Les quatre peces sacres de Giuseppe Verdi no es varen compondre per ser interpretades tal i com ara les escoltem, totes quatre juntes com si fossin un sol corpus compositiu. Eren peces independents sense ànim de ser interpretades a les sales de concert

Si alguna cosa uneix aquestes quatre peces, a part de tenir un mateix pare, Giuseppe Verdi, és el tractament polifònic del cor, en una intensa recerca de la polifonia italiana, amb un llenguatge inmovador, més propi de la seva època però amb les arrels de la tradició dels grans mestres italianans.

Mentre que a la Mesa di Requiem, Verdi segueix un llenguatge purament teatral, hi ha qui ha dit que és la més religiosa de les seves òperes, en aquestes peces corals utilitza un llenguatje molt més lliure. De la mateixa manera que amb Falstaff, l’òpera que es troba en mig de la composició de les peces sacres, Verdi va utilitzar un novíssim estil operístic que llançava absolutament cap al futur l’òpera italiana, llàstima que ningú agafés el testimoni o potser els que el varen agafar els hi va mancar la genialitat de Verdi, en les 4 peces, tenin com a base la polifonia del mestre Palestrina però utilitzant un llenguatge molt proper al text, sense condicionants de la tradició litúrgica, utilitzant harmonies extramadament refinades i modernes.

Verdi no va compondre les peces per ser interpretades en públic. Va ser l’obstinació , tossuderia i admiració cap al mestre que professava Arrigo Boito, la que va aconseguir que es presentessin a Paris, curiosament a l’Òpera, el 7 d’abril de 1898, per bé que varen ser tres, doncs la delicada Ave Maria, no va ser considerada per Verdi, digna de mosrar-se en públic.

L’Ave Maria es va compondre a l’any 1889 per a cor mixt a quatre veus. Escrita en una escala enigmàtica de notes descendents , partint de les veus greus, baixos, contrals, tenors i sopranos.

El Stabat Mater és del any 1897 i va ser escrita per a orquestra i cor mixt a quatre veus. Organitzada en vuit seccions compactes amb extraordinàries estructures harmoniques.

El Laudi alla Vergine Maria escrita a l’any 1886 per a cor femeni a quatre veus, és la més curta de les quatre peces i inicialment es va pensar per ser cantandes per un quartet femení solista. Així és com es va estrenar a Paris, on la contralt solista va ser Marie Delna, la Quickly ideal, segons el mateix Verdi. Sempre va ser molt ben rebuda.

El Te Deum, és del any 1895 i va ser escrit per a orquestra, soprano i doble cor. És la més llarga i la més dramàtica de les quatre peces, però sense arribar a ser teatral. Al final hi ha una brevísima intervenció de la solista, que acostuma a ser una soprano, tot i que també ho han interpretat mezzos.

La versió que us proposso escoltar va ser interpretada el passat 17 de maig de 2008 en un concert de la Radio Holandesa i els seus intèrprets varen ser els prestigiosos cors de la Radio Sueca i el Nederlans Kamerkoor i la Residentie Orkest, tots sota la direcció de Peter Dijkstra.

Ave Maria:

Stabat Mater

Laudi alla Vergine Maria

Te Deum