Arnold Schönberg, autoretrat 1910 Museen der Stadt Wien
No us negaré que la música d’Arnold Schönberg i les conseqüències que van suposar la seva revolució, siguin un altre de les meves limitacions, per ser més exactes, a partir de la ruptura amb la tonalitat del quartet de corda nº2, publicat a l’any 1908, quan s’obre per a mi un immens abisme, on perdo els referents que m’han acompanyat des de que tinc us de raó musical.
Aquest complex món de l’atonalitat em provoca, encara hores d’ara, una barreja de mandra i rebuig, que tan sols amb l’interès i la voluntat de superació de les meves limitacions, he aconseguit trobar alguns puntals que m’ajudin a no tancar-me en banda.
No és el cas de l’obres que us porto avui al blog, obres totes elles cabdals a la història de la música i que han servit per establir els límits del meu abisme.
Les quatre obres formaven part dels concerts que Daniel Barenboim va oferir a principis del mes de febrer a Londres en la gira oferta amb la seva Staatskapelle de Berlín, i de les que ja vareu tenir noticia amb els 5 concerts per a piano de Beethoven, que us vaig deixar fa dos dies.
Us recordo que les 4 obres de Schönberg incloses als concerts londinencs són:
Verklärte Nacht (La nit transfigurada), Op.4 de 1899
Pelleas und Melisande, Op. 5 de 1902/03
Fünf Orchesterstücke (5 Peces per Orquestra), Op. 16 de 1909
Variations for Orchestra, Op. 31 de 1926/28
Coincidiríem a dir que amb les dues primeres no hi ha cap problema, doncs ens trobem el Schönberg post romàntic, d’exuberant instrumentació i fascinants sonoritats, hereves de la maduració wagneriana representada per Richard Strauss, Gustav Mahler o el mateix Zemlinski, l’únic professor reconegut del jove compositor, a qui va impartir classes de contrapunt.
Strauss i en certa mesura Mahler, rebutjaren la revolució proposada pel compositor austríac. Strauss renegà de la nova música i Mahler confessà que no la entenia, malgrat conservar l’admiració pel seu talent.
Tant les 5 peces per orquestra, com les Variacions per orquestra, després d’escoltar-les diverses vegades al llarg de la meva vida, volent cada vegada trobar la clau que m’hauria de donar els referents per fer front al abisme atonal, us haig de dir que he aprés a conviure amb elles.
Seria més fàcil dir-vos que cap problema, que són obres que em poso tot sovint i no sé quantes coses més, però us mentiria i m’enganyaria de manera absurda, a mi mateix.
És innegable que ara, després d’escoltar-les, els hi sé trobar coses que fa anys era impossible, però el meu problema continua sense resoldre’s, continuo perdut. Potser el problema rau precisament en cercar els referents que em donin la solució a la meva limitació. Ho he intentat de moltes maneres i encara no me’n he sortit.
No us penseu que les rebutgi, no és això, és que jo necessito quelcom més que el cervell, per entendre l’art, potser quan hagi resolt això, podré interpretar tot allò que hores d’ara continua davant meu, sense entendre (les famoses llebres que sempre surten a relluir amb la meva estimada Pfp). Em manca el codi, la pedra Rosetta que m’ajudi a entendre allò que Schönberg i tots els seus deixebles i seguidors de la segona escola de Viena, ja fa 100 anys que varen desenvolupar i que hores d’ara encara ens té en joli a uns quants. Altres per sort ho gaudeixen i d’altres, m’atreviria a dir que la majoria, han decidit donar l’esquena descaradament i continuen escoltant el de sempre, allò que els proporciona un cert plaer fàcil de digerir. És a dir, la manera més conservadora d’entendre l’art i la música en particular.
El mateix Schönberg potser ens dona la clau per desxifrar-lo quan va manifestar:
“L’oïda es va anar familiaritzant gradualment amb gran nombre de dissonàncies, fins que va arribar a perdre la por al seu efecte pertorbador. Ja no s’esperava cap preparació per a les dissonàncies de Wagner ni resolució per a les discordances de Richard Strauss, no ens molestaven les harmonies irregulars de Debussy, ni les asprors contrapuntístiques dels últims compositors”
Dit això, que no és poc, avui us deixaré els enllaços per baixar-vos les 4 obres esmentades i també us deixaré l’àudio de la “fàcil” i fascinant Verklärte Nacht (La nit transfigurada).
Schönberg va acabar aquesta obra el dia 1 de desembre de 1899. Originalment es tractava d’una obra per a sextet de corda. L’any 1917 en va fer una segona versió per a orquestra de corda i l’any 1947 va fer un altre revisió per orquestra de corda més ampliada, que és la que avui escoltarem.
Alexander Zemlinski, el mestre i en el futur cunyat del compositor es va interessar molt per tal de que la partitura es pogués estrenar, però va ser rebutjada pel Tokünstlerverein, el conjunt de cambra es va desentendre de l’obra, adduint que en la seva escriptura es cometien atemptats contra les regles de l’harmonia.
Finalment es va poder estrenar a Viena el 18 de març de 1908, interpretada pel Quartet Rosé, amb Arnold Rosé i Albert Bachrich al violí, Anton Ruzitska i Franz Jelinek a la viola i Friedrich Buxbaum i Franz Schmidt al cello.
L’estrena va causar una gran commoció a Gustav Mahler i també l’inici d’un rebuig sistemàtic per part d’aquells que varen veure en l’obra una transgressió massa atrevida, ja fos en l’aspecte musical, per la utilització freqüent d’atonalitats i cromatismes agosarats (pobres!,no sabien el que els hi esperava), com per la utilització com a font d’inspiració del poema.
Schönberg va compondre l’obra en el plaç curt d’encara no tres setmanes, basant-se en el poema de Richard Dehmel, Verklärte Nacht l’opus 4 del seu llibre”Zwei Menschen”, que narra un passeig nocturn de dos amants, que condueix a una confessió de la dona, assabentant al home que espera un fill d’una relació anterior, la reflexió d’aquest fet per part del home i la posterior acceptació i perdó, mitjançant la transfiguració emocional del home i el perdó final de la dona són el fil argumental de les cinc parts musicals que respecten l’estructura original del poema Dehmel, de tal manera que ens trobem en la que podríem anomenar primera obra programàtica escrita per orquestra de cambra. L’obra, d’un lirisme luxuriós adient al mateix poema de gran càrrega morbosa, tan comuna en l’obra artística del tombar del segle XIX al XX, és potser la més assequible pel públic més tradicional, juntament amb els extraordinaris Gurre Lieder escrits l’any 1901 (primera part) i 1911 (segona part) i el Pelleas und Melisande.
Aquí us deixo el poema original en alemany, per a tots aquells que tinguin la sort de conèixer-lo:
Verklärte Nacht Op.4
Zwei Menschen gehn durch kahlen, kalten Hain;
der Mond läuft mit, sie schaun hinein.
Der Mond läuft über hohe Eichen;
kein Wölkchen trübt das Himmelslicht,
in das die schwarzen Zacken reichen.
Die Stimme eines Weibes spricht:
Ich trag ein Kind, und nit von Dir,
ich geh in Sünde neben Dir.
Ich hab mich schwer an mir vergangen.
Ich glaubte nicht mehr an ein Glück
und hatte doch ein schwer Verlangen
nach Lebensinhalt, nach Mutterglück
und Pflicht; da hab ich mich erfrecht,
da ließ ich schaudernd mein Geschlecht
von einem fremden Mann umfangen,
und hab mich noch dafür gesegnet.
Nun hat das Leben sich gerächt:
nun bin ich Dir, o Dir, begegnet.
Sie geht mit ungelenkem Schritt.
Sie schaut empor; der Mond läuft mit.
Ihr dunkler Blick ertrinkt in Licht.
Die Stimme eines Mannes spricht:
Das Kind, das Du empfangen hast,
sei Deiner Seele keine Last,
o sieh, wie klar das Weltall schimmert!
Es ist ein Glanz um alles her;
Du treibst mit mir auf kaltem Meer,
doch eine eigne Wärme flimmert
von Dir in mich, von mir in Dich.
Die wird das fremde Kind verklären,
Du wirst es mir, von mir gebären;
Du hast den Glanz in mich gebracht,
Du hast mich selbst zum Kind gemacht.
Er faßt sie um die starken Hüften.
Ihr Atem küßt sich in den Lüften.
Zwei Menschen gehn durch hohe, helle Nacht.
Ara us la deixo per escoltar, mentrestant podeu anar baixant els arxius de totes elles.
Us les deixo per ordre de composició.
Verklärte Nacht (La nit transfigurada), Op.4 de 1899
La interpretació és del dia 2 de febrer de 2010 amb la Staatskapelle de Berlín sota la direcció de Daniel Barenboim.
