IN FERNEM LAND

MIDNIGHT IN PARIS o Woody Allen perd els papers


*

I tan bé que s’inicia amb una original proposta i tan mediocre com acaba.

És clar que per acabar-la com m’hagués agradat calia el millor Allen, el que no s’esgota a mitja pel·lícula  i ho acaba passant tot pel broc gros, amb un gir decebedor per desfer-se del personatge d’Adriana (m’encanta Marion Cotillard) i encara molt pitjor caient amb el més fàcil i vulgar dels ridículs per desfer-se del detectiu. Quina llàstima!

Havia llegit vàries opinions, coincidents i contradictòries, de persones de les que em refio molt, Julianen, Kalamar, Allau, José Luis i estava encuriosit per aquesta nova (?) proposta woodyalleniana.

El plantejament és a moments brillantíssim i la galeria de personatges celebres, alhora que enginyosa, divertida i brillant, és la gran troballa, amb participacions hilarants de Dalí (magnífic Adrien Brody) i Buñuel.

Però d’una idea excel·lent desenvolupada amb brillantor tant visual com narrativa i amb l’acostumat enginy en els diàlegs, Allen es va acovardint i no té altre manera manera d’acabar-ho que racionalitzant unes situacions i personatges absolutament irracionals. Em temia alguna cosa similar, però esperava una guspira de genialitat, que Allen ja no està disposat a donar-nos.

El més insuportable per a mi ha estat el personatge que interpreta Owen Wilson, és a dir el propi Woody Allen. Està clar que Allen en un atac d’onanisme sense precedents, priva a l’actor de crear un personatge diferent al que segurament hagués fet i li fa calcar sense cap pudor, tota la gestualitat corporal i facial, com l’irritant tartamudeig. Fins i tot el vestuari és el propi del director, insuportable.

Quan Allen fa d’Allen és ell, ja se sap. Moltes vegades havia deixat d’anar a veure una pel·lícula seva si també hi actuava, senzillament m’irritava, però és que aquí com ell ja no es pot interpretar, ha decidit sense donar peu a que l’actor escollit sigui capaç de de fer una creació diferent, més creativa i igualment creïble del personatge tímid, perdedor i maldestra, a que l’imiti fins el calc. Wilson en aquest sentit ho fa de conya i per tant esdevé doblement insofrible.

El personatge d’Inez, la promesa cel protagonista, és un altre imitació, però aquest cop de la Johansson i a mi em sembla que Rachel McAdams no li arriba a la sola del topolino de la seductora Scarlett. Cap al final de la pel·lícula té una escena fatídica a l’habitació del hotel, on aquesta noia demostra les alarmants limitacions com actriu. Físicament és com una rèplica del original i com a tal rèplica, em quedo amb l’original.

La pel·lícula està molt cuidada pel que fa als personatges secundaris i és un allau de cites culturals que fan les delícies del public més addicte al director, amb pretensions ben cultes però assequibles, una cultura de consum fàcil, amb un embolcall de luxoses i seductores imatges, amb un inici definitiu, un homenatge de postal que no refusa casi cap dels tòpics.

Mentre que la Barcelona de Allen ens costava reconèixer-la als propis barcelonins, el seu Paris és la plasmació ideal d’un gran espot turístic, com si a París li fes falta! i la veritat és que quan acaba t’agafen ganes de fer la maleta i seure en una terrassa d’un boulevard a beure un pastís al costat d’un senyor que et toqui a l’acordió les melodies de la Piaf.

Paris és una ciutat meravellosa, qui sap, potser és La Ciutat, però no ni ha prou, l’enèsim homenatge a la ciutat tenia una pinta magnífica, però entre el xicot, Maxim’s i Versailles (no vull ser més explicit per no malbaratar la possible sorpresa dels que no l’hagin vista), vaig sortir ben decebut.

Això si, els rinoceronts d’en Dali o el suggeriment que Gil li fa a Buñuel, alhora que els petits diàlegs (dards emmetzinats) dels pares de la Inez, denoten que a Allen encara li queda alguna espurna de genialitat.

Us deixo el tràiler oficial on podreu veure la galeria dels personatges de sempre (els altres per sort la promoció els amaga i així esdevenen més sorprenents). Per què Allen no sap retratar altres personatges i altres classes socials? Sempre estem allà mateix

Fins l’any vinent Mr. Allen, ci vediamo a Roma! (o no)

I AQUÍ tota la fitxa artística i tècnica.

