IN FERNEM LAND

LA HORNE ES PASSA A L’ENEMIC


Marilyn Horne al 1970

Marilyn Horne al 1970

Amics infernemlandaires, avui us vull presentar unes rareses, uns “petits pecats” en la honorable carrera de la gran Marilyn Horne.

Tots coneixem a la Horne virtuosa que canta el repertori barroc, rossinià i belcantista, esdevenint referent i càtedra, per les futures generacions de cantants que es vulguin aproximar amb èxit a aquest repertori. També coneixem les aproximacions al cant verdià, amb un Azucena, Eboli, Quickly o Amneris no gaire estrictes, estilísticament parlant, però d’acceptable audició, sobretot discogràfica.

El que ja costa més imaginar és a la gran Marilyn Horne cantant Wagner, Richard Strauss o Alban Berg, i són aquest tres compositors cantats per la cantant americana, el que us vull proposar avui.

Molts potser no sabeu que la Horne va començar de soprano lírica, però si s’escolta la seva primera intervenció coneguda, posant la veu a Dorothy Dandridge a la Carmen Jones, l’adaptació cinematogràfica del musical de Broadway, basat en l’òpera de Bizet i dirigida per Otto Preminger a l’any 1954, comprovareu que la seva veu està més a prop de la Micaela tradicional que no pas de la Carmen, que interpretaria anys més tard.

Però el que volia dir, és que als inicis de la carrera, era difícil preveure el caire que agafaria aquella veu, portentosament dotada amb una gran extensió i registre, que podia atacar les notes més agudes per situar-se sense problemes a la tessitura mezzosopranil i arribar a fer notes de veritable contralt, sense ser-ho.

Doncs va ser en aquests inicis de la carrera quan la Horne va cantar òperes allunyadíssimes del seu repertori més celebrat. Igor Stravinsky la va escollir per cantar l’Oedipux Rex al festival de Viena de l’any 1956. Tretze anys més tard amb la Iocasta, debutaria a la Scala de Milà

Un dels seus primers grans èxits va ser la Marie del Wozzeck a la inauguració del teatre d’òpera de Gelsenkirchen el 22 de maig de 1960. Quatre anys més tard, aquest rol li serviria per retornar al seu país, a l’òpera de San Francisco i també per fer els seu debut al Covent Garden

No és estrany doncs, pensar que la Caballé fos la cantant que la substituís en la històrica Lucrezia Borgia del Carnegie Hall (1965), que va esdevenir el llançament internacional de la soprano catalana, doncs la Horne alternava els rols de soprano i mezzo i la Lucrezia, es situa en aquells rols de soprano donizettiana, que degut a l’extraordinària apropiació que va fer la Sutherland i les posteriors sopranos líriques lleugeres, han fet creure que eren per una vocalitat que en realitat no eren. La Horne podia cantar la Lucrezia Borgia perfectament, doncs la tessitura no li exigia per altre part cap dels sobreaguts que acostumem a escoltar.

Però ara ha arribat el moment d’escoltar el primer fragment amb aquest monòleg de la Marie del Wozzeck, “Und ist kein Betrug). La gravació és el any 1966

Què us ha semblat?, però ara ve el millor.

La Horne, en versió de concert, va cantar la Sieglinde al Carnegie Hall, va ser l’any 1972 i tan sols el primer acte, però escoltar-la al final amb el “Der Männer sippe” o el Du bist der Lenz” és tota una luxosa raresa. La veu no es gens wagnerià, ni el color, ni la sonoritat són els més habituals, però no hi ha cap dubte que és una Sieglinde que es fa escoltar. Jo quan he tingut la oportunitat d’escoltar en directa a la Horne, em vaig endur la impressió que el seu volum era més aviat escàs, però potser és que el seu magisteri vocal i el seu domini tècnic li feia modular el volum depenent del repertori que cantés. Mai m’hagués imaginat escoltant el Tancredi o els recitals, que aquella veu podria fer-se sentir, en mig d’una orquestra wagneriana al bell mig del Carnegie Hall.

Aquí la teniu, acompanyada d’un Siegmund més aviat mediocre, William Cochran.

