Aquest dies Eva-Maria Westbroek, l’eminent i reclinatoriable soprano holandesa, és noticia per la seva interpretació de l’Elisabeth del Tannhauser a la ROH, i si aneu al blog de l’Atticus, privilegiat  testimoni, en podreu llegir la seva entusiasta crònica.

Jo després d’escoltar dos àudios de dues representacions diferents d’aquestes representacions londinenques, declino elegantment fer l’apunt corresponent, no cal que sigui més explicit, oi?.

Però heus aquí la interpretació intensa, càlida i absolutament ajustada que la soprano va fer abans de fer l’àpat de Nadal, en el concert matinal del Concergebouw, dels Wesendonck Lieder de Richard Wagner.

Aquí us els deixo, ja sabeu que és un cicle que cançons que estimo i aprecio i que ja han estat motiu d’altres apunts i que estic segur que continuaran sent protagonistes en propers ocasions, sempre i quan, com succeeix en aquest cas, els protagonistes mereixen especial atenció.

Richard Wagner
Wesendonck Lieder

Eva-Maria Westbroek, soprano
Koninklijk Concertgebouworkest
Director: Mariss Jansons

25 de desembre de 2010
Concertgenouw (Amsterdam)

Der Engel

In der Kindheit frühen Tagen
Hört ich oft von Engeln sagen,
Die des Himmels hehre Wonne
Tauschen mit der Erdensonne,

Daß, wo bang ein Herz in Sorgen
Schmachtet vor der Welt verborgen,
Daß, wo still es will verbluten,
Und vergehn in Tränenfluten,

Daß, wo brünstig sein Gebet
Einzig um Erlösung fleht,
Da der Engel niederschwebt,
Und es sanft gen Himmel hebt.

Ja, es stieg auch mir ein Engel nieder,
Und auf leuchtendem Gefieder
Führt er, ferne jedem Schmerz,
Meinen Geist nun himmelwärts!

L’Àngel

En els primerencs dies d’infantesa,
sovint, he sentit a dir que els àngels,
canviarien els sublims goigs celestials
per el sol de la terra,

que, allà on un cor temorós,
amagat del món, llangueix de pena,
que, allà on en silenci vol escolar-se,
i desfer-se en un torrent de llàgrimes,

que, allà on fervorosament la seva pregària
sols la redempció implora,
llavors, un àngel davalla,
i se l’emporta cap al cel.

Cert, també a mi un àngel em davallà,
i damunt les seves ales resplendents,
s’endugué, lluny de tot dolor,
la meva ànima cap al cel!

Stehe Still

Sausendes, brausendes Rad der Zeit,
Messer du der Ewigkeit;
Leuchtende Sphären im weiten All,
Die ihr umringt den Weltenball;
Urewige Schöpfung, halte doch ein,
Genug des Werdens, laß mich sein!

Halte an dich, zeugende Kraft,
Urgedanke, der ewig schafft!
Hemmet den Atem, stillet den Drang,
Schweiget nur eine Sekunde lang!
Schwellende Pulse, fesselt den Schlag;
Ende, des Wollens ew’ger Tag!
Daß in selig süßem Vergessen
Ich mög alle Wonnen ermessen!

Wenn Aug’ in Auge wonnig trinken,
Seele ganz in Seele versinken;
Wesen in Wesen sich wiederfindet,
Und alles Hoffens Ende sich kündet,
Die Lippe verstummt in staunendem Schweigen,
Keinen Wunsch mehr will das Innre zeugen:
Erkennt der Mensch des Ew’gen Spur,
Und löst dein Rätsel, heil’ge Natur!

Resta Tranquil

Apressada i brunzint roda del temps,
mesura de l’eternitat;
esferes resplendents en el vast univers,
que encercleu el globus del món;
eterna creació, detura’t,
que cessi l’evolució, deixem en pau!

Pren ja repòs, força generadora,
vell pensament que crea eternament!
Conté l’alè, frena l’empenta,
calla per un segon tan sols!
Pols embalat, reté els teus batecs;
fina ta cursa, oh jorn etern del voler!
Perquè en dolça i venturosa oblidança
jo pugui apreciar totes les gaubances!

Quan els ulls, de fit a fit, beuen delitosos,
una ànima es fon en una altra;
un ésser es retroba en un altre,
i s’anuncia la fi d’esperar,
els llavis emmudeixen en admirable silenci,
el cor ja no té cap desig:
l’home reconeix l’eterna empremta,
i desvetlla el teu misteri, venerable Natura!

Im Treinhaus

Hochgewölbte Blätterkronen,
Baldachine von Smaragd,
Kinder ihr aus fernen Zonen,
Saget mir, warum ihr klagt?

Schweigend neiget ihr die Zweige,
Malet Zeichen in die Luft,
Und der Leiden stummer Zeuge
Steiget aufwärts, süßer Duft.

Weit in sehnendem Verlangen
Breitet ihr die Arme aus,
Und umschlinget wahnbefangen
Öder Leere nicht’gen Graus.

Wohl, ich weiß es, arme Pflanze;
Ein Geschicke teilen wir,
Ob umstrahlt von Licht und Glanze,
Unsre Heimat ist nicht hier!

Und wie froh die Sonne scheidet
Von des Tages leerem Schein,
Hüllet der, der wahrhaft leidet,
Sich in Schweigens Dunkel ein.

Stille wird’s, ein säuselnd Weben
Füllet bang den dunklen Raum:
Schwere Tropfen seh ich schweben
An der Blätter grünem Saum.

Dins L’hivernacle

Corones de flors en elevades voltes,
baldaquí d’esmaragdes,
plantes filles de zones remotes,
digueu-me, per què us lamenteu?

En silenci, inclineu el brancatge,
dibuixant signes en l’aire,
i com mut testimoni del vostre desconsol,
una dolça flaire s’enlaira.

De bat a bat i en delerós anhel,
els vostres braços heu estès,
abraçant en aital quimera
solament buidor i horrible nul·litat.

Prou que ho sé, pobres plantes;
car tenim el mateix destí,
tot i embolcallats de llum radiant,
la nostra pàtria no és aquí!

I així com el sol fuig ara
del buit esclat del jorn,
aquell que de debò pateix,
en la foscor del silenci s’embolcalla.

Torna la calma, una xiuxiuejant tremolor
omple temorosament la fosca estança:
veig grosses gotes que pengen
de la vora verda de les fulles.

Schemerzen

Sonne, weinest jeden Abend
Dir die schönen Augen rot,
Wenn im Meeresspiegel badend
Dich erreicht der frühe Tod;

Doch erstehst in alter Pracht,
Glorie der düstren Welt,
Du am Morgen neu erwacht,
Wie ein stolzer Siegesheld!

Ach, wie sollte ich da klagen,
Wie, mein Herz, so schwer dich sehn,
Muß die Sonne selbst verzagen,
Muß die Sonne untergehn?

Und gebieret Tod nur Leben,
Geben Schmerzen Wonne nur:
O wie dank ich, daß gegeben
Solche Schmerzen mir Natur!

Dolors

Sol, que plores cada vespre
fins que els teus formosos ulls envermelleixen,
tot endinsant-te en el mirall del mar
t’arriba la mort prematura;

però reprens l’antiga esplendor,
glòria d’aquest món de tenebres,
quan al matí, de nou despertes
com altiu heroi triomfant!

Ai, per què hauria de lamentar-me,
el meu feixuc cor anhelant-te,
per què s’ha d’esbalair el sol?
per què el sol s’ha de pondre?

I si la mort només engendra vida,
el dolor sols la joia porta:
Oh, com agraeixo a la Natura
que m’ha donat semblant sofrença!

Träume

Sag, welch wunderbare Träume
Halten meinen Sinn umfangen,
Daß sie nicht wie leere Schäume
Sind in ödes Nichts vergangen?

Träume, die in jeder Stunde,
Jedem Tage schöner blühn,
Und mit ihrer Himmelskunde
Selig durchs Gemüte ziehn!

Träume, die wie hehre Strahlen
In die Seele sich versenken,
Dort ein ewig Bild zu malen:
Allvergessen, Eingedenken!

Träume, wie wenn Frühlingssonne
Aus dem Schnee die Blüten küßt,
Daß zu nie geahnter Wonne
Sie der neue Tag begrüßt,

Daß sie wachsen, daß sie blühen,
Träumend spenden ihren Duft,
Sanft an deiner Brust verglühen,
Und dann sinken in die Gruft.

Somnis

Digues, quins somnis meravellosos
els meus sentits empresonen,
sense que, com vàcua escuma
en el no-res s’esvaeixin?

Somnis, que cada moment,
cada dia, més bells esclaten,
i amb llur celestial proclama
travessen joiosament el meu esperit.

Somnis, que com raigs sublims
penetren dins l’ànima,
per deixar-hi una imatge perdurable:
oblit de tot, record d’un mateix!

Somnis, que quan el sol de primavera
besa les flors eixides de la neu,
pugui així el nou dia saludar-les
amb una joia mai sentida.

Que creixin i floreixin,
i, bo i somniant, el seu perfum expandeixin,
que en el teu pit dolçament es marceixin
i, després, en la tomba s’enfonsin.

Traducció catalana de Salvador Pila

Si voleu baixar-vos la versió dels Wesendonck en àudio, us deixo l’enllaç:

• Wesendonck-Lieder Wesbroek Jansons 25.12.2010 mp3

Aneu en compte que avui és 28 de desembre, i amb això no us vull dir que aquest apunt, ni el contingut sigui una innocentada, ja sabeu que amb les coses de menjar no si juga, senzillament que no us deixeu enredar o penjar una llufa.

Altres Wesendonck’s a In Fernem Land:

• Nina Stemme
• Measha Brueggergosman
• Marta Mödl