IN FERNEM LAND

SOMNI: Manel Saderra i Puigferrer


Manel Saderra i Puigferrer

Manel Saderra i Puigferrer (1908 - 2000)

Sembla mentida que amb 20 mesos d’existència del bloc i 674 posts, no hagi dedicat mai un post a la sardana.

Recordo que la Olympia em va proposar parlar de les magnífiques obres que s’han fet per a cobla, més enllà de les sardanes, obres que en molts casos esdevenen poemes simfònics de gran vàlua musical.

Però avui començarem per LA sardana, és a dir, aquella que pràcticament tothom, crítics, musicòlegs i balladors han classificat com la millor sardana, o potser i més ben dit, una de les millors.

Somni va ser escrita a l’any 1945 per Manel Saderra i Puigferrer, conegut també com a Manel Puigferrer, per tal de diferenciar-se del seu germà gran Josep Saderra, també celebrat compositor de sardanes.

Manel Saderra va néixer a Tortellà (Girona) el 21 de juliol de 1908, per tant, aquest any que s’acaba, es celebra el centenari del seu naixement. Va ser el fill petit d’una família d’onze germans .

Va ser instrumentista de trompeta i va actuar amb la cobla La Principal de Banyoles. Més tard va incorporar-se a La Principal de Girona, de la que va esdevenir director, col·laborant amb Pau casals en enregistraments que el gran músic ì violoncelista català va dirigir.

En aquella època inicia la seva tasca com a compositor de sardanes, amb títols com Carme (la seva primera obra 1930), Llac encantat, Dubte, Júlia, Petita, etc.

Més tard, va iniciar una activitat polifònica, fundant la coral Agrupació Polifònica de Banyoles, realitzant una tasca de divulgació musical molt important que el va enretirar una mica de l’etapa compositiva. Aquesta es reinicia un cop deixa l’activitat amb l’Agrupació Polifònica amb sardanes com Per tu Rita, Ceretana, T’enyorem, Volerany o A les Guilleries( 1996).

L’escriptura força personal i renovadora de les primeres sardanes no va ser gaire ben rebuda per les immobilistes autoritats sardanistes si bé la gran categoria de la seva música, la originalitat i la inspiració melòdica, varen calar ràpidament entre els sardanistes, balladors i públic en general. Sent potser l’exponent més notori del seu llarguíssim opus, aquest Somni que us presento avui.

En l’etapa final de la seva vida, va rebre el reconeixement popular i institucional, amb la Creu Sant Jordi, l’any 1993, entre molts d’altres.

Manel Saderra va morir el 7 de març de l’any 200o a Porqueres (Pla de l’Estany)

Si bé us deixaré un enllaç per poder escoltar la versió per cobla, jo atenent la meva debilitat pel cant coral, us ofereixo la preciosa versió per coral, a capella, de la famosa sardana amb música de Manel Saderra i text de Manel Pont, interpretada per l’excel·lent cor Lieder Càmera, dirigit per Josep Vila i Casañas i la soprano Carme Càrceles de solista.

Quan la foscor davalla pel pendís del ponent tot el llac és un
càlid cigne d’argent
i les ombres van lentament vestint l’estany, les formes vagues
tot passant van estenent sobre l’instant.

I va lliscant suau, amb riure blau, qui sap on va? Va a somniar.
L’encís, i l’aire es torna una cançó, l’estany és tot tremolor.
Ai quin esguard feliç amb riure tot blau té l’estany, la lluna
vindrà i l’estany veurà la gran llum. Ai, la llum del bell son,
la llum de les fades dansant. Secret de totes les nits, esclat
del somni esperat.

Ai, quin neguit, ai, veus dintre el vent, tot es mou, quin brogit.
Vels de misteri.

Com joncs florits els estels van quedant adormits, i llavors el
vol estrany de les fades emplena l’estany.
Quina cançó d’aigua i espant, les fades van fent tot dansant
claror!

Sota els desmais s’han dat la mà en sardaneig fades i estany,
cantant l’amor, la nit és com un gran cor.
Quin delit, quin frisament, fades blanques com l’argent van
ballant sota els desmais. Ai, quina vivor, fades i estany,
cantant l’amor, és com un gran cor.

Quin màgic encís hi ha per tot, quin dolç encant, l’estany
somriu, resta tot dins la nit somniant.
Tot són ales dins la nit, tot és cant, tot és neguit, l’estany blau
en somni dolç, somriu adormit, resta tot dins la nit, dins la
nit somniant

Les imatges són del Estany de Banyoles i rodelies. Paratges estimats del mestre Saderra, paratges de somni.

