ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

UN ALTRE WERTHER (Flórez-Leonard-Lapointe-Iniesta;Mariotti)

florez-werther-bologna

Juan Diego Flórez (Werther) Fotografia Rocco Casaluci Teatro Comunale Bologna

Després de 14 Werther que han aixecat polseguera, avui i com a prèvia de la preparació de l’òpera us proposo insistir amb el Werther de Juan Diego Flórez, que després del seu debut en el rol al Théâtre des Champs-Elysées a París, el mes de març passat, motiu d’apunt a IFL, avui us vull insistir amb el tenor peruà cantant l’emblemàtic rol romàntic, en la interpretació que va oferir el desembre passat a Bologna, al costat de la nord-americana Isabel Leonard.

Vull que vosaltres, si voleu, escolteu la versió i traieu les vostres pròpies conclusions, jo avui no ho faré, bàsicament perquè estic necessitat de repòs. Continua llegint

ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

GUSTAVO DUDAMEL INAUGURA L’ANY MUSICAL 2017 A VIENA

La inauguració musical de l’any passa cada 1 de gener, des de fa més de 70 anys, per l’empolainat Musikverein de Viena, on tothom espera escoltar i sentir el de sempre perquè la sacrosanta tradició austríaca així ho imposa, amb l’ajut de la televisió, les cases discogràfiques (cada vegada més encotillades a les súper vendes) i també als tour-operadors de luxe que fan pagar gust i ganes per assistir entre el públic dominical i tenir l’oportunitat que les càmeres de televisió t’immortalitzin i siguis l’enveja de les amistats.

En aquesta ocasió la direcció de l’orquestra vienesa o potser de la Deutsche Gramophon que alguna cosa hi deu tenir a veure, ha convidat per primera vegada al director veneçolà Gustavo Dudamel, el més jove fins ara a dirigir el prestigiós concert, encara que a l’hora de la veritat el prestigi no vingui mai donat per les obres que es programen, sempre subjectes a l’entorn de la família Strauss i si a les audiències milionàries gràcies a la transmissió televisada i òbviament als directors contractats amb noms de veritable relleu i en algun cas, pocs, de transcendència artística inqüestionable malgrat la poca llibertat que el repertori atorga.

Que Dudamel és un bon director ningú ho posa en dubte, però Dudamel s’ha fet una pròpia imatge que és la que ara pot jugar en contra seu perquè tothom espera “dudamelades” allà on no hi tenen lloc i aleshores  el fenomen més esclatant dels darrers anys en el camp de la direcció orquestral esdevé un més, de nivell és clar, però un més. Continua llegint

La Santuzza d’Elīna Garanča amb Yonghoon Lee i Vitaliy Bilyy a l’ONP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Martone © Elisa Haberer / OnP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Mario Martone Fotografia © Elisa Haberer / OnP

A principis de desembre l’Opéra National de Paris va emparentar la Cavalleria Rusticana amb Sancta Susanna de Hindemit, un acoblament si més no curiós. Semblaria més lògic associar l’òpera de Hindemit amb la Suor Angelica pucciniana tenint en compte que ambdues passen a convents de monges, tal i com van fer a Lió l’any 2012, però l’òpera parisenca ha anat a buscar dues produccions de Mario Martone, per a la Scala la de Mascagni (allà es va representar amb els tradicionals Pagliacci) i la de Lió per Sancta Sussana. Jo avui només us parlaré de l’òpera verista i de la seva protagonista, Elīna Garanča.

La mezzosoprano letona canta una voluptuosa Santuzza, sense la visceralitat sangínia que la tradició imposa, segurament des d’una vessant més moderna, però amb unes facultats vocals d’impacte, amb la seva bellíssima veu i el seu registre ample, generós i seductor. Sembla més Lola que Santuzza i costa entendre com Turiddu pot deixar escapar una bellesa tan exòtica i tan poc meridional, tan nòrdica i tan poc camperola, tan elegant i fins i tot tan aristocràtica. Continua llegint

OTELLO DE ROSSINI AL SAN CARLO DE NÀPOLS (Osborn-Machaidze-Korchak-Gatell;Ferro)

Dos-cents anys després  de l’estrena al Teatro San Carlo de Nàpols el 4 de desembre de 1816, ha tornat a pujar a l’escenari del mateix escenari l’Otello de Gioachino Rossini.

