Aquest matí s’ha presentat la temporada 2025/2026 del Gran Teatre del Liceu en una roda de premsa transmesa en streaming pel Canal Liceu+, presidida per Salvador Alemany, president del Patronat del Liceu, i amb la presència de Valentí Oviedo, director general del Teatre, Víctor Garcia de Gomar, director artístic i Josep Pons com a director musical, en la seva darrera temporada al càrrec.
A banda dels problemes de deficiència de so que han dificultat en més d’un moment les interessants explicacions de tots els intervinents, us he de dir que amb els lògics matisos que sempre hi ha amb la confrontació dels gustos personals i la programació finalment presentada, seguint el model exitós de la temporada actual, la vinent està ideada per agradar a un amplíssim sector del públic generalista, oferint títols molt consolidats a càrrec de veus que engresquen, que això a “Can Liceu” sempre ha estat un segell identitari.
L’equilibri, per tant, sembla que ha estat una vegada més l’esperit de la direcció artística, que amb les seves obsessions estètiques per fer confluir totes les arts, encaixa, algunes vegades amb calçador, i altres amb desvergonyiment, els seus tòtems existencials i una vegada més apareix el nom de Marina Abramović com a musa inspiradora. Sé que tots els que em llegireu tot això no us importa gaire i més aviat voleu que vagi de cara a barraca a parlar de títols, cantants i directors, però crec que és importat que una temporada presenti uns arguments, agafats amb pinces segurament, per dotar d’un relat de qualitat a la proposta i en això el director artístic n’ha fet un senyal identitari marca de la casa d’ençà que va aterrar al Liceu, i amb tossuderia obstinada, més enllà de totes les crítiques i befes rebudes per tanta estètica formal a la recerca de la bellesa, com ha dit el director general, no s’ha acovardit i ha vestit la programació, amb uns complements que marquen diferències amb la resta de cases d’òpera que jo conec i si a més a més, el contingut essencial es consolida i confirma finalment (les cancel·lacions de cantants malauradament inevitables aquí i arreu, sobretot) la temporada és brillant, fa goig i té tres o quatre moments d’aquell que la fan inevitable fins i tot des del punt de vista internacional, que és una cosa que també ens ha d’importar:
Les xifres
- Catorze programes operístics, 3 d’ells en versió de concert (Orlando, Aci, Galatea i Polifemo, i Semiramide)
Dos programes operístics (Oh! Opera, microòperes de nova creació i Els Stuntmen) amb música del segle XXI. Les dues propostes “lluny” de la sala principal, al Foyer i al Teatre Lliure.
Dos programes amb obres del segle XX, la inauguració amb La guineueta astuta (Janacek) i Akhnaten (Glass)
Set programes amb obres del segle XIX (Semiramide, L’Elisir d’amore, Tristan und Isolde, La Gioconda, Werther, Manon Lescaut i Falstaff)
3 programes amb obres del segle XVIII (Aci, Galatea e Polifemo, Orlando i Le Nozze di Figaro)
Quatre recitals vocals acompanyats a piano de: Roberto Alagna cantant tot Puccini, Renée Fleming (A bona hora plouen figues!) fent un mix que pot ser fins i tot indigest de tanta melassa com es preveu, Juan Diego Flórez (massa absent en títols operístics i finalment Pretty Yende amb Xabier Anduaga cantant belcanto (propici per fer-ho amb orquestra).
- Els dos universos Mahler que manquen, la novena i la vuitena (la dels mil) que servirà per tancar en cicle i el comiat de la titul·laritat del mestre Pons com a director musical de la casa i amb solistes de molta violada per fer front a aquell guirigall majestuós (la Teige, la Saénz, la Fujimura en Spyres i el Dohmen entre altres, conjuntament amb el Cor del Liceu, la Polifònica de Puig-Reig i el Coro Nacional de España, més l’orquestra amb els 94 músics que tindrà aleshores (si deixen contractar els 4 que manquen) i tot plegat no sé pas on ho encabiran.
- A banda tindrem el preceptiu concert Savall i un concert el 4 de gener del 2026 organitzat per la casa i per intentar fer oblidar el desgavell del concert de les bandes sonores amb una orquestra inqualificable i que va fer envermellir de vergonya a propis i estranys.
També està pendent fora de programa un possible recital amb Nadine Sierra, que vist l’èxtasi orgàsmic (justificat) que causa en el públic barceloní, no sembla prudent sotmetre’ns a una síndrome d’abstinència d’una temporada sense dosis Sierra.
Pels amants de la dansa, que ja sabeu que no és el meu negociat, hi haurà quatre propostes que els entesos ja em direu si són tan bones com les ha venut el director artístic: La Giselle amb el Bayrsiche Staastsballet, una gal·la amb primers noms del Bolshoi, Royal Ballet, Mariinsky, American Ballet, New Yor City Center, Berlín Staatsballet, Studio Simkin, English National Ballet i la participació del Ballet de Catalunya. També hi haurà el Balkan Erotic Epic (una creacuió de la musa de la casa aquesta temporada) i el Nijinsky de Neumeier.
La temporada també amaga els cicles de música de cambra a l’hivernacle, el Liceu Aprèn, el famós Liceu Under 35 que tant entusiasme al Sr. Oviedo i les Exposicions al Foyer i saló dels miralls que tant agraden a Garcia de Gomar i exasperen a la caverna,
Però com que aquí no es tracta d’explicar el programa que està magníficament explicat en el llibre que ens arribarà a casa en els propers dies (pels abonats) o que podreu consultar a la web del teatre, us parlaré del que em semblen a mi les obres i els repartiments proposats a priori, del que em sembla fonamental i imprescindible, del que crec que mereix treure avantmatx, el reclianatori i del que em motiva dubtes, em neguiteja i en fa mandra, que de tot hi ha.
Allò imprescindible:
Que en una mateixa temporada hi figurin representats 3 dels meus títols imprescindibles, ja és un motiu “de orgullo y satisfacción” com diu aquell: Tristan und Isolde, Falstaff i Le Nozze di Figaro. Però també em produeix un neguit a l’entrecuix la programació, encara que sigui en forma de concert, de la Semiramide de Rossini que no és l’òpera que més m’estimo del cigne de Pesaro, però quasi.