26 comments

    • Home manu, primer caldrà que em diguis d’on treus que no m’agrada Allen, així de manera tan categòrica i l’altre és que m’agradaria que t’esplaiessis amb una mica més d’argumentari, per dir-nos als més escèptics i als rendits on has trobat la genialitat en aquesta pel·lícula, potser em faràs canviar l’opinió,

      M'agrada

  1. Joaquim, és una pel·lícula que (sense que ningú la trobi una obra mestra), provoca tant adhesions com decepcions; depèn molt d’un imponderable perquè la balança s’inclini cap a un o altre costat. O sigui que, malgrat haver-m’ho passat bé amb ella, no te la defensaré. Només dir que treure’s del damunt el personatge de la Cottillard entra dins de la lògica del guió: deixar la seva vida unida a la del personatge que fa l’Owen Wilson atentaria la tesi del film.

    M'agrada

    • Estem d’acord Allau, el problema és com se la treu del damunt, i lo del detectiu és que no me’n sé avenir i això si que atempta amb la tesi del film, car no és un personatge del subconscient….

      M'agrada

  2. El resum en el que molts crec que estarem d’acord es que es una pelicula frustrada. Owens a mi em va semblar que feia un gran personatge, amb tots els tics d’Allen (i els dialegs no permetían cap altra cosa) amb un taranna molt diferent, pero entenc que es mou al filo de la navaja… En tot cas, el desacord no justifica que em castiguis amb un enllaç erroni,que m’ha fer ilusio anar a casa meva i he sortit a la de allau 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

  3. Molt d’acord, Joaquim. Morritos Wilson està patètic, la nòvia, també. En canvi, el passat està molt ben ambientat.
    A Allen li costa madurar els guions i triar els protagonistes últimament. Al final, sempre l’anem a veure, i és perquè ens l’estimem i volem més d’ell.

    M'agrada

    • Quan vaig llegir la teva crònica no l’havia vist encara i vaig pensar que t’havies passat una mica, però en algunes coses potser et vas quedar curta, ah! i jo també crec que la Bruni està justeta, justeta, justeta, això si queda estupenda si no ha de interpretar, és a dir com a Josefina de Beauharnais.

      JOSEFINA

      M'agrada

  4. pfp

    ay Joaquim, no sé que decirte, entré al cine a las 16,30, después de comer con un Rioja Contino que estaba en su punto,… por momentos me pareció que entraba de escpectadora-voyeur en una historia romántica en París, pero cuando salí no sabía si me había dormido y había soñado con Picasso…que cosas tiene Allen…

    criatura, nos debemos una caña en París, elige boulevard..

    M'agrada

    • Si ha de ser en Paris, yo no me tomo una caña ni de coña. No sofisticamos un poco más, ¿No te parece?
      Cualquier Boulevard será bueno, pero si nos reservamos una mesa en la terraza de Le Dauphin 167 Rue St. Honoré o en el clásico Café de Flore 172 blvd, St. Germain-des-Prés o incluso en el Café de la Paix 12 Blvd. des Capucines, sería capaz de decirte que la película de Allen es buenísima.
      Un petó parisenc, mon cher
      LA PAIX
      Café de la Paix
      DE FLORE
      Café
      LE DAUPHIN
      Le Dauphin

      M'agrada

  5. Ja ho vaIg comentar en algun dels blogs que anomenes, Joaquim: La pel·lícula em sembla un esborrany però això és normal en la filmografia de Woody Allen que té bones idees però no les sap desenvolupar portat per la pressa de filmar i filmar.
    A mi l’Owen Wilson em va agradar i també la Rachel McAdams perquè la Johanson m’arriba a cansar de tan sobrevalorada. El que més aprecio de la pel·lícula és la càmara de Woody Allen estimant París i les atmosferes recreades.
    Un Allen més.
    Salutacions!

    M'agrada

    • Benvolguda Olympia a l’Allen li deu passar com en a mi amb el blog. Aquesta obsessió que té de filmar una pel·lícula a l’any i jo un apunt diari, ens porta a ser poc curosos i no acabar de cuinar i pair bé la feina.
      No acabo d’entendre que t’agradés la parelleta, però estem d’acord que la càmera estima i fa estimar Paris, cosa ben fàcil per altra part. És una ciutat meravellosa.

      M'agrada

  6. branca

    Joaquim, aquesta vegada no comparteixo la teva opinió, ni de bon tros. És més, diria que aquesta pel.lícula m’ha fet recuperar el Woody Allen enginyòs, màgic i sorprenent que sempre m’havia agradat.
    París sigui amb tòpics típics o típics tòpics és París i ja m’hagués agradat una postal –sense que sigui pejoratiu- així de Barcelona, en la pel.lícula que ens va dedicar. Personalment no em va agradar gens.
    Penso que als que ens agrada París, la literatura i la música de Cole Porter les sorpreses que ens té preparades són el millor de la pel.lícula. I quan s’acaba i ens adonem que sí, que té raó que la nostra Edat d’Or és la que ens toca viure, sortím del cinema contents d’haver passat una estona tan i tan agradable.
    Que la pel.lícula té els seus punts fluixos, també és cert, però a dia d’avui quan tots estem més o menys indignats i enmig de la crisi, vull valorar-la perquè té allò de les pel.lícules de sempre, que durant una estona ens ha fet somniar.
    Cordialment,

    M'agrada

  7. colbran

    Yo creo que Woody Allen está atravesando un período flojo. Después de la fabulosa “Match Point”-hasta el presente su mejor film- y de la memorable “Cassandra´s dream”, nos regaló con una aberrante “Vicky Christina Barcelona”, en la que la ciudad de Barcelona que tanto le admira casi brilla por su ausencia, cosa que no sucede con el hermoso París -la otra gran ciudad que le estima- de la cinta que nos ocupa.

    Con un plantel de maravillosos secundarios, algunos en plan casi cameo y unos protagonistas bastante flojos, nos facilita una historia que ha costado 30 millones de dólares que distrae en su primera mitad y patina en su segunda. A mí la Cotillard que tanto me gustó en “La vie en rose” aquí no me ha gustado nada, demasiados mohines y expresiones de “ahora lo que voy a decir os dejará petrificados”. Lo siento.

    Es una película agradable, pero con un desenlace fatal, impropio de un genio como indudablemente Allen es.

    M'agrada

    • branca

      Colbran:
      Tens raó en el que dius del desenllaç final, però entrava dins del raonable del guió que la noia que té una parada de llibres vells i discs de vínil i música de Cole Porter i amb una imatge tan francesa i natural, hagués de ser qui per un moment s’emportés passejant sota la pluja de París al noi americà ja no tan perdut… però crec que va ser només un moment, com una picada d’ull d’Allen a l’espectador per acabar amb un altre tòpic però que hi quedava bé i que potser en el fons l’esperàvem.
      Jo li he perdonat i m’he quedat amb la magia de les 12 de la nit, més encara, quan torni a París també jo voldria ser recollida per aquest cotxe.
      Cordialment,

      M'agrada

      • branca, tens tota la raò, jo penso com tu, veig tanta brossa al cap del any que un passeig per aquest Paris, et fa sentir conforme amb el que has cregut tota la nostra llarga vida, nom mes per el Sydney Bechet del principi i els titols de credit ja paga la pena els 5,50 € que vaig pagar (‘Si tu vois ma mere’ per Sydney Bechet amb l’oquestra de Claude Luther, 1951, un del primers discs que va comprar el meu pare)

        M'agrada

        • Si Julianen, la llàstima és que mentre passeges pels boulevards parisencs, fantàstics i evocadors, s’enganxi a la sola un residu orgànic caní o d’un altre animaló i t’empastifi la sabata.
          I aixó és el que m’ha passat amb aquest Allen.

          M'agrada

        • branca

          Si Woody Allen no ens ha fallat mai és en la música d’introducció i la que acompanya en alguns moments les seves pel.lícules.
          En la sessió que vaig anar als Verdi, quan la pel.lícula s’acaba i deixem de veure la parella que s’allunya sota la pluja, molta gent va aplaudir però de seguida van deixar de fer-ho per poder escoltar la música que va acompanyar els crèdits. En les pel.lícules d’aquest director, restar en silenci fins que s’obren els llums és ja un ritual, però no pas perquè ho estem llegint tot detingudament sinó perquè gaudim de la música que ha triat.

          M'agrada

    • Me encanta ver que Cassandra’s Dream no te pasó desapercibida. Más que un período flojo yo creo que ha perdido para siempre y de forma muy lógica la chispa de las peliculas “de y con” Woody Allen, la última buena y para mí el testamento de su personaje, “Deconstruyendo a Harry”. Todavía le veo capaz de hacer muy buen cine, pero no con su personaje, que no es que esté agotado, sino que él ya no puede darle nada auténtico. Es él el que parece agotado para el Woody Allen de la pantalla.

      M'agrada

  8. em vaig quedar en la, per mi, la molt excel.lent “Macht Point”…les posteriors, les he vist una instrumentalització molt propagandistica del setgell “Woody Allen” que no he sigut capaç ni d´acabar-les al DVD. No pense que torne a ser el que era. Tampoc vull opinar molt perquè aquesta última no l´he vist i, sincerament, el que he vist als Trailers, no m´han motivat…i vist el que comenteu.

    M'agrada

  9. isabel

    Donçs jo m’jho vaig passar molt bé.
    Estic d’acord que no és el millor Allen però la pel.lícula es deixa veure i té un punt de refrescant.
    Sempre ens quedarà Paris.

    M'agrada

  10. Glòria A.

    M’agrada Woody, m’agrada la Cotillard, y m’encanta París, i encara que no la deixeu en bon llòc ara encara tinc més ganes de veura-la però…….no tinc temps…..!!!! espero que d’aquí a uns dies la passin als cinemes d’Arenys, just quan hagi finalitzat el meu inacabable “traspás”, ja us comentaré la meva humil opinió encara que sigui fora de temps……..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: