Dels molts agraïments que hauria de fer a tants i tants amics, per tantes i tantes coses, en tinc tres pendents, que m’agradaria començar a saldar amb el post d’avui.

El primer agraïment està motivat per un mal entès de part meva, en no haver interpretat, de manera correcte, un correu electrònic.

Em vaig excusar tard, massa tard, quan me’n vaig adonar, quan vaig veure que no havia entès a un amic i des de aquell instant vaig tenir molt clar que hauria de fer un post per agrair-li que fos tan comprensiu. Als amics se’ls ha de saber llegir, precisament per això, perquè són amics i no ens hauríem de permetre no saber llegir-los quan ens envien missatges.

Aprofitant que un altre amic m’ha enviat una perla que estic segur que agradarà al amic i a molts dels infernemlandaires que em visiteu, he decidit començar a saldar avui, el saldo pendent.

Durant el mes d’abril ens va visitar la Cecilia Bartoli, fent un recital excitadament controvertit, que va ser un calc del que havia passat a Madrid, Valladolid i Castelló.

Tots els que varem assistir a aquests recitals, varem coincidir a dir que un dels moments més màgics, perquè ni varen haver de moments màgics, entre d’altres discutibles, va ser la primera propina, igual a totes les ciutats on va cantar.

“Caro, ti voglio tanto bene” de De Curtis va ser un moment d’aquells que el temps s’atura i l’artista domina a plaer a tot l’auditori, que bocabadat, no voldria que cançó no s’acabés mai.

Desconec la procedència, però podria ben bé ser de Barcelona, Madrid, Valladolid o Castelló.

Espero que ho gaudiu tots, però especialment al amic que va dedicat el post.

El so no és gaire bo, però el Bartolinians m’ho sabran perdonar.

Us deixo també l’enllaç per a tot aquells que vulgueu guardar el record de la màgia viscuda, en els nostres Ipods, ordinadors o qualsevol altre suport.

• Caro ti voglio tanto bene – Cecilia Bartoli – Sergio Ciomei (piano)