D’aquests 4 títols què puc dir?
Tristan und Isolde amb la direcció musical de Sussanna Mälkki, que deixeu-me ser conspiranoic, jo crec que a banda detenir el vistiplau de la senyora Davidsen, és una altra prova del nou per veure si finalment l’orquestra del teatre que sembla que no l’estima gaire d’ençà que va dirigir aquell fabulós Trittico que tant va agradar a crítica i públic, la valora per ser la nova directora musical de la casa, com sembla que molts volen. Serà interessant aquest test.
S’ha encarregat una nova producció a Bàrbara Lluch (sí, la de la Sonnambula) per a satisfer els desigs de la Davidsen d’estrenar la seva primera Isolde a Barcelona amb una nova producció. A mi la darrera producció vista al teatre d’Àlex Ollé i provinent de Lió ja m’agradava, però que el Liceu en faci una pròpia també em sembla bo, sobretot perquè aquestes representacions seran un focus internacional de primer ordre.
A hores d’ara no hi ha ningú que no sàpiga que Davidsen cantarà la seva primera Isolde al Liceu, abans de l’esperada producció al MET allà amb Michael Spyres (que curiosament al Liceu cantarà Nemorino en el seu debut al rol. Coses al·lucinants). Aquí el seu Tristan serà el tenor nord-americà Clay Hilley que ens va agradar tant com a Siegmund en aquell primer acte de la Walküre amb la Davidsen de germana bessona. La veritat és que engresquen molt aquest parell i quan dic molt és molt. Avui ja he encès un ciri per tal que res no vagi en orris.
La perfecció no existeix i el Rei Marke de Brindley Sherratt és un gerro d’aigua gèlida. A Barcelona aquest rol l’hem vist pels més grans i aquest “baix” no sembla que segueixi la tradició. Pel que fa al Kurnewal de Tomasz Konieczny res a dir i que Iréne Theorin ens canti la Brangäne fa una mica de pena, ella que ha estat una Isolde immensa, ara s’haurà de conformar a cantar un rol que si bé és veritat que ofereix un dels moments més bells de tota la història de l’òpera, denota que estem al final del final i que el Liceu per intentar arreglar els despropòsits de la Wagner al Lohengrin d’enguany, la vulgui compensar amb aquest esdeveniment bombonet.
En el segon cast amb dues úniques funcions podrem veure a la notable Elena Pankratova i Bryan Register, tenor habitual a La Monnaie on ja ha cantat Tristan i Siegfried.
Pel que fa al Falstaff, les alegries no són tantes. Dirigirà el mestre Pons en el seu comiat escènic. Pot ser una oportunitat més nostàlgica que veritablement emocionant. No crec que sigui Verdi el millor, com ja va quedar clar en el Macbeth.
Pel que fa a la producció de Pelly provinent del Teatro Real segur que és una garantia.
Luca Salsi i Ambroggio Maestri no són cantants que estimi gaire. Maestri és el Falstaff oficial perquè és gras i simpàtic, però poca cosa més i Salsi és una veu d’una monotonia exasperant. M’interessa molt més el Ford de Golovatenko que el de Maechem. Interessants Fento de César Cortés i Santiago Ballerini (premi Viñas). L’apartat femení compta amb les Alice de Carolina López Moreno (ja em perdonareu si dic que a casa seva la coneixen) i Roberta Mantegna (aquesta la coneixen a casa seva i a la meva i no em desagrada, ans al contrari). Daniella Barcellona i Marianna Pizzolato no són ben bé mezzosopranos acontraltades (la Pizzolato potser una mica més) per aquest rol, però segur que queden esplèndides. Pel que fa a les Nanettes, Serena Sáenz i Maria Miró garanteixen adequació, dolçor i qualitat. També la soferta Meg Page estarà ben servida per Gemma Coma-Alabert i Laura Vila, segur.
No m’engresca molt, la veritat, però espero que com a mínim surti complaent del teatre quan tots s’hagin burlat de nosaltres.
Anem per l’únic Mozart de la temporada, Le Nozze di Figaro. Direcció musical de Giovanni Antonini, una garantia que desitjo que em tregui el mal gust de boca del Rèquiem d’aquesta temporada, no produït per la seva direcció. Comptarem amb una nova producció del Liceu dirigida per Marta Pazos que tant i tant ens va agradar en aquella meravellosa Alexina B. l’òpera de Raquel García-Tomás i Irène Gayraud que ella va dirigir escènicament i que va meravellar fins i tot als més escèptics. (temporada 2022/2023). Reunir en el primer cast a André Schuen Comte), Adriana González (Comtessa), Sara Blanch (Susanna), Konstantin Krimmel (Figaro), Julia Lezhneva (Cherubino), Jennifer Larmore !!!! (Marcellina), Roberto Scandiuzzi (Bartolo) i Roger Padullés (Basilio), és de disc dels bons. Un repartiment estel·lar sense cap mena de dubte, molt engrescador i que en el segon cast sense estar a la mateixa altura, reuneix a Samuel Hassenlhorn (un altre imprescindible en el món del lied) Anett Fritsch, Anna Prohaska, Alejandro Baliñas, Mercedes Gancedo i Mireia Pintó. La direcció artística crec que ha apostat fort i bé per fer-nos oblidar el nyap del Castellucci i tornar a deixar a Mozart on es mereix.
I arribem al quart títol, malauradament en format de concert i en una única i imperdible versió, d’una de les òperes imprescindibles en el meu rànquing personal i intransferible, la Semiramide de Rossini. Títol cabdal de l’opus rossinià que necessita grans veus per fer brillar una obra llarga intensa i bellíssima. Llàstima que no s’hagi apostat en la direcció musical per Michele Mariotti, segurament el millor director rossinià de l’actualitat i que encara no ha debutat al teatre. Paolo Arrivabeni és un bon rossinià habitual al ROF de Pesaro, però no és Mariotti.
