Avui inesperadament: L’heure exquise


Avui ha estat un dia de treball feixuc, semblava que la climatologia ens acompanyava. Un matí grisot, sense gaire visibilitat no m’ha deixat fruir de la fantàstica llum que m’acostuma a portar fins l’oficina.

El mar i el cel es confonien com plom fos i quatre escadusseres gotes embrutaven el vidre del cotxe.

Durant el matí un xàfec primaveral ha netejat l’atmosfera tot just per la caminada diària fins al centre del poble per anar a dinar. El sol una mica poruc, es deixava veure entre els núvols amenaçadors i les clarianes, un cel blavós esplèndid.

Faltava una horeta per plegar i ha començat a ploure amb ganes, hem hagut d’encendre les llums de l’oficina, normalment ara ja no les obrim en tot el dia, no ens cal. Pel carrer baixava l’aigua com si d’una riera civilitzada és tractés i tot just ha deixat de ploure amb intensitat quan ens disposàvem a sortir.

Tot ha estat posar els peus al carrer i una alenada d’aire net i fresc m’ha reanimat de tants papers, extractes i mails, i sobretot la intensa olor del bosc veí i de la terra mullada m’ha reconfortat mentre aixecava el cap, amb els ulls clucs i respirava en profunditat el regal inesperat. Aleshores he vist amb una claredat extraordinària l’arc de Sant Martí doble que em creuava per sobre el cap de dreta a esquerra.

Una de les coses que m’agraden més es conduir i avui creieu-me que ha estat un plaer, potser un reconeixement a la jornada intensa i el trajecte de tornada cap a casa s’ha m’ha fet més curt.
Tot era net, acabat de regar, amb els arbres més verds i ni gota de pols en els camins. El mar amb el blau intens de la tarda m’acompanyava per l’esquerra i el sol que es resistia a amagar-se per la serralada del litoral, m’ha il·luminat casi fins arribar a casa.

Per la radio, la Diana Damrau cantava Schumann (veure crònica del recital al bloc de la Mei i al bloc de la Papagena), i en aquell moment m’he dit, ja sé del que parlaré aquesta nit al infernemlandaires, de l’Heure exquise.

Us deixo a la mezzo Susan Graham cantant L’Heure exquise de Reynaldo Hahn, acompanyada per Roger Vignoles.

La lune blanche,
Luit dans les bois
De chaque branche
Part une voix
Sous la ramée.
Ô bien aimée!

L’étang reflète
Profond miroir
La silhouette
Du saule noir
Où le vent pleure

Rêvons, c’est l’heure

Un vaste et tendre
Apaisement
Semble descendre
Du firmament
Que l’astre irise

C’est l’heure exquise

(Paul Verlaine)

Un comentari

  7. Assur's avatar Assur

    Ahir al vespre, vaig anar a dormir amb la placidesa que em em va encomanar aquesta mélodie, i aquest matí, prenent el primer cafè, la torno a escoltar mentre t’envio aquest comentari, encomanat novament de la placidesa que em provoca aquesta mélodie.

    M'agrada

    Respon
  9. Galvany's avatar Galvany

    Visitar tu bloc es una pura delicia, sepas que cada día disfruto de tus comentarios y descubro nuevas cosas. Gracias
    El lied una pura maravilla acorde con el día.

    M'agrada

    Respon
  11. assai's avatar assai

    El lieder es de una gran delicadeza, o mejor, de una exquisita delicadeza, entiendo que hasta Verlaine se emocionara.

    He leído lo que has escrito y es curioso, supongo que es una sensación común para la gran mayoria que convivimos con este sol mediterráneo tan radiante el sentirnos reconfortados despues de la lluvia. De alguna manera estrenamos el paisaje, todo está mas limpio, más claro …
    L’heure exquise; qui produit una impression très agréable para sa délicatesse… Una fantástica asociación de ideas!!!!!!!
    Gracias -se dice igual en catalán, no?-

    M'agrada

    Respon
  12. Ceph's avatar Ceph

    Este repertorio es maravilloso. Lemieux le dedicó recientemente un disco. Y… cuidado no haya sorpresas en breve… 😉 No diré nada, pero quizás intuyas por dónde vengo, aunque no te guste mucho.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari