Orquestra Simfònica del Vallès 18/11/2011 IFL
Un divendres més, i ja sembla un agradable costum, ens hem apropat a Sabadell per assistir a un concert a l’acollidor Teatre Principal, si bé aquest cop era de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès, que com ja us vaig anunciar va patir canvis notables d’última hora, amb la substitució de Fazil Say per Jean-Frédéric Neuburger.
Aquesta substitució ens va privar de sentir el concert per a piano i orquestra de corda del compositor turc, anomenat Silk Road, que si us haig de ser sincer era el que m’interessava més. També volia veure com resultava aquest discutit pianista en directa, però la principal atracció requeia en la música que escriu i que jo trobo tan original, captivadora, d’atractiu i notable força, en fi, un descobriment.
Per tant, després del desencís i ja sabent que el substitut seria un altre jove pianista i compositor, m’he deixat endur per la música tan perillosament coneguda de Bach, Mozart i Beethoven, sense cap mena de dubte, un repte per a qualsevol orquestra i intèrprets.
De Bach ja estava previst que Say iniciés el concert amb la fuga en sol menor BWV 542, però Neuberger “més discret”, ens va oferir també en solitari, en una original iniciativa de l’OSV anomenada el silenci després de Bach i que ahir no es va respectar.
Us copio l’escrit del programà de mà:
L’OSV vol aprofundir en el contingut del silenci, des de l’espai del qual emana tota la música possible i tot missatge sonor…Aquest és l’objectiu d’incorporar un breu fragment de Bach a cada concert només per retrobar la relació amb el silenci des de la bellesa de l’organització sublim dels sons. Vol ser un acte de purificació per endinsar-nos en el concert amb l’ànima més neta del soroll diari.
Maco oi?, doncs no es va respectar i quan Neuburger va acabà el Primer moviment del Concerto barroco BWV 971, es va aplaudir, jo també i això que a part de mencionar-ho en el programa, una veu en off ho diu al iniciar-se el concert. La proposta és tan nova i original que no hi vaig caure, i tan sols quan he arribat a casa, me’n ha adonat de lo tanoca que arribo a ser, és clar que jo em vaig afegir per correcció i educació als aplaudiments ja iniciats, malgrat que si he de ser franc, la interpretació del jove pianista francès va ser correcta i prou, per escalfar els dits, però també per escalfar l’esperit i crear aquest silenci que s’hauria d’haver creat abans d’escoltar el primer acord del concert de Mozart. Proposta a tenir en compte.
Qualsevol concert de Mozart, qualsevol, és una prova del cotó per a totes les orquestres. Segurament tampoc va ser la peça més assejada del programa i qui sap si l’orquestra va esmerçar moltes hores per preparar el Silk Road que després no es va poder fer, i pel Mozart tot es va deixar en mans del solista de torn. El cas és que ni l’OSV ni el mateix solista, un jove tècnicament capaç però mancat encara de la personalitat creativa per donar quelcom més que una interpretació polida, van assolir un gran nivell. Masses desaquilibris, masses dubtes en unes fustes no especialment inspirades i una corda dubtosa, ho van deixar tot en mans de Neuburger i ell encara no és l’artista que pugui galvanitzar una vetllada amb la mancança d’assaigs que de ben segur han tingut, ni per una genialitat innata.
Malgrat aquesta correcció, el públic que omplia l’aforament del teatre, va aplaudir amb ganes al solista, que ens va oferir un altre J.S.Bach de propina, sempre correcta, sempre pulcre, potser més inspirat i qui sap si amb algun toc romàntic, bonic però sense el geni. Ha de madurar Neuberger, és normal, té 25 anys i no ens hem de deixar endur per aquests fenòmens de fira que sent encara adolescents són presentats com el màxim dels màxims, amb tècniques aclaparadores però en la majoria dels casos freds com el glaç. Neuberger madurarà i ens agradarà més, n’estic segur, potser a part de ser un gran artista, és humà i per tant s’ha d’anar fent i quan en tingui 35 i continui sent escandalosament jove, sigui capaç de interpretar el preciós concert número 23 de Mozart amb l’afegitó imprescindible que aquest autor necessita per traspassar la ratlla del bonic al genial.
