El musical Nine amb música i lletres de Maury Yeston, i llibret de Arthur Kopit, basat en la pel·lícula 81/2 de Federico Fellini (1963) és un dels meus musicals predilectes i potser sense exagerar podria afirmar que és el “meu” musical, tot i que l’exclusivitat sempre és perillosa i és millor dir “one of my five”.
Quan es va anunciar que seria portat al cinema, la meva eufòria va esdevenir ràpidament perplexitat i ràbia continguda al anar coneixent els detalls de la producció, començant per Rob Marshall, el director que va destrossar Chicago i seguint per l’elecció de Daniel Day-Lewis pel rol de Guido, desbancant a Javier Bardem l’actor inicialment previst, aparentment tant allunyat de la imatge llatina, essencial per aquest personatge.
Més tard en saber que la llista de dones que envoltarien a l’actor anglès, serien Nicole Kidman, Penélope Cruz, Judi Dench, Kate Hudson, Stacy Ferguson (Fergie) i Sophia Loren, vaig pensar que era impossible que d’aquest ingredients en sorties ni una pizza quatre estacions.
Ahir, malgrat estar molt cansat i fent un fred intens que convidava a quedar-se a casa, varem anar al cinema, convençut, tot i que amistats de tota confiança l’havien alabat entre força i molt, que el “meu” musical seria massacrat impunement.
Del musical original, farcit amb 19 temes a quin més reclinatoriable, distribuïts en els dos actes, tal i com us indico:
Act I
Overture Delle Donne
Not Since Charlie Chaplin
Guido’s Song
Coda di Guido
The Germans at the Spa
My Husband Makes Movies
A Call From the Vatican
Only With You
The Script/Folies Bergeres
Nine
Ti Voglio Bene/Be Italian
The Bells of St. Sebastian
Act II
A Man Like You/Unusual Way/Duet
The Grand Canal: Every Girl in Venice/Amor/Only You/Finale
Simple
Be On Your Own
I Can’t Make This Movie
Getting Tall
Nine/Long Ago/Nine (Reprise)
en vermell les cançons sacrificades a la pel·lícula
l’han “retocat” deixant 12 temes, dels quals tres són nous i si he de ser sincer, penso que no aporten res, ni milloren l’original:
Overture Delle Donne
Guido’s Song
A Call from the Vatican
Folies Bergères
Be Italian
My Husband Makes Movies
Cinema Italiano
Guarda la Luna
Unusual Way
Take It All
I Can’t Make This Movie
Finale
en vermell les cançons escrites especialment per Yeston per a la pel·lícula.
Amb aquestes premisses, tots els meus temors i prejudicis, havent fins i tot assimilat avant match (no s’ha de fer mai), algunes crítiques a algunes de les actrius cantants, us he de dir començant pel final, que m’ha agradat i en molts moments molt.
Coses que no m’han agradat:
Rob Marshall fidel al seu estil, al menys és coherent, davant la incapacitat de fer ballar als actors (com enyorem els anys daurats del musical cinematogràfic!) mou la càmera fins l’extenuació visual. És un error fe ballar l’objectiu, i al final et queda la impressió que els números musicals més moguts, són vídeo clips i el pitjor de tot, no acaben d’encaixar amb la trama argumental, no són la continuïtat natural del que senten, pensen i pateixen els protagonistes, són això, vídeo clips més aviat luxosos i d’una impecable factura, però malgrat tot, distants i mes aviat freds, exceptuant, sota el meu parer, el “A Call from the Vatican” de la Penélope Cruz i la Fergie (Saraghina) amb el sensacional “Be Italian”.
Daniel Day-Lewis i les actrius no saben fer el seu propi playback i molt poques vegades la càmera és fixa a la cara del actor, que entre les vertiginoses tomes i la incapacitat d’expressar el que canten, Rob Marshall opta per atabalar-nos per intentar que no ens adonem de la traïció comesa al gènere. En això Marshall repeteix els errors comesos a Chicago. Sembla mentida que ell sigui un celebrat coreògraf de Broadway, és clar que potser aquí rau el veritable problema, ser un coreògraf i director teatral de reconegut prestigi no et converteix en un bon director de cinema musical, un gènere definitivament perdut, si el que esperem són aquelles meravelles que entre els anys 30 i 60 (en prou feines) varen omplir les pantalles de somnis i felicitat per a l’estesi orgàstic dels fidels seguidors del gènere.
