Un cúmul de casualitats, amb la complicitat del blog per enèsima vegada, m’ha portat fins a Pasqual Farràs (Solsona 1959).

Quan vaig acabar la segona novel·la, El vigilant i les coses (Edicions de 1984, 2009) vaig fer una petita i efímera ressenya al blog (recomanació a la columna de l’esquerra), alhora que vaig començar a buscar la seva primera novel·la, que de fet és la que em va obrir la curiositat, al ser anomenada i recomanada en un comentari a In Fernem Land.

Ara he acabat La mort del fabulador (Quaderns crema, 1999), gràcies a la intervenció del propi autor, que em va fer arribar el llibre, davant la impossibilitat de trobar-lo a les prestatgeries de les llibreries.

Quasi us diria, que analitzant la successió dels esdeveniments, que m’han portat fins aquest autor, aquests podrien formar part del mateix món surrealista, misteriós, inquietant i hipnòtic, en el que Pasqual Farràs ens submergeix des de la primera frase, de la primera línia, de la primera pàgina, d’aquestes dues novel·les escrites fins ara.

No us vull parlar tant de les dues obres, que us recomano fervorosament, com si de l’estrany fenomen que m’ha succeït durant la seva lectura.

Potser l’extraordinària i escrupolosa prosa de Farràs en té la culpa, no ho sé explicar gaire bé, però tant en l’una com en l’altre, vaig començar a llegir-les des d’el més fred i distant dels asceticismes, per acabar literalment corprès a la darrera pàgina, una mica amb cara de babau, talment hipnotitzat.

Hi ha obres que t’atrapen a la primera, en canvi en aquestes dues, partíem de situacions i personatges que em desmotivaven. Mons envoltats d’éssers distants, onírics, fellinians, trames inquietants que de mica en mica et van endinsant en les profunditats de l’ànima, en les angoixes quotidianes, revestides de situacions que m’han trasbalsat, per inesperades i malgrat l’aparent distanciament dels personatges i situacions, per ser molt propers, potser massa.

No m’he pogut deslligar, en cap cas, del que Farràs m’ha proposat, tot reconeixent que més d’un cop he hagut de rellegir planes senceres.

Sé positivament que hi tornaré, sobretot amb el fabulador, tot i que no descarto tornar a enfrontar-me amb el vigilant i el seu paorós magatzem interior. Al cap i a la fi com em va dir el mateix Farràs, el vigilant i el fabulador són dues cares de la mateixa moneda.

Potser haurem d’esperar 10 anys més per fer front al nou repte, que particularment espero amb ànsia.

Recomanar llibres és quelcom difícil, al ser quelcom molt íntim i personal, però el mateix succeeix amb la música que m’agrada i no paro de recomanar-la des d’aquest blog. Estic segur que malgrat no ser literatura digerible a la primera llegida, al menys per a mi, faig bé en recomanar-vos aquests dos llibres. Ja m’ho sabreu dir.

Gràcies Pasqual.