STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

ORANGE 2016: MADAMA BUTTERFLY (Jaho-Lemieux-Hymel-Barrard;Duffaut-Franck)

Butterfly Jaho Hymel

Una de les cites anuals amb l’òpera estiuenca passa per Orange, on al llarg dels anys s’han vist magnífiques produccions amb equips vocals i directors musicals de gran renom i prestigi.

En els darrers anys la figura de Roberto Alagna ha capitalitzat l’atenció tot i que en les edicions més recents el gran tenor francès ha utilitzat el festival per experimentar en rols que el desbordaven i que no han contribuït gaire en millorar ni la seva esplèndida carrera, ni en nodrir el festival de veritables i triomfants nits per el record. Alagna aquest any ha descansat d’Orange

La proposta operística de l’edició del Festival del 2016 reuneix dos títols, Madama Butterfly i La Traviata, i es complerta amb un Rèquiem de Verdi, dos concerts lírics; el primer amb música de Gershwin i Bernstein, i el segon amb Yoncheva i Pirgu (el tenor acompanyant als concerts d’algunes sopranos de renom). Continua llegint

ORANGE 2015: IL TROVATORE (Alagna-He-Lemieux-Petean-Testé;Roubaud-de Billy)

Una representació d’òpera és o hauria de ser quelcom més que pujar d’alt d’un escenari una sèrie de cantants i un cor, i anar cantant amb més o menys encert allò escrit a la partitura, fins i tot sense interpretar gaire, llegint i en prou feines, perquè en aquesta ocasió hi ha qui llegeix malament.

Roberto Alagna forma part del comissionat del Festival d’Orange i potser per això és reserva cada estiu la seva participació activa en el festival, fa bé, el públic l’adora, però darrerament  escull malament les òperes que hi canta, fa tres estius un mal preparat Calaf, l’estiu passat un horrorós Otello verdià i aquest estiu un Manrico tardà, segurament poc assajat i amb un esgotament vocal que sent com és un rol que s’adapta o adaptava bastant bé a la seva vocalitat (magnífic fa uns anys a la ONP), en aquesta ocasió ha mal cantat de manera grollera. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

SALZBURG 2014: EL VÍDEO DE IL TROVATORE

Abans d’ahir vaig resistir amb paciència i resignació l’espectacle vergonyant de la producció que el Festival de Salzburg ha presentat aquest any de Il Trovatore i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, el dia 11 d’agost.

No afegiré res del que ja vaig dir a l’entorn de la direcció musical i sobretot de les veus, ja que després de veure aquest bunyol, res ha canviat, ens mantenim entre la discreció, els cops de geni vocal enlluernadors de Anna Netrebko i la incomprensió absoluta davant de la persistència de Plácido Domingo sobre l’escenari oferint una decrepitud absoluta, que res té a veure ja amb l’òpera, el cant i la música.

Quedava la part escènica deguda al director letó Alvis Hermanis, que a jutjar per les fotografies que ofereix el web del propi festival. em produïen perplexitat i curiositat al mateix temps. Tot i així aquest director em va deixar una profunda empremta en la producció de fa dos anys en el mateix Festival de Salzburg de l’imponent muntatge de Die Soldaten, i posteriorment va reafirmar el seu talent en una impactant producció de Jenufa per a La Monnaie de Brussel·les. De ambdues produccions us vaig deixar els corresponents vídeos a IFL: Continua llegint

SALZBURG 2014: IL TROVATORE (Meli-Netrebko-Lemieux-Domingo-Zanellato;Gatti)

Si teniu a la memòria aquell Trovatore que Karajan va dirigir en el mateix Festival de Salzburg l’any 1962 amb Corelli, Price, Simionato, Bastianini i Zaccaria, i a més a més de tenir-lo present és un dels vostres referents quan es parla d’aquesta òpera, com és el meu cas, quasi m’atreviria a assegurar que aquest Il Trovatore que es va representar abans d’ahir en el luxós, elitista i glamurós festival austríac, no us agradarà gens.

No crec que el problema només sigui degut a la comparació lacerant entre uns cantants i els altres, ja que no sóc dels que sistemàticament cregui que tot el que fa referència al passat sigui millor que el que tenim avui en dia, però és que el Festival de Salzburg s’ha estimat apostar per la soprano del moment, és a dir Netrebko, cosa que trobo lògica, i envoltar-la de cantants poc adients, amb l’afegitó indigne de buscar en el nom de Plácido Domingo, un atractiu incomprensible de taquilla, per sobre del seu estat vocal  i de la dubtosa idoneïtat de considerar-lo un baríton verdià.

