Irina Arkhipova la celebre mezzosoprano russa va morir ahir a Moscou als 84 anys.

Va ser una de les grans mezzos de l’època soviètica. Va néixer a Moscou el 2 de desembre de 1925 i abans de dedicar-se al cant va fer la carrera d’arquitectura. Va debutar al Bolshoi l’any 1956 cantant Carmen i deu anys més tard ja li atorgaven el títol de Artista del poble.

Al final de la seva carrera va assolir rols de contralt, però en realitat la seva veu sempre va ser de mezzo, amb un registre greu una mica feble, en comparació al se poderós i carnós centre i un punyent registre agut.

Va ser un referent en les òperes del repertori eslau, la Marina del Boris, la Donzella d’Orleans de Txaikovski, l’Helena de Guerra i Pau de Prokofiev i sobretot va ser una impressionant Marfa de la Khovantxina, però també va fer grans èxits en el repertori italià: Amneris, Santuzza, Eboli, Azucena o Ulrica i molt celebrada va ser la seva versió de Carmen. Qui no recorda aquella Carmen del Bolshoi cantada en rus i amb Mario Del Monaco cantant en italià?. Del repertori francès també va cantar la Charlotte del Werther.

Va ser una de les privilegiades artistes a la qui se li va permetre cantar fora de la U.R.S.S, senyal inequívoc de la seva filiació i fidelitat al règim.

Irina Arkhipova com a Carmen

Carmen al San Carlo de Nàpols (1960), Azucena a Orange al costat d’una fabulosa Montserrat Caballé i Ludovico Spiess (1972), Amneris a San Francisco (1972) i Azucena a la Royal Opera House (1975) i Ulrica molt més tard (1988). Al MET hi va cantar amb la companyia del Bolshoi i no va ser fins al 1997 que va ser contractada en solitari per cantar la Filipievna d’Eugen Oneguin, en aquells detalls que caracteritzen al teatre novaiorquès que sempre ha idolatrat a les grans figures, donant-lis l’oportunitat de ser homenatjats pel públic, en rols secundaris.

La seva veu intensa, com podreu comprovar en els vídeos que us deixo, era de gran expressivitat i força dramàtica, amb un timbre metàl·lic propi de les veus eslaves, però d’evident atractiu.

Començaré per deixar-vos l’escena de la font del acte de Polònia del Boris Godunov. El fals Dimitri, Vladislav Piavko, no és gran cosa, però era el seu marit i és clar, ella segurament exigia que fes parella en les seves actuacions, no és el primer ni l’últim cas a la història de l’òpera. Ella llueix de manera autoritària i contundent, la seva exuberant vocalitat.

Els vídeos són gentilesa de RADAMES1983

Un dels rols més celebrats del repertori eslau, va ser el de Joana d’Arc a la Donzella d’Orleans de Piotr I. Taixokski. La podrem escoltar en la meravellosa ària de comiat als boscos, dirigida per un inspiradíssim Gennady Rozhdestvensky l’any 1970. El vídeo/àudio és gentilesa de Homoclassicus

Ara anirem a Orange, l’any 1972 per escoltar a l’Arkhipova al costat de Ludovico Spiess, en l’escena de la presó de Il Trovatore. La seva Azucena continua sent de gran impacte, sobretot per la intenció dramàtica. El seu registre greu sempre m’ha semblat més forçat.

El vídeo és gentilesa de Oneguin65

D’aquella Carmen tan “peculiar”, tant que no sembla ni la Carmen, escoltarem la Seguidilla cantada en rus i acompanyada en italià pel trompetejant Don José de Mario Del Monaco. Això succeia al Bolshoi l’any gloriòs de 1959.El vídeo és gentilesa de bposton242

Tornarem al repertori eslau i a la seva llegendària Marfa de la Khovantxina, per escoltar tal com la cantava l’any 1989, en una gal·la de grans cantants d’òpera d’arreu del món, celebrada al Teatre Bolshoi. Amb 64 anys encara demostra la seva gran intensitat.

Finalment us deixaré la Comtessa de la Pikovaia Dama de l’Arkhipova, tal i com la va gravar l’any 1992 amb Valery Gergiev. En l’al·lucinant segona escena del segon acte, la comtessa mig adormida, recorda els seus anys d’esplendor a Paris, fent la llarga llista de ducs, comtes i marquesos que va freqüentar i utilitzant el francès aristocràtic, tot enyorant els temps passats.

La mezzo, no pas contralt, peca de certa feblesa en el registre greu i sense forçar massa la zona més cavernosa, com acostumen a fer totes les Comptesses, opta per fer una versió més nostàlgica i diria que fins i tot feble, que no pas demanciada, com estem acostumats a escoltar en altres cantants que han fet d’aquest r0l una espècie de gran guinyol, accentuant més la bogeria escènica que no pas l’aspecte musical, possiblement per que a moltes, quan fan aquest rol, ja no els hi queda res de la veu que les va fer famoses..

Espero que aquest improvisat record, faci una mica de justícia a una de les cantants i artistes més interessants del segle XX, al menys a mi sempre m’ho ha semblat.