Rolando Villazón ha decidit gravar un disc amb obres de G.F.Handel, que surt a la venda el proper 16 de març, però que gràcies a un regal matiner i inesperat, ja he pogut escoltar i gaudir.
Haig de confessar que algunes coses que havia escoltat en el Blog de Las Villazonistas del Liceu, no m’havien acabat d’agradar gaire i que l’aproximació al darrer treball de Rolando Villazón l’he iniciat amb una prevenció no exempt de prejudicis, que a mida que he anat escoltant el disc he hagut de canviar, al menys en alguns aspectes en els quals Villazón m’ha convençut plenament, per exemple el darrer track del CD, corresponent al lament “Caro Figlio” provinent La Resurrezione.
El disc comença amb l’ària “Ciel e terra armi di sdegno” del Tamerlano, on Villazón mostra d’entrada les carències que es repetiran al llarg de tot el disc, sempre que hagi de afrontar agilitats i coloratures o que la seva tessitura de tenor líric hagi de baixar a les notes greus, pròpies de les mezzos o contralts, que no acaba de dominar del tot i que en el cant barroc són d’obligada i perfecte execució.
Un tenor líric i una mezzo no tenen per què compartir tessitura, sobretot si ell no és un baritenor, per tant, Villazón no és troba còmode quan ha de cantar amb un registre central i greu (per exemple en “Ombra mai fu”) i si hem d’afegir-hi les agilitats en aquesta zona, és quan tècnicament, la se va prestació pot ser més discutible i algunes vegades els sons nasals i un cert engolament “alla Domingo”, acaben per enlletgir la prestació (“Più che penso alle fiamme del core” del Serse).
En l’aspecte estilístic, la vena romàntica i fins i tot verista, que acostuma a emprar el tenor mexicà en les seves interpretacions, el traeix alguna vegada, sobretot en els recitatius.
Al seu favor Villazón compta amb les intactes armes de sempre, seducció interpretativa, un bon fiato, expressivitat, idoni i dramàtic sentit a les frases i a cada paraula, amb un domini del cant piano, que sedueix als més asèptics. Quan la veu està lliure i no ha de patir per les notes agudes, com és el cas de tot el disc, el gaudi és complert.
Lògicament per tot el que he dit, Villazón està molt més còmode en els fabulosos largos handelians que els allegros. Escoltant el mític “Scherza infida”, no m’ha fet oblidar cap de les meves versions referencials, però he pensat, el “punyetero” se’n surt prou bé i quants dels tenors lírics actuals o passats, aliens al repertori barroc han pogut cantar dignament Handel i fer un disc com aquest?, la resposta us la deixo a la vostre elecció, però és fàcil. Villazón no fa gens el ridícul, ans el contrari, tot i que caldria, en el hipotètic cas que volgués dedicar-se a aquest repertori, aprofundir més en els aspectes tècnics per acabar d’arrodonir algunes cosetes que són fàcilment superables o al menys m’ho semblen. Escoltant per altre part les coses que arriba a fer bé, que són moltes, no hi ha dubte que aquest treball és molt seriós.
Acompanyat per un expert com Paul McCreesh al front dels Gabrieli Players, el disc manté el interès tota l’estona (59’28”) i cal escoltar-lo amb deteniment, doncs amaga aspectes molt interessants.
Els enemics i escèptics hauran d’esperar una mica més. Villazón m’ha agradat i això que abans de la primera escoltada no hagués donat un €uro per aquest CD.
George Frideric Handel (1685 – 1759)
- Tamerlano HWV 17
Performance Edition by Benjamin Bayl & Paul McCreesh
Act 1
Aria: Ciel e terra armi di sdegno
- Rodelinda
Performance Edition by Benjamin Bayl & Paul McCreesh
Act 3
Accompagnato: Fatto inferno
Aria: Pastorello d’un povero armento
- Serse
Performance Edtion by King’s Music
Act 1
Accompagnato: Frondi tenere
Arioso: Ombra mai fù
Aria: Più che penso alle fiamme del core
Act 3
Aria: Crude furie degl’ orridi
- Ariodante HWV 33
Performance Edition by Matthias Spindler
Act 2
Aria: Scherza infida in grembo al drudo
Act 3
Aria: Dopo notte, atra e funesta
Rolando Villazon, Gabrieli Players, Paul McCreesh
- Tamerlano HWV 17
Performance Edition by Benjamin Bayl & Paul McCreesh
Act 3
Rec.: Oh, perme lieto – Accompagnato e Rec.: Fremi, minaccia
Rolando Villazon, Jean Gadoullet, Rebecca Bottone, Gabrieli Players, Paul McCreesh
Arioso: Figlia mia
Accompagnato: Tu, spietato, il vedrai
Rolando Villazon, Rebecca Bottone, Gabrieli Players, Paul McCreesh
- La Resurrezione (1708)
Parte Prima
Aria: “Così la tortorella” (S. Giovanni)
Parte Seconda
Aria: “Caro Figlio!” (S. Giovanni)
Rolando Villazon, Gabrieli Players, Paul McCreesh
Us deixo el “Caro Figlio”, que espero que us agradi tant com en a mi.
