Feia tres mesos que no trepitàvem un cinema, la darrera vegada vam anar a veure Agora i avui hem vist la darrera obra de Michael Haneke, Das Weisse Band (la cinta blanca), la pel·lícula que s’ha estrenat aquest cap de setmana a casa nostra i que ve precedida d’unes crítiques esclatants, premis (Palma d’or a Cannes 2009) i nominacions als Globus d’or i als Oscar.
És una obra mestra. Ja està, aquí podria acabar el post, tot i recomanar-ne la visió, és clar, però m’agradaria dir-vos algunes coses.
Feia temps que no m’inquietava al cinema, sense truculències, cops d’efecte, ni l’ajuda d’una banda sonora còmplice. Primer mèrit de la pel·lícula.
Feia temps que no gaudia d’una fotografia tan esplèndida (Christian Berger), amb un treball en blanc i negre que dona credibilitat a la història visual, molt rellevant. Diu Haneke, i té raó, que tot el que coneixem de principis del segle XX és en blanc i negre, mentre que la pintura s’ha encarregat de donar color al segles anteriors al XX, amb la irrupció de la fotografia i el cinema, a principis del segle passat, és molt més normal associar, com si d’un documental es tractés, la terrible història d’aquest poble alemany, per donar-li tota l’aterridora veracitat, al blanc i negre, que acabarà per fer-la molt més real.
Feia temps que no gaudia tant amb els silencis com en aquesta pel·lícula. Ara s’ha imposat una moda que no permet que cap segon del metratge no tingui una banda sonora associada. Haneke ha filmat aquest monument cinematogràfic, sense banda sonora. La música que escoltem, és la que s’escolta durant l’acció de la pel·lícula, ja sigui la baronessa tocant el piano o ja sigui el cor de l’església cantant Bach, qui si no?. No ni ha més.
La pel·lícula està plegada d’aterridors i explícits silencis en mig de llarguíssims plans i escenes volgudament lentes, quasi fotografies fixes, que donen realisme a la narració, mentre el personatge del mestre ens va explicant els fets ocorreguts, distanciant-se volgudament i atorgant a tota la història la veracitat documental que reforça els terribles personatges que habiten en aquest poble, símbol i metàfora de l’Alemanya immediatament anterior a la Gran Guerra i que conformarà la base ideològica necessària per entendre la irrupció del nazisme, amb el beneplàcit del poble i la ratificació per via democràtica, de la seva pujada al poder.
Immillorables interpretacions, en un cast extens i amb un protagonisme coral, on cadascun dels personatges va omplint un trencaclosques terrorífic de personatges sinistres. Personatges oprimits i opressors, víctimes i botxins, però també personatges passius que veient l’horror que els toca viure, callen o s’immolen. Personatges crescuts al entorn d’una moral extremadament rígida, opressiva i ultra religiosa que acabaran per gestar l’ou de la serp.
La historia, l’anècdota, la truculenta intriga que ens mostrarà quelcom més que la solució d’uns fets terribles al voltant dels habitants del poble, no queda del tot explicada al final, o és que potser la dificultat de llegir els subtítols blancs en una pel·lícula en blanc i negre, m’ha fet perdre alguna cosa, però després pensant-hi, tampoc crec que sigui essencial esbrinar, com si estiguéssim parlant d’una pel·lícula de l’Agata Christie, qui és el veritable culpable del que ha passat al poble.
Haneke, que és molt hàbil, mentre ens té distrets amb l’intriga, ens va donant amb píndoles d’abast mortífer, les claus per entendre algunes coses incomprensibles que d’altre manera costa acceptar.
Us la recomano, casi us demanaria que hi anéssiu, estic segur que no sortireu defraudats i no tingueu por per la llarga durada (145 minuts), des de el primer moment el ritme pausat de la vida rural t’enganxa i quan te’n adones, ja estàs en mig de la teranyina, atrapat, sense poder escapar, amb l’aranya que s’apropa.
Tràiler en castellà
IN FERNEM LAND 
No sabia que ja l’havien estrenada. Hauria fet santament anant-la a veure aquest cap de setmana, enlloc del pitafi de “El cónsul de Sodoma”.
