Permeteu-me un parèntesi.
Avui tots haurem vist la tele, llegit les primeres planes del diaris o al hora del cafè haurem comentat aquesta situació convulsa que està en boca de tots i que tothom comenta i opina, de la mateixa manera que els dilluns la majoria de mortals son entrenadors de futbol i en el meu cas i en el ambient que m’agrada mourem, tots som directors artístics dels teatres d’òpera que sovintegem. Avui tots érem ministres d’economia.
Aquesta situació convulsa que ens porta de bòlid, sense conèixer l’abast real ni les conseqüències que pot tenir la setmana vinent, cal que ens faci reflexionar una mica del nostre model de vida i de la feblesa absoluta del sistema.
L’especulació és l’eina més valorada en el sistema econòmic mundial. Així no és estrany que el veí del costat de casa s’hagués fet ric en un tres i no res i ara estigui enganxat per uns bancs que fa un any el rebien amb reverències quan entrava a signar un altre hipoteca i avui li exigeixen d’immediat la liquiditat que es obvi que no té, per tal de fer caixa.
Les petroleres també especulen. Algú em podria dir com cal fer un anàlisi de l’evolució del preu del petroli?. Els experts pronosticaven unes pujades, que segurament seran baixades i a les benzineres continuem pagant, amb lleugeres variacions de cèntims, el litre al mateix preu. Ens diuen que la benzina que comprem ara l’han comprada cara, però quan el preu del barril puja, a l’endemà ho veiem reflectit quan anem a omplir el dipòsit i és obvi que aquella, ells l’han comprada al preu més baix.
Els fons de pensió no serveixen per a res, i el director d’una oficina bancària per la que treballem, em demana que li passi tots els meus estalvis i em donarà dues entrades per anar a un concert d’en Carreras al Liceu. Estem molt malament, un concert del pobre Carreras, el meu tenor, a aquestes alçades, pels clients d’un banc desesperat per trobar diners.
Un panorama difícil.
Les botigues buides, la gent amb el cap cot i sense saber si demà haurà d’agafar la capsa de cartró, com l’empleat de Lehman Brothers que travessant el carrer de Nova York, ha obtingut gràcies als periodistes gràfics, els cinc minuts de glòria que tot anònim busca a la vida.
No és un panorama gaire gratificant i encara en sentirem de més grosses i encara ens faran anar més de corcoll.
Acomiadaments, aturats, vagues.
Qui ho provoca això? Quins obscurs interessos hi han al darrera de tot aquest caos.
D’entrada, la meva primera mesura per aturar aquest mal rotllo que cada matí m’envaeix, tot just posar la ràdio al cotxe, s’ha acabat.
Demà música des del moment que entri al cotxe fins que arribi a l’oficina. Potser fins hi tot això farà que quan doni el bon dia a l’Anna ho faci d’una manera que ella percebi més alegre, més distesa.
Potser quan contesti al telèfon a l’altre banda del auricular em rebin amb un somriure que no veuré però si escoltaré. Potser quan llegeixi un mail ho faré d’un altre manera i potser quan em llegeixin aconseguiré el mateix.
Em nego a opinar sobre una cosa que em sobrepassa.
Demà quan vagi a buscar el cafè i em preguntin com ens va a l’empresa diré que bé, que lluitant com tothom i prou, o millor, els hi diré que es comprin el disc del René Pape. Em miraran em cara perplexa, pensant que potser m’he trastocat i ells no saben que si continuo en aquest espiral, dia rere dia, si que em trastocaré.
Si penseu que tot això està molt bé, però és un contrasentit, doncs no he fet res més que parlar-ne, us diré què si, però en tot cas, si us plau, no em pregunteu que en penso de la crisi. Us puc dir que si, que molt malament, que al Walhalla està molt mogut i que la Fricka li ha muntat un Cristu al Wotan, perquè la nena s’ha embolicat amb son germà.
O és que per posar cara de pòquer i preocupació o per parlar-vos del increment dels impagats, serè més responsable i faré puja la borsa?.
Potser toca una mica d’esperit Capra, el cineasta de la crisi i la moral optimista.
Jo per començar, demà en el trajecte d’anada i tornada, em programo tornar a escoltar la Mona Lisa de Max von Schillings, una meravellosa raresa, i ja tinc un proper post pel bloc.
No em digueu inconscient.
IN FERNEM LAND 
Tens tota la raó, jo, des de que he tornat de vacances no compro el diari i al bus en lloc de llegir noticies politiques o econòmiques que m’emmetzinen el dia em poso el mp3 i tant content, ahir al anar va estar el Jonas Kaufmann i al tornar el Cugat tocant Lecuona
M'agradaM'agrada
M’ha semblat extraordinari començar el dia amb aquestes imatges de Frank Capra; un somriure davant de tanta estupidesa humana, de tanta ambició estèril que només duu el nostre món a una carrera pel consum i la despesa… i després ja ho veiem crisi, atur i problemes econòmics. Sí Ximo, ens cal cercar un nou model; un model que prioritzi les persones i ens ajudi a fer un món més habitable… I sempre amb música!