IN FERNEM LAND 
Rolando ens explica, en el DVD promocional, que (això no es cap novetat) a ell li entusiasmen les aventures. Que, fa ja un temps, un dia va escoltar un disc excepcional amb una música sublim: el disc de Vivaldi de la Cecilia Bartoli, i el va impactar. I va pensar que potser algun dia…. Diu que la música barroca li sembla extremadament moderna, fantàstica, que ell la sent amb la materia energia que el pop. Que va tenir la oportunitat de cantar el Combattimento amb Emmanuelle Haïm, i es un dels millors records de la seva vida y de la seva carrera. I que finalment es van donar una sèrie de circusmtancies que “es van posar d’acord alhora” per a poder gravar aquest àlbum, i ell va pensar…pourquoi pas?
Que és, Joaquim, exactament l’expressió amb que comences el teu post. Perquè no?
M'agradaM'agrada
És sorprenent, t’han regalat el disc i encara no ha sortit a la venda. No sé pas com t’ho fas.
Jo el que he pogut escoltar en la web de la Deutsche Grammophon no m’ha fet gaire el pes, però potser em passarà el mateix que t’ha passat a tu. Esperaré.
De totes maneres penso que una discogràfica i un artista poden fer el que els sembli més oportú, això és un negoci cultural, però negoci al cap i a la fi, i el que pretenen és vendre el màxim de discs possibles. Rolando Villazón, ho canta tot igual i això no em sembla admissible. Cada repertori i cada autor tenen unes claus diferents, pocs artistes han estat capaços d’encertar amb l’estil precís, cosa que res te a veure amb l’èxit de vendes o l’acceptació per part de crítics i públic. Estem farcits d’exemples de cantants que tot ho canten a la seva manera.
Fins ara el repertori barroc tan sols si havien acostat els especialistes, semblava com un territori exclusiu, si ara es converteix en camp abonat pels artistes súper vendes, estem llestos. Ens esperen atemptats constants.
El rigor i estudi que han imposat directors com Harnoncourt, Paul McCreesh, Christie, Jacobs, Curtis, Minkowski, Hogwood i tants d’altres, podria malmetres per aquestes intromissions.
El dia que la Bartoli vulgui cantar l’Amneris diré el mateix, però els artistes barrocs acostumen a tenir més senderi.
M'agradaM'agrada
Tard o d’hora escoltaré aquesta incursió que fa Villazón al món d’Händel. Segur, que encara que no sigui l’intèrpret adequat per la música del geni de Halle, em sabrà sorprendre.
Petons, Joaquim.
M'agradaM'agrada
“Bueno”, nosaltres simples mortals espererem que arribi a les tendas. Pero segur que el comprare i me agradará, especialment despres de haver llegit la critica.
Soc un de els “malalts de RVillazon” que tot lo que fa ens agrada ¡que hi farem!, per lo que vaig llegint sempre n’hi hagut de aquests “incondicionals” per artistes mes o menys “santificats”.
M'agradaM'agrada
A juzgar por el aria que has colgado todo son parabienes: musicalidad de altos vuelos, fraseo cuidadísimo, voz, como siempre, preciosa, con ese timbre seductor como pocos tienen, y sabe adaptarse en todo momento al contenido dramático de la frase como un verdadero escultor del sonido dominando la dinámica sin tacha alguna.
El resto del disco hay que oírlo…, pero esta muestra que nos ofreces es un bombón.
M'agradaM'agrada
Segur que hi ha peces que s’adapten millor que altres al seu estil, tessitura i agilitats, però en resum tot el que he ascoltat passa de digne i algunes coses les trobo fantástiques i com diu l’Olave “la muestra es un bombón” i jo hi afegeixo “¿y a quien le amarga un dulce?”. Disfrutem-ho!
M'agradaM'agrada
Es que Rolando es muy buen músico, 🙂
Mks.
M'agradaM'agrada
Com que va de NEN, puc repetir comentari, oi?
Uy, Olave, que bonito eso que has puesto de “escultor del sonido”, me parece una metáfora muy bien escogida y adecuada.
A mi em sembla molt interessant aquesta segona incursió de Rolando en el barroc. Com tot el que val la pena, hi ha perills, però l’entusiasme contagiós i , a la vegada, la seriositat i el respecte amb els que aborda el repertori donen uns resultats molt atractius. Deixem-nos de encasillaments i de límits. Potser hi han cantants que es pasarien la vida sense correr riscos i cantant només Traviates i Bohemes, però, per sort, aquest no és el cas !