La temporada escapçada per la COVID ja hi havia una Semiramide en versió de concert amb Joyce DiDonato i la Iervolino, però d’allò ja no ha quedat res i el que se’ns proposa ara té moltíssim més interès. Per començar si DiDonato era una opció brillant per a un rol Colbran (és a dir una soprano curta o una mezzo aguda) amb molt temperament dramàtic i virtuosisme belcantistic, a banda de fascinació vocal, ara se’ns proposa a Anastasia Bartolí, la filla de Cecilia Gasdia, una veu dramàtica amb molta personalitat i virtuosisme belcantista, que ha superat en molt les visrtuts de la mare i està esdevenint en les darreres edicions del ROF de Pesaro, l’estel indiscutible. Ja ha cantat en el festival rossinià Edoardo e Cristina i Ermione l’any passat (la vaig poder veure i va ser tot un impacte). Aquest any hi canta la Zelmira, però a banda dels rols més exigents de Rossini, també canta l’Odabella de l’Attila de Verdi, per exemple o els tres rols del Trittico de Puccini, l’Abigaille de Nabucco o la Lady del Macbeth. Ja us podeu anar fent a la idea. Penso que causarà sensació en un teatre que tant estima aquesta tipologia vocal. Al seu costat tindrem Franco Fagioli, el contratenor argentí que compateix amb virtuosisme i agilitats a l’altra Bartoli, la Cecilia, en el rol d’Arsace, que ja ha cantat aquest rol, escrit, una vegada els castrats van ser prohibits als teatres per a desesperació de Rossini, per la vocalitat més greu de la corda femenina i que va trobar en les mítiques Marcolini, Malanotti, Pisaroni, Comelli o Mariani (primer Arsace), les substitutes ideals per a cantar rols potents de mascles guerrers amb virtuosisme i agilitat de prima donna. Aquest virtuosisme, tècnica i agilitat la té amb escreix el contratenor argentí, altra cosa és que malgrat la seva homogeneïtat de registre i l’emissió potent, l’artificiositat molt menys acusada que en altres representants de la corda, agradi a tots els espectadors. Per a mii el dubte recau, com ja vaig dir a IFL quan va interpretar aquest rol a Nancy, que el seu estil mira més cap al barroc que no pas al romanticisme belcantista d’inicis del segle XIX amb un excés de lluïment enlluernador d’agilitats, que no deu ser altra cosa que el que feien els malaguanyats castrats, ves per on, però Fagioli acostuma a ser excessiu.
A Bartoli i Fagioli els acompanyaran Marko Mimica que mai ens farà oblidar a Ramey tot i la seva dignitat i Maxim Mironov, un contraltino en estil, però sense la seducció de Flórez quan va enlluernar al públic del Liceu en les darreres representacions en escena interpretant el rol d’Idreno.
En qualsevol cas la proposta és estimulant i un encert.
La resta:
La temporada ofereix molts altres al·licients, però jo diria que sense una homogeneïtat arrodonida. Per exemple, la Manon Lescaut de Puccini que torna al teatre després de vuit anys d’absència (La Fanciulla en porta molts més, per no parlar de la Rondine) amb una direcció musical de Pons, per a mi poc idònia i amb una proposta escènica d’Àlex Ollé que té la protesta garantida dels que encara estan afònics de l’escandalera de la Tosca amb direcció escènica de Villalobos, comptarà amb un altre dels fenòmens vocals i artístics de l’actualitat, Asmik Grigorian. La resta del cast que l’acompanya no sé si li arribarà a la sola de la sabata, francament.
I jo em pregunto: Per què es torna a programar La Gioconda?, la darrera vegada va ser l’any 2019, però és que hi ha tants títols, de Verdi (Les Vepres Siciliennes o I Masnadieri), de Donizetti (Dom Sebastien o Roberto Devereux), per no parlar de Mercadante absolutament oblidat, que podrien ser cantats pel mateix cast d’aquesta Gioconda, que reptir el títol de Ponchielli no es justifica només amb un cast de confiança.
Daniel Oren garantirà espectacle i la producció no millorarà la ja coneguda del Liceu deguda Pier Luigi Pizzi que es podria tornar a reposar sense cap mena de problema (com l’Elisir de Gas) i possiblement més rendible, ja que era de la casa. Saioa Hernández i Ekaterina Semenchuk (cada vegada més en rols de soprano) s’alternaran en el rol titular, mentre Michael Fabiano i Nartin Muehle ho faran en el rol d’Enzo amb garantida solvència. Laura ho cantarà Ksenia Dudnikova i Varduhl Abrahamyan. La Cieca ens reservarà el cameo com ha dit VGG de Violeta Urmana que segur que ens agradarà, però no ens farà oblidar (ni ella ni ningú) l’imponent Ewa Podles) i com a Alvise tindrem a Relyea i Köpezil. Viviani com a Barnadba no m’estimula gens, Àngel Òdena en el segon cat segur que serà una millor opció. En general i malgrat que els noms convocats són noms que figuren arreu, no us negaré que la proposta em fa una certa mandra.
Tothom entén que la tria de L’Elisir d’amore és per a fer molt calaix. 15 representacions entre el 22 de novembre i el 15 de desembre del 2025, és a dir ambient prenadalenc i espectacle per a tots els públics és l’opció segura si es reposa per enèsima vegada la producció de Mario Gas que té la virtut de fer-nos sortir del teatre, canti qui canti, guimbant. La direcció musical de Diego Matheuz no m’estimula molt, però és una obra que funciona (aparentment) sola.
Javier Camarena, Mychael Spyres que ja he comentat que debuta en el rol i ho va demanar ell, i Filipe Manu (que no tinc el gust) seran Nemorino, mentre que Pretty Yende, Serena Sáenz i l’exquisida Marina Monzó seran les seves Adina. Poc a dir i molt a gaudir, espero.
