Segurament l’elecció de divendres nit aquesta vegada no ha estat la millor i problemes tècnics a l’assaig general han fet que la primera nit fos, o donés la sensació, que es tractava d’un assaig general.
Feia molt temps que no escoltava una orquestra tan desmotivada, tan desconjuntada i tan poc implicada amb la feina, com la que vaig escoltar anit, en aquest concert i això a cinc dies del que qualificava com potser el millor concert de la temporada. Ben curiós.
Però anem per parts:
LA PEL·LÍCULA
La pel·lícula de Rober Wiene té moments esplèndids i la reconstrucció és molt bona, malgrat que malauradament s’hagin perdut els 10 darrers minuts i això ens deixi amb la sensació frustrant de perdre’ns el desenllaç, que s’ha d’explicar corre-cuita, amb els típics texts i alguna que altre fotografia fixa o alguns segons de material filmat.
Wiene, amb la complicitat del propi Hofmannsthal i Louis Nerz, van refer l’argument original, afegint escenes molt interessants i que a l’òpera no existeixen, com el primer encontre entre Octavian i Sophie, on tot pren molt més sentit i on la Marschallin se’n adona que està molt a prop del trencament i d’altres que aporten molta espectacularitat cinematogràfica, però poca substància a la trama, com és l’escena de la batalla.
Un altre aspecte interessant és tot el canvi que té lloc en el que correspon al tercer acte de l’òpera i que en la pel·lícula fa un gir i també fa, encara més que en l’argument original, l’ullet a Beaumarchais i al darrer acte de Le Nozze di Figaro.
L’hostal o burdell desapareix i es transforma en una festa de disfresses multitudinària als jardins de la Marschallin, on ella esdevé el centre real de la trama i reuneix a tots els personatges, fins i tot i sense saber-ho al seu marit, per intentar esbrinar allò inevitable. D’acord que és perd l’entrada tan teatral i definitiva del tercer acte, però pensant-ho bé, aquesta solució final, on per altre part es conserva l’engany vodevilesc a Ochs, amb la intervenció del Mariscal i la unió de les tres parelles (també Annina i Valzacchi), tot i ser molt més moralista que l’òpera, és perfectament vàlid, coherent i fidel a l’òpera i a la gran homenatjada, Les Noces de Figaro.
Màscares, disfresses, dubtes, equívocs, tot recorda al darrer acte de l’obra de Beaumarchais i com allà, tot acaba encaixant amb el lògic final feliç, però en el fons i en això es conserva intacte l’esperit de l’òpera, flota en l’aire una profunda melancolia.
La pel·lícula, malgrat els anys transcorreguts i el canvi radical que ha experimentat la interpretació dels actors es veu amb força interès, ja que Wiene era un veritable geni en el tractament de la imatge i sobretot, comptant amb un pressupost sense límit, no va estalviar res per fer una pel·lícula grandiosa, més segurament, del que el propi argument requereix.
Els actors, és clar, fan riure, sobretot Huguette Duflos, la Marschallin i Jaque Catelain, Octavian, exageradament emfàtics en la gestualitat, tant que produeixen la hilaritat. En el cas de Catelain, la seva actuació és tan afectada, que quan fa de Mariandel (la criada fictícia de la Marschallin), està molt més convincent i quasi diria que totalment satisfet i realitzat. És clar que el rude Baró Ochs, tampoc se salva de la vergonya aliena, sempre i quan els veiem amb els ulls d’ara, com és obvi.
Els intèrprets principals són:
Paul Hartmann: Der Marschall
Huguette Duflos: Countess Maria Theresia von Werdenberg (The ‘Marschallin’)
Jaque Catelain: Octavian
Michael Bohnen: Baron Ochs auf Lerchenau
Karl Forest: Herr von Faninal
Elly Felicie Berger: Sophie
Friedrich Feher: Valzacchi
Carmen Cartellieri: Annina
LA MÚSICA:
Richard Strauss va ser l’encarregat de fer aquest gran poema simfònic o aquesta gegantina suite, amb els temes principals de l’òpera, però afegint música incidental que havia composat per altres obres i la marxa escrita ex-procés per a la pel·lícula, així com la música genialment barroquejant del ball de disfresses.