Ara us deixo la versió per a cobla, interpretada per La Cobla de Cambra  de Catalunya a l’any 1999.

Aquest post el dedico a l’Olympia. He trigat Glòria, però la sardana, els seus musics i la cobla, ja tenen el seu primer post, no serà l’últim.

10 comments

  1. OLYMPIA

    Estimat Joaquim,
    La meva intenció després de llegir aquest post tan emotiu, que has tingut la generositat de dedicar-me, hauria estat posar només: “Touchée” i prou perquè, tocada del cor he quedat en llegir el text i escoltar les dues versions, la coral i la instrumental d’aquest Somni que va ser una revolució en el món de la sardana.
    Com molt bé dius, Somni va sofrir cert rebuig per part dels dits puristes de la sardana però aixó no va impedir que gent molt avesada al sinfoinisme i, simplement, balladors i oïdors sensibles reconeixessin la seva qualitat sonora, les melodies creuades fins al clímax, la geometria perfecta d’una composició audaç, que abans d’entrar en dolces cançonetes, posa a l’aguaït els instruments avisant-nos amb pinzellades inquietants del poema que el compositor abordarà amb harmònica i creixent mestria.
    La sardana Somni va ser ballada per cents de dançaires seguint el contorn del llac de Banyoles el dia que el mestre Saderra va complir 90 anys.
    Puc afegir que el mestre havia fet presó per republicà i més tard va estar exilat a França on va tenir ocasió d’interessarse pel jazz, per Wagner i per Schöenberg. Quan va tornar es va convertir en un home solitari que, de tant en tant, ens regalava perles com la que tu ens fas escoltar avui.
    Gràcies, amic.

    M'agrada

  2. Isolda

    Encara tinc la pell de gallina!!. He recordat la meva joventud quan vaig coneixer el mestre Puigferrer personalment, veig la seva mirada dolça, carinyosa que escoltava amb atenció. Vaigs ballar a les colles, primer a la Roure i desprès als Lliris Blaus, i recordo els concursos, quan tocaven “Somni” – alguna vegada en presència del mestre- s’escoltava un oooooh!!! de joia i admiració vers al mestre. Són records entranyables que he recordat amb enyor…
    Gràcies Olympia per proposar-ho i tu Joaquim per haver-ho fet realitat.

    M'agrada

  3. Ja sabia que em passaria, però com que l’altre dia vaig fer cinquanta-set anys, he pensat: “Va, Assur, que ja ets gran, home! Escolta-la abans d’anar a treballar ja que, si no, et passaràs tota la tarda penedint-te de no haver-ho fet”… I aquí em tens…, que gairebé no puc llegir a la pantalla el que estic escrivint. Molt Assur, molt Assur, però amb els ulls xops. I és que no tinc remei: Sóc una autèntica bleda assolellada!, però que visquin les bruixes i els bruixots!!!

    M'agrada

  4. Josefina

    Gràcies Joaquim, és preciosa i com tots els teus amic jo, que també ho sóc, tinc els ulls plens de llàgrimes. M´emociona recordar que sempre i en tot lloc on escolto una cobla, em poso a ballar, no hi puc fer-hi més, desde petita y ara que ja sóc prou gran em canso però entro casi al final per tal de fer-ho fidel al meu sentiment. M´agrada arribar quan la rodona està feta perque agafar les mans dels qui les separen per rebre´m és únic.

    M'agrada

  5. Eudald

    Tot cercant per Internet m’he topat amb aquesta bitàcola.

    Fa una bona estona que em distrec i t’haig de felicitar per l’extraordinària sensibilitat que traspuen els articles que edites.

    Aquest del Somni d’en Saderra m’és especialment estimat, doncs durant molts anys he seguit l’obra del mestre Saderra, veritablement creador d’un nou so i una nova manera d’entendre la sardana.

    Em sap greu que no hagis dedicat més temps a la nostre música, però estic segur que ho faràs.

    L’òpera està molt bé, però la música de casa nostre està oblidada per a tothom i les nostres autoritats culturals la releguen a actes folklòrics de molt poca transcendència.

    Entristeix veure com les ballades de sardanes cada cop són més residuals i els balladors cada cop més grans.

    Entristeix veure com el País va perden de mica en mica les arrels i els orígens.

    Entristeix veure, com això tan globalitzat, se’ns està duent per endavant.

    Altres països ui altres cultures, no tan traumatitzades com la nostre i sobretot gens acomplexats, d’un patrimoni cultural com el català en ferien senyera per tot arreu.

    Gràcies noi, per dedicar-li en el teu magn´ñific espai, un testimoni.

    M'agrada

  6. colbran

    Me gusta muchísimo la sardana, siempre le he dicho a Joaquim que el sonido de la Cobla me rememora el verano y las “ballades” de sardanas al aire libre en Calella de la Costa. La pena es que siempre he sido muy torpe para el baile (tengo dos pies izquierdos, como dicen los americanos), pero muchas veces me he quedado embobado contemplando nuestro baile.

    Pero esta hermosísima sardana la tenía casi olvidada. Nunca la había escuchado en vivo y mi única referencia era una interpetación en disco por Ramón Calduch…

    Las dos versiones facilitadas por Joaquim, especialmente la versión coral, son magníficas y el texto muy poético. Nunca es tarde para saborear una bella pieza musical y ésta, concretamente, es excepcional.

    Yo pensaba que este autor lo era de “Marìa de les trenes”, pero, por lo visto, es obra de su hermano.

    M'agrada

  7. Amics.
    Aquesta ha estat una entrada molt emocionant.
    Els motius que m’han portat a fer-la.
    Les increïbles coincidències fruit de les bruixes i els bruixots, com diu l’amic Assur.
    L’emoció molt comprensible de l’Olympia, doncs li he “robat” un post sense saber-ho i el millor, li he dedicat sense saber que ella tenia previst celebrar el centenari d’entrades a la samfaina, amb el Somni del Manel Saderra.
    L’emoció de la Isolda recordant aquells anys de balladora i contacte amb el gran music. L’emoció del Assur i la Josefina, amb els ulls amarats.
    Els records de joventut del Colbran i els seus dos peus esquerre. Genial expressió!
    I la reflexió del Eudald. Benvingut i moltes gràcies per fer-la i també les teves agraïdes paraules.

    Que no es molesti ningú, però crec, malauradament que amb els comentaristes d’avui no tenim cap representant, diguem-ho clar, jove. Em sembla que l’Eudald deu tenir una edat, però si m’equivoco, si us plau, perdona’m l’atreviment.

    No hi ha un moviment jove, com en el moviment casteller, tan publicitat pels mitjans i per aquest motiu revaloritzat. És clar que si ens ho venen com una espècie d’esport de risc, pot resultar més atractiu que una colla sardanista i la bona música, necessita d’un cert esforç, d’una certa sensibilitat.

    Jo com la Josefina, però estic segur que com tots els altres, quan sento una cobla a la llunyania faig automàticament una rialla i els peus s’alleugereixen, invitant-me a ballar. És cert que una cobla ens porta a una imatge estiuenca d’aire lliure, de festa i de l’elegància serenor d’unes rotllanes al bell mig de la plaça.

    Què voleu que us digui més, m’encanta.

    M'agrada

  8. Isolda

    Per mi sempre serà el mestre Puigferrer. A la meva joventut quan s’anomenava el mestre Saderra ens referiem generalment a Josep Saderra.
    Malauradament és veritat, La Sardana i tot el folklore català és ignorat, no sols per l’estat espanyol, també per tot el govern català i els propis catalans, començant per mí, tants anys gaudint-la i ara la tinc oblidada!!! Molt trist! però soc culpable… Soprtosament tenim persones com el Sebastà Alba, cap de colla de la colla Violetes del Bosc campiona de Catalunya, itambé representativa a l’estranger de la nostra terra model de tenacitat, i altres sardanistes què, amb la seva constància i valentia han lograt que La Sardana estigui vigent
    Fa tres o quatre anys, no ho recordo exactament, car els anys passen volant,les Violetes del Bosc celebrava les noces d’or al Palau de la Música Catalana, una commemoració maravellosa molt emotiva,plena de detalls i bon gust.
    Felicitats a tots els sardanistes que amb el seu esforç fan realitat “la dansa més bonica que és fan i desfan”.
    VISCA LA SARDANA!!!

    M'agrada

    • Hola Josep Maria, benvingut.
      Me’n alegro que t’agradi, és possiblement LA MILLOR!, així ho varen declarar no fa gaire, una colla d’experts i no m’atreviria a portar-lis la contraria

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: