IN FERNEM LAND

LA PAVANA DE GABRIEL FAURÉ i EDWIN AUSTIN ABBEY


A Pavane, Edwin Austin Abbey (1852--1911) Museum of Fine Arts, Boston

Buscant una altra cosa, m’he topat amb un quadre d’Edwin Austin Abbey, un il·lustrador i pintor nord-americà, nascut a Filadèlfia a l’any 1852 i que va viure a Anglaterra a partir de 1878, entrant a formar part de la Royal Accademy al 1898 i que va ser l’encarregat de pintar un dels quadres que li va donar més notorietat, el de la Coronació del Rei Eduard VII.

Va ser proposat per ser anomenat Sir, però ell va refusar l’oferiment per no renunciar a la ciutadania nord-americana.

Entre les seves obres més conegudes hi ha els murals de la Biblioteca Pública de Boston i els del Nou Capitoli de l’Estat de Pennsilvània, però també va ser molt reconegut com a il·lustrador, sobretot de les obres de William Shakespeare.

Una de les obres més valorades és The Quest of the Holy Grail, que es troba a la Biblioteca Pública de Boston.

Abbey va emmalaltir de càncer a l’any 1911 i va deixar la seva activitat artística quan estava treballant en un gran mural sobre la Lectura de la Declaració de la Independència dels Estats Units, que va acabar el seu amic John Singer Sargent. Va morir a Londres l’1 d’agost de 1911 i a l’any 1937 la seva vídua va donar part de la seva obra a la Universitat de Yale.

Curiosament Abbey no va començar a pintar a l’oli fins que no va tenir 40 anys, sent durant la seva primera època un il·lustrador molt notable, que va saber reflectir l’Anglaterra medieval, una de les seves grans passions, així com la literatura anglesa, a la que va nodrir d’acurades il·lustracions, al carbó i tinta.

El quadre La pavana o la dansa dels trobadors, va ser pintat l’any 1897 i ens mostra dues parelles ballant en una terrassa de l’Itàlia medieval, on també podrem veure els musics que acompanyen a un segon pla i també intuïm altres parelles en un pla inferior, a l’esquerra.

En aquesta obra podrem copsar el profund coneixement de la història, ja sigui per l’acorat tractament del renaixement, del que Abbey fa un homenatge, coneixedor com era del període i d’Itàlia, on va viatjar per aprofundir en l’estudi de la seva pintura, com pel que fa al tractament de la llum, l’equilibri compositiu del grup i l’escenografia que l’envolta. El quadre es situa de ple en l’Art Nouveau.

Tot contemplant-lo m’ha vingut de sobta la banda sonora que immediatament m’ha portat a pensar en fer un YouTube i un apunt per a In Fernem Land.

No he dubtat gaire i he anat a buscar un concert dedicat íntegrament a Gabriel Fauré, el compositor francès nascut set anys abans que Abbey, a Pamiers i mort tretze anys més tard que el pintor, el 4 de novembre de 1924.

L’any 1886 va escriure la pavana per a orquestra, però més tard va incorporar el cor, amb la voluntat que l’obra, dedicada a la comtessa Elisabeth Greffulhe, fos coreografiada i prengués més notorietat de la inicialment prevista.

De ritme pausat i estructura arcaïtzant, que pretén evocar la pavana que es ballava a la Cort espanyola, segons sembla portada de Mèxic per Hernan Cortés, la pavana de Gabriel Fauré es caracteritza per l’elegància de la melodia i l’originalitat harmònica, tan pròpies per altre part, del compositor francès, que creen l’atmosfera perfecte per acompanyar la pavana d’Abbey, amb els subtils pizzicatos que fan l’embolcall adient a aquesta escena més aviat idíl·lica, però d’indubtable atractiu artístic.

La versió musical es deu al Cor i l’Orquestra Paris, dirigits per Paavo Järvi, el passat 10 de febrer de 2011 a la Sala Pleyel de París.

Ja em direu si us ha agradat.

Què passeu un bon diumenge

14 comments

  1. nati

    Sublim Joaquim : el quadre i la música
    Gràcies pel teu post, sempre .

    Sra. Mercedes me encanta leer sus comentarios y saber su opinión. Por favor, no nos abandone . Besos.

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Molt, moltissim! Un montatge de gran bellesa plàstica!
    L’ecuació es formidable:
    bona musica + bona pintura + bon realitzador = 10.
    Moltes gràcies.
    I de Gabriel Fauré encara recordo el post del “Pie Jesu”. Quan el sento em torno creient!

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Perdoneu, haig de rectificar l’ecuació, perque encara que sigui una ecuació eminentment “literaria” i no gens matemàtica pot generar malentessos:
    bona musica + bona pintura + bon realitzador = 10 + 10 +10 = 30. Ara esta millor.
    Per cert, aquest post m’ha fet reveure un DVD preciós que tinc de la Filarmónica della Scala amb en Muti on interpreta les “Set ultimes paraules” de Haydn (bé, les paraules no van ser de Haydn sino de Crist, no confonguem). Us preguntareu a que ve aixó. Bé, resulta que es un concert preciós gravat en directe des de la Chiesa di San Francesco a Arezzo, i mentres sona la musica la camara mostra les impresionants pintures murals d’en Piero della Francesca. Es un altre exemple fantàstic de combinació pictòrica-musical. Haig de dir que, en la meva opinió, te un defecte: la camara corre massa depressa, cosa que no es dona en la realització de Joaquim. Per acabar, i perdoneu que sigui pessat: quina cara de mala ll….fa el Riccardo quan dirigeix, oi? Doncs tinc un amic italià a la feina, de Milà concretament, que solia anar als assaigos de la Scala i m’explica que encara era pitxor. Que no es Toscanini però quasi. Ara si, bona nit.

    M'agrada

  4. Glòria A.

    Es una delícia contemplar la pintura amb la Pavana de fons…. aquesta pavana junt amb altres petites joies ( dic petites per la duració ) de G.Fauré no em cansen mai d’escoltar, i amb el permís d’en Joaquim us recomano ,si no el coneixeu, el Madrigal Op 35, la veritat es que per a mí va ser molt fàcil enamorar-me del ençis d’aquest subtíl Músic……`de nou ,gràcies Joaquim.

    M'agrada

  5. Preciosa la pavana i magníficament il·lustrada al “yutub”!

    Em va cridar l’atenció que diguessis que la pavana sembla que va ser portada de “les Amèriques” per Hernán Cortés i, tafaner com ja saps que sóc, vaig consultar-ho al Goggle, on, efectivament, a la gran majoria de llocs on es parla de “pavana”, es diu que la va portar Hernán Cortés en el seu primer retorn a Espanya l’any 1527 i que ell mateix la va ballar, vestit amb armadura sencera, davant l’emperador Carles I, però veient que en moltes d’aquestes pàgines també es deia que el mot “pavana” prové de l’italià “padovana”, gentilici femení de la ciutat italiana de Pàdua, la “cosa” no m’acabava de quadrar…, fins que vaig caure que, referint-se al ball que va portar Hernán Cortés es parlava de “pavana espanyola”, i va ser en aquesta documentadíssima pàgina,

    http://hemi.nyu.edu/cuaderno/censura/html/danza/danza.htm

    que versa sobre la música i els balls populars de la Nova Espanya, que em va semblar trobar-hi l’explicació : la pavana, com a ball, ja estava documentada a Itàlia en llibres de l’any 1508, i és per això que a partir que Hernán Cortés, el 1527, porta aquest ball a la cort de Carles I, on es va fer de seguida popular, se li afegeix l’adjectiu “espanyola”.

    Quin treball d’”investigació” més poca-solta, oi?…, però mira, m’ha semblat interessant i és per això que t’ho dic en forma de comentari. :))

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: