IN FERNEM LAND

PALAU 100: CONCERTGEBOUW, BELL i BYCHKOV


A mitja tarda del dimarts 11 de gener de 2011, la web del Palau ens deia que quedaven per vendre moltes entrades i a la graderia del segon pis, en concret,. més de 150. Decidit! anirem a escoltar el concert número 4 del cicle Palau 100 d’enguany, amb la Royal Concertgebouw Orchestra, Joshua Bell i Semyon  Bychkov, que interpretaven el bell i popular concert per a violí número 1, en Sol menor, op 26 de Max Bruch i a la segona part, l’angoixant i monumental Simfonia número 11, en Sol menor, op. 103 de Dimitri Xostakóvitx i tot pel modic preu de 15€, és a dir, aprofitant l’encertada nova fórmula de vendre les localitats sobrants una hora abans d’iniciar-se el concert, a meitat de preu.

En temps de crisi s’han de cercar solucions i el Palau post pillet s’ha posat les piles, com suggereixo que ho faci l’Auditori. Tot i així l’aforament no s’ha omplert del tot i això que avui la sala presentava un aspecte molt cosmopolita, amb profusió de nipons i nord-americans, que s’han deixat seduir per la proposta i s’han fet notar alhora d’expressar el seu entusiasme al final de les dues (tres) obres, amb crits molt pròpies de les tribus indígenes del llunya oest, a les antípodes dels tradicionals i nostrats BRAVOS.

Jo crec que no havia escoltat mai a Joshua Bell en directe, després de lo d’ahir segur que si l’hagués vist un altre vegada ho recordaria i és que m’he quedat esmaperdut, corprès i meravellat.

Moltes vegades, quan veig a instrumentistes precedits duna fama estratosfèrica, aprecio el virtuosisme, la tècnica, el so o la fascinació de la interpretació. Per descomptat que Joshua Bell tot això també ho té, però a més a més, posseeix una cosa que tan sols els més privilegiats poden exhibir, ànima.

Allò que hem sentit tenia vida pròpia, no era una interpretació, era la música feta presencia amb una quantitat de detalls i sensacions per no oblidar. Bell et fa viure el que toca, ho sent i t’ho fa sentir, sap transmetre l’obra alhora que ho fa de manera mestrívola, amb una tècnica enlluernadora i amb una elegància sonora, absolutament captivadora.

Vaig escoltar sons que crec que no havia escoltat mai en directa, amb una nitidesa i una puresa d’emissió, absolutament sobrehumana, però Bell és humà i també ho diré, alguna cosa no li va acabar de sortir bé del tot, però tant si val, allò escoltat ahir ho hauré de pair poc a poc, ja que va ser un dels moments importants dels concerts escoltats en directe, de tota la meva vida.

Haig de dir que l’orquestra del Concertgebauwn en l’acompanyament discret que Bruch li reserva, em va decebre. Sabia que era l’orquestra que era, és a dir, si haig de fer cas al que diu el màrqueting musical i a la impressió que m’he endut sempre que l’he escoltat, és una de les cinc millors orquestres del món. Per constatar-ho  em vaig haver d’esperar a la segona part, però a la primera, entre entrades poc ajustades, indecisions i un so una mica “estrany” si m’haguessin dit que era una orquestra propera i no l’OBC, per suposat, m’ho hagués cregut. Han acompanyat i ja està bé, però en un concert d’aquestes característiques i amb aquest equip, jo volia l’excel’encia, un CD perfecte i això a la primera part tan sols tenia un nom, Joshua Bell.

Els intensos i perllongats aplaudiments, bravos barrejats amb la cridòria forària, han provocat una esperada propina i Bell s’ha tret de la màniga unes variacions sobre el tema popular nord-americà “Yankee Doodle Dandy”, que van ser un festival tant si es mirava per la part visrtuosística, com per la tècnica, però també de bellesa sobrenatural, amb uns pianíssims absolutament d’un altre món, barrejats amb tot allò que tanm sols està a l’abast dels fora de sèrie. Bell acostuma, pel que he vist a can YouTube a tocar-la i ara us deixo, per què us en feu una idea, com ho va fer a Sao Paulo al 2009, A mi encara m’ha agradat més al Palu. Els pizzicati i els aguts estratosferics i en pianissim han sigut més impressionants i nítids, més bells.

A la segona part la cosa era molt seriosa i quasi que us diria que angoixant.