Com en l’Ermione que fa pocs dies escoltàvem en la magnífica versió dirigida per Zedda al Théâtre des Champs Elysées de París,  estrenada 3 anys més tard que l’Otello que avui ens visita, Andrea Nozzari, Isabella Colbran, Giovanni David, i Giuseppe Ciccimarra en van ser els protagonistes (Otello, Desdemona, Rodrigo i Jago), per tant amb l’excelsa companyia en un estat vocal més pletòric, Rossini va escriure una òpera bellíssima que només té per a mi un greu problema, no haver-se inspirat en el llibret de Shakespeare.

El San Carlo ha comptat per la commemoració amb un bon equip que segurament no arriba a les cotes mítiques del quartet protagonista de l’estrena (tot això ho hem de suposar segons les cròniques de l’època) i que tampoc superen i diria que ni tan sols igualen als protagonistes de l’esmentat Ermione parisenc, però que mantenen les esperances en la feliç continuïtat de l’escola i la vocalitat rossiniana. Continua llegint

BON NADAL 2016!

giotto

EL VINT-I-CINC DE DESEMBRE

(Estances per a cantar)

Hom diu…
El vint-i-cinc de desembre,
fum, fum, fum…
Alegre i monòton brum!
Confort i consum,
escreix i embalum,
riquesa i perfum,
el Nord de la llum…,

CORTINA DE FUM!

Sí, sí…
fum!, fum!, fum!
. . .

I és que…
El vint-i-cinc de desembre,
fam, fam, fam…
Remot i terrible clam!
Sequera i erm camp,
ni llet ni aviram,
misèrrim eixam,
mortífer lligam…,

EL SUD DE LA FAM!

Sí, sí…
fam!, fam!, fam!

. . .

És clar…
Còmode costum,
El vint-i-cinc de desembre,
fum, fum, fum…

. . . . . . . . . . . . . . . .

Si ens torba Betlem
i és cert que estimem…
El vint-i-cinc de desembre,

FEM!, FEM!!, FEM!!!

Ernest Torra i Duran

L’altre dia en el concert que Joan Martín Royo va fer en el LIFE Victoria ens va llegir, i de quina manera, aquest poema de Nadal com a tercera propina i vaig quedar tan colpit que vaig creure que seria la felicitació nadalenca del 2016 a IFL.

Ara només em falta coronar-ho amb l’oratori de Nadal de J.S.Bach, un clàssic. Continua llegint

ERMIONE A PARÍS (Meade-Spyers-Hubeaux-Korchak;Zedda)

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Entre Ricciardo e Zoraida i Eduardo e Cristina, després de revisar Armida i transformar-la en una òpera en dos actes en lloc dels tres de l’estrena i retocar el tercer acte de Mosé in Egitto, l’inquiet compositor va estrenar la monumental Ermione al Teatro San Carlo de Nàpols el 27 de març de 1819 amb un repartiment que incloïa el bo i millor de l’època que és el mateix que dir els cantants de més anomenada de la seva època i per els que no només Rossini van escriure adhoc les temibles partitures que després han mantingut durant molts i molts anys aquests veritables tresors romàntics/belcantistes en la injusta ombra de l’oblit. Parlem de Isabella Colbran, Rosmunda Pisaroni, Andrea Nozzari, Giovanni David i Giuseppe Cicimarra en el rols principals d’Ermione, Andromaca, Pirro, Oreste i Pilade, tots ells exponents d’una vocalitat que a partir del seu mestratge i excel·lència van crear uns models canors i estilístics que han anat perdurant amb les corresponents alteracions i també adulteracions fins els nostres dies, ara amb uns intents, en alguns casos més que lloables, de recuperar l’essència gràcies als estudis profunds de les versions crítiques que intenten tornar als orígens i per tant no perdre la identitat. Continua llegint

EL MET 2016/2017: SALOME (Racette-Lucic-Siegel-Herrera-Wang;Debus)

La soprano Patricia Racette està cantant el rol de Salome en l’òpera de Richard Strauss al MET de Nova York substituint a la inicialment prevista, Catherine Naglestad.

