Palau 100 concert extraordinari

En el darrers dies he rebut grans mostres d’amistat en forma de regals.

L’amistat no necessita de regals materials, però quan te’n arriba un sempre et deixa descol•locat, alhora que immensament agraït i satisfet. No hi puc fer més, també em perden els regals materials. Això no és un indirecta directa, és un agraïment fet públic i res més.

En Xavier m’ha regalat dues entrades pel concert extraordinari de Palau 100 dedicat als membres de la Fundació. Un concert magnífic, que per l’excepcionalitat era tancat al públic en general i dedicat en exclusiva als membres de la Fundació.

Els protagonistes han estat l’Orquestra de Cadaqués, el Cor de Cambra del Palau de la Música, el guitarrista Carles Trepat i Sir Neville Marriner.

El Programa:

Xavier Montsalvatge (1912 – 2002)

• El Cant Espiritual

Salvador Bacarisse (1896 – 1963)

• Concert per a guitarra i orquestra en La menor, op 72.

Ludwig van Beethoven (1770 – 1827)

• Simfonia núm. 5, en Do menor op. 67

Programa preciós i diguem que fàcil, sobretot per les obres de Bacarisse i Beethoven.

El Cant Espiritual de Xavier Monsalvatge sobre el poema homònim de Joan Maragall, va guanyar el primer premi del Concurs que el Orfeó Català va convocar a l’any 1958, amb motiu del cinquantenari del Palau de la Música Catalana.
L’obra coral d’una harmònica i polifonia força tradicional i molt en comunió amb el text del poeta Maragall, en clara confrontació amb la orquestració més lliure i atrevida d’efectes sonors i contrastos tímbrics, està plena de passatges d’espiritualitat serena i com sempre en Montsalvatge, de interessants solucions sonores.
No m’ha semblat que l’orquestra de Cadaqués estigués gaire conjuntada i el Cor de Cambra no ha traspassat sempre de manera satisfactòria la barrera orquestral. Per bé que el so sempre ha estat pulcre i homogeni, encara que una mica desequilibrat en les cordes greus en front de les més sonores.

La primera part acabava amb el concert de guitarra de Bacarisse. Un concert preciós que juga entre música amb aires de caire renaixentista o neoclàssica i un romanticisme força anacrònic si tenim en compte que l’any de l’estrena va ser el 1957.
Diguem que s’emmiralla amb el famosíssim concert d’Aranjuez (1939) de Joaquín Rodrigo, amb un Andante de enlluernadora melodia.

A Carles Trepat li ha faltat una mica de força per imposar-se com a solista. A vegades es confonia amb la resta de instruments de l’orquestra, tot i que la guitarra estava lleugerament amplificada com és habitual. En els moment més lírics a fet coses molt boniques, però tot plegat semblava poc assajat i massa discret.
L’orquestra de Cadaqués m’ha començat a preocupar. No era l’excel•lent orquestra que feia anys havia enlluernat al món musical català. Algunes errades i un so una mica imprecís m’ha fet pensar el pitjor per la segona part.

No, no podia ser que l’amic Xavier i el seu regal quedessin així i sembla com si Sir Neville Marriner hagués dit, això ho arreglo jo amb un plis plas.

Renoi si ho ha arreglat. Jo no se pas de on ha tret l’energia i la vitalitat que ha donat a una orquestra fins aleshores bastant adormida. Marriner als seus 84 anys ha fet sonar l’orquestra compacta, contundent, enèrgica, vital, alegre o elegíaca.
Molt bé Marriner i molt bé tota l’orquestra, amb una especial menció per la corda gruixuda, que sense ser gaire nombrosa ha tret guspires dels arquets.

Aquests concerts casolans, lamentablement no acostumen a omplir el recinte, doncs hi ha molta gent que finalment no hi assisteixen, potser per allò que és gratuït i per invitació i els hi deu semblar que per aquest motiu és de menys categoria. Fa ràbia veure llocs buits (avui molts) i aplaudiments desganats.

Bravo mestre Marriner, per fer-me vibrar amb una simfonia que de tan coneguda com és, feia molt temps que no escoltava i que m’ha recarregat les piles que un dilluns intens havia descarregat d’aquest passat cap de setmana tan engrescador.

Gràcies Xavier, m’agrada ser agraït i un cop ens havíem acomiadat me’n he adonat que no t’ho havia dit. Fent-ho públic em sembla que em castigo una mica.

Aquí no s’ha acabat tot, quan he arribat a casa m’esperava un altre sorpresa, però això ho deixo per demà.