Després del èxtasi musical d’ahir, avui aterràvem de ple a l’òpera terrenal i a la passió meridional per les veus, en una de les òperes que més estimo de tot el repertori.

El primer ensurt, tan sols traspassar les portes del teatre, el tenor que havia de interpretar el Don Carlo, Andrew Richard estava indisposat i en el seu lloc cantaria el rol del protagonista Franco Farina. Ja sabeu el que em va semblar aquet tenor en el Don Carlos del Liceu, doncs a les hores comprendreu el desencís i les ganes de marxar cap al hotel o anar a fer un bon sopar, i no és per que en aquesta òpera no hi hagin altres atractius per gaudir-la, però Farina destrossa qualsevol moment on ell hi participa, i el tenor del Don Carlo és poc lluït però canta moltíssim.

Disposat a ser positiu i a gaudir un cop més d’aquesta obra mestra, malgrat que la versió era la italiana tradicional, sense l’acte de Fointeneblau, m’he assegut a la butaca, tot esperant els al·licients que malauradament han aparegut escadusserament i a compta gotes.

Sembla mentida com un instrument com la Staatskapelle, que el dia abans m’havia fet tocar amb els dits les portes del cel, avui es mostres tan contundent, però tan poc matisada que a moments m’ha arribat a molestar.

Aquesta orquestra no sona mai malament, el so és espectacular i la riquesa de les cordes és inalterable, però avui s’ha apreciat molt menys. Mentre que ahir teníem a Simon Rattle oferint tots els matisos possible d’una orquestra dúctil, avui el conductor era un tal Julien Salemkour, que ha fet tot el possible i més, per transformar el Don Carlo en un Strauss tipus Elektra.

Tots coneixem dos o tres moments del Don Carlo, on l’orquestra ha d’explotar, en el duo de Posa i Felip II, en la frase “la pace dei sepolcri”, en el concertant del Auto de Fe a “dammi il ferro” i en el imponent duo de Felip II i el Gran Inquisidor, on les frases amenaçats de l’orquestra esclaten en un final terrorífic. Doncs bé, en aquests moments i en molts d’altres el Sr. Salemkour ha fet esclatar la Staatskapelle amb un decibels exagerats i fora de tota escola i estil verdià, però tan sols en els tutti, doncs tota l’òpera ha estat servida amb uns tempi arbitraris, sense cap mena d’atenció cap als cantants ni crec que al propi Verdi.

Una òpera pot ser interpretada de moltes maneres, escoltant les versions de Solti, Giulini, Abbado, Muti, Von Karajan i tants d’altres em comprendreu de seguida, però avui no tenia res a veure amb Verdi, ni amb l’escola italiana de cant. Era tal la contundència orquestral que els cantants han hagut pràcticament que canta forte tota l’estona i amb molts, però molts moments cridar.

Totes les veus d’avui eren grans, amb projeccions molt notables, a vegades fins hi tot massa, però entre el treball poc matisat del director i el cant estentori dels cantants, he acabat esgotat, amb unes ganes que s’acabés l’òpera, poc habituals amb mi i sobretot amb una indignació majúscula.

Franco Farina no te ni idea de com s’ha de cantar. Això semblarà molt agosarat, sobretot tenint en compte que ell és un cantant professional contractat en molts dels millors teatres i jo no sóc ningú. Segurament per això m’atreveixo a dir-ho ben alt i amb tota la seguretat de la meva ignorància. Aquest cantant és una ofensa al cant i a la música. Aquest cantant tan sols te una veu maca, amb un volum més que considerable i la poca vergonya de cantar per arreu, la resta és purament un desastre, una ofensa a l’orella, una exaltació del “mal canto” amb una tècnica inexistent, uns aguts en forte, emesos des de sota, amb uns portaments exagerats i interminables i amb una escassíssima habilitat per apianar. El seu cant és monòton, avorrit i mancat d’emoció, emet les notes deixant-les al mig de l’escenari, sense cap interpretació. Tan sols en el duo final, ell i la soprano han atacat la part central del duo en piano, però ell ha desfet l’encís immediatament, amb un clàxon més propi per avisar del canvi de torn d’una fàbrica, que d’un cantant líric. Lamentable.

