Ja vaig dir en un altre ocasió similar, que una vetlla nocturna en un hospital, dona peu a múltiples reflexions i a un inevitable neguit.
Un treball mai prou valorat d’uns professionals que han de vetllar per tal de que el món de cadascuna de les habitacions, aparentment en silenci i tranquil·les, em va fer veure alhora, als malalts com ninotets, sense possibilitat d’escapatòria, supeditats als designis, de les medicacions o tractaments, i la major part d’ells acceptant que davant la malaltia s’han de deixar fer. Tant li fa l’arrogància, distinció, riquesa, bondat, intel·ligència, bellesa, poder, honorabilitat, fama i tants altres fets característics i tan preuats en la nostra estimada quotidianitat.
L’hospital serà més o menys prestigiós, l’estada costarà més o menys, però el fet ineludible de la malaltia i el seu tractament, que ens fa romandre als dictats del cos medic i d’infermeria, ens iguala i minimitza, esdevenint ninotets indefensos i exposats al “caprici” de la ciència.
Escolto una veu, en principi somorta, que de mica en mica es va apropant fins obrir la porta de l’habitació, tot encenen els llums sense contemplacions, doncs se suposa que el que anem a fer la vetlla, vetllem i no dormim, que repeteix un ritual amb poques variacions, la majoria de vegades depenent de si en el llit jeu una dona o un home, utilitzant paraules dolces, però que no deixen de ser una estudiada rutina per cometre l’atac habitual, amb nocturnitat i és clar, sense traïdoria
– Hola cariño, ¿cómo estas esta noche? Ho hauré escoltat no sé quantes vegades. Venga tómate esta pastilla, levanta el culete, ¡Que guapa/o estas! Això possiblement doni ànims, però es fa difícil creure que fins i tot la Jolie i el seu marit, ingressats a un hospital i de matinada, facin gaire bon aspecte. Si estàs sa, no ho acabes d’entendre, els engegaries.
Tal com entren, surten amb un Bona nit, que descansis i penses quan trigaran a tornar a entrar?, mentre escoltes com es repeteix el ritual a l’habitació del costat.
Mentre imaginava el que succeïa al costat mateix, tenint en compte el que acabava de veure, m’he endormiscat, faltant al principi bàsic de tota vetlla. M’ha pogut la son. No sé pas quin hora era, però m’ha semblat que no havien passat ni cinc minuts, que la mateixa veu, animada i riallera entrava a l’habitació del costat, amb un “Hola Cariño te traigo el desayuno”. Eren les set del matí i jo tornava ràpidament a la rutina diürna, tot sabent que aquesta propera nit tinc la segona vetlla i de cop i volta m’han entrat ganes de conèixer al segon equip de salvació, sabent que fan torns, per tant serà nou i que altre cop, admiraré i agrairé que siguin una mosca collonera que vetllen per cadascun dels micro mons que s’amaguen en cadascuna de les habitacions de qualsevol del milions d’hospitals que hi han al món.
Un post sense música.
IN FERNEM LAND 
Una abraçada amb tot el meu afecte.
M'agradaM'agrada
Ànim, Joaquim, que aquestes coses mai no són agradables. Aprofita, si més no, per fer-ho servir com a inspiració, que un blocaire sempre està de vetlla (encara que sigui sense música).
M'agradaM'agrada
Un abrazo, Joaquim…y paciencia, que eso siempre es necesario en los hospitales…mucha paciencia 🙂
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Felicitats per tot plegat: per la teva iniciativa, per la sensibilitat que demostres, per l’empatia, i finalment pel post, sense música però carregat de silencis evocadors. Realment, m’has arribat a la medul·la…
Una forta abraçada.
M'agradaM'agrada
Pocas escenas más duras que un Hospital de noche. La soledad se hace inmensa, provocando desasosiego. Te agarras a la esperanza, en una lucha compartida. Muchas veces te conformas con la ausencia de sufrimiento…
Ánimo, Joaquim, y la música, la que consuela, que no falte nunca.
M'agradaM'agrada
Qué poco nos acordamos cuando estamos bien de lo triste que es una clínica o un hospital! y, sin embargo, ahí es donde van a parar nuestros seres queridos o nosotros, irremediablemente, más pronto o más tarde. Fuera la vida sigue igual, pero dentro toma distintos caminos.
Mi deseo es que en este caso el camino sea el mejor.
Pensemos en positivo que siempre ayuda.
Contigo siempre, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Recientemente pasé por esto con mi madre hasta su fallecimiento hace dos meses, interminables semanas, días y noches en el Hospital Sant Pau. Hasta que no nos toca vivirlo de cerca no sabemos valorar la dedicación del personal sanitario que va más allá de sus obligaciones profesionales, son verdaderos ángeles que velan por nuestros seres queridos; no tengo más que palabras de agradecimiento por su consagración y compasión.
Mi experiencia me hizo reflexionar sobre los avances de la medicina que por un lado ayudan a curar pero también pueden prolongar el sufrimiento de aquellos que están preparados para irse; los médicos también soportan esta carga ética.
