Un cop més s’ha demostrat. Hi ha dies, com ahir i avui, que la manca de temps em deixa sense possibilitat d’esplaiar-me com a mi m’agrada en el post diari.
Hi ha qui em diu que no cal fer aquesta entrada diària, que aquesta imposició no té gaire sentit i que aquesta auto pressió és perniciosa pel bloc i per a mi. Potser si, però jo ho necessito. diguem que és terapèutic. És la illa diària a compartir amb tots vosaltres.
Avui també passaré per saludar-vos i gairebé res més. Bé, si, us diré que tots aquells que volieu que el torero d’ahir fos René Pape ho heu encertat.
Aquella entrada a corre-cuita i improvisada també m’ha fet adonar que heu vingut de vacances amb ganes de concurs i sobretot que el títol d’Esgotat i ignorant? ha cridat molt l’atenció.
És molt curiós, doncs ni em podia imaginar que aquesta entrada fos tan visitada i participada. Ho he dit moltes vegades, altres posts més treballats i fets amb molta il·lusió, no han tingut la repercussió que jo pretenia.
Espero que demà tot s’haurà normalitzat. De moment avui us deixo un altre post de manteniment, però amb dos fragments d’una de les meves pel·lícules de capçalera absoluta. Mai la Marilyn m’ha agradat tant. Mai Jack Lemmon i Tony Curtis han estat tan genials. El gran Billy Wilder va fer un altre obra mestra, “Some Like It Hot“ (1959).
i “I Wanna Be Loved By You” amb la deliciosa Marilyn i torno a dir-ho, el immens Jack Lemmon (potser la seva millor interpretació?).
Això és una absoluta obra mestra del cinema.
Fins demà amics i amigues infernemlandaires.
IN FERNEM LAND 
Encara que ens deixes avui amb tan bona companyia no per això haig de pensar amb tu i el teu desig de deixar cada dia penjat un tema perfecte al teu blog. Quan no hi ha temps per fer-ho sossegadament i sense estres es millor deixar-ho, els lectors sabem esperar i el mes important es el teu equilibri emocional, el teu descans, la teva salut, o sigui ‘tu’
M'agradaM'agrada
Potser tens raó Julianen, però jo no ho faig per obligar-vos a que penseu amb mi, seria absurd, presumptuós i incontrolable, per molt que ho volgués així.
Però pensar diàriament en el bloc, també amb tots els que fan el bloc, m’equilibra, ves per on. És terapèutic, és un autoservei.
Malauradament no puc prescindir del que m’esgota i m’estressa i aquesta entrada a vegades precipitada, és com aquella visita ràpida a un amic per preguntar-li com va, que fa la família i veure-li la cara.
M'agradaM'agrada
T’entenc perfectament. Hi ha coses que, tot i que suposin un esforç, compensen més que no fer-les. Tenen, efectivament, aquest tarannà l'”illes” con pots disposar de tu mateix i que, si un dia no ho fas és com si fossis derrotat per les circumstàncies. I no, no pot ser: fas bé, ni que sigui amb alguna cosa senzilla, de mantenir-ho. Val a dir que aquestes coses “senzilles” també són satisfactòries i que per als seguidors del bloc són igualment gratificants. T’ho agraeixo, doncs. Encara que siguin “capsuletes” breus, on pots considerar que no t’hi has esmerçat, no és així. Ànims, doncs. Sempre hi ha dies que permeten més o menys.
I sobre l’acompliment ‘expectatives, jo ja he arribat a la conclusió que no podem tenir-ne; de vegades, allò que un fa que pensa que ha estat “el millor” i el que pot haver agradat més acaba en no res, i a la inversa. Jo faig classes i, sovint, allò que penses “Avui ha sortit bé, ha quedat interessant, distret, amè…” i en surts content, acabes sentint algun comentari d’alumnes en sentit contrari “Avui ha estat un pal, i no s’ha entès res.” I a la inversa: les classes més pesades per a tu, te les acaben felicitant. El pitjor és que no saps ben bé qui és qui jutja malament, si ells o tu. Per tant, més val no pensar-hi i fer el que per a tu sigui més útil i consideris millor. Endavant, doncs.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el que diu el Bocachete sobre les expectatives: sovint d’allò que n’esperem molt se’ns retorna ben poc, i del que no havíem esperat res ens arriben recompenses sorprenents. Fluir, es la paraula que utilitzen el psicólegs, desempallergar-nos d’objectius que ens pesen com llosses, deixar-nos anar en allò que ens gratifica, on som més nosaltres mateixos. Els teus lectors, ximo, ho serem igual amb un post diari que amb dos a la setmana….El que tú decideixis fer, ben fet estarà.
I de Some Like It Hot, què dir-ne…Està entre les 10 cintes de DVD que m’enduria a una illa deserta (però amb tele i electricitat, és clar). És un antídot refrescant, irònic, tendre, divertíssim contra qualsevol mal aire. La Marilyn i el Lemmon, genials. Fins i tot el Toni Curtis…on ha estat millor? És una obra mestra del déu Wilder, que deia aquell. I és que tot ho del 59 va ser bona collita, ja saps.
