No he estat mai amant dels anells i les joies. Un anell d’or que em varen regalar quan vaig fer la primera comunió, el vaig perdré al cap de poc temps, tot jugant amb un munt de grava, per a desesperació de la Puig.

No fa gaire, pels vols de Sant Jordi, un senyor de cara rogenca, amb pinta de iaio del Inserso teutó, es va acostar a una entranyable amiga, dient-li que el contingut d’una bossa que li entregava havia de ser, per a una determinada persona que havia de complir uns requisits específics. Ella, una barreja de Brünnhilda guerrera i sàvia Erda, va decidir que aquesta persona havia de ser jo i em va regalar el preuat tresor, consistent en un anell gegantí, unes instruccions a tall de felicitació i un suplement absolutament innecessari que res aporta a aquesta història, tot dins una bossa adamascada, que feria les delícies de la Maria Montez a qualsevol de les preuades pel·lícules d’en Colbran.

Aquest anell, que no em puc posar ni en les nits més lluïdes del Liceu, és d’unes dimensions considerables. Sembla ser que no m’ha de donar ni el poder, ni els diners anhelats per aquella colla de sonats nibelungs. Més aviat és un anell que m’ha de dur al triomf en qualsevol treball i l’èxit a qualsevol projecte que inicií, garantint l’encert i la prosperitat. Si és així, és un anell més perillós que el musicat per Wagner.

És evident que l’anell, com sempre, és un símbol. El símbol d’una amistat que ens encercla i uneix, que ens fa compartir les coses que ens agraden, fruint-les més si cal, amb la vostre companyia i complicitat. L’anell que ajuda a entendre i comprendre, amb sensibilitat i tolerància, la riquesa, amb tota la infinitat de matisos, de l’amistat i del goig de viure, del art, de la vida i de tots vosaltres.

Estic segur que de decebre-us, ni tan sols que sigui una mica, l’anell deixarà d’emetre els seus poders màgics.

Difícil i apassionant empresa i repte.

De fet, ben mirat, és l’empresa i el repte de la vida.

És un anell màgic, és clar, un anell amb poders, un anell que sense tots vosaltres perd l’encanteri i esdevé un tros de fusta pintat de color daurat, sense més.

Així és com m’ha arribat i així és com m’he vist obligat a explicar-ho, malgrat que fent-ho, corri el risc de rebre una maledicció eterna.

Gràcies!

Avui la banda sonora no pot ser un altre cosa que un fragment de Der Ring des Nibelungen.

El fragment prové d’un concert de la New York Philharmonic dirigit per Lorin Maazel el 11 de juny de 2008 (gràcies Parsi), on el director va resumir en una mica més d’una hora tot el Ring. Missió impossible, però que jo us deixaré l’enllaç per si ho voleu comprovar vosaltres mateixos.

De moment us deixo l’escena final del Götterdämmerung

Per baixar-vos tot el Ring sense paraules premeu aquí.