Pelleas und Melisande, Op. 5 de 1902/03
La interpretació és del dia 29 de gener de 2010 amb la Staatskapelle de Berlín sota la direcció de Daniel Barenboim.
Fünf Orchesterstücke (5 Peces per Orquestra), Op. 16 de 1909
La interpretació és del dia 31 de gener de 2010 amb la Staatskapelle de Berlín sota la direcció de Daniel Barenboim.
Variations for Orchestra, Op. 31 de 1926/28
La interpretació és del dia 1 de febrer de 2010 amb la Staatskapelle de Berlín sota la direcció de Daniel Barenboim.
Tots els concerts varen tenir lloc al Royal Festival Hall de Londres.
Em permeto recomanar-vos i a ella estic segur que li agradarà que ho faci, un post que l’estimada Olympia (Glòria a la resta del món), va fer al seu Arbre de foc, sobre Schönberg i l’estada a Barcelona: Arnold Schönberg, una estada a Barcelona
Finalment dedico al post a l’amic Titus. Qui el conegui sabrà el perquè i qui no, l’invito a que visiti el seu imprescindible blog, El imperio de los sinsentidos
Post relacionat: Els 5 concerts de Beethoven amb Daniel Barenboim
Bona setmana amics!
IN FERNEM LAND 
Moltíssimes gràcies pels links, pel post i per la dedicatòria. Schönberg és un autor que m’agrada molt, tant abans de la revolució atonal com després, tot i que el meu cervell també troba més lloc on agafar-se a les seues primeres composicions. Ahir mateix vaig comprar un disc de Brilliant (3,95 eu) amb el seu Pelleas und Melisande i el Siegfried-Idyll de Wagner dirigits per Thielemann amb la orquestra de la Deustchen Oper de Berlín. Ho dic per si algun fan de Thielemann vol aprofitar-se del preu irrisori.
M'agradaM'agrada
moltíssimes gràcies: és un plaer haver descobert aquest blog a través de Pilita.
M'agradaM'agrada
A mi també em passa el mateix, amb alguna excepció (Supervivent de Varsòvia).
M'agradaM'agrada
Pero ¿todavía estamos con esas? Venga, venga, un poco de Bernstein y a espabilarse:
“We have reached that supra-level of abstract musical semantics, of pure Idea, where those apparently mismatched components can unite –tonal, nontonal, electronic, serial, aleatory– all united in a magnificent new eclecticism. But this eclectic union can take place only if all the elements are combined with and embedded in the tonal universal –that is, conceived against a contextual background of TONALITY. (…) I believe that no matter how serial, or stochastic, or otherwise intellectualized music may be, it can always qualify as poetry as long as it is rooted in earth. (…) I believe that from that earth emerges a musical poetry, which is by the nature of its sources TONAL.” (el subrallado en mayúsculas es mio).
El gran Leonardo da Lawrence lo dijo -agárrense fuerte- en 1973 (en Harvard, siendo Charles Eliot Norton Professor of Poetry), sólo dos años después de la muerte de Igor Fjodorovič Stravinskij, y lo publicó en 1976 (The Unanswered Question: Six Talks at Harvard), hace ya trenta y cuatro años: “…emerge una poética musical que, por la naturaleza de sus orígenes, es tonal.” Toma castaña!
M'agradaM'agrada
pues mira, esto que dice Keselarte, que dice Leonardo da Lawrence, es en mi absoluta ignorancia musical, lo que a veces pienso yo cuando escucho la música bautizada atonal, -que no entiendo porqué se llama atonal-
M'agradaM'agrada
No hi ha de què Imperator, a disposar, ja saps.
Víctor no t’imaginava perdut en aquest abisme, quines coses té el blog!
Keselarte ya ves, aún así y a mi edad.
Bernstein ya me vale, pero es que Bernstein al que ahora todo el mundo pone en los altares, fue denostado por Tirios y Troyanos, como tantos otros que se atrevieron en plena efervescencia atonal, con tintes talibanescos, a usar descaradamente la melodía e incluso a escribir para Broadway, sin ningún complejo, cosa por cierto que también le sucedió a Kurt Weill.
Aún así, escuchando y disfrutando a Bernstein, me cuesta mucho orientarme con muchísimos compositores, que en la mayoría de ocasiones sirven de taloneros a los clásicos. Supongo que no hace falta mencionar a nadie.
Tampoco mi experiencia con el Moses und Aaron de hace ya bastantes años en el Liceu, sirvió para entrar en el éxtasis atonal.
