Avui, tot esperant la pujada d’uns YouTubes que es resisteixen, tornarem al interessant tema de les transcripcions, iniciat amb la versió coral del adagi del quartet de cordes de Samuel Barber.
Avui farem una regressió, ja que passarem de l’emocionant concertant final de Candide de Leonard Bernstein, amb els seus solistes vocals, els cors i la gran orquestra, que inicia l personatge de Candide (tenor) amb un fabulós crescendo:
You’ve been a fool and so have i
But come I’ll be your wife
And let us try before we die
To make some sense of life
We’re neither pure nor wise nor good
We’ll do the best we know
We’ll build our house and chop our wood
And make our garden grow
And make our garden grow
I thought the world was sugar cake
For so our master said
But now I’ll teach my hands to bake
Our loaf of daily bread
We’re neither pure nor wise nor good
We’ll do the best we know
We’ll build house and chop our wood
And make our garden grow
And make our garden grow
Let dreamers dream what worlds they please
Those edens can’t be found
The sweetest flowers
The fairest trees
Are grown in solid ground
We’re neither pure nor wise nor good
We’ll do the best we know
We’ll build our house and chop our wood
And make our garden grow
And make our garden grow
Per passar a escoltar la transcripció que Eric Stern va fer de quatre fragments d’aquest ambiciós musical/opereta (quasi més una delirant i ambiciosa òpera còmica, en la segona versió de 1988), per a violí i piano a l’any 2008.
Stern va escollir l’aria de la vella dama, el delirant “I Am Easily Assimilated”, l’andantino cantabile del dúo entre Candide i Cunegonde “You Were Dead, You Know”, l’espectacular ària de Cunegonde ” Glitter and Be Gay” i aquest final que us porto avui, l’emocionant “Make Our garden Grow“.
Escoltem-lo primer en la famosa versió en forma de concert dirigida pel propi Bernstein a Londres, el 13 de desembre de 1989 i interpretada pel malaurat Jerry Hadley i June Anderson, acompanyats per Christa Ludwig i Adolph Green entre els luxosos protagonistes principals.
I ara apreciem com aquesta apoteosi emocional, no perd l’essència malgrat que la transcripció el redueix a un duet entre l’evocador violí i l’acompanyament del imprescindible piano, fent-nos entendre que aquesta càrrega emotiva no depèn tant dels elements que intervenen per transmetre-la, sinó de la pròpia obra i la intensitat dels intèrprets que l’han de portar a bon terme.
Aquí us deixo amb el duo concertístic Opus Two, format pel violinista William Terwilliger i el pianista Andrew Cooperstock, i el “Make Our garden Grow” amb la transcripció que el director i arranjador Eric Stern va fer a l’any 2008.
Espero que us hagi agradat tant com m’agrada a mi.
IN FERNEM LAND 
Ha estat una manera bonica d’iniciar el dia,es veritatJoaquim que no calen elements per fer-t’he sentir una obra musical quan els cantants la sven interpretar amb aquesta intensitat, i de nou de bon matí, gràcies.
M'agradaM'agrada
M’agrada més l’original, cantat i amb aquest gran clímax final. Suposo que en aquest cas l’ajuda del text també influencia en la valoració fiinal, ja que el suport de la paraula és important i la veu humana, definitiva
M'agradaM'agrada
Me agrada molt la música de Bernstein i de les dues versións,la primera amb aquest estol de veus orquesta i cors .Era un gran compositor i un gran director.Gracies i una abraçada
M'agradaM'agrada
Un gran acierto. La verdad es que no conocía la obra pero después de escuchar este fragmento voy a hacerme con alguna de las versiones ya.
Muchas gracias.
M'agradaM'agrada
Digueu-me “boba”, però no ser dir quina de les dues versions m’agrada més. Totes dues les trobo bellíssimes.
Aquest tipus d’obra fa que el dia sembli encara més bonic .
Gràcies Joaquim, sempre.
M'agradaM'agrada
Quina meravella, la música del “geni” Leonard Bernstein.
Les dues versions, em semblen espléndides i
emocionants. Et fan sentir quelcom d’especial.
Com sempre, moltes gràcies !!
M'agradaM'agrada
Fantàstic,sobre tot el passatje cantat.Quin gran pedàgog era Bernstein.
Gràcies,com sempre,Joaquim
M'agradaM'agrada
M’ha agrada més la trancripció malgrat uns “stacattos” una mica extranys; la cançó la trobo francament cursi, però de segur que estic equivocat.
Pels que en aquests mateixos moments esteu gaudint del violí del senyor Bell… quina enveja!!!
M'agradaM'agrada
Con “Candide” Leonard Bernstein consiguió su obra más ambiciosa y volvió a ella en numerosas ocasiones, desde su estreno en 1956 hasta esta versión -la definitiva- (13-12-1989) que supuso una de sus últimas apariciones en público, ya que tanto June Anderson como él estaban aquejados de gripe y con fiebre que en el caso del compositor derivó en las complicaciones que le llevaron a la muerte el 14 de octubre de 1990.
Yo sigo prefiriendo “Wonderful town”, pero indudablemente “Candide” conserva mucha de la sátira y cinismo de la obra original de Voltaire y sus canciones son francamente muy logradas, aunque alguna contenga una letra un poco ingenua -a propósito- para destacar su cinismo respecto a lo que está sucediendo en escena.
Indudablemente el número con el que concluye esta importante comedia musical/opereta/opera comique, de difícil clasificación, es uno de los más importantes de la obra y el crescendo está lleno de fervor y vehemencia y de esa ingenuidad que he citado, pero que hace levantar al público de sus asientos, por su cúmulo de buenas intenciones, después de las “barbaridades” que han sucedido a lo largo de la obra. Para que a pesar de todo el cinismo siga prevaleciendo, Adolph Green como Pangloss, sobre los últimos compases, pregunta al público: “Any question?”.
Yo creo que esta canción que nos ha propuesto Joaquim es extraordinaria. Una prueba de su calidad musical la encontramos en esta transcripción que en forma desnuda y con solo violinista y piano nos da ocasión de apreciar unos valores musicales por encima de lo común.
M'agradaM'agrada
A mi, francament, m’ha agradat molt més la transcripció… Ve a ser com aquella dona preciosa que sempre has vist tan espectacularment maquillada i vestida de Crhistian Dior (o un d’aquests), i un matí te la trobes asseguda a la terrassa d’un bar, sense pintar i vestida de carrer, esmorzant, tranquil·lament, un cafè amb llet i un croissant, i no pots evitar, quan la veus, dissimular l’embadaliment…
Ai, no sé si m’he explicat prou bé…, però és que, a mi, aquestes traques finals tan… tan… Bé, tu ja m’entens, oi?… 😉
M'agradaM'agrada