El resultat també es preveia, com l’Otello de Orange que us vaig portar ahir, un fracàs i la previsió s’ha certificat amb l’escoltada de la transmissió radiofònica de la primera de les sis representacions previstes (sembla ser que també es retransmetrà per TV), que us porto avui a IFL.

Puc comprendre la devoció que molts encara senten per Plácido Domingo, una de les figures més importants que ha donat la història de l’òpera, però després d’escoltar-lo en aquest Conte di Luna, crec que ha traspassat aquella línia que creiem que ell no passaria, i és la del ridícul, un ridícul vergonyós que clama a crits la seva retirada. Jo creia sincerament que Domingo s’hagués retirat molt abans com a cantant, dedicant.se els seus darrers anys a fer de director musical, d’escena o donant classes magistrals, però no cantant i menys de baríton. Continua llegint

LICEU: MADAMA BUTTERFLY (Racette-Secco-Lemieux-Òdena;Callegari)

butterfly 003Ahir va tenir lloc la darrera representació de les 8 programades de Madama Butterfly per aquest mes de juliol que demà acaba, i per tant la darrera representació de la temporada 2012/2013. No podia acabar millor, va començar malament, recordem-ho, amb aquella “La forza del destino” que ja ningú recorda i que demostra un cop més que quasi sempre és una òpera malastruga i que el bicentenari Verdi, també al Liceu, va començar malament. Però avui toca tornar a parlar de Butterfly i ho faig amb goig.

És sense dubte el millor repartiment dels vists aquesta temporada, incloent les representacions del mes de març i aquestes de juliol, per a mi, no caldria que ho digués però encara hi ha algú que creu que en aquest blog l’opinió és pontifical i res més lluny de la meva intenció. És la meva opinió, això sí, amb la que podeu o no estar d’acord, i jo magnànim, em deixo a vegades fins i tot maltractar per tots el que penseu diferent.   Continua llegint

GATTI DIRIGEIX ROSSINI: Petite Messe Solennelle (vídeo)

Frittoli, Lemieux, Gatti, Pirgu, Colombara. Musikverein de Viena, 14 de maig de 2013

Frittoli, Lemieux, Gatti, Pirgu, Colombara. Musikverein de Viena, 14 de maig de 2013

El mestre Gatti, que la propera setmana ens visitarà per dirigir un concert a l’Auditori per commemorar el bicentenari Verdi/Wagner amb l’Orquestra Nacional de França, va dirigir el mes passat al Musikverein de Viena, la versió simfònica de la preciosa Petita Missa Solemne de Gioachino Rossini.

Segurament molts sabreu que aquesta obra va ser escrita l’any 1863 per a dotze cantants, entre ells els quatre solistes, dos pianos i un harmònium. Rossini la va dedicar a la contesa Louise Pillet-Will i va ser als salons del seu palau parisenc on es va estrenar el 14 de març. Els solistes van ser les famoses germanes Marchisio, la soprano Carlotta i la contralt Barbara, el tenor Italo Gardoni i el baix Luigi Agnesi.

La versió orquestral per a gran orquestra la va fer Rossini durant la primavera de 1867. La primera vegada que es va interpretar va ser el 24 de febrer de 1869. Rossini havia mort el 13 de novembre de 1868.

Aquesta versió del mestre Gatti, pel que ja sabeu que professo una devota admiració, ja sigui en la seva faceta simfònica, com en l’operística, compta amb un bon quartet solista encapçalat per Barbara Fritolli, la contralt Marie Nicole Lemieux, el tenor Saimur Pirgu i el baix italià (resident a Barcelona), Carlo Colombara. Continua llegint

ADÉU FÉLIX

Seria l’estiu del 2007 quan vaig començar a conéixer a Félix, un talent excepcional, un poeta de sensibilitat desbordada, una persona extraordinària i exquisida, un ser tocat per els déus.

En aquell temps el seu contagiós entusiasme em va cridar l’atenció, també la seva erudicció, la brillant i poètica narrativa que també emprava en fòrums operístics poc propicis a subtileses literàries.

Més endavant o en una única ocasió vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo personalment a l’entrada del Liceu i deixar-me contagiar per un somriure gratificant. Ens havia escrit aquí a In Fernem Land moltes vegades, no tantes com jo hagués desitjat, i sempre erudit, educat i exquisit.