Direu, doncs sort que li ha agradat. Doncs si, no us negaré que tot el que he dit fins ara es prou negatiu per ensorrar i oblidar definitivament la pel·lícula, però no, doncs hi ha en tota ella quelcom essencial i és un constant i punyent homenatge a Fellini, un amor cap al director de Rimini, que sense copiar-lo, és traspua en cadascuna de les imatges, ja sigui en el plató de Cinecità, amb aquella escenografia tan felliniana, que podria signar el mateix Dante Ferreti o en les filmacions romanes, en aquells exteriors que ens situen fàcilment a la Dolce Vita.
També m’ha agradat, contra pronostic, un Daniel Day-Lewis molt convincent en la seva faceta d’actor i molt més justet com a cantant. Quan volen fer veure que balla, es deixa portar per la càmera.
Físicament recorda en molts moments la italianità d’un Gassman, al que han procurat assemblar-lo tant com han pogut. En molt moments, dramàticament brillant i convincent. En el final “optimista” que la pel·lícula ens ofereix, en contra del musical teatral, m’ha emocionat de veritat.
Les dones que l’envolten, l’envolten bé, tot i que la Penélope Cruz s’emporta la palma, al ser el seu rol el més agraït, ja sigui com a actriu, com en la seva faceta de solvent cantant en el explosiu “A call from the Vatican”.
També m’ha agradat molt la camaleònica Marion Cotillard. Aquesta actriu té àngel i es deixa estimar per la càmera, cosa que no succeeix amb Nicole Kidman, excel·lent cantant (qui digui que no canta bé Unusual Way, una de les millors cançons de la partitura, és que te un cuc a l’orella), però absolutament rígida, postissa i freda com a actriu. Qualsevol proximitat amb la Ekberg, que el rol de Clàudia emula, fa riure.
Judi Dench, que com a consellera de Guido, en el rol de Lilli continua, fent de M, la dirigent del M16, tot i que de manera més sofisticada i molt menys tecnològica, parla més que canta i fer oblidar a la divina Liliane Montevecchi és una tasca pràcticament impossible, tot i així el Folies Bergères, visualment és molt potent, altre cosa és si tan sols l’escoltem. La Dench amb el seu bagatge a l’esquenes pot em quasi tot.
La Saraghina de la Fergie és tot força i contundència escènica, vocal i sensual. El número “Be italian” és potser el més aconseguit i ella en treu molt partit. Francament notable.
A Kate Hudson, la filla de Goldie Hawn li han “regalat” el número modernet de la pel·lícula, una nova cançó de Yeston titulada “Cinema italiano”, que sembla que tingui tota la intenció d’esdevenir el hit de la pel·lícula, amb una estètica molt discotequera, fent l’ullet al potencial públic gai, però que deixeu-me dir que haver sacrificat cançons com el mateix “Nine”, “Simple” o “Only with You”, per aquesta em sembla un atemptat al bon gust.
L’homentage a Sophie Loren, oferint-li la mare de Guido no deixa de ser això, un homenatge, doncs si el que representa que hem de veure és la mare del nen castigat per anar a distreure’s amb els seus amics a les platges de Pesaro, amb la sensual provocació de la Saraghina, mai podria ser una Loren mal photoshopejada fins a límits vorejant el tunejat més escandalós. L’homenatge entranyable, en qualsevol cas, inclou una cançó de bressol “Guarda la luna”, que tampoc és res del altre dijous, però que la Loren enlaire, sobrepassant la mediocritat per esdevenir una aparició estel·lar.