Com a Belcore tindrem tres barítons que em faran veure tres vegades una òpera que més aviat evitaria, la veritat. Huw Montague Rendall em tocarà a l’abonament, si no a sant de què l’aniria a escoltar, en canvi Carlos Pachon i el nostre Jan Antem la cantaran en els altres repartiments i que voleu que us digui, Pachon m’agrada moltíssim i Ja m’esborrona l’espinada només de pensar en aquesta magnífica oportunitat que la direcció artística ofereix al Jan que sembla que fos ahir que ens comentava a IFL com el més jove dels integrants de la parròquia infernemlandaire. Els Dulcamara són tots tres de contrastada solvència. Ambrogio Maestri (no repetiré el que ja he dit parlant del Falstaff, però ho mantinc), Fabio Capitanucci i Simon Orfila. Obligar a veuran tres quan amb una en tenia ben bé prou diu bastant de l’encert de la direcció artística.
El Werther és l’òpera que més m’agrada de Massenet. No entraria a formar part de les òperes imprescindibles, però m’agrada molt malgrat els rols de Johann, Schmidt i Sophie. Manies meves.
Jo volia veure a Benjamin Berheim triomfant al Liceu com ho ha fet a Paris o MIlà, en aquest rol. No voldria que el públic de Barcelona l’acabés recordant com un Duc de Mantua que no va quallar. Mereix una altra oportunitat i res millor que en un rol d’òpera francesa i aquest Werther és amb el Faust i el Roméo una de les seves especialitats. Esperem que torni al Liceu quan es programin les altres dues òperes esmentades.
Apostar ara per Xabier Anduaga en el seu debut en aquest títol em sembla arriscat i engrescador. Arriscat perquè es tracta d’un rol on a banda de cantar molt bé, que ell ho demostra sempre, s’ha de comunicar molta emoció continguda i molta passió i a hores d’ara tinc dubtes que la temporada vinent hagi après a fer-nos vibrar “comme il faut”. Engrescador, en canvi, perquè apostar per un cantant de la seva categoria i futur és un deure que cal mantenir per fidelitzar-lo. El públic que amb l’Elvino de la Sonnambula sembla que ha començat a reconèixer totes les seves virtuts fins ara posades massa en dubte, espero que també contribueixi a consolidar l’assiduïtat d’aquest tenoríssim. Matthew Polenzani serà l’alternativa, però en el teatre no va entusiasmar gaire el seu Pinkerton d’aquesta temporada. Ja veurem.
Les Charlotte són per a mi una veritable incògnita: Kristina Stanek i Elmina Hasan.
David Oller i Carlos Daza assumiran el rol d’Albert, mentre que Josep Fadó cantarà el Schmidt i Javier Franco el Johann, obviant de manera significativa a Enric Martínez-Castignani que va cantar aquesta part a la Scala a l’estrena d’aquesta producció la temporada passada. Les relacions amb el teatre o la direcció artística sembla que no passen pel millor moment, ja que l’explicació que ha donat VGdG a la roda de premsa respecte a aquesta absència d’un cantant “de la casa” no ha estat per a res convincent.
Sofia Esparza i Leonor Bonilla cantaran la Sophie
La curiositat del cast és el retorn de Carlos Chausson als escenaris després d’haver-se acomiadat fa mesos, cantant el batlle.
Henrik Nánási dirigirà l’orquestra i ens agradarà molt i Christof Loy repetint-se fins a l’avorriment, torna a situar l’acció entre quatre parets i una porta que deixa entreveure un món exterior aliè als personatges. Ens recordarà molt l’Oneguin. Potser estaria bé que el teatre pensés en altres opcions o fossin els creadors els qui variessin una mica les seves dèries.
Em sembla que només em queden les “barroqueries” habituals en forma de concert: és a dir Marc Minkowski i els seus Musiciens du Louvre que passegen per Europa l’Orlando de Handel i recauran a la casa amb la presència de Yuriy Minenko i Aude Extrémo com a principals atractius d’un cast d’especialistes.
L’altra proposta és la visita de René Jacobs amb un altre Handel, Aci, Galatea e Polifemo. Res a dir malgrat que Vivaldi, com Terol, també existeix.
No vull oblidar La Guineueta astuta de Janácek que inaugura la temporada. Una òpera que la darrera vegada que es va programar, en època Matabosch no va obtenir l’èxit de les altres propostes del compositor que en va donar a conèixer l’ara director del Teatro Real. Espero que aquesta vegada i gràcies també a Barrie Kosky i la seva inventiva teatral sempre genial, ens arribi de ple, amb la direcció musical de Josep Pons i un elenc encapçalat per Peter Mattei com el guardabosc i Elena Tsallagova com a guineueta, al costat de molts i bons artistes de casa. És una proposta que s’ofereix a preus especials per facilitar l’assitència en una proposta familiar. Segur que és un encert.
Tot seguit tindrem la proposta més arriscada amb l’estrena a Barcelona d’Akhaten de Philip Glass sota la direcció musical de Karen Kamensek i l’escènica de Phelim McDermott en una producció original de la English National Opera i l’òpera de Los Angeles. Minimalisme nord-americà en estat pur que potser posarà a prova a més d’un i una, però que compta amb un atractiu visual essencial per digerir com cal les repeticions obsessives del Glass més radical.
Per a mi és una bona temporada amb moments excepcionals i això em satisfà. Crec que el teatre s’està posicionant correctament i malgrat que es fan pocs títols i massa representacions dels pocs títols que es programen, cada vegada hi ha més motius per viatjar a Barcelona a veure alguna de les seves propostes. Ajudaria també que es concentrés els caps de setmana representacions, concerts i recitals que justifiquessin a l’aficionat una escapada al Liceu.
Òbviament, falta la desitjada recuperació d’obres del repertori nostrat, es veu que la temporada 2026/2027 hi haurà dos títols.
Finalment i no entrant en les qüestions econòmiques de pressupost, preus de les entrades i tota aquesta mena de temes imprescindibles, però feixucs, per no allargar-ho més, per ara, voldria fer esment de la recuperació, per fi, del Canal Liceu+ que ens tornarà a passar en funcionament i ens permetrà gaudir a qui s’aboni, les òperes d’aquesta temporada.
És imprescindible, com deia ahir arran del concert de Debussy i Ravel, que el treball que s’està duent a terme es visibilitzi més enllà dels assistents a cadascuna de les representacions i les plataformes de streaming són essencials per apropar el teatre a tot el territori nacional i internacional. L’enhorabona per haver aconseguit arribar a un acord amb els treballadors de la casa (no només cor i orquestra) per tornar a posar el Liceu a l’abast de tothom.
https://www.liceubarcelona.cat/en/newseason.