Tret d’aquestes fugides del guió, la música és pot escoltar perfectament com una síntesi de l’òpera, tot i que la durada és notòriament inferior.
LA INTERPRETACIÓ:
Segurament el que comptava amb un “experiment” com aquest, on la sala estava a les fosques i l’hemicicle també, i tan sols els musics tenien un punt de llum sobre els seus faristols i se’ls feia difícil veure al director, tot i anar amb una camisa blanca per poder-se distingir de la penombra, era quadrar el so amb les imatges i aquesta segurament era la tasca i la màxima preocupació de Frank Strobel, el director que ja es va fer càrrec de la direcció musical a Dresde, per commemorar el 80è aniversari de l’estrena, a la Semperoper i amb la luxosa i estratosfèrica Staatskapelle. Aquest aspecte li va sortir bé, però poca cosa més.
Der Rosenkavalier necessita d’un so ample, luxós, càlid, brillant i decadent, però sobretot nítid i on cadascun dels solistes instrumentals, llueixen les encisadores melodies amb tot luxe de detalls i el màxim virtuosisme del que siguin capaços.
El preludi, ahir divendres, va ser una de les coses més vergonyoses que li he escoltat mai a la OBC. Manca d’assajos?, d’interès?, de control?, de professionalitat?, no ho sé, però allò va ser una olla de grills.
Els metalls estridents, les fustes, amb un clarinet cridaner i desafinat que semblava vingut del piquet de protesta que fa un any que es manifesten davant del bar, la corda barrejada i el pitjor, un so vulgar, impropi de l’OBC. Una mala nit la pot tenir qualsevol, però que sigui tota l’orquestra és un senyal de que quelcom no s’ha preparat prou bé. Tot plegat va trigar molt a equilibrar-se i tot i així, penso que el mestre Strobel no li va saber donar aquell punt de nostàlgica decadència que ha de tenir aquesta obra i ni tan sols els famosos valsos portaven aquell marxamo d’obligada essència vienesa.
Una llàstima, ja que l’experiència, tant cinematogràfica, com musical és molt interessant i ens treu de la rutinària fórmula de quasi tots els concerts, però ahir ni van tenir el dia, ni crec que ho portessin prou preparat.
Queden dues sessions, la d’avui dissabte i la diumenge pel matí, m’agradaria molt que tots aquells que teniu previst anar a qualsevol d’aquestes dues sessions, ens diguéssiu que la cosa ha millorat molt i que el públic de divendres vàrem assistir a un assaig general dolent. Un desencís, la veritat, amb les ganes que en tenia…
No m’agradaria gens que emportats per aquesta negativitat, algú decidís quedar-se a casa, ja que és segur que millorarà i l’experiència, malgrat tot, és molt més que interessant.
L’Auditori, presentava un aspecte preocupant i al segon amfiteatre juraria que tot eren entrades regalades.
Ara més que mai, hauríem de fer costat a l’OBC, no seria just que aquest abandonament sistemàtic del públic s’utilitzés com excusa per retallar coses, que com les del menjar, no si juga.
IN FERNEM LAND 
Joaquim,
Jo no vaig sortir tant decebut. Fins i tot vaig veure amb gust una obra de cine mut. Per a mi és molt difícil: no tinc paciència.
Però una vegada implicat em van agradar la feina del director del film, el treball dels actors (magnífic baró), els enquadraments de la fotografia, la picardia, inclús el subtitulat.
La música d’Straus es molt bonica però difícil per qui busca afinació. La desafinació del clarinet cap a la meitat de la película, no era un efecte buscat?