La Elisabeth de Valois l’ha cantat Norma Fantini. Una veu molt important, de soprano spinto i amb moltes possibilitats de fer gran coses, en mans d’un director que pugui extraure tot l’or que te aquesta veu, però avui no era el cas. Ella ha cantat sempre en forte i en l’ària del darrer acte ha estat vulgar i exagerada d’intenció i interpretació. Quina llàstima que amb una veu i un cant tan apropiat, s’hagi malmès en mig de la cridòria general.

El Felip II, en aquestes representacions berlineses s’alterna René Pape i Peter Rose, a nosaltres ens ha tocat el segon. La veu és important de baix cantant o quasi baix baríton, però en cap problema en la zona greu, on els ha clavat tots. A començat, amb el duo amb el Marqués de Posa de manera excel·lent, si bé és veritat que endut per la tònica general de la grandiloqüència i el volum desaforat per sobre del matís, en un paper, que el matís és molt important, sobretot en la seva escena del tercer acte. Rose no ha estat a l’alçada del que m’esperava. El director no l’ha ajudat gens. Després en el duo amb el Gran Inquisidor s’ha refet i a tornat ha deixar anar la caixa dels trons, seguint la perillosa pendent que el director imposava.

Era la primera vegada que veia a Ildiko Komlosi, la mezzo hongaresa, nacionalitzada italiana, que està fent des de fa bastants anys, una notable carrera. La veu és important, amb un centre generós i consistent i uns greus de força impacte. La veu canvia de color en la zona aguda i ha passat una mica sense pena ni glòria per la cançó del vel. En el tercet del jardí m’ha agradat força i en la seva gran escena del final del tercer acte, ha tingut tres accidents, dos de greus i un de lleu. Ja sabem que els accidents son perdonables, sobretot si la senyora s’entrega i canta de la manera que li ha imposat el director i ella sense dosificar ha volgut seguir-li la corrent. S’ha estavellat contra la barrera sonora de l’orquestra i l’ha traspassat, però el resultat ha estat un crit-gall en el agut abans d’iniciar el “sola in un chiostro”, de caire monumental, per després repetir-lo en “un di mi resta” tot i que més controlat.

El Marquese di Posa era el baríton Alfredo Daza, no confondre amb Carlos Daza, que és bastant habitual a Berlín, crec recordar que és el Lescaut de la Manon de la Netrebko i el Villazón. La veu és maca i gran, el cant en altres circumstàncies segur que és millor, però en la seva primera intervenció, en el duet amb Farina, ha desafinat molt. És clar que cantar amb Farina deu ser molt difícil. En la seva primera ària no ha recuperat del tot l’afinació, però amb el duet amb Felip II ha estat molt bé. També en el tercet del jardí. En l’escena de la presó ha estat una mica exagerat i gens matisat. Molt genèric i gens creatiu. Jo crec que pot fer coses millor i la culpa cap al mestre director que ho ha desgraciat tot.

El Gran Inquisidor ha estat el veteraníssim Kurt Rydl, amb la seva veu estentòria de sempre, però amb una acusadíssima oscil·lació, entre patètica i grotesca. Impressió si que feia, però no la que hagués estat desitjable.

En rols menors, l’excel·lent Andreas Bauer cantant el frare, que ahir ja em va agradar força en els dos rols que va cantar en el Pélleas, Anna Prohaska en un Tebaldo una mica histèric. Adriane Queiroz en un dubtosa veu del cel i el pitjor Comte de Lerma que he escoltat mai, amb una entrada en l’Auto de Fe, en allò de “Chiusa sia la porta del tempio” que trigaré mots anys a oblidar.

Estic obligat a parlar de l’escena, oi?. Doncs mireu les fotos que us deixo. Us descric de manera molt escadussera a quins moments de l’obra pertanyen i tot hi així, no us podeu fer càrrec de la immensa porqueria, per no dir el nom més explícit, del que és aquesta producció.

Quan la gent crida i es carrega el Don Carlos de Peter Konwitschny, hauria de veure la distància que separa aquests dos muntatges, per adonar-se’n del que és un muntatge coherent, discutible, però molt més fidel del que pot semblar a primera vista i un altre absolutament buit, incoherent, ridícul i provocador i el que és més greu, extraordinàriament avorrit.

Res de grand opera (aquesta és una opció vàlida), tot en un entorn fosc i opressor d’una família petit burguesa, que després no sabem el motiu esdevé reial.

Ni la ressolució dels duets amorosos és apassionada. Don Carlos i Elisabeth canten el duo “Io vengo a domandar grazia a la mia Regina”, a la taula, pràcticament onmipresent en tot el muntatge, del menjador de la casa. Un assegut al costat del altre però sense tocar-se o ni tan sols mirar-se. La recació de la Reina, davant les supliques del seu fillastre és possar-se a planxar sobre la taula. Si el Rei entre en aquell moment no se que hagués fet amb la planxadora oficial, doncs a la Comtessa de Aremberg per deixar-la sola la desterra.

L’auto de fer també és durant un dinar de la familia, Rei i Reina, infant i Eboli, finalment és invitat a taula el Marqués de Posa, quan és anomenat Duc pels serveis prestats en la revolta dels flamencs.

Aquest quadre, és el que tots els regisseurs que volen causar l’escàndol de rigor, treuen totes les seves escases neurones a relluir. En aquest cas, el Sr. Philipp Himmelmann ha decidit fer-nos sortir 5 pobres comdemnats, en pilota picada, a primera fia, devant dels comensals que son observats per tota la resta, vestits de negres i asseguts en forma de quadrilater, deixant l’espai del devant per l’exhició dels heretjes, que amb evidents mostres de tortures en els seus cosos, serant torturats en presència de tots nosaltres i mullats en benzina, abans de ser penjats de cap per avall a punt per ser cremats, tot just quan cau el teló. Més mal gust impossible, i mes gratuïtat provocadora també. Això no escandalitza a ningú i a Berlín menys.

La segona foto pertany al inici del tercer acte, abans que Felip II comenci a cantar la seva ària. La mateixa idea en mans de Konwitschny, resulta més colpidora. La tercera foto és l’escena del jardí. Quan Don Carlo s’adona que ha errat amb la senyora, s’amaga sota la taula, que és el mateix que m’agradaria haver fet en a mi, per la vergonya aliena que he passat en molts moments de veure aquesta suma de despropòsits.

L’escena potser més ridícula és la cançó del vel. Eboli vestida amb vestit i jaqueta i corbata, igual que la resta de dames de la cort, que més aviat semblen la Pilar Primo de Ribera i la seva secció femenina, fent pràctiques de tir, mentre Eboli maltracta sexualment al Tebaldo, per excitació un pèl lèsbica de les que ho miren. Au, embolica que fa fort i sobretot “épater les burgoises”, que és del que es tracta.

Pobres teatres alemanys, que ha de buscar en aquests excessos inútils i gratuïts el que son incapaços de donar en els aspectes musicals.

El més trist de tot plegat, és que el poc entusiasmat públic berlinès ho ha aplaudit tot sense protestar.

Que s’empassin aquesta porqueria escènica més absolutament igual, però que bravegin a la companyia de cant em preocupa molt.

Tal com ha anat la funció d’avui, al Liceu s’arma la marimorena. Potser ells gaudeixen més?, no, no ens enganyem, la resposta del Pélleas i la del Don Carlo no tenen res a veure. Senzillament molta gent ha sortit amb el cap cot i quatre s’han quedat a bravejar, ahir tothom bravejava.

Jo m’he quedat amb ganes de protestar enèrgicament i ben mirat no sé per que no ho he fet.