Roda de premsa:
https://liceuoperaplus.com/#presentacio-temporada-25-26
Un altre dia parlaré, potser, d’aspectes no tan lluïts
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
¡Gracias, Joaquim! Interesantes propuestas por voces, direcciones y sus autores. Increíble elenco el de “Nozze” y comparto contigo: muchos teatros huyen del riesgo.
Miraré ¡Un saludo, infernems!
Leonor.
M'agradaM'agrada
Tienes que apuntarte a algunas cosas, Nozze por supuesto.
El mayor riesgo está en el inició con Janacek y Glass. Las propuestas de la Sra. Abramovic siempre lo son y Els Stuntmen de Fernando Velázquez aunque en el Teatre Lliure, és todo un reto.
Espero que podamos celebrar alguna post función contigo.
M'agradaM'agrada
Gràcies dels comentaris detallats, Joaquim!
Jo espero com cada any la presentació al teatre pels abonats demà, i encara no he mirat la roda de premsa. Però tampoc no he resistit a la temptació de mirar ja el llibre de la temporada, i la veritat és que s’anuncia una altra temporada que fa il·lusió com ho era aquesta de 2024-25. Esperem que mantingui les seves promeses igualment de bé! I des d’ara l’agraïment que cal i que es mereixen al tres directors Oviedo, Garcia de Gomar i Pons.
Com ho dius, hi ha més d’un cantant que s’espera amb ciris. Ho puc dir sense cap hesitació tot i ser un dels embogits per a Nadine Sierra amb risc de crisis d’abstinència: encantat si al final podem afegir-la, però també puc agafar un AVE — no vull dir que siguin opcions mutualment exclusives …
De totes maneres, subratllaria encara més que el Liceu programa una temporada molt equilibrada, i espero que tan taquillera com cal, repetint força poc. Sense ni comptar els projectes, hi ha tres títols que no s’havien programat mai; tres que no s’havien programat en els darrers 15 anys; i ningú dintre dels darrers 5, perquè les Nozze di Figaro del triple nyap de Minkowski mereixen la damnatio memoriae més completa. Llavors La Gioconda és el títol més recent, i d’acord que no calia, però tot i així és un goig.
Si no m’equivoco arrodonint, els anys que ens separen d’una representació barcelonina de cada òpera són els següents.
Bravi!
M'agradaM'agrada
Entenc que hagis oblidat aquelles noces, com la resta del tríptic dapontià, però no podem dir que fa 10 anys de les darreres nozze perquè no seríem justos, ara bé, el teatre sembla que aposta fort en aquesta producció per fer oblidar aquell nyap imperdonable, aquella enganyifa de Minkowsky que malgrat que l’ensarronada, continua venint cada temporada a la casa, potser una mica de càstig caldria.
M'agradaM'agrada
Ara, mirant el missatge del Giacomo…. ja fa vint anys d’aquella Semiramide? I vuit de l’últim Elisir? O els deu de les Nozze. Ho llegeixo i… com si no fos possible: o el temps passa més ràpid del que toca o és que ja tinc una edat on això es nota més. Són títols que, no sé per què, tenia presents com a molt més recents i, potser per això, he pensat “un altre cop? Si fa no res que els van fer”. Però veig que l’error és meu.
Em passa una mica el mateix: Tristan, Nozze i Falstaff estan al meu particular “top dels top” operístics i que hi siguin plegats anima. Em fan il·lusió l’òpera de Janáček (que la vam veure en anglès i sonava com estrany), que és molt bonica i, sembla, per les imatges vistes, que l’escena de Kosky és molt encertada: no deu ser gens fàcil fer creïble la història i els personatges sense caure en puerilitats o, directament, fent el ridícul. També m’atreu molt Akhnaten, que deu ser del més interessant de Glass en l’òpera i, malgrat les repeticions inherents al mateix concepte de minimalisme, trobo que funciona. I, probablement, també faci calaix: hi ha tot un sector de públic “modernet-però-ja-gran-que-això-ja-és-d’una-època-pretèrita” que no s’ho perdrà (el Palau s’omple si hi ha un Nyman o un Glass, sigui el que sigui). Com tampoc es perdrà el que faci l’Abramovic i aquesta sí que fa por: si el Balkan erotic epic aquest se sembla només una mica al curtmetratge que va originar el “projecte artístic” (el curt, una exposició, etc.), anem llestos; ara bé, el teatre s’omplirà.
A banda dels grans repartiments, cert és que tot i els vuit anys, La Gioconda és recent i es podria haver fet, ara que orquestra i cor estan en forma, un Mefistofele, que durant un temps es va fer amb una certa freqüència. O que l’Elisir… tampoc és d’aquelles que em motivin especialment, però si a Spyres li fa il·lusió, li podem perdonar (tampoc no trobo que sigui un paper complicat, la veritat). I Werther, si fa no fa: tampoc no fa tant de l’últim i un Faust potser a Anduaga també li va bé… (també va haver-hi uns anys que el vam veure bastant seguit). Però, realment, sobre el paper estan ben servits i ho podrem gaudir.
No sé… hagués agraït que aquests títols que s’han vist fa menys anys fossin altres igualment de repertori que fes més temps que no es fan, però si que resulta una temporada equilibrada, amb repartiments que prometen, algunes produccions escèniques que també poden ser més que interessants i propostes innovadores o poc habituals. Ara, a veure com es va desenvolupant.
M'agradaM'agrada
Estem d’acord i com succeeix cada any en la presentació, tots feríem una alineació diferent, canviant Werther per Faust, bona tria, Gioconda per Mefistofele (però si no tems un baix de primera millor que no) o Falstaff, que adoro, per Les Vêpres Siciliennes (no em cansaré de reclamar la seva programació en francès), I Masnadieri o Ernani, totes elles inferiors a la darrera obra mestra de Verdi, però la sensació global és esplèndida i engresca a comprar entrades, a abonar-se i a vitjar i tot això és primordial per tornar a situar el Liceu al capdamunt del rànquing. El Tristan und Isolde és un pas gegantí per mostrar-nos amb desvergonyiment, no hi ha dubte que serem l’enveja de tothom. I no és maco això?