El públic del segon amfiteatre no era l’habitual, semblava que anaven a un cine de barri. Molt sorollós, encara que escàs.
Efectivament hi havia moltes invitacions. Es va oferir 2X1 per ‘internet. La qual cosa empipa els que vem comprar l’entrada a 1X1.
Gràcies pel teu magnífic post.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig sortir més contenta que tú. Potser perquè vaig estar molt capficada en la pel.lícula, fins que, en arribar a les fotos, em va entrar un atac de son. Avui ho faran molt millor. La peli, una delícia, encara que en molts moments no lligava la música: el tenor canta a l’habitació de la mariscala i la seva melodia surt després, per exemple.
les escenes de les peluques, boníssimes.
M'agradaM'agrada
Et puc assegurar que l’orquestra no va tocar desmotivada, cansada si doncs ha estat una setmana molt dura.Preparar aixo amb 5 assaigs es poc, pero nosaltres no programem, i fa temps que es prioritza el nombre de concerts abans que la qualitat.
Pel que fa a les retallades, que ja estan aqui, la crisi es l’excusa, sort que som tants pocs musics que seria dificil retallarne mes, mireu la plantilla de l’orquestra nacional de España, que es la que fa un treball mes semblant al de la de Barcelona, i compareu.
Bon cap de setmana.
Kandins
M'agradaM'agrada
Benvolgut kandins,
El nombre d’assaigs no hauria d’esser una excusa ja que les bones orquestres preparen els programes fins i tot amb menys assaigs. No sera que no anem preparats als assaig, ens falta estudi individual previ. Demanar comparació amb la ONE no val ja que no crec que existeixi cap orquestra més burocratitzada al món i no te res de model a seguir. Potser demana compararte a LSO i al seu regim de treball no funcionarial.
Bon cap de setmana
M'agradaM'agrada
Evidentment no ens podem comparar amb segons quines orquestres, ni a de millors i pitjors.
M'agradaM'agrada
Benvolguts amics, jo crec que tan sols cal comparar l’OBC amb l’OBC, i tenim quantitat de concerts que ens poden servir de model.
Ara bé, si cal fer retocs (NO RETALLADES!!!) importants en la organització interna per millorar-la, que es facin.
Penso que el nombre d’assajos és més o menys el mateix per preparar tots els concerts, i tot sabent la dificultat de la música de Richard Strauss, no crec que difereixi dels poemes simfònics que hem escoltat magníficament tocats altres vegades, o de les obres més exigents de Mahler, Bruckner o Xostakòvitx, que hem escoltat i gaudit amb l’OBC dels bons moments (la setmana passada sense anar gaire lluny)
Ahir l’orquestra, pel que fos i que jo desconec, no va sonar bé, i potser distrets amb les imatges, molts no se’n van adonar, jo si, ja que curiosament el que escoltava em feia que no em concentrés correctament en el que veia.
Per cert, m’he oblidat comentar en l’apunt, que els subtítols en moltes ocasions no es podien llegir correctament al ser blancs com els originals i solapar-se els uns amb els altres. Sempre he pensat que utilitzar el color gros, en les pel·lícules en blanc i negre, ajudaria moltíssim. Ja no parlo de la dimensió de les lletres, però jo des de la segona graderia les llegia, però amb certa dificultat.
M'agradaM'agrada
Yo ya iba preparado para una nueva experiencia y para una película muda. Soy de las “raras avis” que gustan del cine silente, siempre que sean obras maestras, como “El gabinete del Dr. Caligari”, el título por el cual Robert Wiene ha pasado a la Historia del Cine.
