Charlie Rivel
Amics, aquest cap de setmana no he pogut anar al Auditori a escoltar l’OBC sota la direcció de James Judd amb un programa interessant amb obres de Haydn, Penderecki i Beethoven.
Bé de fet si que hagués pogut anar-hi ahir pel matí, però dissabte (diumenge més ben dit) vaig anar a dormir molt tard o molt aviat, com us estimeu més i no he tingut gaires ganes de “matinar” per anar al concert de les onze del matí.
L’he escoltat per ràdio i m’ha agradat molt, sobretot l’obra de Penderecki i el fantàstic Roberto Díaz en el concert de viola del compositor polonès. La 5ª simfonia de Beethoven no per molt escoltada, deixa de impactar-me cada cop que l’escolto. M’ha semblat una bona versió, però m’estimo més no parlar de concerts radiofònics. Hi ha infernemlandaires que hi han anat i m’agradaria que deixessin les seves impressions. Gràcies.
Avui us deixo aquest post per tal de invitar-vos a fer una visita al Blog dels musics. Han editat un nou post titulat OBC: La alegre mediocritat, que em sembla molt revelador d’algunes coses que estan passant al voltant dels esdeveniments que ja coneixeu.
Jo ja he deixat el meu pensament a tanta mediocritat, en forma de comentari.
Tan sols us vull dir a manera de introducció del que us trobareu. És una crítica del diari ABC, signada pel Pablo Meléndez referent al concert monogràfic dedicat a Mozart.
Jo vaig voler buscar el enllaç al ABC digital, però curiosament aquesta crítica no està disponible. Segurament algú ha aconsellat que aquesta crítica sigui de difícil o impossible recerca. El títol del post d’avui “torero-bailarín-mimo-payaso“, no és altre cosa que el concepte que té, el fins ara respectable Sr. Meléndez, del mestre Oue co a conseqüència de la direcció de la simfonia Haffner que va fer en el concert de divendres per la nit.
Sense comentaris, doncs creieu-me que la crítica, de la qual en sóc marginalment protagonista, és per sucar-hi pa.
Ahir per la tarda vaig anar al cinema, us en parlaré demà.
IN FERNEM LAND 
Precisament el gran problema de les Espanyes és la gran consideració social que té la mediocritat, en tots els estaments públics i privats. Aquell que destaca, el que té talent, cal reprimir-lo per evitar que pugui introduir millores “incontrolades” i acabi movent la poltrona dels quatre de sempre.
M'agradaM'agrada
Francament aquest crític m’ha decebut. El tenia per més seriós, amable i educat. S’ha deixat anar per la intolarància i menyspreu. Són uns comentaris desafortunats, escrits per ofendre als afeccionats i persones seguidores del “savoir fair” del mestre Oue
tractar-nos d’ignorants, manipuladors,etc.
Per mi aquesta persona a perdut tota le meva credibilitat.
M'agradaM'agrada
Jo vaig ser-hi el diumenge, quan se suposa que l’OBC ha de sonar millor, per allò de tenir més rodatge: francament, va sonar de meravella. L’orquestra amb Haydn, va sonar molt nítida, molt ben portada. Potser no és una simfonia espectacular (aquell inici en adagio li dóna un to molt melangiós que es manté a tota l’obra), però va ser francament una bona lectura de la partitura amb una gran resposta de l’orquestra (bastant reduïda). El concert de Penderecki és més difícil de valorar per no ser tan conegut: personalment, m’han agradat més altres obres de l’autor (el concert per a violí, per exemple); potser comença a sonar una mica sempre igual, aquest home. La direcció va ser bona, va acompanyar molt bé al solista (i era fàcil tapar-lo, ja que la viola no és un instrument amb molta sonoritat) i la resposta de l’orquestra, excel·lent. Ara sí que hi havia la plantilla completa, amb percussió, metalls, etc. Tot molt equilibrat, amb cert relleu en el so, un ritme molt adequat i un so fantàstic. I el violista, molt bé.
La cinquena de Beethoven, per molt sentida que estigui, em va impressionar (i no m’ho esperava, precisament per estar ja una mica “cansat” de l’obra; ja vaig comentar algun cop la conveniència de fer guaret amb algunes obres o autors), però no tant per l’obra, sinó perquè la versió va ser gairebé “de disc”: la direcció va ser d’aquelles canòniques. En aquest cas, no podem dir que potser era una lectura lenta o ràpida, com va passar amb la lectura de la vuitena per Oue, sinó d’allò més ajustat a l’ortodòxia, molt coherent cada moviment amb el tot. Va tenir molta força i la resposta de l’OBC va ser fabulosa: la corda va sonar a una, amb crescendos i diminuendos impecables, amb una presència sonora de qualitat, igual que el metall (en destacaria les trompes, que no tenen una part fàcil, tot i que justament al final una nota d’una d’elles va tenir una lleugera fluctuació que va espatllar una actuació gairebé perfecta) , la fusta i les timbales. Se’n podien sentir i distingir perfectament els diferents plans sonors i el conjunt va ser una de les millors interpretacions de Beethoven en temps. I no val a dir que és mèrit de l’obra: recordo una cinquena dirigida per López Cobos va ser d’allò més pla i avorrit. Aquí se sentia una gran orquestra, conjuntada i amb un so dens, amb una gran força i una interpretació francament de categoria. I això no es fa en dos dies amb el director convidat: se suposa que és el resultat d’un treball continuat amb el que ha de donar la cara, segons diu Meléndez. James Judd no es mou gaire , ni salta, ni “balla”, ni tot això, però és que, francament, aquest és un aspecte molt secundari. Qualificar en una crítica pretesament seriosa per una cosa així de pallasso-etc. un director és, senzillament, una grolleria. Més quan si Oue fos Bernstein, el mateix crític trobaria totes les gràcies en aquestes pallassades. I intentar desqualificar-lo perquè el públic l’aplaudeixi o li doni flors… és lleig.
M'agradaM'agrada
Gràcies Bocachete per la crònica.
Lo de la “crítica” de Pablo Meléndez al ABC posa en evidència la mancança de veritables arguments artístics d’aquest periodista per valorar un concert. Si els té i no els utilitza, per tal de fer campanya contra el mestre Oue, s’està posant a l’alçada d’aquells que tant critica per prendre partit just a l’altre banda, però s’oblida que ell és un crític, un periodista i que tothom espera d’ell una crònica més elaborada, més professional, allunyada d’interessos personals i sempre utilitzant un llenguatge respectuós. Amb aquesta crítica no hagués passat l’examen d’ingrés de qualsevol escola de primària.
Estic segur que hores d’ara, també ell la voldria ben amagada. Massa tard.
M'agradaM'agrada
Potser amb el títol de la crítica volia parodiar el títol d’una obra de John Le Carré Saylor, Taylor, Soldier, Spy! (Calderer, Sastre, Soldat, Espia). Quan he vist el títol del post, a mi m’ho ha recordat.
M'agradaM'agrada