tocar-li els cabells, ella es tregui la perruca i es quedi quasi calba, a punt per fer l’escena final del Roberto Devereux, no és precisament l’embolcall ideal, ni allò que jo hagués desitjat per la primera aproximació a l’obra.

L’espai escènic era prou suggeridor, però el vestuari era absolutament ridícul, fins hi tot grotesc, El moviment escènic a vegades incomprensible i el risc que corren els cantants fent-los pujar i baixar per una escala (també la Kožená en el seu estat) extraordinàriament empinada i amb uns graons altíssims, està absolutament fora de lloc i ja és hora que algú els hi digui en aquests directors dictadors, que per sobre de les seves genialitats hi ha una tasca musical i vocal que s’ha de respectar. Tot i així hi ha hagut moments d’un cert impacte i una tensió dramàtica notables, sobretot l’escena final, on si he de ser sincer, amb la música, pràcticament ni ha prou per commoure fins a límits extrems. La senyora Ruth Berghaus, autora d’aquest engendre no ha pogut en cap cas distreure’m de l’experiència musical més gratificant dels últims mesos.

Què bona és la Kožená!