A l’any 1967 va cantar el final del Götterdämmerung, la famosa, bellíssima i temible immolació de la Brünnhilde, això ja sobrepassa totes les previsions possibles. Si bé la gran Christa Ludwig, una veu falcon, també va cantar la immolació, la seva veu, l’escola, l’emissió i l’estil eren molt més els d’una Brünnhilde. La Horne no, de cap manera. Si com a Sieglinde em convenç, com a Brünnhlide no. D’acord que podríem veure la seva interpretació de la filla rebel de Wotan, com una lectura molt humanitzada, però en la seva immolació no he notat cap moment heroic i redempció, més aviat l’he escoltada rendida al destí i potser a la partitura. Impressiona l’extensió del seu registre, sense cap mena de dubte, amb uns aguts prou consistents i uns greus “Horne”, marca de la casa, que no deixen de sobtar. En qualsevol cas, és un document, no? Haig de donar gràcies al Arsace, doncs aquest fragment l’he trobat en el seu Palacio en la Bactria. Dirigeix l’orquestra, Erich Leinsdorf.

Finalment escoltarem a la Horne cantant Richard Strauss, un altre compositor que no ha sovintejat. Canta la Marschalin del Der Rosenkavalier. Hom podria pensar que cantaria el Octavian, doncs no, en el famós tercet final, l’escoltarem a ella, acompanyada per l’Octavian de la fantàstica Frederica von Stade i la Sophie de la Reri Grist, en el famós “Marie Therese…Hab’mir gelobt“. Les acompanya el primer marit de la Horne, Henry Lewis, en un concert a l’any 1973

Bé, la raresa crec que valia la pena. Potser un dia buscaré una wagneriana cantant Rossini, per compensar. Suposo que les ires del Assur, el de la Semiramide i el fins avui amic del bloc, no es desfermaran amb inusitada virulència.

Què vagi de gust!

11 comments

  1. Golaud

    De esta antología de rarezas sólo había escuchado la inmolación de Brünnhilde y sin duda despierta mucha curiosidad, aunque el resultado no sea muy bueno. Más me ha gustado en Sieglinde y en el trío final de Der Rosenkavalier.

    El tema me ha recordado unas grabaciones de Sutherland cantando Isolde, Sieglinde, Elisabeth, Elsa, Eva y no sé si algo más. Al parecer este acercamiento a Wagner se produjo por influencia de su madre, también cantante, que amaba profundamente su música.

    A la inversa sólo se me ocurre ahora Hotter, que cantó Basilio, pero este ejemplo no es tan raro.

    M'agrada

  2. Chusco

    Ciertamente es muy curioso, aunque si tengo que decirte la verdad el Wozzeck no estaría dentro de mis 2500 óperas de cabecera. Pero he escuchado todo el fragmento.
    Los otros tres me gustan mucho, cante quien los cante, o casi. La Horne exhibe, como casi siempre, exceso de “sonido pectoral”. Ese modo de atacar las notas, en el belcanto o en el repertorio barroco no desmerece nada e incluso le da un cierto aire antiguo, como de instrumento original, pero en Wagner no me parece que sea muy adecuado. En Strauss no te digo nada, ya que ese maravilloso terceto siempre me ha parecido una lucha refinada para ver cual de las tres divas, se hace más presente.

    Sin duda alguna es preferible en Sieglinde que en la Brunnhilde del Ocaso, donde me ha parecido intuir signos de agotamiento vocal, en las exigentes frases finales.

    Tiene un grandísimo mérito, que este capricho de diva lo hiciera en una sala de conciertos de prestigio, como el Carnegie Hall, que es como cantar en su casa, pero que tiene una exigencia notable al hacerlo con público, frente a los experimentos que otras divas han preferido hacer en las más cómodas salas de grabación.

    Yo creo que cada día te superas, aunque lo del error en el concurso, corregido una vez te he mandado mi respuesta, no sé si te lo perdonaré. Estoy convencida que no será por ese último fragmento que no habré ganado, ya que tampoco lo acerté, pero teniendo al lince de Colbran por delante, tengo pocas esperanzas de triunfo.

    M'agrada

  3. Muy interesante, Ximo… Me han gustado las rarezas, desde luego curiosas. Lo de encontrar una wagneriana cantando Rossini me recuerda a un recital (disco) de Jane Eaglen en el que mezclaba Bellini con Wagner, si no recuerdo mal…

    M'agrada

  4. OLYMPIA

    M’agrada tant la Horne que no puc deixar de fer un comentari malgrat les “rarities” que tant amablement ens poses no siguin el que m’agrada més cantat per ella. El tercet de El cavaller de la rosa és bellíssim però, la meva Horne és la que enamora al pobre Samsó, i també la que diu “Cara sposa” fins que en Daniels ho va dir encara més bé pel meu gust.
    La teva inspiració per fer aquest blog tan atractiu és la teva inagotable i rica imaginació.
    Sí, si, t’ho dic a tu, Joaquim i amb l’agraïment de sempre.