M'agradaM'agrada
Pape ??? juassssssssss, a mi me lo pareció pero no lo quise poner porque no me gusto NADA como lo cantaba asi que me negué a mi misma que fuera el…y puse uno que efectivamente, no me gusta como lo canta (lo tenía reciente, que lo escuché en la radio en una Carmen en Orange), jajajajaja.
En cuanto a “Some like it hot” ya veo que compartimos una peli favorita 🙂
M'agradaM'agrada
Qué gozada de película fue y es “Some like it hot”(aquí “Con faldas y a lo loco” o “Ningú es perfecte”, creo).
Cuando revisas títulos como éste, te das cuenta de que el cine americano, que era el mejor del mundo, ha perdido el “oremus” y se ha convertido en el peor. Como ejemplo esa birria espantosa e indigesta que es “El caballero oscuro” y que, dados los rendimientos económicos que está dando en EEUU (tienen el cine que se merecen), van a convocarla a la tira de óscars y es probable que gane más de uno. De las dos horas y media insoportables que dura, más de dos horas son de explosiones. El protagonista (Christian Bale) o va enfundado de “Batman” o, dando la cara, es más inexpresivo que una pared. La señorita que le acompaña es de una mediocridad aplastante y Heath Ledger es probable que gane el óscar secundario, por las payasadas que hace (nunca mejor dicho), pero estaba más convincente en “Brokeback Mountain”.
Sin embargo, en los años 50 del siglo pasado se filmaban maravillas como esta original comedia, en la que todo es perfecto: guión, dirección, interpretación, montaje (lástima que se suprimera el número “Some like it hot” que cantaba Marilyn y que, al prescindir de la escena, bien se hubiera podido incluir en los créditos), fotografía en blanco y negro, ambientación, vestuario, música y canciones,…todo, todo, todo es genial.
Aunque es un film que es preciso ver en versión original, incluso su doblaje al castellano fue impecable y la gracia que rebosan los diálogos no se perdió como en otras ocasiones.
Marilyn Monroe, dicen que estaba en estado durante la filmación y perdió la criatura antes de concluirla, quizás debido a las carreras que tiene que hacer hacia el final del film, por eso en determinados momentos y precisamente cuando canta con su sensual voz “I wanna be loved by you” se le nota una cierta barriguita muy poco hollywoodense.
Jack Lemmon como “Daphne” y Tony Curtis como “Josephine” están extraordinarios y el resto del reparto es una delicia.
Posteriormente en 1972 y con partitura del gran Jule Styne se estrenó “Sugar”, musical basado en esta inolvidable película y con Robert Morse y Tony Roberts que duró en cartel unas 505 representaciones, no logrando hacer olvidar a nadie el original que pretendía emular. Veinte años más tarde, Tommy Steele la estrenó en Londres,entonces con su título original y centrando la obra en el personaje de “Daphne” que él interpretaba, pero un accidente en pleno escenario obligó a Steele a abandonar la obra y ésta clausuró a los tres meses de su estreno, con unas pérdidas económicas que en 1992 se estimaron de dos millones de libras esterlinas.
Me gusta tánto esta película de Billy Wilder que ahora mismo me la pondría otra vez para saborearla de nuevo, pero…tengo que ir a prepararme la comida. Nadie es perfecto…
M'agradaM'agrada
¿Sorprendido, dices? No deberías estarlo. ¿Acaso no es normal que tus amigos agradezcan ese saludo diario a pesar de la agotadora jornada vivida, ese saber de ti, ese guiño, ese “ hola chicos” hoy no es mi mejor día pero aquí estoy? Esas “cosas sencillas” tienen su encanto: un pequeño juego, un momento para recordar una obra maestra….son bien recibidos porque no siempre estamos del mismo humor, ni disponemos del tiempo necesario, pero si de la voluntad, de la necesidad de asomar la cabeza y saludar.
Petons
M'agradaM'agrada
Sóc molt afortunat, quan jo no dono la talla, surt en Colbran i fa el veritable post. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Ximo muy atabalada también de tiempo pero no puedo por menos que mandarte mi agradecimiento por tu trabajo diario.
M'agradaM'agrada
Doncs ara jo et confessaré una cosa: Des que vaig descobrir aquest bloc, que t’he de dir amb la mateixa franquesa que no tenia ni idea a sant de què venia el nom que li vas posar, 😉 ni un sol dia he deixat de visitar-lo ni de llegir TOTS els comentaris, i que fins i tot m’he llegit els “posts” dedicats a BBagner (avui, perquè estic seriós, t’ho poso amb doble “b”, eh?).
M'agradaM'agrada
“In fernem land, unnahbar euren Schritten,
liegt eine Burg, die Monsalvat genannt;
ein lichter Tempel stehet dort inmitten,
so kostbar, als auf Erden nichts bekannt”
“En lluny país, que us fóra inaccessible
troba’s un burg i és Monsalvat son nom:
lluminic temple és al bell mig visible,
com rs de tal riquesa no hi ha al món.”
Traducció de Joaquim Pena
No t’amoinis amic Assur, coses d’en Ricard que m’agraden molt. El bloc és com el lluny país inaccessible…
M'agradaM'agrada