M'agradaM'agrada
Gràcies per la ressenya, però he de dir que em sorprèn el teu entusiasme per la propera temporada quan hi ha 6 títols que ja hem vist els últims 8 anys (i molts d’ells més d’una vegada en anys anteriors) i 3 que, en qualsevol cas, hem vist des de la reinauguració del teatre.
I em sorprèn quan respecte a la temporada 2022-23 tu mateix deies:
“Entenc que una temporada ha de ser equilibrada entre títols de repertori, altres de recuperació i altres d’estrenes contemporànies. No entenc que Verdi, un compositor en principi sense riscos i amb 26 òperes en el seu catàleg, en els darrers anys es limiti al més conegut mentre que fa anys, molts, que no es representen títols com: Oberto, Un giorno di regno, I Lombardi o Jérusalem, Ernani, I due Foscari, I Masnadieri, Stiffelio o Aroldo, La battaglia di Legnano i Les vepres siciliennes.
El mateix podríem dir de Donizetti, un compositor amb molta tirada i amb títols del seu opus molt atractius més enllà de la Lucia, Favorita, L’elixir, el Don Pasquale o la trilogia de les reines Tudor. Ja ni em plantejo propostes “arriscades” com veure programat a Pacini, Mercadante, Meyerbeer, Hálevy, Thomas, Korngold, Zemlinsky, Schreker, Rimsk, Glinka….”
I respecte a la temporada 2023-24, deies:
“Carmen, Turandot, Ballo in Maschera, Cenerentola o fins i tot Adriana Lecouvreur m’interessen més aviat poc, perquè havent-hi Les Troyens (per estrenar encara), Sanson et Dalila (òpera que podem considerar popular i que fa molts més anys que no es representa, Dialogues des Carmelites (prevista eternament, però mai definitivament programada, Louise (una òpera estimadíssima al Liceu fa anys i panys), Les vepres siciliennes o la versió italiana (ja em conformo) que no es representa al Liceu des de fa més de quatre dècades, Ernani o I Masnadieri, La donna del lago (per estrenar al Liceu), Guillaume Tell (no s’ha fet mai la versió francesa), Ermione, Zelmira, Mosè o Francesca da Rimini, La Fanciulla del West, Fedora (ara tan de moda) o per què no, La Rondine…
I podria seguir i seguir, amb títols imprescindibles i fins i tot de repertori que no es fan. Txaikovski més enllà de l’Onegin i la Pikovaia té una Mazzepa que espera la seva oportunitat, com l’espera una imprescindible Khovantxina absent des del 2007 o Sadko, Una vida pel Tsar, Russland i Ludmila, per no parlar del sempre desitjat Príncep Igor o Els diables de Loudun. Què esperen per a Die Soldaten, Das Wunde der Heliane o Die Frau ohne Schatten?”
Res del que demanaves aleshores, i que a mi em sembla bé, hi és en aquesta temporada, que, per tant, per a mi, és una decepció més, com la de tots els teatres en general, que programen sempre i a tot arreu el mateix. Tinc claríssim que sense un miracle, difícilment veuré mai al Liceu (i segurament enlloc) cap dels títols/compositor que tu proposaves, ni tants altres que podríem afegir: Scarlatti, Pergolesi, Cimarosa, Paisiello, Gluck (del qual només programen l’Orfeu), Cherubini, Spontini o fins i tot un Mozart que no sigui la trilogia de Da Ponte. Noms i títols que els directors artístics dels teatres estan aconseguint que caiguin en el més absolut oblit i que ja ningú tingui interès en conèixer. En això sí que demostren ser bons: han reduït 400 anys d’òpera a uns quants autors i títols que van reprogramant i recombinant temporada rere temporada, amb el vist i plau i l’entusiasme de bona part del públic. Bravi!
M'agradaM'agrada
Hola, Daniel.
Entenc perfectament el que dius, però ja que t’has molestat a buscar el que deia fa anys i continuo pensant el mateix fil per randa, vull reafirmar el meu entusiasme per l’oferta tot i que jo voldria que se’ns oferissin altres títols, és clar, però tu mateix ens dius que ni al Liceu ni enlloc passa el que voldríem. Així i tot comencem amb la Guineueta, m’agrada més petita guineu, però això ara no importa, darrera representació al Liceu (quan es va estrenar) el 23 de novembre de 2001.
Akhnaten, estrena a Barcelona
L’elisir d’amore, darrera representació el 28 de gener del 2018
Tristan und Isolde, darrera representació el 15 de desembre de 2017
La Gioconda, darrera representació el 15 d’abril de 2019
Manon Lescaut, darrera representació el 22 de juny de 2018
Orlando, estrena al Liceu
Els Stuntmen, estrena absoluta
Werther, darrera representació 2 de febrer de 2017
Semiramide, darrera representació 2 de desembre de 2005
Le nozze di Figaro, darrera representació 23 d’abril de 2022
Aci, Galartea e Polifemo, estrena al Liceu
Les microòperes, òbviament estrenes absolutes
Falstaff, darrera representació el 29 de desembre de 2010
Per ser més exactes, hi ha dels 5 títols més recents 1 que en farà quan es representi una mica més de 4 anys (nozze) de la darrera vegada, 1 que fará quasi 7 anys, La Gioconda, 2 que en farà quasi 8 (Elisir i Manon), 1 que en farà quasi 9 (T&I).
Werther en farà a la data de les representacions previstes (maig del 2026) més de 9 anys de la darrera representació.
Si s’ha de programar Puccini, per tal que les tietes de l’Eixample no s’enfadin, jo també m’estimaria més la Fanciulla o La Rondine, no et dic Edgar o Le Villi, perquè això tret de Torre del Lago no es fa enlloc, però si tenim a disposició a la Grigorian per fer la Manon, no em queixo, m’entusiasmo, sí.
També et podria dir que convenia, com també caldrà fer-ho en les altres dues, programar un dels títols de Mozart Da Ponte, per oblidar com més aviat millor l’atemptat comès per Minkowsky i si es compleix el repartiment previst, m’entusiasmen aquestes Nozze, sí.