No era la primera vegada que la cantava ja que la soprano nord-americana crec que va debutar aquest rol l’any 2014 al Festival de Ravinia i tot i que no l’ha cantat sovint, aquestes representacions novaiorqueses no suposaven en cap cas una experiment, al menys com a primera aproximació, però si en quant a resultats ja que malgrat l’esforç i l’entrega, la seva Salome m’ha decebut molt.

Quan Racette m’entusiasmà tant com a Cio-Cio-San l’any 2013 al Liceu poc em podia imaginar que la carrera experimentaria un gir a repertoris més spinto o dramàtics com Tosca, Minnie, Giorgietta o aquesta Salome que avui m’ocupa i preocupa.

Què l’hi ha passat a Racette?. La veu oscil·la de manera molesta i la columna sonora ha perdut cos, gruix i metall. Continua llegint

EL “ALLEIN, WEH GANZ ALLEIN” DE HERLITZIUS AL LICEU

 

 

Evelyn Herlitzius Elektra al Liceu 2016 Fotografia ® A Bofill

Evelyn Herlitzius Elektra al Liceu 2016 Fotografia ® A Bofill gentilesa del departament de premsa del Grann Teatre del Liceu

L’imponent Elektra d’Evelyn Herlitzius no es pot apreciar en tot el seu aclaparador abast i esplendor només en la gravació radiofònica (esplèndida per cert la transmissió de Catalunya Música). Cal veure-la, ja que la seva actuació escènica transmet la força i la complexitat del personatge en perfecte sintonia amb la seva interpretació vocal, no es  poden dissociar i per tant només amb la banda sonora quedem coixos.

Tot i així la transmissió de Catalunya Música del dia 15 de desembre, sobretot per a tots els que l’hem vist en el teatre, és un record imprescindible per mantenir intacta la memòria alhora que també podrem apreciar la resposta orquestral i la direcció de Josep Pons.

Al respecte m’agradaria dir que ningú ha mencionat que l’orquestra del Liceu més les ampliacions pertinents per fer front a la monumental partitura, no reunia tots els músics “imprescindibles” que calen segons les exigències de Strauss. Sembla ser que falten quatre clarinets, quatre trompes, un heckelfon, dos trombons i un fagot. Suposo que de la mateixa manera que el Liceu no utilitza les edicions crítiques de moltes òperes per no pagar drets en molts casos elevadíssims, també deu prescindir de músics, no sé si amb el consentiment del director musical, no tan sols de l’òpera sinó que en aquest cas coincidint amb el del teatre o potser amb la resignació incomprensible, de qui no pot comptar amb els musics necessaris per fer una òpera. Continua llegint

L’AUDITORI-OBC: Dietrich Henschel substitueix a Thomas Hampson

dietrich_henschel_presse_02

Dietrich Hensel KGO Fotography gentilesa web de l’Auditori

Un dels concerts més esperats de la temporada 2016/2017 de l’OBC té lloc el proper cap de setmana, ja que el baríton nord-americà Thomas Hampson estava previst que cantés una de les seves especialitats, Gustav Mahler, cantant Des Knaben Wunderhorn, però una maleïda traqueïtis ha avortat la participació de Hampson i l’Auditori va anunciar ahir que serà substituït per el baríton alemany Dietrich Henschel.

Dietrich Henschel va néixer a Berlín l’any 1967. Va estudiar amb Hanno Blanschke a Munic i amb Dietrich Fischer-Dieskau a Berlín . Sent encara estudiant va guanyar importants premis en concursos alemanys i sobretot en el Concurs Internacional d’Hugo Wolf.

Va debutar l’any 1990 a la Bienal de Munich interpretant Le Précepteurs de Michèle Reverdy,obrint-li les portes als principals teatres i festivals.

Va entrar a formar part de la companyia d’òpera de Kiel entre 1993 i 1995, on va interpretar Papageno, el comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro, el Valentin del Faust de Charles Gounod, el Pelléas o l’Orfeo de Monteverdi.

Dietrich Henschel alterna la el repertori operístic amb els concerts i els recitals de lied. Ha col·laborat amb les orquestres de Viena i Berlín, la Royal Concertgebouw Orchestra , la Orquestra Simfònica de Londres i l’Orquestra de París, sota la direcció de directors tan rellevants com Peter Eövös, Enoc zu Guttenberg , Fabio Luisi , Helmuth Rilling o Philippe Herreweghe entre molts d’altres. Mentre que com a liederista ha col·laborat amb Irwin Gage, Fritz Schwinghammer, Helmut Deutsch, Leonard Hokanson o Shiny Okahara.