M'agradaM'agrada
¡Una obra maestra, sin lugar a dudas! Los que más o menos hemos seguido de cerca la obra de Michael Haneke (La pianista, Caché, Domicilio desconocido, Funny games (en sus dos versiones), La hora del lobo, etc.) sabemos de la violencia que emana de sus imágenes y de sus diálogos. En esta película se podría decir que toda la violencia radica en lo que no se ve, en lo que se presiente, en lo que se oye en unos diálogos que pueden llegar a molestar, a incomodar. En cambio las imágenes, son esta vez plácidas, luminosas, de composición casi geométrica, de un blanco que a veces hiere a la vista y de una oscuridad en la que se intuye, más que se ve, la maldad, la hipocresía, la falsa moral y el horror latentes en los habitantes de esta aparentemente apacible aldea anterior a la Gran Guerra. Está alli la simiente que dará como fruto 25 años más tarde al nazismo alemán. Pero no hay que equivocarse, no es un “whodunit”, ni un film de terror con niños rubios y ojos celestes. Haneke no toma partido, cada espectador tendrá que elaborar sus propias conclusiones. Deudora de los dos grandes maestros nórdicos, Carl Th. Dreyer e Igmar Bergman, toma prestado de ellos la fotografía en blanco y negro deslumbrante, la composición de los espacios interiores, los silencios, la luminosidad de los paisajes exteriores, tanto en invierno como en verano, la veracidad de las actuaciones… A pesar de que no se trata de una película, digamos, para todos los públicos, es lo más interesante que se puede encontrar en nuestras salas en estos momentos. ¡Una obra maestra, sí señor!
M'agradaM'agrada
Boníssima, la teva estratègia de marketing! Mira que tinc aquesta temàtica vetada perquè m’afecta massa, però després de llegir el teu post i de veure la conversa entre els dos germans (deliciós, el petitó!), m’he quedat encisat. L’he de veure. Ets un crack a l’hora d’expressar paisatges emocionals! Felicitats!
M'agradaM'agrada
En esta ocasión, Roberto, te has adelantado a mí, pero suscribo lo que dices en su integridad, así como todo lo que Joaquim expone en este post.
Cuando salíamos del cine comentábamos Joaquim y yo la clara influencia del Dreyer de “Ordet” y “Dies irae” y del Bergman de “Los comulgantes”, e incluso de “Fanny y Alexander” -en cierto modo, por lo que respecta al pastor protestante-, a pesar de ser esta última fotografiada en espléndido color.
Una excelente película que a pesar de su largo metraje no se hace larga ni tediosa en ningún momento.
M'agradaM'agrada
De mañana no pasa que vaya a verla.
Me encantan los silencios en las películas y despues de tu narración, estoy deseando disfrutar de ellos.
M'agradaM'agrada
Esplendida cinta, la cinta blanca. Ho has dit tot, Joaquim. Molt meritori fer uns plans bellissims que son al mateix temps tan angoixants. Crec que no nomes parla del pre-fascisme sino tambe que en el present callem i otorguem davant de l’absencia d’educacio o altres perversions de la nostra societat.
M'agradaM'agrada
Una pel·licula esfereidora nascuda amb el segell dels grans clàssics. No vaig voler llegir el teu post fins haver-la vista. Se’n fan poques com aquesta. Les referències a Dreyer i a Bergman són claríssimes però tampoc pot obviar-se el gran cinema germànic: Fritz Lang o el mateix Lubitsch haurien aplaudit una pel·lícula que sembla un document de l’època i que ens ensenya com germina l mal diluït en la vida quotidiana d’un poblet aparentment pacífic com tants d’altres.
Magnífic post.
M'agradaM'agrada
L’hem vista avui i només puc donar-te la raó: ho has explicat perfectíssimament. Només voldria afegir, que interpretar la pel·lícula en clau alemanya seria fer-li un pobre favor. Aquest mal també és entre nosaltres, de fet és universal. Les obres mestres, això ja ho tenen.
M'agradaM'agrada
D’acord allau, però és obligat referir-se als fets narrats a la pel·lícula com un nefast preludi que explica coses que allà, un país extraordinàriament més culte que el nostre, per exemple, es fan més difícil d’entendre, doncs la cultura sembla que hauria d’haver servit per evitar segons quines coses, però és obvi que no ni ha prou, ans el contrari, també pot ser un arma perversa.
Gràcies per aportar sempre punts de reflexió i d’interès.
M'agradaM'agrada
Joaquim, cultura pot rimar fins i tot amb tortura, aquí i allà. Prefereixo quedar-me amb una interpretació més universal.
(Frívolament, m’ha agradat que em responguessis personalment, sense ser un nou vingut).
M'agradaM'agrada
Impecable y recomendable pelicula aunque a mi recordó a la maravillosa serie de Tv HEIMAT, de finales de los 80 (?) que vi en TV3. Por la tema, estética, ambientación, ritmo, y también usando el blanco y negro. En definitiva una versión de la estupidez fanatica-religiosa-nazista….
Pero ayer vi PRECIOUS, que aunque en las antípodas de la belleza y factura de La Cinta… refleja con un apabullante y a veces inaguantable realismo,
la vida, por llamarle vida…, de lo que muchas personas viven hoy mismo. He vivido algunos años en elRaval , y creedme, vi de todos los colores……..
Papelón de la protagonista , la madre y la maestra….
Y Mariah Carey… Ahhhhhh. Genial…….
M'agradaM'agrada