Pues bien el film, aún disponiendo de una buena puesta en escena, cara y muy bien ambientada, y una fotografía muy cuidada con los tintados originales, contiene unos cambios en el desarrollo de la trama, para hacerla más ciematográfica, que no me han acabado de convencer. Comprendo que la moral de la época no permitía en el cine austríaco presentar el argumento, sumamente picante y bastante inmoral de la ópera, tal cual, pero eliminar las escenas del burdel/taberna para acercarse más a “Le nozze di Figaro” no me ha complacido y para colmo, la Marschallin que ha tenido más amantes, Octavian aparte, pasa por tener sólo a su primo (17 años en la ópera, pero 27 en la película) y al final concluye el film en que “tres parejas serán felices”, entre ellas la Mariscala y su esposo, cuando originalmente en la ópera siente por él absoiluta indiferencia, aunque si respeto.
Otras cosas añadidas me parecen bien, pero que Annina envíe al Mariscal un puño bordado de camisa masculino y que luego él no pregunte por el mismo a su mujer y se conforme conque Octavian se marche con Sophie y aquí no ha pasado nada, no es suficiente para que compense que abandone el campo de batalla a todo galopar para pedir explicaciones que al final no pide.
Estos reparos argumentales aparte, que yo no siento por ningún momento del libretto de la ópera, la película es magnífica de realización. En cuanto a la interpretación, el personaje de la Mariscala está por momentos muy exagerado de gestos. Parece mentira que Huguette Duflos fuera miembro de la Comèdie Française y tuviera una larga carrera en el cine hasta 1962, habiendo intervenido en la magnífica película histórica de Sacha Guitry “Les perles de la couronne” (1937) donde participó casi todo el cine francés de la época. Por otra parte la insignificante Sophie de mademoiselle Berger no le sirvió para rodar ningún film más.
La parte masculina está mejor interpretada, especialmente por Paul Hartman el Mariscal invisible en la ópera y aquí uno de los principales protagonistas. Sobrio de gesto y con buena presencia, rodó muchas películas y dos con la gran diva-cantante sueca Zarah Leander. Michael Bohner, era un barítono que ocasionalmente interpretó diversas películas en el cine mudo y musicales en el sonoro, siendo su último film “Las aventuras del barón Munchhausen” (1943), divertido film nazi en el que compuso un rol importante, aunque no el protagonista. Por último el Octavian de Jaque Catelain es afectadísimo, pero su curriculum cinematográfico es muy extenso y abarca desde 1917 hasta 1956, siendo sus films más destacados los que rodara con su amigo personal Jean Renoir: “La marsellaise” (1938), “French Can-Can” (1954) y “Elena et les hommes” (1956), estos dos últimos en roles secundarios, aparte de su protagonismo en una de las joyas del cine mudo “Eldorado” que se rodó en Andalucía en 1921, bajo la dirección de Marcel L’Herbier.
Una baza fundamental de esta película es la “banda sonora” fuera de pantalla que sigue su decurso con todos los temas de la ópera, más los añadidos que ya nos indica Joaquim. Es cierto que la OBC no tuvo una de sus veladas más meritorias, pero habían muchos condicionantes: una nueva forma de tocar, con luces ténues que probablemente impedía a los músicos ver bien, no sólo las partituras sino las propias indicaciones del director musical; una posible carencia de los ensayos precisos; un concierto espectacular y muy trabajado de la semana pasada…Enfín yo creo que hoy tarde y mañana por la mañana sus prestaciones serán mucho mejores. También hay que tener presente que el director está demasiado atento a que los temas musicales concuerden con lo que sucede en pantalla, si bien el lapsus que señala Kalamar sea atribuible a una falta de metraje que no se ha encontrado, mientras que la partitura está íntegra, tal como se preparó para el film. El último acorde coincidió con la palabra “Ende” (fì) y esto lo encontré muy meritorio y denota que el director se conoce esta partitura al segundo.
A los que no hayáis ido a ver este film al Auditori os aconsejo que vayáis, vale la pena y Richard Strauss se lo merece.
M'agradaM'agrada
Ai mare, vaig aquesta tarda… Soc dels que encara que m’agradi molt la pel.lícula si la “banda sonora” falla aleshores no sortire gens satisfet. Menys encara quan es tracta d’una musica tant excepcional.
Una orquestra de nivell no pot possar com excusa que el format del concert no es l’habitual, que hi ha poca llum, o que no veu be al director. Per això estan els assaigos. La suite de Der Rosenkavalier va ser interpretada per l’OBC amb l’Oue d’una manera esplendida fa tant sols tres anys.
La crónica d’en Joaquim em fa venir un no volgut presentiment. Sabeu quin? Que potser als musics de l’OBC no els hi agrada participar en aquesta mena de concerts. Espero que no sigui aixi, no vull dubtar de la seva profesionalitat. Mes que mai, desitjo esta errat, i que avui l’orquestra hagi tornat a sonar com ella sap…o potser amb el que m’haure de ficar es amb el director?
La resposta, aquesta nit.
M'agradaM'agrada
Jo vaig demà al matí i espero que tot funcioni millor!
Em sorprèn el tema de la foscor a la orquestra perquè fa uns anys ja vaig veure un experiment semblant amb “El maquinista de La General” de Buster Keaton amb música de Carl Davis que ell mateix va dirigir amb l’OBC i el resultat el recordo molt gratificant. A més, em va sobtar lo bé que es veia la pel•lícula i lo bé que es veien els músics que eren els únics punts il•luminats.
L’estiu passat vaig estar al festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols on una orquestra russa acompanyava les imatges de “Ivan el terrible” amb la genial música de Prokofiev, per a narrador (en rus) una gran orquestra i un nombrós cor. En aquest cas si es van donar les circumstàncies de que la música anava per un costat i les imatges per una altre, però estem parlant d’una única representació sense temps per sincronitzar bé el producte…
Malgrat tot, aquestes experiències em semblen molt interessants i que per a molts anys algú decideixi fer-les!
M'agradaM'agrada
M’agradat, m’agradat molt! Es veritat que potser l’orquestra no ha estat com darrerament sol estar, que hi havia certa apatía en algun dels seus integrans, però ben segur que ha estat molt millor que ahir perque no he notat el daltabaix que en Joaquim ens ha explicat. D’altre banda haig de dir, que potser per estar tambè concentrat en la pel.licula, se m’han escapat molt detalls musicals. I tambè haig de dir, que en llegir la crónica del que va passar ahir he anat mica amb precaució, de manera que la sensacions fossin a millor. En definitiva, que el conjunt pel.licula i musica m’ha encantat. La pel.licula te moments molt bons i francament divertits. La musica ja se sap, mil vegades la sentiré, mil vegades m’emocionaré.
M'agradaM'agrada
A mí també m’agradat força, es cert que en alguns moments la pelicula en feia distreure una mica de la música peró l’experiencia ha estat molt positiva, la orquestra potser no ha estat tan brillant com derrerament ens té acostumats peró ha tingut al meu parer un bon nivell, per cert el Auditori aquesta tarde feia goig de veure doncs estaba ben plé. Bona nit
M'agradaM'agrada
Respeto la opinión de Joaquim a quien considero conocedor y justo, y por supuesto las del público que no en vano se suele denominar “el respetable”. Lo que me duele son las especulaciones sobre la motivación y profesionalidad, o falta de ella, de los músicos; por cierto, no entiendo cómo se puede “observar cierta apatía en algunos de los integrantes”, visualmente imposible por la falta de luz.
Hablaré en primera persona, para mí este era uno de los conciertos más esperados por la gran belleza de la música de Strauss y la interesante combinación con la película de Wiene. Vengo preparando mi papel desde hace unos dos meses, me he visto la película en Youtube al menos 5 veces y escuchado la música unos 10 más, incluso estos días me he visto el vídeo histórico de la ópera con Elisabeth Schwarzkopf dirigido por Karajan.
Si el resultado no ha sido óptimo puede deberse a una combinación de circunstancias, no pretendo esgrimir excusas pero sí dar algunas explicaciones. La complejidad de esta obra es muy grande, al no haber cantantes la orquesta tiene que tocarlo todo y no te permite un minuto de relajación mental en los 184 que dura la obra. En lo que discrepo con Joaquim es en que sí se diferencia de los poemas sinfónicos de Strauss, por empezar son más cortos y además son de repertorio. Hay que tener en cuenta que la OBC es una orquesta sinfónica por lo que Rosenkavalier, ya sea en esta versión o la ópera en sí, no es parte de nuestro repertorio habitual, excepto obviamente por la Suite que tiene una duración de 30 minutos. Luego se suman factores como falta de ensayos, problemas técnicos en el ensayo general, el tema luces, etc.
Como mencionó un compañero, la OBC está escasa de personal, y sí es válida la comparación con la ONE que tiene una plantilla mucho más amplia, por ejemplo 21 primeros violines (incluyendo 3 concertinos) comparado con los 13 de la OBC (y sin concertino ni asociado), lo que permite rotaciones y descansos que nosotros no tenemos, en especial para la cuerda. Sé que en estos tiempos de crisis con casi 5 millones de parados es políticamente incorrecto quejarse cuando al menos tienes trabajo, pero es inevitable que nuestro rendimiento pueda disminuir por momentos cuando las condiciones no son las óptimas.
M'agradaM'agrada
Errata: me he equivocado en el minutaje de la obra, son 108 minutos y sin pausa.
Enlace para ver la plantilla de la ONE: http://ocne.mcu.es/ocne-one.asp?l=es&p=componentes
M'agradaM'agrada
Soy abonado a los concietros de la OBC desde hace muchísimos años y te puedo asegurar que nunca he estado tan contento con mi orquesta como ahora. Y en este mismo blog lo he dejado repetidamente escrito. Este verano, en Salzburgo, pude escuchar en directo a toda una Filarmónica de Viena la segunda de Schumann y te aseguro que la interpretación de esta misma obra que os he escuchado a vosotros recientemente en el Auditori me parecio igual de sensacional. Estoy enamorado de mi orquesta, no solo porque sois la mia, sino porque sois muy buenos y creo que teneis un joven y brillante director.
La frase que citas acerca de la apatía creo que no es de Joaquin sino mia. Pero Joaquin viene a decir lo mismo. Te pido disculpas si la frase te ofende o te molesta. Mis disculpas más sinceras. Pero en todo colectivo humano pueden darse casos de cierta apatía en determinadas personas y en determinadas circunstancias. Me parece hasta normal. Te puedo asegurar que he visto no apatía sino autentica mala gana en componentes de orquestas inmensamente famosas. Y el concierto de esta semana no es un concierto normal para la OBC, es mucho más duro, y es cierto todo lo que dices acerca de la obra, cuyo plus de concentración por parte de los musicos va mucho más alla de lo habitual. Pero Silvia, solo el primer acto de Parsifal dura tanto como todo este concierto, y la comparación no es para restar méritos en absoluto, la comparación es para dar a entender que un interprete debe estar preparado para todo tipo de exigencias.
No quisiera que leyeras estas ultimas palabras como otra crítica. En absoluto. Y hay que apreciar muchísimo tu participación en el blog de Joaquim, que demuestra que la OBC tiene componentes que viven su profesión mucho más allá de los ensayos y conciertos. Muchas gracias.
M'agradaM'agrada
Muchísimas gracias Josep por tus palabras tan amables, me emociona saber que tenemos a alguien enamorado de la OBC entre el público y que nos consideres como TU orquesta, espero que haya muchos más como tú porque se avecinan tiempos complicados y vamos a necesitar de todo vuestro apoyo!
Estoy contigo en lo de que en todo colectivo humano hay siempre alguna oveja negra, no somos una excepción, pero sigo defendiendo a la inmensa mayoría de mis compañeros que ponen toda la carne en el asador en cada concierto.
Trabajé en una orquesta de ópera durante 3 años, he tocado Parsifal y puedo decir que si bien es agotador no tiene las dificultades técnicas de las obras de Strauss con pasajes prácticamente intocables (el propio compositor lo reconocía)
Un abrazo!
M'agradaM'agrada
Silvia, no tinc gaire clar la durada de l’obra.
Divendres començàvem a les 9 i el ende es projectava a falta de cinc minuts per les 11, malgrat que el programa diu 108 minuts, jo diria que van ser 115. No em vaig fixar si va començar tocades les 9 i per tant amb un cert retard, però que la durada és superior al que diu el programa, si.
Per altre part jo crec que l’apatia és pot apreciar tan sols escoltant una orquestra, en una gravació per ràdio, és una qüestió de resultats sonors, no pas visual, tot i que si veus un music distret i poc implicat amb el director, es fa més evident.
Em va sorprendre negativament el resultat de divendres, no estic acostumat a escoltar una OBC tan “despistada”, tan poc cuidada, amb el so tan barrejat i vulgar.
No crec que sigui un problema de durada i més aviat crec que els musics estan preocupats pel futur. Desconec si us han anunciat més retallades econòmiques i cancel·lació de projectes. Crec que això pot haver influït i per altre part, insisteixo a posar en dubte el treball del director, al cap i a la fi, a les fosques tan sols heu treballat els dies del concert, als assajos penso que els veu fer a plena llum, oi?.
Si altres directors que toquen per primera vegada amb l’OBC, son capaços de extraure grans versions amb obres complicades, perquè aquest no?. Jo, com en Josep Olivé, penso que la durada no pot ser un handicap per una orquestra professional, sobretot quan ha demostrat que es capaç de superar molts reptes amb partitures d’alta exigència interpretativa i poc programades.
La suma de tots aquests factors, la preocupació per la desmotivant situació de crisi, els assajos insuficients, un director més preocupat per quadrar que per crear, van donar com a resultat un concert dolent (m’agradaria poder escoltar-lo, sense pel·lícula que “distregui”).
Pel que diuen en Josep i’Àngels, dissabte la cosa va anar millor, és clar que altres infernemlandaires que van anar el divendres no els va semblar tan malament com en a mi, però és que l’OBC és té sortosament, molt ben acostumats i repeteixo que aquell inici, no era digne del nivell actual, a part que el mestre Strobel, va anar a lo pràctic i es va oblidar de l’esperit de l’obra i un Rosenkavalier mai pot ser barroer.
M'agradaM'agrada
Estimado Joaquim, es el problema de poner el listón tan alto, ahora no nos perdonáis ni un desliz!
M'agradaM'agrada
Sílvia, perdonar si, aquí no es condemna a ningú, però sempre dic el que penso i si veu tenir una relliscada, ho dic. Sé que en el proper concert tot tornarà al nivell desitjat.
🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
El domingo, gracias a la amable invitación de Ricard asistí al tercer concierto-proyección de “Der Rosenkavalier” y creo poder asegurar que la sonoridad de la orquesta en ningún momento aparentó estar desmotivada, más bien todo lo contrario. Hay una leyenda que aconseja no asistir a las noches de estreno, así que, probablemente Joaquín tendrías que haber esperado al menos a la segunda función. Otra cosa es la película en sí, que a mí personalmente me pareció bastante aburridilla y por supuesto a miles de kilómetros de distancia de la obra maestra de Robert Wiene “El gabinete del Dr. Caligari” realizada 5 ó 6 años antes que ésta, que no deja de ser una gran producción pero que no aporta nada nuevo, cinematográficamente hablando. Por supuesto la experiencia concierto-proyección es absolutamente gratificante y más cuando la orquesta sonó espléndida, como ocurrió el domingo por la mañana.
M'agradaM'agrada