Joaquin, el veritable plaer el tenim en compartir amistat amb la Pilita.
Pilita, ay! Pfp se llama atonal porqué prescinde del tono fundamental que regía las composiciones para sustentar los lazos armónicos. Doctores tiene In Fernem land y los comentaristas de este mismo hilo, expertos son en ello, para explicarlo mejor.
Decir atonal no tendría que ser ni bueno ni malo, es. La preciosa y sugerente Noche Transfigurada que os he dejado, no tiene tonalidad conocida y no por eso me asusta, ni rechazo, pero lo que se ha hecho en nombre de la atonalidad, me ha producido tanto hastío,que necesito donde agarrarme cada vez que me enfrento a ellos. Un cinturón de seguridad, una barandilla, unas muletas, no sé, un casco de moto o un barret de cop, algo que me proteja cuando me precipite definitivamente al abismo y no salir magullado. Una liebre más, criatura.
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Gràcies pel post tan encertat. Saludo també a tots els teus lectors ja que m’has “descubert” recomanant el post que vaig fer sobre Schonberg a Barcelona a l’Arbre de Foc. La dedicatòria a Titus és d’allò més idoni atesos els seus coneixements i la transmissio que fa, des del seu blog, de la seva inquietud cap a la música que vé, basant-se en tot allò que, d’una forma o altra, innova.
Hi ha estudis fets sobr l’atonalitat-i suposo que no dic res de nou a melòmans com vosaltros-que indiquen que la primera Escola de Vienna ja la practicava. Concretament, Mozart, tan enjugassat, tè fragments aïllats per tècnics, on es comprova que, com que ho havia combinat tot, l’atonalitat no podia faltar en els seus estúdis.
Finalment dir-li a Pilita en especial: Coincides con Schonberg que, al parecer, detestaba que su música se llamara “atonal” ya que son dos términos claramente antagónicos. Me uno a vosotros, a Arnold i a tí.
Joaquim una abraçada per a tu i tothom. Gràcies per la selecció que ens deixes en audio.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia (a In Fernem Land sempre seràs l’Olympia), però no crec que hagi descobert res, en qualsevol dels teus comentaris, clicant el teu nom vas a parar directament a les arrels del Arbre de Foc.
Per altre part i entrant en matèria, penso que el que ja practicaven els compositors de la primera escola de Viena eren les dissonàncies, però mai l’atonalitat, doncs escrivien subjectes precisament al to escollit per a cada composició i a les regles que establien quines havien de ser les harmonies.
La utilització de les dissonàncies per reforçar un moment concret o un efecte, van ser emprades per molts compositors, Mozart o Haydn , entre d’altres.
Serà una qüestió semàntica si és vol, però quan no s’utilitza la tonalitat, com li hem de dir? És que sembla que dir atonal ja és pejoratiu i així serà difícil que un dia puguem veure la llum dins l’abisme, tots aquells miops amb ànsia de que el “Dr. Barraquer” ens faci veure la llum..
Gràcies pels teus comentaris, sempre tan atents i elogiosos.
M'agradaM'agrada
El que jo trobo és que no enfoquem bé la discussió si entrem a dir si la música (tal peça o tal altra) és tonal o és atonal. El problema (si és que això és un problema) és que els que som tonals som nosaltres. Nosaltres percebem la música tonalment, i si el compositor no vol que això passi, ens ha d’anar posant pals a les rodes constantment, perquè nosaltres ho tonalitzem (metrifiquem, meloditzem, texturitzem) tot.
M'agradaM'agrada
Fa no gaire temps jo també era una mica escèptic respecte Schönberg, Berg i Webern, però finalment em vaig adonar del seu total arrelament a la tradició germànica, des de Bach fins a Mahler. No hi ha millor exemple que Wozzeck, una òpera que sembla resumir 300 anys d’història musical.
Altra cosa són els que van venir després i van intentar imposar la seva veritat com a única, marginant i ridiculitzant els que no seguien els seus preceptes. Però en el cas del trio vienès, el respecte a la tradició és total.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb Wimsey (no poso l’article per que la pifio i em renyen).
Quan feia el doctorat ens varen explicar que, segons l’Aristòtil, “l’Art era la re-descripció de la realitat”. Quan en Kandinsky guixava un cavall, no el reflectia en la seva magnitud (còpia) si no que indicava el seu moviment. Si un altre artista imitava en Kandinsky, allò era la còpia de la còpia; total, res.
Amb això ens passa el mateix. Schönberg, Berg, Scriabin… John Cage àdhuc!, son els “kandiskys”; no els inventors ja que no hi ha rés que inventar si no compositors, artistes… creatius a la cap i a la fi.
Imitar-los és… pobre.
Dins del polinomi de l’art hi ha una variable que em té fascinat: el temps. Però el temps a posteriori. Què pensaran d’aquí a dos-cents anys de la música “culta” actual?
Hi ha moltes possibilitats que siguin més apreciats els “Radiohead” (boníssims) que algun pelma insuportable dels d’ara que no ha entès res de res de res.
M'agradaM'agrada
hay una recomendación de Eugenio Trías en su libro “El canto de las sirenas”al final del capitulo dedicado a Schomberg” que a su vez me recomendó el amigo Barbebleue, y que yo recomiendo ( y redundo) aquí:
“Y es que para gozar esa música de verdad no basta oirla en estado de somnolencia, o como música ambiental; exige concentración; exige estudio. Lo mejor en esta vida, tiene siempre este carácter: requiere atención, esfuerzo y concentración para que desprenda toda su belleza y verdad”
M'agradaM'agrada
Bien pfp, pero dime que música se puede disfrutar en estado de somnolencia. Yo no he podido nunca.
También es cierto que algunas veces he empezado la mar de dicharachero y he terminado amormado total, gracias a la música o a sus interpretes, que mucho tienen que ver, con la percepción final de lo que el compositor quería transmitirnos.
Yo creo que ese estado de concentración es necesario para disponer a escuchar cualquier cosa, sin duda se disfruta, saborea e incluso aborrece, muchísimo más.
No todo tiene que ser necesariamente bello, con que sea bueno, ya es casi todo.
Sabes que te quiero, o sea que, ahí queda eso.
M'agradaM'agrada
tienes razón Joaquim, pero quizá esta modalidad atonal, requiera todavía más concentración más estudio, precisamente por esa falta de lazos armónicos que tan bien me has explicado, y que sin embargo a mi manera de sentir no le restan para nada belleza y expresividad… criatura, ¿que tendrán estas liebres que me atraen?
besazo y a mi admirado Colbran, también
M'agradaM'agrada
Sobre el comentario de metafísica recreativa de Víctor (alias Peinagatos) no diré nada. Sobre el de Lord Peter Wimsey, en cambio, sí quiero decir algo: que Wozzeck no es ejemplo de nada, que Wozzeck es a-ejemplar, in-ejemplar; que Wozzeck es el no-ejemplo, el anti-ejemplo. La fuerza de Wozzeck, si acaso, -como si de una península se tratara- nos desborda por todas partes menos por una: su conexión con la tradición, tan literaria y superficial (¿alguien oye la passacaglia, el canon, la fuga, etc.?). Dicho con pretensiones: Wozzeck es al margen de. Qué ópera más grande, señores! Y que mal detective, joder!
Termino diciendole a pdf que no dudo en absoluto que él y su amigo Trias Sagnier no hayan dedicado “atención, esfuerzo y concentración” a la música de Schönberg (supongo que se referiran a la atonal y a la dodecafónica). A mi me da lo mismo lo que ellos hagan o dejen de hacer con esa música. Pero, ¿qué se han creido: que todos somos como ellos, que no hay nadie por ahí que sí lo haya hecho, que sí le haya dedicado lo que ellos no le han querido o podido dedicar y que, a pesar de ello -o incluso gracias a ello-, sigan pensando que es una mierda? Vamos hombre, eso sí es prepotencia y no lo mio (gracias, Joaquim, por dejarme entrar en esta casa no del todo tuya. Y gracias también a vosotros, muchachos, por el consejo).
Diria que este último párrafo viene a ser una variación mal educada del último comentario del autor del blog. A ver què parece a él.
M'agradaM'agrada
Efectivament keselarte, ho has dit tu, una versió mal educada que no aporta valor afegit al que exposes. Cadascú és com és, però no crec que demostrant aquesta mala llet provocadora, acabis per ser més original o més valorat. Ser l’agitador, adoptant el perfil de Risto Mejide a In Fernem Land, no sé si és una bona pràctica. Tu sabràs com et va per la vida, si és que aquesta manera de ser tan franca i agressiva, t’ha donat més avantatges que inconvenients, sembla més aviat una arma de protecció, tu sabràs de què.