En un hospital el tiempo pasa muy lentamente, es un microcosmos armónico con su propio ritmo; hay que tener mucha paciencia y brindar nuestro cariño y fuerzas al enfermo que es sin duda quien peor lo está pasando.
Joaquim, un fuerte abrazo y ánimos.
M'agradaM'agrada
Ànims i que la normalitat torni el més aviat possible.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Ànims i si necessites res, ja saps. De debó.
M'agradaM'agrada
Tocats a la medul·la i al cor…. però amb tu i amb voslatres malgrat el nostre silenci!
Teus,
Oriol, Carme i Xavier
M'agradaM'agrada
Que tot vagi de la millor manera possible… Ànims per a les nits que et restin…
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Joaquim, els comentaris dels teus lectors em duen a pensar que potser he malinterpretat el teu post… Jo havia entès que feies part d’un d’aquests grups de persones que fan voluntariat en alguns hospitals, però em fa l’efecte que les teves vetlles van més enllà d’això. Potser, més que per voluntariat, hi ets per necessitat, i si això és cert, em sap molt de greu. Si això és cert, em sumo als altres que et desitgen paciència, coratge i ànims. Espero que ben aviat t’arribin bones notícies.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Ànims!
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Animo, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Un fuerte abrazo, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Gràcies, a tots, ho feu més fàcil.
Encara no he tingut temps de guarnir el blog, però si us feixeu bé, ja neva! Els de WordPress són com angelets.
Si després tinc una estona, us explicaré la segona vetlla.
Una nit que havia de ser trovatoresca.
Com m’agrada tenir-vos tan a prop!
M'agradaM'agrada
Benvulgut Joaquim, perdona’m però davant d’una adversitat com la teva em quedo muda i no sé reaccionar, però saps que tens el nostre suport per a tot. ens tens al teu costat pel que necessitis.
Abraçades. Els teus amics, Jaume i Mª Teresa
M'agradaM'agrada
Mucho ánimo, amigo.
Estamos con vosotros para lo que necesitéis.
Respecto a la velada trovadoresca, seguro que las que te despiertan al sonsonete de “Holaaa cariiiñooooo” desafinan menos que Berti ayer.
Un abrazo muy fuerte.
M'agradaM'agrada
Joaquim, ànims. Et desitjo que aviat passin aquests dies i nits, llargs i feixucs, però necessaris per un millorament que aviat tindreu.
M'agradaM'agrada
Gràcies per voler compartir amb nosaltres aquests moments tan difícils. Llegint els teus comentaris sovint ens fas somriure, neguitejar, discrepar, compartir, …..
Pensa que ara tens molta gent que, malgrat la distància, està molt a prop i molt més present del que et pugui semblar.
Una forta abraçada i sempre teus (la família de L’H)
M'agradaM'agrada
Joaquim,
No entenc res, però ho comprenc tot.
Suposo que ho passes malament.
Ànim
M'agradaM'agrada
Hola, Joaquim,
No sé qui tens malalt a l’hospital, però, sigui qui sigui, sé perfectament com de lent passa el temps en aquestes circumstàncies. I sé que hem de pensar que encara tenim sort de poder estar en un centre on faran tot el possible per guarir o millorar la salut del malalt. En ocasions semblants, l’únic que m’ha fet passar l’espera amb una certa calma han estat els mots encreuats; impossible llegir un llibre ni, fins i tot un diari.
Força i anims!!
Mercè
PS: ara només faltarà que posis una llar de foc, perquè amb aquesta neu que cau a Infernemland…
M'agradaM'agrada
Muchos animos …..Quimet
Cuando este cansado y cierres los ojitos y el sueño te invada…. …….y sin que sirva de precedente…. que conste……….te presto mi Jonás Kaufmann para que tengas dulces y sonoros sueños……
Un Besazo
M'agradaM'agrada
Estimat Joaquim,
D’hospitals en sé força i a mi m’ha tocat fer el paper de ninotet a l’albur de la ciència que, fins avui, se m’ha anat portant bé. Celebro que tinguis un cos d’inferemeria com cal malgrat les frases fetes. Jo vaig tenir a can Ruti un veritable torturador i denunciar-lo no m’ha servit de res. Dels altres només en guardo bon records.
Jo t’acompanyo, fins allà on puc, en aquesta segona vetlla i en el que calgui. M’agradaria que dibuixessis un somriure si et dic que confio que d’aquí al dia 22 -data en qué tinc l’entrada- en Marco Berti hagi après de cantar.
Un petó molt afectuós i ja saps on sóc.
M'agradaM'agrada
torno a estar confús sobre el post. avui no soc el primer i no ficaré la pota com fa unes setmanes, per això faig meus, si m’ho permeten, els comentaris d’en David i Luis, que ja he valorat amb els polses amunt.
Si puc fer quelcom ho dius.
M'agradaM'agrada
una abraçada i ànims, mestre!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas » Blog Archive
Moltissims ánims, en aquets moments.
M'agradaM'agrada