A la segona part ens esperava la Simfonia núm 2, en Re major, op 36 de Ludwig van Beethoven. L’OSV ha programat el cicle complert de les simfonies beethovenianes per aquesta temporada i ves per on ahir tocava la per mi poc valorada segona simfonia, i ben mirat no sé per què sóc tan exigent amb aquesta simfonia ja que cada vegada que l’escolto m’agrada.
Es va notar que Rubén Gimeno la va treballar intensament, ja que l’OSV semblava un altre, molt més coasionada, enèrgica i brillant, amb les fustes més atentes i amb un so més avellutat. La corda també va sonar més musculada i sense les caigudes observades en el Mozart de la primera part. Tota un altre predisposició i tot un altre resultat.
El director titular de l’OSV va optar per uns temps molt vius, quasi tot era com un scherzo vibrant, amb un primer i quart movimernt de vertígen, mentre que els dos moviments centrals, sense ser precisament lents, van suposar una mica de respir a tanta vigorització.
Potser la direcció de Gimeno no sigui molt arriscada conceptualment, i s’estimi més arribar de manera directa al públic. No em sembla una idea equivocada, sobretot tenint en compte que l’exigència a l’OSV té uns límits i ell millor que ningú els coneix.
Avui al Palau de la Música , amb una sala més àmplia, el so s’expandirà millor i fins i tot és possible que Jean-Frédéric Neuburger impressionat i inspirat per les muses que l’envoltaran i l’incomparable marc, s’emocioni i emocioni una mica més. Tan de bo
Menció especial per un públic jove que estimula l’audiència més aviat caduca de la majoria d’auditoris del món, però que encara ha d’aprendre que un concert públic és quelcom diferent al menjador de casa seva. Parlar, jugar amb el telèfon, comentar la jugada, distreure’s i distreure’ns, emprenyant en definitiva.
Sembla ser que fins i tot no són aliens al món musical i que provenen d’escoles de música locals. No entenc res de res.
IN FERNEM LAND 
Fa uns dies citaves les diverses opcions que tenim aquesta tarda. Com que en Ligeti ja el tinc pel divendres, aleshores em queda escollir entre un esdeveniment a escala planetaria (MET), o bé un esdeveniment a escala molt més humil com és un concert amb l’OSV al Palau. Què m’ha fet decidir? El tipus de música. Sense despreciar en absolut el minimalisme de Philip Grass em quedo amb el “maximalisme” de tres bèsties pardes (Bach, Mozart, Beethoven), encara que ben segur el nivell d’excel.lencia artística no sigui el mateix. Però és que tinc interès per a escoltar a l’OSV i al jove pianista Jean-Frédéric Neuburger i aviam que tal.
No he acabat d’entendre bé lo del silenci i Bach. De què es tracte, de que no s’ha d’aplaudir? És que del concert italià només s’interpreta el primer moviment? No sé. Em sembla una iniciativa un tant rara, no tant per això com la de tenir públic entre els músics. Absurd.
Moltes gràcies per aquesta crónica doncs, que em situa i orienta vers lo que escoltaré aquesta tarda.
M'agradaM'agrada
Bé, ja ens ho sabràs dir.
Jo no sé si al palau també fan això del silenci després de Bach, però t’asseguro que encara que soni una mica estrambotic, no deixa de ser una nova formula per fer entrar a la gent en un món diferent, com és el de la interpretació musical per una banda, i el de oïdors actius i participatius a l’obra que es representa.
Acabada la peça, que per força a de ser breu, i sempre de Bach, qui si no?, i amb un silenci per agafar aire, comença la primera obra del programa, diguem oficial, de veritat que quna ho vaig entendre, malauradament quan era a casa, ho vaig trobar genial.
Per altre banda, això de situar públic al mig dels musics, és quelcom que a moltes orquestres ja es fa. Crec que aquí l’OSV és la primera en posar-ho en pràctica.
És una experiència única, no sé si la millor, però per una vegada, estar assegut entre els violinistes o les fustes, apart d’acollonir una mica, és una manera diferent de sentir i escoltar les obres. Per una vegada i si la butxaca t’ho permet, per què no?
Estic segur que els amics de l’OSV t’ho agrairan molt, escollir-los a ells per davant del MET, és important
M'agradaM'agrada
Lo del públic és divertit. Hi ha gent que només per curiositat son capaços d’assistir a un concert de msucia clàssica només per poder-ho fer des de l’escenari. Em sembla que Catalunya Musica regalava entrades d’aquest tipus.
M’imagino que son iniciatuves per estimular la gent a anar sentir concerts en directe.
M'agradaM'agrada
Gairebé la “propina” invertida…hahaha. Ara fora bromes, doncs és un “experiment” que pel moment et juro que em té descolocat. Com no podia ser d’altre manera, al Palau s’ha aplaudit en acabar Bach i per tant no he pogut copsar l’efecte que es pretenia. Com que no ha pogut ser, Intento i m’esforço en imaginar aquest silenci i no puc, no puc concentrar-me. Intueixo, només intueixo que pot ser interessant, que una breu introducció amb piano sol i coherent musicalment amb l’obra que seguirà (amb Bach sempre es poden trobar tota mena de coherències) pot deixar-te ja “recollit” i “preparat” mentalment per a lo que vingui. Però, és clar, es fa necessari el silenci, un silenci gairebé utòpic sino és requerit al menys de manera explícita. Què vull dir? Doncs que el director ha de ser didàctic i explicar-ho abans. El director surt, i micròfon en mà explica de què es tracta, i si sap explicar-ho bé, si és bon comunicador aleshores el primer que haurà fet és crear expectació i interés per lo que vindrà i segon haurá possat l’element fonamental per a que l’experiment surti bé: l’informació en el moment oportú. I és que els directors parlen molt poc i tot sovint haurien de fer-ho. I el públic ho valora, i de quina manera, i si no, com s’explica el silenci impresionant que es crea quan un director parla al públic del que sigui?
Com que coincideixo pràcticament en tot amb lo que has escrit en relació al solista i a l’orquestra he preferit extendrem en aquesta idea que no sé si és original de l’OSV o es dona ja amb altres orquestres.
M'agradaM'agrada
Al Principal de Sabadell ho va anunciar una veu en off, però estic segur que si el director titular ho digués, seria molt més efectiu
M'agradaM'agrada
Todo programa de música es interesante en principio, aunque la orquesta que participe no sea la Berliner Philarmoniker y el pianista solista no sea Volodos.
En el programa de ayer lo que más me satisfizo fue la ejecución del primer y cuarto movimiento de la Sinfonía nº 2 de Beethoven, tan poco valorada y que a mí me es tan familiar, pues la ponía en el “pick-up” muy a menudo cuando era adolescente y me sigue gustando. Se notaba que la orquesta la había trabajado en los ensayos.
El solista instrumental Neuburger es ágil y aplicado y su sonoridad es de volumen notable, pero creo que está falto de auténtico carisma para llegar a ser considerado un fuera de serie, cosa que en la actualidad aún no es. Pero ha salvado el problema del concierto programado, creado por la deserción de Fazil Say -que todos esperábamos ilusionados- y esto hay que agradecérselo. De todas maneras las “estrellas” no se hacen de la noche a la mañana y son el fruto de mucho trabajo, mucha interpretación y perfeccionamiento de estilo. Nadie puede negarle a Neuburguer que en el futuro sea una estrella del teclado. Por cierto, al tocar tiene una particularidad algo mejorable y es que acerca demasiado su rostro a las teclas, dando la impresión de que no lleva la graduación correcta en sus lentes y restando elegancia a su ejecución y esto lo percibe el público. Su indumentaria, al menos ayer, es algo descuidada. No sé si esto se valora o no hoy día, pero ir “formalmente” vestido da más prestancia al intérprete, en opinión mía, claro.
M'agradaM'agrada
Pues si, pelín “desgarbado”…la imagen siempre es importante, y la debería cuidar algo más. Y no hace falta ir con frac, ni mucho menos.
M'agradaM'agrada