T’ho vaig dir privadament quan et vaig escriure un e-mail, per contestar un comentari teu, el primer, que vaig creure convenient no publicar, aquí es pot dir tot i defensar el que calgui, amb la vehemència que es cregui més oportuna, però et demanaria que respectis alhora d’argumentar, i t’estalviïs las desqualificacions a les persones, o aquesta certa actitud de perdonavides, que deixes anar.
M’agrada molt que qüestionis les idees, però a casa meva, t’agradi o no ho és, m’agradaria que t’estalviessis entrar a sac amb tots aquells que deixen la seva opinió.
No ets ningú per dir a cap infernemlandaire que té modèstia de gos.
Em sap greu que en un post amb unes aportacions tan interessants, hagi tingut que fer un comentari semblant.
M'agradaM'agrada
Interessant debat, tot i que al Sr. Keselarte no l’acabo de “pillar”.
Si que el comentari de Trias Sagnier denota una certa prepotència, suposant que si no t’agrada una cosa és que no has parat a estudiar-la en profunditat.
Potser és quan s’analitza a fons, que encara tenim més criteri i per tant, som posseïdors de més argumentacions per dir que no ens agrada i prou.
No és el meu cas en la música, que ni he estudiat a fons ni en la superfície, en sóc consumidora i m’he anat moldejant amb els anys, però l’argumentació de Trias Sagnier val per qualsevol forma d’art, i en altres camps plàstics, si que he treballat molt a fons i no per això haig de dir que m’agrada Kandinski, si no m’agrada.
És una discussió llarga, que bé mereix el nivell dels comentaris que està suscitant, tot i que el to que utilitza Keselarte, sigui una pura provocació.
M'agradaM'agrada
hola keselarte, encantada, por cierto soy pfp que no pdf, detalle sin más importancia por otra parte. Parece que pisas fuerte (dicho con todo el cariño del mundo) quiero decir que sabes un “huevo” (por decirlo en términos castizos) de música, y te explicas bien, si señor…
Yo a lo peor, no me he explicado tan bien, además de música poco sé, unicamente la disfruto o no.
No conozco al señor Trias, pero compré su libro del “Canto de las sirenas” y estoy encantada con él, me parece una guía sensacional, nada prepotente si no todo lo contrario, me parece una guía razonada y razonable a traves de la música y con ella… un libro de cabecera, y de consulta…
No sé que música escucha el señor Trías, eso no me interesa, me interesa unicamente la SUBJETIVIDAD de sus comentarios
saludos afectuosos
M'agradaM'agrada
Com es nota que provenim tots de la tradició francesa adobada amb certes influències germàniques; ho dic per la teorització.
Haver de pensar per el gaudiment de l’art? Que estem tarats?
Els anglesos, com a bons empírics, ho “maten” més fàcil: una cosa agrada o no, la qual cosa no és directament proporcional a si és realment bona o no. No fan cap mena d’elucubració de per què aquelles quintes paral•leles hi entren adientment o si ens descomptem d’un metratge. Una mostra experimental:
A casa meva hi ha dues personetes que encara no arriben a les dues xifres d’edat; els seus gustos (musicals que són els que aquí es tracten) no es poden ni escriure quasi – Hannah Montana, Jonas Brothers, Shakira, etc-. Per una altra banda, canten amb accent nostrat un “voi che sapete” o simulen amb gràcia el violí del concert d’en Mendelssohn. Els hi agrada. Fins i tot tarareixen algun lied raret de l’Strauss. No ho sé explicar, no es pot pontificar, però els hi agrada. Probablement és música facileta, indigne de l’Eugenio Trías (antic professor meu a l’igual que el Félix de Azúa i, amb diferència el millor dels tres, l’Arnau Puig), però la retenen.
Quan de tant en tant aparco l’Ipod i connecto l’equip de música de casa i els hi faig sonar l’Olivier Messiaen, que per cert m’encanta, em miren com si fos boig.
Ja que aquí hi ha força nivell, m’agradaria que algun musicòleg m’ho expliquès.