M'agradaM'agrada
Em fa molta gràcia aquest sistema en què totes les empreses s’omplen la boca de lliure mercat quan les coses van bé, i en canvi tothom reclama la intervenció estatal en temps de crisi.
Ara bé, es fa estrany viure a l’opulent nord d’Europa i llegir els diaris catalans i espanyols: sembla l’Apocalipsi. Quan torno de vacances m’espero trobar el país destruït, i tot sembla més o menys igual…
M'agradaM'agrada
Hola! Perdoneu la interrupció. Ja sé que aquest no és el canal per contactar amb l’autor del bloc, però sóc bastant analfabet. he vist el bloc i m’agrada molt. Aprofito l’avinentesa per preguntar-te com puc penjar els documents de so. També m’agrada l’òpera i admiro Teresa Berganza. Sabeu si ha tirat endavant el projecte de cantar cançons estàndards?
M'agradaM'agrada
Tranquils!
Las crisis económicas son partes inherentes del sistema capitalista. No lo digo yo, lo dijo un prestigioso economista. Yo me limito a añadir que también los ciclos de crecimiento, la recesión, el paro… y que es en estos períodos donde más fortunas se amasan.
M'agradaM'agrada
Ximo, me gusta tú blog, petons
M'agradaM'agrada
No sé si Jaume habla en broma o en serio, pero Teresa Berganza estuvo a punto de dedicarse a cantar standards y ser contratada por dos años para Las Vegas de jovencita, pero se decidió por el bel canto e hizo bien. No obstante, yo tengo una grabación videográfica francesa en la que canta, en el más puro estilo canalla, un “Acércate más” de antología y, luego, al ser entrevistada, es cuando cuenta lo antediccho y añade que a ella el bolero le chifla y que suele cantar boleros en petit commitèe para sus familiares y amigos. Por si no lo sabíais, de quinceañera había sido “palmera” de la compañía de Juanita Reina y había intervenido en algún film, por ejemplo en “La hermana San Sulpicio”, versión Carmen Sevilla, donde hacía de monja y tocaba el armonio y cantaba a coro.
Pero respecto al tema que aquí corresponde debo decir que si todo sigue igual de mal, o empeora, es que nos podrían estar preparando para una conflagración de características insospechadas y que tan bien les va a los USA y su economía, pues las fábricas de armamento se forran y lo que destruyen luego lo vuelven a reconstruir, con lo cual también se benefician.
Si ganan los republicanos, esa desquiciada que pretende llegar a vicepresidenta ya nos ha anunciado que declarará la guerra a Rusia, a la primera de cambio, y para demostrar su afición a las batallas ha enviado a uno de sus hijos al Irak
porque las ideas hay que refrendarlas con el ejemplo.
Dios quiera que esto no suceda y ese período de vacas flacas sea para reflexionar y llegar a la conclusión de lo que es primordial en nuestras vidas y qué es lo superfluo.
M'agradaM'agrada
No entenc ni un borrall quan es parla d’economia, i no exagero gens ni mica si dic que no sé quina és la diferència entre una llibreta d’estalvis i un compte corrent, i malgrat que les èpoques de crisi econòmica són sempre beneficioses de cara als jocs d’atzar i, per tant, és de suposar que es deu notar en un augment de la venda de cupons, m’he sumat a la teva proposta i aquest migdia, quan he anat a treballar he fet una cosa que no aocstumo a fer: escoltar el reproductor de MP3 al tren i al Metro, tant a l’anar com al tornar.
Ah! M’ha vingut de gust escoltar la 101 de Haydn (“El rellotge”), que feia, com diem a Badalona, “ple de” temps que no l’escoltava.
I més Ah!: Completament d’acord amb el primer paràgraf del comentari d’en Wimsey.
M'agradaM'agrada
Jaume, benvingut. Pels dubtes tècnics t’envió un mail privat, la resta ja has llegit al Colbran, dir més és impossible.
Pilar ets un sol, però…puc preguntar a què treu cap aquesta afirmació que tant m’agrada? 😆 😆 😆
M'agradaM'agrada
Jo tampoc sóc gens partidari de parlar de la crisi, ni de dir receptes màgiques. El que cal és anar tirant com millor es pugui, silenciosament, constantment.
Perque el problema, aquest cop, no l’entenen ni els mateixos que l’han provocat!
M'agradaM'agrada
Ximo, me ha gustado tu reflexión y los comentarios que ha suscitado… Lejos de lo que no entiendo pero que, no por ello dejo de sufrirlo (me refiero a estos problemas económicos, estas crisis, que por otra parte me son tan íntimos, familliares, fieles hasta lo imposible desde siempre), espararé a que se pongan de acuerdo aquellos a quienes corresponda, mientras sigo soñanado con un mundo más humanístico, más bello, con otra escala de valores, no los de la bolsa precisamente… No me despertéis. Gracias.
M'agradaM'agrada
companys i companyes,
com diu Sweeney Todd : “Són temps durs, Mrs. Lovett”.
M'agradaM'agrada