L’Elisir, no la faria mai, ves, però per raons de cairemés personal, m’entusiasme que en un dels repartiments hi canti en Jan Antem, també en un altre en Pachon, és clar, és molt bo. Em sap greu que Spyres es “desaprofiti” per un títol com aquest, però és voluntat seva debutar en aquest rol i al Liceu, ves! i a Spyres el voldria veure cada any i si l’Elisir ha de servir per fer calaix per tal que Davidsen canti la seva primera Brünnhilde a Barcelona, ja m’està bé.
Pel que fa a Werther, potser sí que si programessin Esclarmonde o Le Roi de Lahore estaria més content, però si és el debut d’Anduaga… m’agafo en això perquè no sé què dir-te, sobretot perquè jo esperava que ho cantés Bertheim quan es tornés a fer.
En tot això et vull dir que et puc donar arguments per estar content i no amargat, sobretot perquè em faig gran a marxes forçades i he après a aferrar-me a coses que m’interessen i voler la lluna en un cove ja no ho pretenc, el procès ha estat letal en aquest sentit.
El que ens ofereix la temprada vinent té qualitat i en alguns casos molt interès per a mi i en altres són esdeveniments de primeríssima categoria internacional, em vols dir per què t’estranya que m’il·lusioni? També em faria il·lusió veure I Masnadieri, però si ha de ser amb la Marta Matheu, doncs no, m’entens?
M’ofereixen qualitat i ho compro. Aquesta temporada, l’actual, no m’entusiasmava gaire i estic gaudint molt més del que esperava. Repeteixo, em faig gran, i sense perdre l’esperit crític, no vull amagar-me ni amagar l’existència dels que em llegiu. No m’he tornat conservador, ni molt menys condescendent, però no puc dir que el que m’ofereixen és una merda perquè no ho és i a més a més, estic segur que és l’enveja de molts i moltes.
Darrere qüestió, la temporada vinent ofereix títols mai escoltats a l’escenari del Liceu i estrenes absolutes, també, per tant, el teu argument trontolla una mica. Dels 400 anys d’historia de l’òpera et puc dir que m’interessa un 20% del que no conec. He escoltat moltes obres que mai es fan i ho entenc perfectament.
Amb tot el meu respecte i la gratitud per participar en la meva proposta, rep una sincera abraçada.
M'agradaM'agrada
Merci pour cette très belle analyse Jackie
>
M'agradaM'agrada
Merci à toi de me suivre.
M'agradaM'agrada
Doncs amb la tinta encara fresca, ja han canviat la Semiramide prevista. Què ha passat?
M'agradaM'agrada
Doncs sí, el primer desencís!!!
A la Sra. Bartoli (Anastasia) li va sortir un projecte més interessant, una vegada havia aparaulat aquesta Semiramide i quan el llibre de la temporada ja s’havia imprès. Recorda que el que porta el programa no s’ha signat encara, hi ha acords, però la immensa majoria de cantants signen el contracte més endavant. En fi, espero que la substituta sigui tan bona com l’anunciada, tot i que és difícil, molt difícil.
M'agradaM'agrada
És una altra de les avantatges de “comprometre’s” amb el liceu: si et surt alguna cosa millor doncs t’esborres. Tenim força exemples recents. El que em sap greu és que si el liceu hagués apostat per una Semiramide escenificada amb les seves funcions pertinents potser hauria trobat interessant el projecte. Entenent que el liceu és un teatre de veus i jo sóc públic d’òperes ( escenificades, si no ja tenim auditori i palau) i si no fos pels vuelings tindria molt difícil poder ampliar repertori: 0 la 24/25 i 2 la 25/26. Dit això aquesta temporada per a mi està essent bona, especialment pels repartiments i o les substitucions a l’alçada. Al costat de casa, perfecte. Ara, si visqués fora i hagués de viatjar, la propera temporada per a mi acabaria amb el pont de tots Sants.
M'agradaM'agrada
No sé si funciona exactament així, però bé, és un tema complicat com va dir Víctor Garcia de Gomar a la roda de premsa. Si denúncies a un cantant, saps que mai més el tornaràs a tenir, sobretot si són els cantants que desitja el públic.
Qualsevol cosa que puguis fer, fa de mal fer i sempre seràs criticat,
M'agradaM'agrada
Hola JOAQUIM
Estoy en líneas generales, bastante de acuerdo con tus comentarios:
La M. LESCAUT vale la pena, unicamente por la Grigoriam que ya ha estrenado esta misma producción ( polémica) en Frankfurt. Pero tambien personalmente , hubiera preferido una FANCIULLA o una RONDINE , a poder ser sin la concertación de Pons que NO es su repertorio
Dices que no conoces a la soprano albano/ boliviana , Carolina LópezMoreno; yo te diría que es una lírica emergente y con grandes éxitos actualmente y ya cantó en el Liceu una de las ultimas Butterfly supliendo a la canceladora ( y caradura, añado) Yoncheva. Buena soprano sobre todo en Puccini y claro, la Alice Ford es muy diferente.
La GIOCONDA o tienes grandes voces para los 5 roles principales, o ” petirèm” ( no me convencen para nada, los tenores y barítonos previstos), además de ser una ópera ya presentada en 2019. Otro Verdi poco habitual ( VEPRES, MASNADIERI, ERNANI, por ej.) hubiera sido más interesante.
Pongo también en alerta y hasta última hora no sacaré la entrada con el TRISTAN E ISOLDE. La alerta es no el debut de Davidsen como Isolde, sino que sí cancelará a última hora y me explico : Lise acaba de dar por finiquitada su temporada porque prevé ser madre de gemelos a finales de este verano. ¿ estará en condiciones a primeros de enero 2026, de cantar y debutar su Isolde? Tengo serias dudas
De los recitales, decir que el tutto Puccini de Alagna, es el mismo que el pasado año dio en alla Scala y Paris con gran éxito. Esperemos que esté bien de voz porque puede ser un grandísimo recital.
Finalmente añadir que ayer en la presentación ante abonados, el Sr. Oviedo resaltó mucho lo del Liceu + y sus 12 óperas que se podrán ver entre la actual y próxima temporada ( creo que 6 en directo, empezando con la Russalka de esta temporada), así como los descuentos del 50% para todas las entradas y funciones de la ZORRITA ASTUTA. Particularmente, espero que la tecnologia del Liceu + funcione debidamente y no resulte el desastre en cuanto a cortes y deficiencias de sonido de hace 2/3 años atrás ( por el momento, he eliminado mi abono al Liceu + hasta ver su correcto y cualitativo funcionamiento técnico )
M'agradaM'agrada
Hola Àlex, gràcies per comentar.
Si les veus de La Gioconda no són res de l’altre món, que no ho són, tampoc ho serien per un Verdi poc sovintejat, penso jo.
Jo no sé si es programa pensant en els cantants o primer es trien les òperes amb un criteri concret, que desconec. El cas és que aquest mateix repartiment de La Gioconda es podria veure a qualsevol teatre de primera i és clar, no ens convenceria. El San Carlo va fer un intent de cartellone de luxe i estic segur que el del Liceu serà millor, ara bé, penso que no calia tornar a programar aquesta obra, és de tot el que s’anuncia el que penso que grinyola més i sobretot portar una producció quan la de Pizzi es podia amortitzar una mica més. És clar que un Mefistofele ens hagués fet molta més patxoca.
No estic d’acord amb el tema Davidsen, ella és la primera que ahir mateix va publicar a les xarxes un missatge d’alegria i gran satisfacció per l’anunci de la seva primera Isolda a la presentació de la temporada del Liceu, lloant els companys i les dues direccions triades. Pot fallar, però no per manca de preparació, ja que ara té més temps que mai per estudiar aquest nou rol, però certament poden passar moltes coses, és el risc que correm amb tots els cantants, però que el Liceu tingui, ara per ara, aquest privilegi ens hauria de produir una satisfacció enorme i fer-nos sentir orgullosos i no tirar-nos pedres a sobre com acabem fent sempre.
Consell, si esperes a última hora a comprar no trobaràs res i si ho trobes, serà a preus de platea de Salzburg.
Pel que fa al Liceu+ jo no recordo haver tingut problemes de recepció i és una de les coses bones i imprescindibles a celebrar des d’ara mateix, de la presentació de la temporada. El preu pels abonats de 45€ em sembla molt bo.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
T’escric de nou després d’uns quants dies d’absència en els què no he tingut massa temps per opinar sobre els teus apunts, tot i que els he llegit i gaudit tots ells sense excepció.
Doncs sí, la nova temporada, que ha tardat més que mai en sortir a la llum (potser era el darrer teatre d’Europa en desvelar el misteri) per a mi també té punts molt interessants i d’altres que no ho són tant. Celebro molt la presència del Janácek inaugural en una obra que solament s’ha representat un cop, ara fa 25 anys, i que segur que serà força interessant, i més en una proposta de Barry Kosky. També estic molt engrescat amb la proposta de Philip Glass, personalment m’interessa molt la creació del segle XX,i, sobre tot, es clar, amb el Tristan, que, a més a més, amb aquests cantants sembla un valor segur. Sí que comparteixo una mica la pena de veure la Theorin cantant la Brangäne, ella que ha estat una magnífica Isolde!
I en quant a la resta doncs més aviat tinc sentiments ambivalents. Si deixem apart les veus, que realment són en molt casos primeres figures d’una gran qualitat vocal, ens trobem amb una sèrie d’obres que ens les van programant repetidament i d’altres que no s’acaben de programar mai. Cal tornar a veure la Manon Lescaut i la Gioconda????? No podem contractar un altre Donizetti que no sigui l’Elisir? Tot i que el Falstaff no és dels Verdis més representats, encara queden molts que no es fan gairebé mai…Un Rossini com Semiramide i en versió concert? En sèrio? I per què darrerament hem d’escoltar òpera barroca sense escenificar?
Porto 25 anys assistint regularment al Liceu i hi ha òperes que les he vist un munt de cops, que han anat perdent interès per a mi, i en canvi òperes que no he vist mai (en aquest teatre), i no parlo de rareses contemporànies o de música antiga, parlo de Guillem Tell o de les Vespres Sicilianes…no sé quan de temps haurem d’esperar…
Aprofito també en alinear-me amb tu respecte a lo que comentes en un altre apunt sobre LiceuMar, el Teatre Principal por ser un bon equipament, no solament per lo què històricament ha representat, sino perquè la seva situació és estratègica.
En fi, de totes maneres ens estimem l’òpera i, tot i que ens puguem queixar, en un teatre com el Liceu sempre ens hi trobaran.
Moltes gràcies pels teus apunts.
Una forta abraçada!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi per l’extensa valoració.
Pel que fa a l’òpera barroca en versió concert se’n fa un abús “gràcies” a les formacions de prestigi amb els seus directors de renom que surten a fer bolos, és cert, però ho dius ara que tindrem un Giulio Cesare que serà polèmic i molts reclamaran que millor en forma de concert, que ens hi juguem?
Certament, La Gioconda, que és una òpera de cartó per a grans veus (que no serà el cas), és potser el que fa més mandra de tot., però ja se sap que aquí cal fer el màxim de taquilla possible i en això mai arribarem ni tan sols a quedar mínimament satisfets. Elisir, Bohème, Carmen, Tosca, Aida, Traviata, Lucia, Rigoletto a mansalva i un parell de títols més exòtics i amb sort, grans noms. Aquest és el nostre destí i el de la majoria dels teatres, fins i tot aquells que programen més títols que nosaltres.
Falstaff, calia t’ho miris com t’ho miris; ara bé, ens calen altres Verdi, Rossini, Donizetti, Mercadante, Meyerbeer, Leocavallo, Mascagni, etc que fa massa anys que ni s’intueixen.
M'agradaM'agrada
Em vaig mirant de reüll el blog a veure si hi trobo un apunt preparatori de la guineueta o, sobretot, sobretot,d’Akhenaton com el nen que va mirant de cua d’ull es sabates a veute si ja han passat els reis…
M'agradaM'agrada