M'agradaM'agrada
Pianista, jo no sóc musicòleg ni molt menys, però crec que la diferència entre Messiaen i tots els altres que has citat, incloent els Jonas Brothers i demés, està en que tots es poden inscriure en la tradició musical occidental (uns com a exemples de qualitat i altres de tot el contrari), mentre que Messiaen trenca amb aquesta tradició i per tant sona estrany, fins i tot per uns xiquets. El problema de fons és que per molta gent hi han característiques d’aquesta tradició, com ara la tonalitat, sense les quals la música no és acceptable, quan realment existeixen al món altres cultures amb altres conceptes de música molt diferents. Tindre una mentalitat musicaleurocentrista és inevitable, ja que pertanyem a l’ambit cultural europeu, però no es pot negar que la resta de tradicions culturals o fins i tot la exploració de noves sonoritats fora de qualsevol tradició també tenen validesa. I cadascú és llibre de triar la música que més li agrade, fora o dins de la nostra tradició, sense tindre per això que despreciar les tries dels altres.
He de dir que no estic d’acord amb el que diu el senyor Trias, doncs a mi m’agrada la música de Schoenberg, Berg i similars sense necessitat d’estudiarla o de fer una anàlisi intelectual diferent a la que faria si escoltara Donizetti o Mozart. Que cal parar atenció, és clar, però és que jo al menys si no pare atenció no sé si estic escoltant Beethoven o King Africa.
M'agradaM'agrada
Confieso que he llorado. He llorado esta noche por ella, por su maldita modestia de perro. ¿No lo habéis hecho también vosotros? Se llama a sí misma “consumidora de música”. Se hiere, se hace daño, se insulta, se degrada. Me ha dolido incluso a mí. ¿Cómo puedes decir eso? ¿De dónde te viene? No eres una consumidora de música, no puedes serlo, no podrías; nada que sea humano puede; nadie. Tu eres música, la música te pertene como te pertenece la lengua. Quizá no hables muy bien o lo hagas muy mal, pero nunca consumirás habla -canto-, nunca serás consumidora de lengua -música-. No dejes que nadie te convenza de lo contrario. Maldito capitalismo de mierda!
M'agradaM'agrada
Joaquim, ja em permetràs que contesti a aquest individu, no pas com m’agradaria, però per respecte a tu, al bloc i a la gent que el llegim habitualment, participant en el debat que sempre incites a fer, amb un breu GUAU.
Guau de gossa, de consumidora compulsiva i capitalista, guau i guau i guau. No en sé més, ja ho ha dit ell, parlo malament i em surt des de el mateix cor de gossa un GUAU contra aquest comentari feridor, prepotent i insultant.
M'agradaM'agrada
Llevo un bisturí en la mano. Entro en la habitación. Sentado en una silla, a mano derecha, veo al peor pianista del mundo. Tengo miedo. En su regazo, sujeto por ambas manos, tiene un texto. Hay que cortar ese texto –me digo–, cortarlo despacio, sin herirle. Detrás está la chica. Procuro no mirarla, no verla, aunque sé que ella me mira, pendiente de mi mano, sólo de mi mano. Creo haber llorado por ella alguna vez, creo haberla llamado “música”, “canto”. Me acerco a él casi sin enseñarle el bisturí. Quisiera cortar del papel este razonamiento: “Los ingleses son A –pongamos “empíricos”–; para demostrarlo, ahí están mis hijos.” Pero sé que no voy a poder. No ahora mismo. ¿Quizá mañana?. Quizá ya nunca.
M'agradaM'agrada
Seguint el fil d’un altre post, ham d’entendre que el nostre cervell està acostumat a sentir i associar emocions i sentiments a la successió d’harmonies pròpies de la música de tradició occidental (des del renaixement fins a Schönberg, que llavors es trasllada al jazz i la música moderna, pop, rock, etc.), sistema musical anomenat tonal, o d’harmonia funcional; on els recursos expressius es concentren en els girs harmònics, melòdics i en les textures instrumentals.
Per això quan algú dins el context de la tradició musical d’Occident sent música d’altres tradicions, com la música clàssica japonesa, li resulta molt estranya, exòtica, però no li aporta emocionalment res. Perquè els recursos expressius d’aquestes músiques resideixen en altres elements del so, com per exemple el timbre. És curiós descobrir la càrrega emocional d’un so que en el nostre paradigma musical qualificaríem de impur, per no ser net.
Podríem dir que en part, la falta d’èxit de la música composada fora del paradigma tonal, es deu a que suposa un gran canvi en les formes d’expressió; però encara així, en el cas de la música contemporània, està dirigida a un públic educat amb la música de Beethoven, Wagner,…
Noto un cert escepticisme cap a la música erudita d’aquest últim segle, i és ben normal, la reacció natural davant una música que sona a llamps i trons és de rebuig. Però com a totes les arts, hi ha obres que destaquen. De la música històrica avui en dia només es toca allò que més destaca, però us ben asseguro que oblidades en el temps resten un munt d’obres. Elaborar un sentit crític en el context no tonal és difícil quan tenim una sèrie de prejudicis; i on l’esnobisme fa que a vegades s’aposti per música de dubtosa qualitat artística (però que pot ser rica conceptualment).
He tingut fantàstiques experiències amb la música “atonal”, he escoltat obres que m’han provocat unes sensacions comparables a les emocions que em produeix Beethoven. Per exemple, qui no emmudeix davant l’agonia de les veus dels Kyrie del Réquiem de Ligeti? Davant aquell sentiment de greuge de l’home, que ja no tan sols té por d’un Déu si no de tot l’Univers (com molt bé va plasmar Kubrick en 2001)?
Jo personalment us animo a fer un nou intent d’aproximar-vos a la música que anomenem atonal, perquè crec que és molt rica i suggeridora.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, m’heu ajudat força en les vostres explicacions.
Titus, potser ho he escrit malament; no deprecio de cap manera les avantguardes. Només els que ens prenen el pèl. Si tu vas a una exposició important d’art (tipus ARCO, vejam) no cal ser un deixeble de la Victoria Combalía per a distingir entre treball i poca vergonya.
M’encanta en quan abordes el fet de “parar l’atenció” ja que alguna cosa d’això hi ha. Si quan estic treballant al despatx em sona música tal i com dius centreeuropea, sobre tot si me la sé, actua con a mantra o lletania que m’ajuda a la feina –llevat de Bach, que és per a mi tant i tant complicat que fa que se’m dispari un resort d’interpretació mental com si de resoldre un sudoku es tractés- com a desllorigador dels problemes professionals que he de resoldre.
Esmuket, gràcies també; la dicotomia to- timbre és en efecte, essencial. Recordes quan anàvem a escola i estudiàvem Història i el que ara es diu Medi Social? S’estudiaven les civilitzacions preclàssiques, Grècia i Roma, Edat Mitjana, etc. I al final del llibre, si és que hi arribàvem, la Xina, la India i els pre-colombins. Tots aquests tenien més anys que la “Monyos” però estaven al quarto dels mals endresos com si no interesés. Fals! El que apuntes sobre altres enfocaments culturals és això mateix.
Ligeti m’entusiasma; té una màgia especial que als no iniciats ens captiva. Fa uns mesos vaig presenciar un concertet al Mas i Mas de dues noies tocant piano a quatre mans i la seva peça era molt evocadora.
Per cert, si os va bé contestar-me, quina opinió musicològica teniu del Hip-hop? Ja sabeu, aquesta mena de joglaria urbana que improvisa lletres amb un 4/4 de fons amb samplers i baix elèctric.
Keselarte; ja que hi ets, per a mi no et tallis. Continua fins la jugular. Així la teva sapiència infinita tindrà una nosa menys en què distreure-se’n.
M'agradaM'agrada
Pianista, no sóc amant de la violència, en cap de les seves múltiples facetes. Incitar keselarte a saltar a la jugular, quan ell solet ho fa sense necessitat que l’esperonin, en sembla una mica de mal gust, sobretot per a tots aquells que s’hagin pogut sentir “agredits” en qualsevol dels seus “punyents” i il·lustrats comentaris i també a mi, que em costa anys i panys mantenir la concòrdia que sempre busco a In Fernem Land, sobretot quan algú entra a sac, per exposar o imposar el seu punt de vista, tan vàlid, com el contrari, no et sembla?
M'agradaM'agrada
Pianista, m’alegre d’haver-te sigut de utilitat i lamente si has interpretat que allò del despreci a les diverses músiques ho havia dit per tu. No és així, no hi ha res als teus missatges que em done peu a pensar així, era més bé en general.
Ja que ens preguntes sobre el Hip Hop, el poquet que he escoltat no m’ha semblat massa atractiu. Musicalment em sembla monòton, crec que voluntariament cedeixen tot el protagonisme a la paraula, i aquesta, en el que he escoltat, no era gran cosa. Hi han artistes que m’agraden i l’han utilitzat de vegades com a recurs, Beck per exemple, però no són propiament artistes de Hip Hop ortodoxes. Ara bé, si que em pareix interessant veure com una musica on la línia melòdica és quasi inexistent té tant d’èxit, el que demostra que aquesta fixació d’alguns per buscar melodies a la música és molt reduccionista, és com considerar que tota la poesia ha de rimar per ser considerada poesia.
M'agradaM'agrada