Mentre passejava pels voltants de la Unter den Linden, sota els til·lers, que és la traducció del nom d’aquesta fantàstica avinguda que va des de el Dom fins la famosa porta de Brandemburgo, en el cor del que fins l’any 1989 va ser la zona oriental i la que millor conserva l’aire del que va ser aquesta ciutat en els moments de màxim esplendor, no podia evitar pensar com era aquella ciutat abans que les bombes aliades la destruïssin de manera absolutament irracional.

La mateixa obsessió que tenen els alemanys en mostra com eren les seves ciutats abans de la Segona Guerra Mundial, com les varen deixar els bombardejos del exercit aliat i com han anat reconstruint, en la mesura del possible, la fisonomia històrica abans de desaparèixer literalment del mapa, és repetia en el meu cap, intentant imaginar els edificis que ocupaven, en relació a les poques mostres que queden del passat, on ara hi veiem edificis ja envellits però construïts clarament en la postguerra.

Veient les magnífiques façanes que encara conserven l’esplendor d’un Imperi cultural i econòmic sense precedents, he sentit la vergonya, el fàstic i el horror del que l’home és capaç de construir i destruir.

Berlín per totes les vicissituds no disposa actualment d’un centre propi, ja que existeix el centre del Berlín oriental al voltant de la esmentada avinguda, però també es va construir un nou centre, un cop la ciutat va quedar dividida per una de les vergonyes més grans de la humanitat.

Com ciutat extraordinàriament vital està construint un nou centre de la ciutat definitivament reunificada, al voltant de la nova Potsdamer Platz, per admiració del món, dels propis berlinesos i dels bocabadats visitants que admirem la força i la potència del disseny dels nous edificis, dissenyats pel bo i millor de l’arquitectura universal.

Tot i això no he pogut evitar fer un exercici molt particular i un tant pervers de situar mentalment als berlinesos que em topava pels passadissos del metro, al teatre o despatxant en les botigues, situant-los sota dos models radicalment diferents de l’educació rebuda.

En la gent jove, no s’aprecien signes evidents d’educacions diverses, molts d’ells ja han viscut la reunificació com una extraordinària oportunitat de tornar a ser, amb orgull, una única ciutat i un únic país. Però no estic segur que en la ciutadania de mitjana edat i en els més grans, això sigui així. Vaig percebre diferències en la manera de vestir, però fins hi tot mirant una mica més en deteniment, en les mirades i en les actituds.

És veu gent demanant pels carrers i el metro, es veuen alemanys que s’han quedat despenjats del ritme vertiginós d’una ciutat que no els ofereix les esperances que tots ells tenien quan per incredulitat del món sencer, a l’any 1989 es va derruir l’últim signe que ens quedava d’una època convulsa i terrible del segle XX.

Que el record del mur siguin trossets de punts d’atracció turística i que en les tendes de souvenirs es venguin pedretes acolorides, com relíquies, que ens volen fer creure que són trosso del vergonyós mur, no deixa de ser terrible i patètic. Com ho és que davant de la mateixa porta de Brandemburgo i al costat de dues estàtues vivents, d’aquestes que inunden les nostres Rambles, una vestida de soldat rus i l’altre de soldat americà, recollint quatre euros per subsistir, alguns dels seguidors del Borusia i del Bayern de Munic (que dissabte passat es disputaven la Copa Alemanya) es saludessin de manera amenaçant, mentre mostraven als atònits turistes el poder de la popular cervesa, alçant el braç de la manera més escandalosa, tal i com no voldríem veure mai més pels segles dels segles.

No vaig tenir pebrots de tirar una foto, em va fer por. D’acord que això també succeeix en qualsevol cap de futbol dels nostres, però veureu allà, en directe, on la memòria ens recorda a tots el que va dur aquella barbàrie, em va provocar un xoc important, sobretot perquè jo continuava cercant la imatge d’un Berlín en plena ebullició amb la música de Kurt Weill i el disseny de la Bauhaus, que se’n va anar a orris per la bogeria d’unes idees, que ara m’agradaria pensar que de manera inconscientment èbria es mostrava tímidament entre els seguidors d’un partit de futbol.

Vull pensar que aquesta anècdota no deixa de ser això, una anècdota sense importància i que el vigor i l’espectacularitat d’una ciutat que sembla que encara estigui a mig fer, esborrarà per sempre els signes de la intolerància. També vull pensar que tots aquells que s’han quedat despenjats i que no son capaços de pujat a un tren que no entenen i que no els vol, podran trobar alguna forma millor de subsistir que vendre velles insígnies i uniformes del exercit del exercit de l’antiga RDA o de la ideologia comunista.

Berlín m’ha meravellat i m’agradaria tornar-hi, més enllà de l’envejable oferta operística.

M’han quedat molts carrers per caminar, molt museus per veure i reveure (tornar al Pergamomuseum és obligat) i moltes passejades Under den Linden amunt i avall, admirant el que es veu i imaginant el que m’hagués agradat veure.

Faré els possibles per evitar una final de futbol, la intransigència i el fanatisme, cada cop em costa més, fins hi tot en la ficció.

La passejada que us mostro d’imatges d’aquests dies amb la banda sonora de la Berceuse de Chopin interpretada per Joaquín Achúcarro, son una petitíssima mostra d’allò que em farà tornar-hi.

[splashcast ZQPC9853IC]