També m’havia escrit algun correu i fins i tot buscant rastres d’una relació abruptament esquinçada  he trobat més d’un xat al gmail, que en tornar-los a llegir m’han fet mal. Continua llegint

EL GUILLAUME TELL DE ROSSINI SEGONS ANTONIO PAPPANO

Ahir vaig rebre el mateix regal per vies i persones diferents, a qui com és lògic aprofito públicament per agrair el detallàs d’un sant Joaquim prou avançat. Es tracta de Guillaume Tell, l’últim enregistrament de la darrera òpera de Rossini que acaba de sortir al mercat i que he devorat amb fruïció només arribar a casa. Tota sencera, sense interrupcions.

El primer l’he rebut en format virtual i l’altre físic, d’aquells que aviat desapareixeran, és a dir una caixa amb llibret i tres discs que contenen el darrer llançament de l’EMI, amb el que suposa un altre treball rossinià del mestre Antonio Pappano, que després del Stabat Mater, ens presenta aquesta gravació en l’original francès, que tan sols comptava fins ara amb la versió també de la EMI gravada l’any 1973 amb Gedda, Caballé i Bacquier, dirigits per un pulcre i musicalíssim Lamberto Gardelli, però potser mancat de la genialitat que una obra com aquesta necessita.

Després de les integrals en italià de Chailly (en estudi i un cast molt rellevant 1978/79) i la de Muti en directa a la Scala i un cast més irregular (1988), ara ens apareix aquesta versió provinent de la inauguració de la temporada passada (octubre del 2010) a Roma, amb l’orquestra i cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, sota la direcció del seu director titular i amb un cast molt notable, però discutible pel que fa al rol d’Arnold. Continua llegint

FALSTAFF, LA RÚBRICA D’UN GENI

Falstaff, pintura d'Eduard Grützner (1846 - 1925)

Falstaff és, sense cap mena de dubte, l’òpera que m’agrada més de Verdi, un autor que estimo especialment i del que sóc incondicional devorador de la seves òperes.

Sempre que escolto aquesta òpera em sap greu pensar que Verdi ja tenia 80 anys quan la va estrenar i sabia perfectament que aquell si que seria el darrer treball que deixaria per la història, malgrat que semblava que després de la triomfal rebuda de l’Aida, la seva carrera ja estava totalment escrita i difícilment podria dir-nos res de nou.

La fortuna va voler que en la seva vida es creués un jove poeta i music, que no feia gaire que havia dit les mil i una contra ell, ja que representava l’exponent més gran i venerat de la gran i tradicional nissaga de músics operístics italians. Arrigo Boito, un dels representants més destacats dels nous aires que havien de renovar el panorama operístic de la Itàlia de finals del XIX i principis del segle XX, va deixar la genial empremta del seu saber teatral, en la revisió que Verdi va fer del Simon Boccanegra, l’any 1881, a ell encomanada, després d’un escrupolós càsting per trobar aquell poeta que havia de “retocar” allò que Francesco Maria Piave no va acabar d’arrodonir en un drama impossible de García Gutiérrez. Continua llegint

MARIE-NICOLE LEMIEUX EN CONCERT

Marie-Nicole Lemieux

La mezzosoprano acontraltada Marie-Nicole Lemieux (26 de juny de 1975), tan associada a l’òpera barroca, acaba de gravar un disc dedicat a les àries de l’òpera francesa per la casa Naïve, titulat “Ne me refuse pas”, que abraça un ampli repertori no gaire sovintejat en les seves extraordinàries aportacions musicals, amb obres dels següents autors: Jules Massenet, Luigi Cherubini, Fromental Halévy, Hector Berlioz, André Wormser, Ambroise Thomas, Georges Bizet, Camille Saint-Saëns, amb l’orquestra Nacional de França sota la direcció de Fabien Gabel.

Per a promocionar aquest fantàstic disc que encara no he pogut escoltar, la cantant va fer ahir un concert al Théâtre des Champs-Elysées de París que tenint-lo a l’abast, òbviament porto a In Fernem Land.