M'agradaM'agrada
El Rolando Villazón té una inteligència musical fora de lo comú.La seva facilitat d’adaptació queda ben palesa en aquest fragment. Parlan amb tota sinceritat hem de dir que noms gloriosos de la corda de tenor no ho aconseguirian.
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar aquestes àries de Haldel, perquè les cantava Rolando Villazón, i es clar, les vaig escoltar amb total predisposició a que m’agradessin. Però haig de dir que ha estat una sorpresa per mi, no em canso d’escoltar-les. Fa una interpretació plena de sentiment acompanyant la melodia barroca.
M'agradaM'agrada
Supongo que permitiréis una voz discrepante, verdad?
Pues a mi no me agrada lo que llevo escuchado de este disco. Sólo aprecio la extraordinaria dicción de Villazón y su hermoso color de voz, pero, en mi opinión, está totalmente fuera de estilo.
Todo me suena a “Amor ti vieta” (verismo poco verista, por cierto), siendo indulgente, pues frecuentemente es puro verismo, con vocales abiertas hasta la saciedad. Tiene buen fiato, pero nulo grave y escaso agudo. Bien es cierto que en estas piezas no precisa frecuentar la zona aguda, pero cuando lo hace no me satisface.
Su canto, a menudo estentóreo, no es adecuado para el barroco intimista y refinado de Haendel y Dios nos libre que se le ocurra acceder a Vivaldi!
Con lo poco que me gustan los contratenores he echado en falta su particular sonido para aquellos fragmentos que estamos acostumbrados a escuchar en contraltos en travestí y que Villazón canta, sin el menor rubor, ignorando toda la zona grave.
Disco recomendable para todo villazonista de pro, por aquello del amor de madre y de padre, pero que estoy seguro que los haendelianos le darán totalmente la espalda, por falta de rigor canoro.
M'agradaM'agrada
Yo también discrepo un poco Colbran.
Villazón no es Dios, por lo tanto es imposible que cante todo lo que canta, al mismo nivel.
No hay cantante tan versátil que pueda adaptarse a todos los repertorios con el mismo grado de perfección.
Villazón tiene una tendencia a cantarlo todo de una misma manera, efectiva, bella, pasional, pero que no se adecua a priori con los criterios técnicos del canto barroco.
Si escucháis los fragmentos disponibles en la web de la Deutsche Grammophon, se aprecian unas coloraturas discutibles y unas emisiones para nada ortodoxas. ¿Es válido cantar Handel de ese modo? Pues no sé si es válido o no, pero hay muchos años de estudio y de recuperación en este repertorio, para volver a las raíces, que avalan un modo de interpretarlo, sustancialmente diferente a como lo hace él.
Eso no son ataduras y corsés, simplemente o se sabe cantarlo como se debe o yo adapto el estilo a mis posibilidades. Eso a mi, que no soy una fan acérrima del tenor mejicano, no me gusta. Entiendo que quienes si lo sean, le vean todas las gracias.
M'agradaM'agrada
Yo no le veo todas las gracias, y sé que no es el mejor cantante de barroco que existe, pero me gusta cómo suenan esas melodías en su voz, punto. Por otro lado, el disco no se ha hecho solo, mucha otra gente ha considerado oportuno colaborar en el proyecto, ¿están todos fatalmente equivocados y van a ir al infierno de los malos “barroquistas”? Yo creo que han escogido VOLUNTARIAMENTE dar una lectura distinta de esas piezas, si no, hubieran buscado uno de los abundantes tenores que se dedican exclusivamente al barroco. Otra cosa es que nos guste más o menos el experimento.
En fin…
Mks.
M'agradaM'agrada
Mehta també va gravar voluntariament una Tosca amb Andrea Boccelli, supose que explorant noves sonoritats: Cling! (Soroll de caixa registradora).
Jo del que he escoltat fins ara em quede amb aquest “Caro figlio” on sí que hi trobe coses positives, pero no em compensa altres coses com “Doppo note” o similars, que em semblen un disbarat. Ara, serà graciós veure com molts dels que van lloar el Tamerlano de Domingo es llançaran en tromba contra aquest disc, i si no al temps.
M'agradaM'agrada
Ai, el “punyetero” d’en Rolex!
Coincido con el comentario de Dandini .Awake, a mi también me gusta como suenan esas melodias en su voz.
M'agradaM'agrada
De tot el que heu dit, sempre interessant, em quedo amb la reflexió àcida del Titus al voltant del que varen dir els crítics en aquell Tamerlano i el que diran d’aquest disc.
Sota el meu punt de vista Villazón està molt millor que Plácido, cosa que no calia gaire esforç, francament, però Villazón repeteixo que fa coses molt lloables.
M'agradaM'agrada
Molt encertat el comentari d’en Titus.En els que contraposen constanment en Domingo i Villazon els hi recomanaria unes classes per educar l’oida no fos cas que un dia patinessin i els confonguessin o be esperar sempre a sapiguer el nom del cantant abans de pronunciarse….jajaja….
M'agradaM'agrada