UN DISSABTE AMB EL COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA


El Petit Palau

Fent un parèntesi a la tanda mahleriana que ha envaït el blog els darrers dies, avui us parlaré d’un concert que va tenir lloc dissabte per la tarda al Petit Palau, dins el marc del cicle Cambra Coral i que va tenir com a protagonista al Cor de Cambra del Palau de la Música, la secció de veus femenines per a ser més exactes, i a Magda Pujol mezzosoprano i el pianista Jordi Armengol. El director va ser Jordi Casas i Bayer, el titular, entre altres formacions, d’aquest cor que tantes satisfaccions acostuma a donar.

El programa va ser preciós, variat i massa curt, cosa que vol dir que el concert va ser bo, però no us negaré que millorable.

Les obres escollides cobrien un amplíssim període la musica, començant per Monteverdi i acabant amb Antón García Abril, amb l’únic lligam programàtic del “Petita gran música, per a veus blanques” que encapçalava el programa.

Claudio Monteverdi (1567-1643)
Tre Canzonette
Franz Schubert (1797-1828)
Gott ist mein Hirt
Héctor Berlioz (1803-1869)
La mort d’Ophélie
Gabriel Fauré (1845-1924)
Le ruisseau, op 22
Samuel Barber (1910-1981)
To be sung on the water
Heaven – haven
George Gershwin (1898-1937)
Tres preludis per a piano
Aaron Copland (1900-1990)
Zion’s walls
The little horses
Pau Casals (1876-1973)
Nigra sum
Antón García Abril (1933)
Tres acuarelas aragonesas

Acuarela de la plaza blanca (a Zaragoza)
Acuarela de la lluvia sobrev el lirio (a Huesca)
Acuarela del azul y la piedra (a Teruel)

Els 14 membres del cor, 13 femenins que es repartien les cordes de sopranos, mezzos i contralts i un component masculí que engruixia la corda més greu, suposo que amb la veu de contratenor, van desplegar la coneguda musicalitat i tècnica que caracteritza a aquest cor professional, que actua amb regularitat amb les millors formacions i directors.

14 membres amb tan sols l’acompanyem excel·lent al piano de Jordi Armengol, posen en evidència qualsevol petit desequilibri o qualsevol tibantor en els registres més aguts. No hi ha res que pugui dissimular els aspectes més compromesos d’unes peces que són totes elles una filigrana quasi d’orfebreria.

En el bloc inicial de les tres cançonetes de Monteverdi, no em va acabar de convèncer l’emissió, massa seca, i sobretot la tibantor evident del registre més agut de les sopranos, que si bé es va repetir durant tot el concert, en aquestes peces moteverdianes i potser perquè mancava l’escalf de la veu, van sonar poc amoroses i m’atreviria a dir que sense l’estil que és propi a les sonoritats del primer barroc.

Amb l’arribada de Schubert, el so és va compactar i tot va començar a rutllar d’un altre manera, tenint en el que podríem anomenar el bloc francès de Berlioz i Fauré, un punt àlgid per la delicadesa i l’expressivitat,m sobretot en la deliciosa Le ruisseau, acompanyada de manera exquisida per la mezzosoprano Magda Pujol, que amb una veu dolça i avellutada, va estar magníficament acompanyada pel Cor de Cambra, amb una cançó especialment preciosa i evocadora.

Amb el bloc americà (Barber i Copland), el Cor de Cambra va fer un altre gir estilístic, sempre dins del embolcall intimista i eminentment líric que totes les peces escollides desprenien., fins i tot les de caràcter religiós, enquadrades en unes sonoritats de recolliment.

Entre els dos compositors americans, Jordi Armengol va fer una demostració de les seves amplies qualitats pianístiques amb la interpretació dels tres preludis per a piano de George Gershwin, que si us he de ser franc, m’entusiasmen però no acabaven de quadrar amb les peces interpretades pel cor. En qualsevol cas la versió va ser magnífica i entusiasta, com correspon a una música tan rítmica i alhora evocadora.

Un canvi d’escenari radical, per bé que després de l’idil·lica The little horses de Copland, es va produir amb la preciosa Nigra sum de Pau Casals, que el Cor de Cambra va cantar magníficament i potser per allò del fervor patri, va ser més aplaudida que la resta per un públic escàs que no omplia, malauradament, ni la meitat de l’aforament de la sala.

El blog final, amb les tres belles cançons de García Abril, em va deixar amb ganes de més Cor de Cambra, però amb els forts aplaudiments tan sols vàrem aconseguir que ens tornessin a obsequiar amb la Nigra sum de Casals.

El concert em va deixar amb algun dubte al respecte de l’estat vocal d’un cor que professional com és, sempre hauria d’oferir un nivell d’excel·lència, malgrat el format tan reduït dels membres escollits per fer-ne front i també em fa pensar que la intensa activitat del mestre Casas entre Barcelona i Madrid, no pugui acabar passant factura en les formacions que dirigeix, en aquest cas la que ens ocupa.

Un altre cabòria per acabar l’apunt d’avui. Existint a Catalunya una forta i arrelada activitat coral, com és que un concert del Cor de Cambra del Palau, una formació de provat prestigi, convoca a tan poca gent.

No sé pas quin serà el esdevenir artístic del futur Palau i quina cabuda tindran les formacions corals de la casa en la seva programació, però amb respostes com la de dissabte o el passat concert del formidable Cor Jove, dubto jo que aquests cicles corals que haurien de servir per esperonar a cantaires i public, es continuïn celebrant.

Mentrestant a l’Orfeó l’espera una prova de foc amb el Rèquiem alemany de Brahms, que no sé pas jo si els arriba en el millor moment. La resposta la tindrem el proper 31 de maig quan l’Orfeó amb l’Orquestra del Teatre Capitol de Toulouse, sota la direcció de Tugan Sokhiev, interpretaran aquesta obra cabdal de la música simfònic-coral, després d’haver-ho fet a Toulouse, dins el cicle Palau 100.

M’oblidava!. Ara que s’investiga o ben bé no, no ho acabo de tenir gaire clar, tot el que ha succeït al Palau als darrers anys,  no estaria gens malament que s’intentés esbrinar que passa amb la insonorització de la sala del Petit Palau.

Ja sabem que lo de la sala gran i en concret les localitats més properes a la façana del carrer Amadeu Vives, és directament delictiu, però tenint en compte que en aquest cas estem parlant d’obra nova, algú em podria dir per quin motiu se senten els sorolls externs que arriben a la nova sala durant un concert?. Algú, a part dels que ja sabem, ens va embutxacar uns quants bitllets destinats a que no es filtrés cap so o soroll extern a la sala i ara tenim el que tenim. Ho deixo aquí, no fos cas que m’encengués i m’agradaria dormir una mica.

La propera cita amb el Cor de Cambra, el proper 4 de juny, amb un programa molt interessant dedicat íntegrament a Leonard Bernstein. El preu 12€ i el lloc, al Petit Palau. Esteu avisats.

Que tingueu una bona setmana

Un comentari

  1. isabel's avatar isabel

    Glups¡¡ estava escrivint amb el teclat posat de través i se m’ha escapat el missatge abans d’hora. Volia dir que sembla que costarà fidelitzar o trobar públic per cicles corals al Palau… Problema de marketing? o de temps? (jo personalemnt vaig de bòlit i tinc el temps just per l’auditori, el Liceu i a vegades el Palau entre altres -teatre, cinema, etc…)

    M'agrada

Deixa una resposta a isabel Cancel·la la resposta