La veu és important i l’artista i cantant, encara més. És molt d’agrair que de tant en tant surtin veus d’aquesta categoria i artistes d’aquesta sensibilitat, que ens estimulin en mig de tanta prometedora mediocritat. Continua llegint

SON NATO A SOSPIRAR


Potser com a conseqüència d’un cap de setmana magnífic i l’enyorança del bons moments viscuts, també musicals, penso que el millor que puc fer per agrair als amics, la magnífica acollida, companyia i amistat, és oferir un moment musical de bellesa infinita, d’aquells que fan mal a l’esperit, incapaç moltes vegades de pair amb naturalitat, la magnífica conjunció d’una melodia inspiradíssima i la bellesa d’una interpretació intensament emotiva.

Avui us deixo a tots, però en especial a tota la colla “levantisca”, el sensacional duetto que clou el primer acte de Giulio Cesare de Handel, “Son nata a lagrimar/son nato a sospirar”amb les veus del Continua llegint

ARIANE ET BARBE-BLEUE DE PAUL DUKAS

Paul Dukas (Paris 01.10.1865 - 17.05.1935)

Un dels atractius de la propera temporada del Gran Teatre del Liceu és la programació en caràcter d’estrena (El Liceu diu que és estrena a Espanya i a la Wikipedia anglesa diu que es va estrenar a Madrid l’any 1913. Investigaré!, tot i que amb la “Viqui” s’ha d’anar en compte) de l’única òpera de Paul Dukas, Ariane et Barbe-Bleue, escrita entre els anys 1899 i 1906, amb llibret de Maurice Maeterlink i estrenada a l’Opéra Comique de Paris, la nit del 10 de maig de 1907 amb Georgette Leblanc, l’esposa de Maeterlink com a Ariane.

Maeterlink aquí si que va aconseguir l’objectiu que la Leblanc fos la protagonista. Si teniu present el post que vaig dedicar al Pelléas et Melisande, recordareu que vaig comentar que un dels problemes de l’estrena de la genial òpera de Debussy va ser l’airada reacció del gran dramaturg en contra de l’òpera, pel fet que Debussy va triar a Mary Garden com a protagonista. Continua llegint

La portentosa fida ninfa de Vivaldi

la-fida-ninfa

La casa naïve s’ha proposat enregistrar, en aquesta època tan a contracorrent i adversa per la industria discogràfica, tota l’obra d’Antonio Vivaldi.

Ja ho sé que vaig una mica tard, i qui més, qui menys, ha parlat d’aquest enregistrament i dels concerts amb la gira promocional, que varen fer per tota Europa, els artistes del enregistrament que avui porto al blog. A ca la Mei en trobareu ressenya de tot plegat. Jo me’l vaig comprar la setmana passada i ja porto tres escoltades senceres.

La novena òpera enregistrada és La fida ninfa, una òpera de maduresa, que va ser escrita per inaugurar el Nuovo Teatro Filarmonico di Verona, el 6 de gener de 1732, amb llibret del aristòcrata Scipione Maffei, que va ser qui va sufragar la inauguració i les festes que es varen organitzar arran d’aquest nou equipament cultural. Continua llegint

STABAT MATER DOLOROSA

gaza14

Crec que no tot és blanc, ni negre.
Crec que ens manipulen.
Crec que les dones i els nens són utilitzats per crear més rancor i més odi.
Crec que no hi ha voluntat d’acabar amb tota aquesta misèria humana.
Crec que no hi ha, ni bons, ni dolents. Hi ha víctimes.
Crec que hi ha altres conflictes al món, fins i tot amb més morts, que no tenen el ressò d’aquesta barbàrie. Hi ha barbaries de primera i de segona.
Crec que som molts, la immensa majoria, que volem que això s’aturi, que això s’acabi.
Ho vull!!! Continua llegint

GOLAUD ET MÉLISANDE

La meva evolució en el món de l’òpera és fruit dels anys i de la inquietud per descobrir nous mons i noves sensacions. Hi ha gent que han començat per on jo em trobo actualment, és a dir, em porten molts anys d’avantatge, però això m’és exactament igual. L’experiència musical és una cosa tan personal que s’ha de viure i de interioritzar un cop estem predisposats a rebre nous estímuls. Els condicionants històrics han fet que hagin hagut de passar prop de 35 anys abans que no hagi tingut la possibilitat de veure Pelléas et Mélisande i potser millor que hagi estat així, doncs estic segur que abans no ho hagués fruit com ho he fruit avui a la Staatsoper Under den Linden.

És clar, que poques vegades tindré la possibilitat de tornar a escoltar aquesta obra mestra amb una direcció i una orquestra com la que he escoltat avui.

La Staatsoper Unter den Linden és un dels teatres Continua llegint