Sant Jordi matant al drac (Antoni Sadurní) Capella Sant Jordi del Palau de la Generalitat

Avui 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, us vull portar una sardana per a cor i cobla, escrita sobre un poema de Josep Maria Folch i Torres (Barcelona 1880-1950) i musicada per Francesc Pujol i Pons (Barcelona 1878-1945).

Sant Jordi Triomfant, és una sardana escrita a mode de poema simfònic, malgrat que conserva l’estructura típica de les sardanes, amb un tiratge de 55-149-0, ambdós repetits, com és preceptiu.

En el tiratge de curts el poema ens descriu la situació de la princesa captiva, una clara al·legoria a Catalunya. L’esperança s’albira amb el tiratge de llargs quan apareix el cavaller que s’enfrontarà al drac, tot alliberant la princesa (Quan els rosers trauran florida la profecia és complirà..), lògicament el dia 23 d’abril, l’altre gran Diada Nacional de Catalunya, Sant Jordi.

En la música podreu copsar influències fins i tot wagnerianes, en la descripció del drac, així com dissonàncies per reforçar de manera ben descriptiva, el combat entre el cavaller i la fera, amb evocacions recurrents a Els segadors. Finalment un cop la princesa és alliberada (I ella, com tu, té l’alegria,…), el cor canta al uníson una inspirada melodia d’ample volada.

El mestre Francesc Pujol, el que fou sotsdirector de l’Orfeó Català en època de Lluís Millet i al que succeí després de la seva mort, va estudiar al Conservatori del Liceu i va tenir com a professor al mateix co-fundador del Orfeó.

Va fundar l’Associació dels amics de la música, que va arribar a tenir una orquestra que ell va dirigir, donant a conèixer l’obra de Richard Strauss, Bela Bartok i Gustav Mahler.

Amb la col·laboració de Joan Amades va publicar a l’any 1936 el Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.

Josep Maria Folch i Torres, va ser un reconegut escriptor, novel·lista i autor teatral, que es va destacar en l’àmbit polític per la lluita nacionalista i en l’àmbit professional per la seva tasca de divulgació de la llengua catalana per els infants, amb la publicació del setmanari El Patufet, un fenomen editorial, que va viure diverses èpoques, però que en la d’esplendor li va suposar a Folch uns ingressos econòmics, absolutament inaudits, amb més 65.000 exemplars de tirada al 1910 . La seva tasca no va ser del tot ben acceptada per la intel·lectualitat, que le va excloure dels cercles més prestigiosos.

De la inspiració i creativitat d’ambdós prohoms, va néixer aquesta sardana que tant m’agrada i que quan he tingut l’oportunitat de cantar, he fruit doblement.

L’escoltarem en una versió, millorable, de l’Orfeó Català i la Cobla Selvatana. Segur que ambdues venerables i venerades institucions, han tingut dies més reeixits, malgrat tot la versió és prou audible

SANT JORDI TRIOMFANT.

Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.

Dins de la torre desolada
ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.

Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rencor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.

Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.

Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!

Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.

Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present…
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?

O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat…
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.

És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.

Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.

Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.

I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.

Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.

Feliç Diada i Visca Catalunya!