No he vist mai el musical al teatre i estic segur que d’haver-lo vist, la pel·lícula no m’hauria agradat, però avui la música i les cançons de Yeston, l’entranyable homenatge i record a Fellini, les imatges d’una Itàlia idíl·lica i de postal i unes actuacions més que convincents, malgrat tot, m’han fet sortir del cinema prou bé i ves, ho necessitava.
Si visiteu la pàgina web de la pel·lícula hi trobareu molt material d’àudio i vídeo, però per fer-vos una idea, aquí us deixo el tràiler oficial:
IN FERNEM LAND 
Els musicals no son lo meu, però si vaig a veure la pellicula me tornare a llegir el post. De moment i per tot lo que dius crec que esperare que estigui al video club.
M'agradaM'agrada
Joaquim, em sorprèn que sigui un dels teus musicals favorits. Jo el vaig conèixer a través de la pel·lícula i, per dir-ho suaument, no em va impressionar. Caldrà que em busqui una versió més canònica.
I crec que Marshall, més que un mal director de cinema, és una víctima de les exigències del mercat. Si és, com tu dius, un bon coreògraf i un bon director de músicals, difícil ho té per bregar amb un repartiment que sovint ni balla ni canta gaire.
M'agradaM'agrada
Jo tampoc l’he vist mai i ja saps que és ‘one of my three’, qui sí que l’ha vist tant en la versió Raul o Antoñito em diuen que visualment era molt pobra i inclús lletja, càmera negra y uns daus de colors que es movien segon l’acció.
Al que dius no li sobra ni falta ni un punt ni una coma.
M'agradaM'agrada
Desde que la ví por primera vez en 1982 enNueva York con un inconmensurable Raúl Julia quedé inmediatamente fascinado por este musical. El que diga que aquella puesta en escena era visualmente pobre es que no debe haber visto mucho teatro en su vida. Los cubos (que no eran de color sino blancos) representaban diferentes lugares del “spa” que es donde transcurre realmente toda la obra y todo el vestuario jugaba exclusivamente con el blanco y el negro. Años después tuve la oportunidad de volver a ver en escena este musical, esta vez en 1998 en Buenos Aires con un correcto Juan Darthes y con una espléndida escenografía que se asemejaba más a una pista de circo y que en determinados momentos se llenaba de agua. Pude volver a confirmar que la partitura original era (y sigue siendo) extraordinaria y, sin lugar a dudas, está entre uno de mis cinco preferidos. Al igual que Joaquím, tenía miedo de que en la traslación del teatro al cine quedaran en el camino parte de la partitura (cosa que ha sucedido) pero sobretodo el “espiritu” felliniano que sobrevolaba durante todo el espectáculo (cosa que, por suerte, no ha sucedido). A mí, en general, la película no me ha desagradado y en la mayoría de sus puntos favorables coincido con Joaquím. No han ninguna duda de que Daniel Day-Lewis es un gran actor y aunque tenía todos los números en contra, salva con holgura su personaje y es bastante aceptable en los cantables. De las mujeres, para mí, de lejos la mejor es Marion Cotillard (extraordinaria en “My husband makes movies”). También opino que Nicole Kidmann canta muy bien la canción que le ha tocado, lo que pasa es que sí que es verdad que su personaje intenta más parecerse a Anita Eckberg (lo que es un error) y no a Claudia Cardinale que es en quién esta basado. A mi me decepcionó Judy Dench, quizás porque tenía depositadas demasiadas esperanzas en que me emocionaría oirla en “Folies Bergere”, cosa que no ha pasado, y además también porque su personaje está alargado (cosa que no sucede en el original). Sophia Loren pasa apenas la prueba, lo mismo que Kathe Judson con su “Cinema italiano” (ya se sabe que para participar en los Oscar hay que escribir canciones nuevas, ya que las originales no pueden entrar en concurso) que no tiene la calidad del resto de la partitura. En la versión original Anita Morris (ya fallecida y esposa del coreógrafo Grover Dale) bordaba el papel de Carla y montaba un número sexualmente explosivo que ahora a Penélope Cruz le ha valido, merecidamente, una nueva nominación al Oscar. A Fergie probablemente le falta la carnalidad exhuberante de su Saraghina, pero vocalmente no hay nada que objetarle y el número es emocionante, aunque Rob Marshall utiliza y amplia el precedente de “Cell Block Tango” de Chicago.
En resumen, y aunque no sea una gran película el resultado es favorable, pero la pena es que no sé si creará nuevos adeptos a este género que aquí no acaba de gustar al gran público. Para el que le interese, y quiera degustar la partitura original, existen tres Cd, el de la versión original de 1982 con Raúl Julia a la cabeza, el revival de 2003 con Antonio Banderas y la versión concierto de 1992 realizado en Londres con Jonathan Price.
M'agradaM'agrada
Joaquim, gràcies com sempre pel post.
No n’entenc ni un borrall de musicals i sempre he disfrutat del millor cinema musical en funció de si em semblava bon cinema o no. A més a més (digueu-me raret) destesto gairebé tot Fellini -coses personals- i vaig trobar “Chicago” insuportable. És a dir que vaig anar a veure la pel·li amb una disposició diguem-ne no gaire entusiasta i vaig tenir una sorpresa molt agradable, tot i els peròs que molt bé ja heu exposat. Crec que en línies generals és una bona pel·lícula amb un magnífic pla final, això sí.
Una coseta, estimat Joaquim. Què vols dir amb “fent l’ullet al potencial públic gai” ? No ho acabo d’entendre. Personalment vaig trobar el numeret de la Hudson (gairebé prefereixo la mare, que ja és preferir) indigerible… i formo part dels “potencials”. (Que consti que no m’he ofès en absolut i que no sóc un ultra de la correcció política. És un comentari més).
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Doncs ni més ni menys que això, amic Tristany, aquest indigerible numeret del “Cinema italiano”, em va semblar una concessió a una estètica “Cristina Aguilera”, per entendren’s i no cal que et digui, que l’Aguilera es manté en el “candelabro” gràcies a certa part del públic gai. Jo no ho puc entendre, però és així, és clar que és una percepció tan personal com es vulgui.
En qualsevol cas no hi havia intenció d’ofendre a cap col·lectiu ni de tirar-me pedres sobre la taulada.
M'agradaM'agrada
La tindré en compte pel què dius, per què m’agrada el musical com a gènere i per què, ves per on, també m’agrada Fellini a qui no perdonaré mai la crueltat de L’Strada que em dol només d’anomenar-la.
Vull fer constar que la pel·lícula Chicago em va agradar molt i molt. Aquell mateix any la vaig veure a Broadway live i em va semblar una presa de pel. El musical no m’hauria portat mai a veure la pel·lícula i fer-ho a l’inrevés va ser una galleda d’aigua freda.
Gràcies, com cada dia, per la teva estupenda crònica.
M'agradaM'agrada
Quien me conoce sabe muy bien que el musical es mi género cinematogáfico favorito, pues bien a mi este musical no me ha acabado de agradar, incluso me ha aburrido y en ocasiones me ha producido somnolencia. Es excisavamene reiterativo (las menciones a los “fracasos”-flops- de Guido se repiten hasta la náusea); las canciones se interrumpen constantemente por diálogos que no aportan nada, no ha una canción que se escuche completa de un tirón y si la hay no la recuerdo.
Se ha masacrado la partitura original y se ha incorporado una de las canciones más espantosas de todos los tiempos: “Cinema italiano”, digna émula a la americana de la inefable “Mi carro” de Manolo Escobar, de los años 60 del siglo pasado.
A Rob Marshall se le recordará por el inventor de la cámara coreográfica, pues nadie baila, es la cámara la que se encarga de hacerlo, con el consiguiente mareo y fatiga del espectador, o, por lo menos, de algunos espectadores, yo incluído. Alguien puede decir que la cámara coreográfica la inventó Busby Berkeley, pero lo que hizo este genio del musical es mucho más importante que lo que hace Marshall. Berkeley inventó los enfoques más increíbles de gente que bailaba y la cámara bailaba con ellos, no sólo era la cámara la que bailaba, como en el caso de Marshall, cuyos “bailarines” sólo adoptan posturas o bajan escaleras.
