Amb poques hores de descans entre el sobretaula nocturn sobre els terrats de L’Hospitalet i “la matinada” per anar a passar un diumenge al Berguedà, com ja us vaig anunciar, no m’ha estat possible preparar el post que havia previst per avui.

En el seu lloc, permeteu-me que us parli una miqueta d’aquest Berguedà preciós del mes de juliol, d’un verd esclatant, curull d’aigua i vida.

Entre els paisatges més estimats de la meva vida, són els del Berguedà els que situaria en el primer lloc, potser perquè els estius de la meva infantessa van associats a aquesta comarca, sempre una mica abandonada de la barbàrie okupa de can Fanga i una mica cul de sac, fins que per facilitar les coses als barcelonins i barcelonines que havien d’anar a la veïna i pija Cerdanya, es va obrir un dels atracaments a ma armada més rendibles de Catalunya, El Túnel del Cadí, i aleshores la comarca més o menys abandona, on molts andalusos havien trobat aixopluc en els pobles perduts, després de deixar els pulmons a les mines de Fígols, va començar a ser més coneguda, més assequible i  més maltractada per una especulació maldestra i creixent, que li ha donat nous aires duna certa prosperitat econòmica, tot i que hagi estat gràcies a un totxo, que en molts casos sense gaire cura (l’entrada de Saldes és un atemptat!), ha refet als seus habitants.

Certament l’Alt Berguedà, és a dir, el que va des de la capital de la comarca, Berga, fins la serralada del Cadí Moixeró, que és la muralla de pedra que l’aïlla de la bellíssima vall de la Cerdanya, amb els pics de la Tossa, Penyes Altes del Moixeró i el “tanca la porta” del Cadí presidint-la, és un lloc carregat de la complicitat de les hores plaents d’estiueig a la infantesa i adolescència, amb moltíssims records que es precipitant de manera inconnexa al meu cap, cada vegada que enfilo la carretera i traspasso el túnel que a la sortida de Berga, em portarà fins a Bagà, tot atalaiant l’embassament de La Baells, aquell que va aparèixer, per fer desaparèixer entre moltes d’altres coses, el carrilet que ens duia de la Plaça Espanya a Guardiola en un interminable viatge d’una durada que vorejava les cinc hores, per unir dos punts equidistants en menys de 125 kilòmetres, dins d’uns vagons de fusta molt similars al de les pel·lícules del Far-West (els primers anys), arrossegats per una maquineta de vapor que semblava que hagués d’explotar d’un moment a l’altre quan tenia que fer front a les pendents mes costerudes dels darrers kilòmetres del trajecte, entre les roques d’Olvan, Cercs, Fígols i Guardiola, quan semblava que haguessin d’albirar algun pell roig, segons la dolça i “pel·liculera” fantasia infantil.

Avui, m’hagués quedat uns dies al Berguedà, davant del Pedraforca, la meva muntanya, badant, sense fer res, deixant passar les hores i assaborint les belleses d’aquests paratges una mica abruptes i a vegades esquerps, on rere cada revolt de les carreteres que ens porten a llocs perduts, hi trobo records d’éssers estimats que també necessitaven per ser ells, la flaire dels boscos i l’aire fresc i gratificant d’un paisatge fet propi a mida que l’hem anat fet nostre, a mida que ens ha anat fent seu.

Avui tot pujant cap al refugi Estasen, m’he mirat amb els ulls humitejats i amb una dolçor especial, totes i cadascuna de les muntanyes, les valls i aquells avets de flaires tan perfumades, que la meva mare ens va ensenyar a estimar.

M’estimo el Berguedà!