L’any 2000 va signar un contracte amb Teldec per enregistrar diversos cicles de Lied. El primer treball va ser Die Winterreise amb Irwin Gage, va ser llançat al febrer de 2000. Amb el mestre Nagano ha gravat obres de Gustav Mahler, mentre que va participar en la referencial gravació de la  Passió segons Sant Mateu de JS Bach ( BWV 244 ) sota la direcció de Nikolaus Harnoncourt.

A Barcelona cantarà el programa previst amb Thomas Hampson, amb l’OBC dirigida per Kazushi Ono.

Òbviament l’absència de Hampson ha creat una decepció important entre el públic, també sobre aquells que mai s’apropen als concerts de l’OBC i que l’esquer de Hampson de ben segur els feia apropar excepcionalment a la temporada de l’OBC a l’Auditori.

Per a tots ells però també per a tots el que s’apropen amb assiduïtat a la temporada de l’orquestra Nacional de Catalunya i els que visiteu IFL amb aquest assiduïtat que em meravella, us deixaré a Henschel en un concert celebrat el 15 d’abril de 2015 al Barbican Center de Londres, amb la BBC Symphony Orchestra sota la direcció de Alexander Vedernikov cantant Des Knaben Wunderhorn, amb les orquestracions addicionals de Detlev Glanert.

En aquest concert no va cantar cap dels lieder de primer volum, ni tampoc els va cantar en l’ordre que jo les presento a l’apunt, seguint la cronologia de diferents volums. Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A MELBOURNE

Pràcticament tothom sap que a Sidney tenen un teatre emblemàtic que presideix la ciutat de manera icònica, els més inquiets saben que Austràlia (tot un continent, no cal oblidar-ho) pot lluir una àmplia llista de cantants d’òpera il·lustres, alguns s’han establert al llarg de les seves carreres a Europa o Amèrica sent figures referents en les seves cordes, però en realitat a Austràlia com en tantes altres coses la tenim ben oblidada, potser per això aquest apunt d’avui és força pertinent per tenir-la més present i fins i tot envejar-la, perquè jo sempre envejaré i ja no sé si de manera sana o no, a aquells teatres que presenten un cicle sencer del Ring en una mateixa temporada.

Quants de vosaltres teníeu coneixement de l’òpera de Melbourne? Ja toca posar-nos una mica al dia i deixar els habituals centres operístics per esbrinar que i com ho fan a llocs tan llunyans com Melbourne. Continua llegint

TRISTAN UND ISOLDE A ROMA (Schager-Nicholls-Relyea-Polegato-Breedt;Gatti)

Tristan und Isolde a l'ôpera de Roma: Rachel Nicholls (Isolde) i Andreas Schager (Tristan( Foto gentilesa del Teatro dell'opera Roma

Tristan und Isolde a l’ôpera de Roma: Rachel Nicholls (Isolde) i Andreas Schager (Tristan( Foto gentilesa del Teatro dell’opera Roma

La inauguració de la temporada operística 2016/2017 a Roma ha suposat un esdeveniment musical de gran rellevància amb el debut al teatre Costanzi del director Daniele Gatti que ha portat la producció de Pierre Audi estrenada al Théâtre des Champs Élysées al juny passat de l’òpera Tristan und Isolde, en una coproducció entre París-Roma i Àmsterdam.

La “prima” de Roma sense cap mena de dubte i a banda de tot el circ mediàtic que envolta la inauguració anual a Milà, ha robat després de molts anys de monopoli milanès, el protagonisme musical i vocal, que és el que ens importa a IFL, a la capital Llombarda gràcies al mestre Gatti que seguint amb el seu mestratge wagnerià ara s’ha decidit en aprofundir amb l’univers romàntic, suggeridor, nocturn, malaltís i exalta de la grandiosa Tristan und Isolde, amb resultats gratificants i estimulants, obtenint de l’orquestra de l’òpera de Roma resultats més que òptims tot i que no estan al mateix nivell dels obtinguts pel mestre milanès amb l’Orquestra Nacional de França, orquestra que trigarà a trobar un mestre com Gatti. Hi ha qui diu que Roma voldria fitxar-lo per dirigir el Teatre, però no crec que pogués alternar el Concertgebauwn amb les convulses trifulgues operístiques dels teatres italians, sempre vorejant l’abisme. Continua llegint

LYRIC OPERA CHICAGO 2016/2017: DON QUICHOTTE (Furlanetto-Alaimo-Margaine;Davis)

Continuant amb la deliciosa immersió a l’òpera francesa iniciada la setmana passada amb el Werther  moscovita, el Samson et Dalila del Regio de Torí, Les Troyens a la Lyric Opera de Chicago i continuant amb els dos Contes d’Hoffmann d’aquesta,  avui us proposo tornar a Massenet i a Chicago, ja que la Lyric Opera després de la monumental inauguració de la temporada amb l’òpera de Berlioz, després va proposar el Don Quichotte de Massenet, una deliciosa raresa que sumada a l’exuberant inauguració tira per terra les teories tòpiques que diuen que els teatres privats nord-americans només mirant la rendibilitat i el calaix de taquilla, ja que en cap cas les dues primeres òperes de la temporada són el que a can Liceu entendrien com a sostenibles i ves per on, a Chicago conformen l’inici d’una temporada que també comptarà amb Die Zauberflöte, Norma, Carmen, Eugene Oneguin, My Fair Lady, Das Rheingold, Charlie Parker’s Yardbird i Lucia di Lammermoor. Continua llegint

SAMSON ET DALILA AL REGIO DE TORÍ (Kunde-Barcellona-Sgura-Comelli-Jaiani;Steinberg)

 

Sense deixar l’òpera francesa que ahir varem reprendre amb l’apunt del Werther rus, avui us parlaré del Samson et Dalila d’abans d’ahir a Torí amb Gregory Kunde i Daniela Barcellona en el rols principals i l’inspirada direcció de Pinchas Steinberg.

Fa poc us vaig parlar de la mateixa òpera a l’ONP amb una imponent Anita Rachvelishvili, segurament avui inabastable en aquest rol polièdric que ha de combinar tants estats d’ànim, contradiccions i seduccions amb una utilització vocal d’amples recursos i sobretot amb una elegància i sensualitat que poques Dalila han sabut donar amb la justa mesura. Continua llegint

LE NOZZE DI FIGARO A LA SCALA DE MILÀ (Werba,Schultz,Álvarez,Damrau,Crebassa;Welser-Möst)

"Le nozze di Figaro" Crebassa and Damrau Credit: Brescia/Amisano

“Le nozze di Figaro” Crebassa and Damrau Credit: Brescia/Amisano

A menys de 10 dies de la primera representació de Le nozze di Figaro al Gran Teatre del Liceu, us parlaré de la representació d’aquesta mateixa òpera que va tenir lloc al Teatro alla Scala de Milà el passat 26 d’octubre sota la direcció de l’austríac Franz Welser-Möst i noms tan atractius com Carlos Álvarez, Diana Damrau, Markus Werba o Marianne Crebassa en el seu compacte i valuós repartiment.

Només l’he pogut escoltar gràcies a la RAI tot i que el que he llegit segons algunes opinions d’aquells que ja si l’han vista, no sembla que el treball del britànic Frederic Wake-Walker, sigui gran cosa. Continua llegint

PAPPANO INAUGURA LA TEMPORADA DE LA SANTA CECILIA AMB FIDELIO (O’Neill, Willis-Sørensen, Forsythe, Schmitt)

fidelio-ansc-22102016

L’Accedemia Nazionale Santa Cecilia de Roma sota la direcció del seu titular, Antonio Pappano ha inaugurat la temporada 2016/2017 amb una versió en forma de concert del Fidelio de Beethoven i com no podia ser d’altra manera el concert va esdevenir un èxit absolut perquè el magnífic i inspirat director anglo-italià signa un nou encert amb una direcció enèrgica, vital, tensa, dramàtica i de creixent entusiasme amb un segon acte gloriós que acaba en un esclat de lluminosa llibertat, després d’haver inserit la Leonora núm. 3 en una interpretació extremadament estimulant. Es pot desitjar quelcom millor per a qualsevol interpretació de Fidelio?

La fenomenal orquestra romana i el seu cor en envejable forma des de que Pappano va assumir-ne la direcció ara fa onze anys alternant la seva espectacular activitat amb la ROH londinenca, son la base que garanteixen un edifici segur, ferm i sòlid per sustentar aquest creixent espiral d’exaltació musical, amb un equip de veus mancat d’un heldentenor o si més no d’un cantant que ho sembli, és cert, però que defensen amb convicció, espontaneïtat i entusiasme rols tan complicats com els de Leonora, Florestan, Rocco o Don Pizarro, així  com bombons amb un cert perill per a Marzelline i Jaquino. Continua llegint

UN DON CARLO RELLEVANT A SAN FRANCISCO (FABIANO-MARTÍNEZ-KRASTEVA-KWIECIEN-PAPE;LUISOTTI)

Si l’altre dia arran d’un Requiem de Verdi us mostrava el meu atipament d’escoltar sempre el mateix quan les interpretacions són planes i mancades de caràcter, avui,  ves per a on,  m’ha arribat un Don Carlo representat a l’òpera de San Francico el mes de juny passat on els cantants, no del tot perfectes, fan que la representació prengui una tensió i un vol altament gratificant, amb la complicitat indispensable de Nicola Luisotti, Una representació que sembla d’aquelles  d’abans, on els cantants hi deixen la pell per fer-nos partícips i ho aconsegueixen, ja us dic jo que ho aconsegueixen, fent que una obra genial, però mil i una vegada escoltada amb el risc que comentava fa pocs dies, esdevingui vibrant, emotiva i bellíssima, com és aquesta obra mestra. Continua llegint

ELS PERILLS D’ESCOLTAR SEMPRE EL MATEIX: REQUIEM DE VERDI A PARÍS (Santoni-Kolosova-Borras-d’Arcangelo;Rhorer)

xl_tce-saison-2016-17b

Quants Rèquiem de Verdi hauré escoltat en els darrers mesos?

La poca imaginació dels programadors musicals o la volguda aposta inicialment segura que garanteixi un aforament sostenible, fan que els mateixos compositors, i el que és pitjor encara, les mateixes obres copin any rere any les programacions de les sales de concerts i els teatres d’òpera.

El resultat inicial pot ser esperançador pel programador que veu com les entrades es venen a bon ritme, perquè les grans obres, aquelles acceptades com a mestres, no ofereixen cap mena de risc, sobretot tenint en compte que es programen per acontentar a un  públic poc exigent, mandrós, que no demana complicacions conceptuals, ni cap mena d’esforços d’atenció que exigeix posar-se al davant d’una obra nova o poc freqüent, ja no parlo de contemporània, parlo d’obres de tots els temps, d’estètiques i escoles prou acceptades i “comprensibles” que no es programen amb l’assiduïtat desitjable, senzillament per una incapacitat de gestió cultural alarmant i extraordinàriament preocupant, perquè això limita molt i ens converteix amb un públic cada vegada menys exigent i fins i tot diria que malaltís, que s’estima més escoltar sempre el mateix, amb el risc de no satisfer mai les expectatives, abans que descobrir obres noves. Continua llegint

ROSMONDA D’INGHILTERRA DE DONIZETTI (Pratt-Mei-Spyers-Ulivieri-Lupinacci;Rolli)

rosmonda

Rosmonda d’Inghilterra a Florència. Foto GBOpera

A Florència han recuperat una òpera de Donizetti, esplèndida i oblidada, Rosmonda d’Inghiletrra.

Rosmonda d’Inghilterra es basa en la historia de Rosamund Clifford, amant del rei Enric II i assessinada per gelosia de la reina Leonor d’Aquitània. Després de la seva estrena al Teatro della Pergola de Flo`rència l’any 1834 es va representar a Livorno l’any 1845 i no es va tornar a representar.
L’any 1975 es va redescobrir a Londres sent la soprano australiana Yvonne Kenny l’encarregada de donar a conéixer aquest rol en els temps moderns en una representació també en forma de concert. Per la seva banda Opera Rara en va fer un enregistrament l’any 1996 amb Renée Fleming de protagonista, però no ha estat fins aquest any 2016 i ara el teatre de l’òpera de Florència, la ciutat de l’estrena, on s’han ofert dues representacions en forma de concert de la versió crítica segons la partitura manuscrita, abans que Bérgamo, la ciutat natal del compositor, ofereixi quasi amb el mateix repertiment, la versió escenificada.

Continua llegint