El cine musical entendido de sta manera me aburre y dudo que agrade a muchos, prueba de ello es que en nuestra sesión éramos 10 personas en una sala minúscula; en mi casa paso cine todos los lunes y somos 7…y, además, gratis.
En cuanto a los intérpretes, Daniel Day-Lewis, que es un gran actor, no se cree el personaje, está mal dirigido y no está ni mal ni bien, prácticamente no está. A la hora de recordar el film no me viene a la memoria ningún momento suyo. Penélope Cruz está estupenda una vez más y su número es el mejor cantado, el mejor fotografiado y el mejor interpretado, aparte de tener a su cargo la mejor escena de la película. Lástima que su estupenda canción (“A call from the Vatican”) esté constantemente interrumpida por diálogos, como ya he dicho antes. Si la hubiera dirigido Almodóvar en esa escena clave de la pensión, hubiera podido pasar a la historia del cine, dirigida por este Marshall está bien, muy bien, pero mejorable. De todas formas ella es lo mejor del film, una vez más.
Nicole Kidman canta bien (si es su voz la que se escucha), pero ha pasado a ser de una intérprete insuperable (“Los otros”) a una “barbie” insubstancial.
Marion Cotillard en esta película está algo ausente, culpa de Rob Marshall, director malísimo de actores, por lo que su actuación es para mi gusto muy discreta. Canta correctamente, pero no me hace mover ni una fibra de mi ajetreado cuerpo. Cualquier otra actríz lo hubiera hecho igual y algunas mucho mejor.
La hija de Goldie Hawn es un poco “fardo” para lo que se lleva hoy en día y su descaro muy en “Sexo en Nueva York” es en exceso televisivo y poco cinematográfico. Su “Cinema italiano” es para incluirlo en la “Cámara de los horrores”.
Judi Dench hace de Judi Dench y está correcta, tirando a estupenda, a esta no la dirige ni Dios, se dirige ella misma. Su número “Folies Bergère” es de lo mejor del film, a pesar de que habla más que canta, pero no hace el ridículo; no obstante yo añoro a Liliane Montevechi en esta canción.
Una de las sorpresas agradables de esta película, junto a Penélope Cruz, es Fergie, ella consigue una Saraghina más estilizada que la original de “Otto e mezzo”, pero mucho más sugerente, lasciva y agresiva que aquella. Su número “Be italian” es sensacional. Habrá que seguir a esta cantante actríz porque es toda una revelación.
Yo soy de la opinión que tanto Javier Bardem, como Antonio Banderas (intérprete durante muchos meses del musical original de Broadway, en su reposición) hubieran hecho una mejor creación que Day-Lewis que, además, no tiene ni pajolera idea de cantar dos frases seguidas.
Es un crimen lo que han hecho con Sophia Loren. Su maquillaje color tierra la hace parecer horrorosa y aunque tiene 75 años, o está a punto de cumplirlos, en las fotos de las revistas se la ve mucho más agraciada que en el film. Por otra parte, según me ha dicho Julianen, Fellini la detestaba, por lo cual elegirla para hacer de su “madre” es un sarcasmo. Hubiera sido mejor elección Silvana Pampanini, más o menos de su misma edad, y con una voz entrenada para el canto.
Otro sarcasmo es que al final del film, aparezca aquella inefable reseña de las películas antiguas en la que se nos dice que cualquier parecido con personajes reales es pura coincidencia, cuando todos sabemos que Day-Lewis es Fellini, Penélope Cruz es Sandra Milo, Nicole Kidman es Anita Ekberg, Marion Cotillard es Giulietta Massina, etc..
En resumen, una película para disfrutar de varios números musicales muy vistosos, con una dirección de actores nefasta y un exceso de diálogos innecesario (a qué viene la cita con el Papa, o quien sea, en un baño turco?; quizás salía en “Otto e mezzo”, pero aquí no hacía ninguna falta).
Sobra texto y faltan canciones.
M'agradaM'agrada