    M'agrada

  5. Dandini

    Adoro aquesta cantant que va començar de soprano i va acabar de contralt,com be certifica el registre que assolia en el Tancredi.La seva veu no era pas gaire gran,pero deixant de banda la seva coloratura(absolutament insuperable) i els seus famosos greus,hauriem de parlar tambe del seu sentit del legato i de la seva musicalitat.Jo hem vaig fer fan de Marilyn amb un rol insólit a la seva carrera com és la Laura de La Gioconda.Si escolteu tant l’ària com els duos veureu…El seu debut al Liceu va ser vergonyosament tardà doncs ja feia 25 anys que era una cantant ilustre.De tots els audios hem quedo amb la Sieglinde on ens descobreix un fraseig sorprenent.

    M'agrada

  6. LISISTRATA

    La Horne és un mite. Ella i alguns més, han signat una pàgina important de l’òpera del S.XX, amb un repertori molt concret i no amb el que ens ensenyes al blog d’avui. Si hagués dedicat la seva carrera a aquest repertori no hagués cantat tant. La Brunnhilde és un experiment fallit i la Sieglinde una reeixida demostració del seu mastratge. Excel.lent artícle

    M'agrada

  7. colbran

    Marilyn Horne nunca fue contralto. Ella misma se consideraba mezzosoprano, aunque yo, rizando más el rizo, creo que fue una soprano lírica con graves de contralto. En ésto tiene un antecedente en Conchita Supervía, según explica Lauri Volpi en su libro “Voci parallele”.

    Fue su primer marido, Henry Lewis, el que hizo trabajar a la Horne su registro grave, hasta conseguir sonidos de contralto, pero su registro central y agudo eran de soprano.

    Una contralto puede llegar a notas agudas de soprano, pero conservando su color de contralto. Como sucedía hasta hace poco con Ewa Podles. La Horne no tuvo nuca ese color vocal, ni el de Marian Anderson, por citar a otra ilustre contralto del siglo XX.

    Como mezzo-soprano rossiniana es una de las mejores (para muchos la mejor) del siglo pasado, si bien han de tenerse también en cuenta a Conchita Supervìa (imprescindible), Giulietta Simionato, Teresa Berganza e, indudablemente, Cecilia Bartoli. En menor escala Frederica von Stade, aún siendo una cantante musicalísima y muy inteligente.

    Sus incursiones en otros repertorios fueron mediocres (Carmen, Azucena), notables (Orsini) y muy destacables (Orlando, Dalila).

    En estos fragmentos que nos facilita Joaquim, me gusta en “Wozzeck”. Su Sieglinde es correcta, pero su fonética alemana es muy especial. Me gusta más en “Du bist der Lenz” que en “Der Männer Sippe”.

    Su Brünhilde es valiente, pero poco convincente, exagerando ocasionalmente el grave.

    Es una curiosidad poder escucharla en el maravilloso terceto de “Der Rosenkavalier”, no desdiciendo nada del canto de sus compañeras, mucho más versadas en Strauss.

    Hermoso homenaje (con auténticas rarezas))a una extraordinaria cantante que ha iluminado los escenarios de medio mundo durante unos cuarenta años.

    M'agrada

  8. colbran

    Antes al mencionar las mezzo-soprnos rossinianas me he olvidado de Jennifer Larmore y, sobretodo, de Vesselina Kasarova, actualmente más ocupada en Donizetti, Gluck y Haendel que en Rossini.

    Pero lo más imperdonable ha sido olvidar a la única auténtica contralto rossiniana del siglo XX, Ewa Podles, pues, aunque la he mencionado, la he citado como verdadera contralto, sin especificar su especialidad. Su disco “Arias de Rossini para contralto” es el más preciado de mi discoteca, especialmente porque al escucharla me siento retrotaído a los tiempos de Rossini, rodeado de la Pisaroni, la Marcolini, la Mariani, la Giorgi-Righetti y, posteriormente, la Alboni (equivalente de la Podles e el siglo XIX).

    M'agrada

  9. LISISTRATA benvinguda.
    Precisament les rareses, eren l’atractiu de l’entrada. El repertori més celebrat de la Horne és prou conegut.
    Encara tinc alguna cosa més per oferir-vos, però més endevant, d’acord?.

    M'agrada

Respon a Dandini Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: