Satyagraha al MET, producció de Phelim McDermott. Acte II escena I

Del 1893 al 1913 el jove advocat Mohandas Katamchand Gandhi va viure a Sud-àfrica, allà va fundar un moviment anomenat Satyagraha (la força de la veritat) que ja fonamenta el futur moviment de la no violència i la desobediència civil que una mica més tard trasbalsaria l’Índia i el món sencer.

Amb aquesta base eminentment filosòfica, el compositor minimalista Philipp Glass va composar a l’any 1976 una òpera encarregada per Hans de Roo, director de l’Òpera Holandesa, estrenada el 5 de setembre de 1980 al Teatre Stadsschouwburg de Rotterdam. El llibret és del propi Glass i de l’escriptora Constance DeJong, basat en el llibre religiós Bhagavadgita. El llibret de l’òpera està escrit en sànscrit per mantenir en la mesura del possible la sacralitat de l’obra original i això no permet (!) que a la transmissió cinematogràfica s’acompanyin els imprescindibles subtítols. Ens hem hagut de conformar en petites dosis i puntuals, de moments culminants, amb uns subtítols en castellà que traduïen els que es projectaven en anglès sobre l’escenografia, és a dir, al MET tampoc estava permès que el public seguís el text en anglès. Coses incomprensibles de els escriptures sagrades. Com diria en Pla, collonades, ja que és més important saber el missatge místic que ens volen transmetre, que no imaginar-ho a partir de quatre frases pamfletàries.

L’òpera en tres actes, té entre una infinitat de particularitats. En realitat és com si el que va succeir durant vint anys, succeís en un únic dia, sense guardar cap correlació temporal els fets que s’ens narren, ja que anem endavant i endarrere sense una aparent lògica Hi ha en cadascun dels actes, un personatge que observa de manera testimonial els fets, conferint un lligam entre l’acció escènica i la importància que aquest personatge té a la vida de Gandhi o Gandhi en la d’ell. En el primer acte l’observador passiu és el comte Leo Tolstoi, un referent per el pacifista durant tota la seva vida. En el segon acte l’observador és el poeta Rabindranath Tagore, mentre que en el tercer acte l’observador és Martin Luther King, el Gandhi nord-americà segon Glass. Passat, present i futur de Satyagraha.

L’orquestració de Satyagraha comprèn la secció de corda al complert, amb violins primers i segons, violes, violoncels i contrabaixos, una secció de fusta reforçada, amb 3 flautes, 3 clarinets, tres oboès, dos fagots i un clarinet baix, a més d’un orgue electrònic. Omet tots els metalls i la percussió.

Dóna la sensació que Glass tracti l’orquestra com un tot homogeni, sense donar protagonisme a cap solista orquestral i oferint un sumptuós coixí, com si l’orquestra fos un gran orgue que acompanya tota la cerimònia religiosa, a les veus i al cor, després del rol de Gandhi, el gran protagonista, que participa molt en quatre de les set escenes en que estan dividits els tres actes.

La vocalitat de Satyagraha és tradicional, li les formes musicals també, amb àries, duets, tercets, un quartet, un quintet o un sextet fenomenal a l’inici del tercer acte.

Com a base de la progressió musical Glass utilitza la xacona. La xacona és una dansa espanyola que prové de la Índia i va arribar a Espanya segurament portada pels gitanos originaris de la Índia i notòriament desenvolupada i exportada a la resta d’Europa durant el període barroc. És una dansa que Glass utilitzarà durant tota l’òpera com a pont d’unió entre Orient i Occident. Com succeeix en tots el musics adscrits al minimalisme, l’aparent monotonia i repetició dels temes i les frases musicals amaguen sempre una complexitat compositiva molt notable i les mínimes però constants variacions atorguen a tota l’estructura un apassionant entremat harmònic, d’una complexitat de simetries i jocs infinits d’efectes vocals i instrumentals altament suggeridors. Una troballa que no defuig mai la tonalitat.

Jo no l’havia escoltat mai sencera, algun fragment aïllat si, però sencera mai, i m’ha entusiasmat, és clar que el MET ha posat a disposició una de les millors produccions que he vist darrerament, obra i gràcia del director anglès Phelim McDermott   (és una coproducció amb l’ENO), que amb aparent economia de mitjans i molt talent, serveix un espectacle bellíssim, d’una sensibilitat i espiritualitat molt notòries, creant l’embolcall precís per aquest “Parsifal minimalista”.

La direcció d’orquestra va anar a càrrec del director argentí Dante Anzolini, que va obtenir un gran i merescut èxit i no m’estranya ja que la fabulosa orquestra del MET va sonar esplèndida, tan càlida i sumptuosa com ens té sempre acostumats, però no defallint mai en aquesta complicada tossuderia minimalista, on tot pot caure en una rutina insuportable, però que sortosament no va succeir mai. Cap defallença i això que fins i tot Glass a la mitja part en ser interviuat va dir que li semblava una versió més llarga del que és habitual, tot i que va dir que el tempo és una cosa que ell mateix vària quan dirigeix les seves obres.

Si l’orquestra, toqui el que toqui, acostuma a ser sempre de somni, ahir el Cor del Metropolitan, em va semblar senzillament sensacional. És molt complicada la part coral de Satygraha, espectacularment difícil i en canvi és una de les millors actuacions, sinó la millor que he sentit jo. Fabulós per cohesió, projecció i superació de la dificultat tècnica, a més a més, canten en sànscrit.

Les parts vocals són complicades. El rol de Gandhi està escrit per a un tenor i se’n fa un tip de cantar, sobretot al primer acte, al segon i al tercer es dosifica més, tot i que ell tanca l’òpera amb una ària interminable (és un dir) que colpeix al més insensible.  Richard Croft va estar vocalment perfecte, també escènicament, tot i que al físic li sobren molts quilos, ja que tots sabem com era Gandhi i la veritat és que Croft sense estar gras, viu en un món opulent i es nota. El seu cant sempre sensible i musical i la seva composició pausada, introspectiva i mística és molt adient. Al final es va guanyar una ovació d’aquelles que el MET sap regalar als seus artistes, és clar que també el mateix Glass va ajudar-lo molt en rebre una allau emocionant d’aplaudiments ambdós al davant de tota una companyia casolana i magnífica.

Richard Croft és Gandhi a l'òpera Satyagraha

La resta del repartiment, eren figures locals, totes elles perfectament integrades en un espectacle musical i escènic d’alta exigència i que no sabria destacar un sobre els altres, si bé és veritat que tant Rachelle Durkin  com a Miss Schlesen, amb una constant tessitura en la zona més compromesa del pas de la veu a la zones més aguda, com  Molly Fillmore  com a Mrs. Naidoo que va destacar molt en la seva escena del segon acte, van sobresortir sobre la resta, però tenint en compte que no hi va haver cap defallença i tots estaven perfectament integrats. Qui sap si amb els estels del MET Fleming i Blythe al capdavant, la funció hagués resultat més memorable encara.

Satyagraha al MET

Com ja he dit la producció em va agradar moltíssim, plena de detalls molt simbòlics i sensibles, que de manera molt gràfica ens van endinsant en la doctrina del Satyagraha, des de el descalçament generalitzat o també el despreniment coral dels vestits ostentosos que s’enlairaran en uns penja-robes, o els moments de la confrontació del segon acte i la desobediència civil. Però és en el tercer, amb la simbolització, o això em va semblar en a mi, de la reencarnació, amb unes cintes de paper de celo que van travessant l’escenari, portades per l’equip d’actors i acròbates que van unint les escenes, quan la poètica i el simbolisme m’han captivat més.

Moments espectaculars com l’inici del segon acte, amb les grans màscares (fotografia de l’encapçalament de l’apunt), o el joc escènic amb els papers de diari, no fan més que reforçar un treball molt intel·ligent i teatralment potentíssim a partir d’un decorat també minimalista i la utilització de materials pobres, fàcilment associables a Sud-àfrica i la filosofia de Satyagraha. Hi ha un altre dels molts moments a recordar, que els actors portant cistells de vímet i algun que altre petit material, escenifiquen un portentós cocodril, tan portentós com l’enginy d’aquest gran home de teatre que tindrem la sort de tornar a gaudir en aquest pastitx barroc que el MET s’ha tret de la màniga aquesta temporada i que porta per nom The Enchanted Island.

Una inesperada i magnífica tarda al nirvana, ideal per reflexionar, la llàstima és que per molt que reflexioni….

Metropolitan Opera House
19 de november de 2011

SATYAGRAHA
Philip Glass–Constance DeJong

M. K. Gandhi…………Richard Croft
Prince Arjuna………..Bradley Garvin
Lord Krishna…………Richard Bernstein
Miss Schlesen………..Rachelle Durkin
Mrs. Naidoo………….Molly Fillmore
Kasturbai……………Maria Zifchak
Mr. Kallenbach……….Kim Josephson
Parsi Rustomji……….Alfred Walker
Mrs. Alexander……….Mary Phillips

Skills Ensemble:
Phil Eddolls, Charlie Folorunsho, Alex Harvey, Nick Haverson,
Tina Koch, Charlie Llewellyn-Smith, Vic Llewellyn, Charlotte Mooney,
Kumar Muniandy, Caroline Partridge, Rajha Shakiry, Rob Thirtle

Conductor……………..Dante Anzolini

Production…………….Phelim McDermott
Associate Director……..Julian Crouch
Set Designer…………..Julian Crouch
Costume Designer……….Kevin Pollard
Lighting Designer………Paule Constable
Video Design…………..Leo Warner, Mark Grimmer of Fifty Nine Productions

Si premeu AQUÍ, anireu al web del MET i podreu escoltar i veure fotografies del muntatge.