L’orquestra en ple, des de l’inquietant inici, fins el revolucionari final, va estar com esperava d’ella, mostrant una intensitat musical enorme, desplegant tota la seva immensa fama, en cadascuna de les seccions, a quina més virtuosística i a quina més expressiva i dúctil i a quina amb un so més rodó, mes vellutat o més brillant.

L’acústica massa seca del Palau de la Música no ajuda a valorar el correcta balanç i els diferents plans sonors. Una orquestra i una simfonia com aquesta, amb una direcció com la del director rus, necessita d’un auditori més obert, on tot el so d’enlluernadora qualitat, s’expandeixi amb la naturalitat, brillantor i bellesa que es mereixen. El Palau és una cotilla.

Els quatre moviments van ser tocats sense solució de continuïtat, i per si no en teníem prou amb el que Xostakóvitx ens proposa, el gran director Semyon Bychkov ens va mantenir tota l’estona amb el cor en un puny, fent-nos viure els tràgics fets que commemora aquesta simfonia colossal, amb una intensitat i una tensió dramàtica inquietant, portant a l’orquestra als límits sonors més extrems, des de uns pianíssims perfectament audibles, tot i que els aparells de l’aire condicionat instal·lats sobre del segon amfiteatre van fer-me la guitza (quina vergonya de remodelació i quin nyap més fraudulent, arquitecte Tusquets), als tutti més colpidors, però mai estridents, ni feridors.

La Royal Concertgebouw Orchestra pot amb tot i no va defallir. És notava que aquella era l’obra de la gira, on demostraven que el seu prestigi continuava intacta després dels 113 anys d’existència i tan sols sis directors estables en tota la seva història, quelcom que ens hauria de fer pensar en aquesta continuo ball de noms que moltes de les orquestres llueixen i que malgrat això no han arribat a assolir ni el càlid i brillant color d’aquesta, ni una historia tan farcida del millor de la història de la música simfònica.

Un concert extraordinari, amb uns musics fabulosos, que una mica més em perdo al pensar que començava a les 9 en lloc de dos quarts, cosa que ha motivat que el cor m’anés a mil per hora durant la primera part, és clar que Joshua Bell també hi ha posat molt de la seva part.

Quina nit!

19 comments

  1. Celebro que hagis gaudit tant, Joaquim. A mi, Joshua Bell m’ha semblat just. Sí, t’ho dic sense temor: just. Li ha faltat veu, força, homogeneitat, ha desafinat i s’ha saltat notes. Per contra, en alguns passatges, el so ha estat meravellós mostrant extrema sensibilitat però, en conjunt, penso que el gran concert de Bruch li ve un pel gros. Sí, l’orquestra semblava una bona orquestra més i jo crec que ha actuat així per discreció a fi que el solista liderés el concert però més d’un cop he pensat que els violinistes de l’orquestra podien ser tan o més bons que l’estrella Joshua Bell. La segona part, l’orquestra no acompanyava a ningú i crec que s’ha mostrat tal i com és ella mateixa. segura i suprema. Un nombre important de músics tocant com un sol home. Aquella percussió suspesa en l’aire, aquell exèrcit de violins tan ben cohesionats i l’angoixa, sempre l’angoixa del compositor rus tan expressiu.
    Gràcies per l’esplèndida crònica. Amb tanta gent no hem atinat a veure-us però aquí estic, as always.

    M'agrada

    • No em deixa de sorprendre una mica, estimada Olympia que afirmis que el concert de Bruch li vingui gran al gran Bell, però tot és opinable, és clar.
      Jo penso que el que vaig escoltar en directa, a part que estaré d’acord amb tu que va fer alguna errada, acompanyada d’algunes coses que no he escoltat mai a cap altre violinista, ni en directa, ni en disc, va ser molt i molt gran.

      M'agrada

  2. MercedesPa para mirera Arnó

    No me extraña que te gustara tanto el concierto con Josua Bell como solista, nosotras, ya le conocíamos hace tiempo, no mucho, IMMA le adoraba, ella como estudiante de violin sabía valorarlo en su justa medida, y ami me contagió para siempre, ya sabes lo compenetrada qué estábamos y aún más en cuestiones música,tu comentario le ha hecho justicia, y mucha,!!!! Nosotras le vimos en el Auditorio, fuimos para que nos firmara los programas y puedo asegurarte que su trato es de lo más agradable simpático y educado, nada de DIVO natural y amable. cuán felices hubiéramos sido de poder estar allí. Es una grán pena que la vida nos depare estos sinsabores. Sin embargo estoy feliz de que un tan grán melómano como tu haya podido de tal manera. Gracias por todo, abrazos Mercedes

    M'agrada

    • Estimada Mercedes, m’ha fet recordar que Imma me’n va parlar d’aquest concert a l’Auditori, que jo no vaig assistir.
      Doncs encara m’ha agradat més el concert, que ens ha fet recordar l’inoblidable Imma.
      Un petó

      M'agrada

  3. En el comentari anterior, Mercedes diu: “ella como estudiante de violín sabía valorarlo en su justa medida”. Suposo que això no significa que els estudiants de violí tinguin la veritat absoluta sobre els intèrprets del seu instrument ni de cap altra. La majoria de gent que assistim a concerts no tenim formación musical i sabem que “valorar en la justa medida” no es posible perquè tot és subjectiu. Bell és un intèrpret excel·lent però es mou més bé amb Débussy o Saint-Saëns. També va estar ideal tocant la banda sonora de la pel·lícula “Ladies in lavender” però pel concert de Bruch, a parer meu i mai en la mesura justa, pot millorar molt.
    Salutacions.

    M'agrada

  4. Yo lo ví en la Sala Pequeña del Auditori, tocando Las cuatro estaciones, muy bien y luego un arreglo para orquesta de camara de La muerte y la doncella con la USB Verbier, que me pareció soberbio. Quizá fue el mismo concierto al que se refiere Mercedes.

    Joaquim: ¿Cuándo sabes que las entradas van a costar la mitad, a media tarde, o una hora antes? La RCO y esa sinfonia, y el concierto de Bruch… me estoy dando cabezazos.

    M'agrada

    • José Luis, aquesta és una modalitat de Palau100 d’aquesta temporada, veurem si l’any vinent es respecta (Oller decidirà).
      És per a tots els concerts i per a totes les localitats disponibles una hora abans del concert (independentment de la zona).
      Per tant, hi ha que mirar la web a mitja tarda i arriscar-te a fer el viatge fins a can Palau. Si de les que t’interessen ni han poques el risc de tornar a casa aviat és més gran, però ahir, amb un programa i uns artistes d’aquella categoria, l’aforament venut a mitja tarda era molt preocupant. Sort de la iniciativa.
      La propera oportunitat la setmana vinent amb l’orquestra de Paris.

      M'agrada

  5. Maribel i Victor

    ¡ Que envidia ! Si Yankee Doodle Dandy, sonaba mejor todavía…
    Nosotros no pudimos ir, Victor estaba fuera por trabajo.
    Muchas gracias por la información sobre el descuento en las entradas de Palau100. Estaremos al tanto para los próximos conciertos!

    M'agrada

  6. Miquelputxet

    Quina enveja !!!!
    Estaré al tanto a partir d’ara, per intentar anar algun cop… i es que els preus del Palau per mi son prohibitius.

    Una crònica magnífica Joaquim.

    M'agrada

    • A mi també m’agrada expressar-me de manera vehement, vol dir que m’ho vaig passar molt i molt bé.
      No cal anar gaire en compte, saps?. Quan les coses no van gaire bé, sempre tens por de ferir o que algú dels esmentats em cridin l’atenció, com m’ha passat més d’una vegada.

      M'agrada

  7. raimon

    Estic d’acord en què el concert d’ahir va ser dels que queden per sempre al record. L’orquestra del Concertgebouw és extraordinària i ahir ens va oferir una Simfonia núm. 11 de Xostakóvitx que em costarà d’oblidar.
    Xostakovitx és un compositor que m’agrada moltíssim; les seves orquestracions són d’una gran riquesa i el ritme i la variació de les seves composicions és extraordinari; la seva música t’envolta i et fa entrar en una tensió que va augmentant constantment fins que arriba un moment que et torna a la relaxació sense deixar d’impactar-te en cap moment. L’orquestra del Concertgebouw dirigida per un magnífic Semyon Bychkov (a qui vaig veure dirigir un meravellós Tannhauser a Londres fa pocs dies) va fer-nos sentir tota la riquesa de la música de Xostakóvitx … aquella percussió amb un ritme quasi angoixant del primer moviment, aquella corda tremolant després de l’explosió de sons del segon moviment, aquells pizzicatos que iniciaven un Rèquiem que posava els pels de punta … era música pura, interpretació perfecta, el somni d’una interpretació exacta. Ja ho he dit, és un concert que passa al record de les nits màgiques. No entenc com hi ha gent que es posa a cridar bravos quan encara el director i l’orquestra no s’ha relaxat, quan encara s’escolten els darrers sons, quan encara estàs absort pel que acabes de viure i sentir. Tan difícil és està calladet una mica? Deixar que l’esperit assimili tot el que ha viscut? Tan important és fer-se veure o fer-se escoltar o fer-se notar? Aquest estiu al Festival de Lucerna, l’orquestra del festival dirigida per Claudio Abbado va interpretar la novena simfonia de Mahler … en acabar la interpretació i va haver 3 minuts de silenci absolut per part de tothom … i després dels 3 minuts el públic va esclatar en aplaudiments, ovacions i bravos … segurament a aquella gent els agrada la música i els commou … més que als que ni deixen acabar les interpretacions, ni les deixen assimilar, i es foten a cridar, aplaudir, xisclar i molestar.
    El concert va començar amb el Concert de violí de Bruch, que, amb tots els respectes, no m’agrada massa. Té un adagio amb una melodia molt maca, un tercer temps amb moments molt inspirats, però no m’entusiasma. El violinista Joshua Bell és certament un magnífic violinista, en determinats moments un virtuós (com va demostrar en el bis que ens va regalar … preciós, amb sons que no havia sentit mai … amb un ritme, una riquesa de variacions magnífica); en el concert de violí em va donar la sensació que ningú s’hi trobava a gust. L’orquestra, magnífica com és natural, no acabava de trobar el punt; em va donar la sensació que el solista es preocupava més pel virtuosisme, per la seva pròpia interpretació que no pel concert en conjunt. És veritat que és un virtuós del violí, però no vaig acabar de veure si no li agrada prou, si no és capaç de llegir-lo correctament, o si tots plegats no en treien el resultat adient. No voldria donar la sensació que va ser un desastre, de cap manera; va estar molt bé, però potser esperava una mica més.
    Ara, a esperar l’Orquestra de París el proper dilluns i la Philarmonia de Londres el 3 de febrer amb el concert per a violí de Xostakovitx … i tot el que anirà venint, quines ganes …

    M'agrada

    • El pitjor pianista del món

      Raimon, respecte la conducta del públic una miqueta de peixet, no?
      És intercomunicació entre emisors i receptors, no un Ordre de Parada militar; donant per descomptat l’educació de tot hom, cada públic és cada públic. Restar tres minuts en silenci a casa nostre doncs, francament, no ho veig. No som japonesos.
      Per cert, i això és personal, l’Abbado sempre em dona la sensació que té presa; el seu “tempo” el trobo accelerat, soni el que soni.

      M'agrada

      • raimon

        Ho sento, pianista; tens raó; no soc ningú per opinar sobre el què fa o deixa de fer el públic. Senzillament, em sap greu no poder disposar d’unes dècimes de segon de silenci després d’una interpretació destacable: és un problema meu.

        M'agrada

  8. colbran

    No voy a comentar el concierto ya que Joaquim lo ha hecho de forma exhaustiva y diversos comentaristas ya han expuesto sus variadas opiniones. Sólo quiero referirme al público.

    Por lo que respecta a las muestras de aprobación, al menos desde “detrás de los caballos”, donde estábamos, pude ver que unas jovencitas norteamericanas vitoreaban a su ídolo y compatriota Bell con unos sonidos a lo indio (ya lo ha citado Joaquim) entre “Ou, ou, ou” i “Au, au, au” que enseguida me trajeron a la memoria aquella famosa canción de “Peter Pan” que en su versión castellana decía: “Por qué decimos “AU”? Por no decir cómo has “ESTAU”.

    A esos grititos novedosamente histéricos (en opinión mía) se iban sumando los mismos de otras nacionalidades, concretamente una señorita catalana, justo detrás mío, se aplicaba mucho con el “au, au, au” y es que la influencia norteamericana tiene una mano muy larga…, desde que adoptamos la Coca Cola como bebida habitual, olvidándonos que procede de la española “zarzaparrilla”. Seguro que si la tuviéramos comercializada hoy día nadie la bebería por ser de aquí, pero la Coca Cola y derivados sí porque son norteamericanas, como el “ou, ou, ou” o el “au, au, au” y el impertinente silbidito, en lugar de nuestra muestra de aprobación que es el “bravo!”.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: