Producció del Marquis Theatre 2011 de Follies de Stephen Sondheim
No confondre l’apunt d’avui amb un que vaig fer fa ja 4 anys (Déu meu com passa el temps!), de la cançó de Vangelis que es cantava a la pel·lícula Blude Runner, One more kiss, dear. No, avui i quasi amb idèntic títol, però sense el dear, “One more kiss”, us porto una de les meravelloses cançons del musical Follies, un dels musicals que més m’agraden i segons el meu criteri, tan discutible com vulgueu, el millor musical de Stephen Sondheim (Sweeney Todd per a mi és una òpera de cap a peus).
Aquest proper 10 de febrer s’estrenarà a Espanya, aen la producció del Teatro Español de Madrid, sota la direcció de Mario Gas i amb aquest important repartiment:
Phyllis Rogers Stone Vicky Peña
Benjamin Stone Carlos Hipólito
Sally Durant Plummer Muntsa Rius
Buddy Plummer Pep Molina
Carlotta Campion Massiel
Hattie Walker Asunción Balaguer
Heidi Schiller Linda Mirabal
Stella Deems Teresa Vallicrosa
Solange LaFitte Mónica López
Joven Phyllis Marta Capel
Joven Ben Diego Rodríguez
Joven Sally Julia Möller
Joven Buddy Ángel Ruiz
Joven Heidi Joana Estebanell
Emily Whitman Mamen García
Theodor Whitman Lorenzo Valverde
Roscoe Josep Ruiz
Sam Nelson Toledo
Margie María Cirici
Sally Follies Marisa Gerardi
Kevin Antonio Villa
Follies, és un musical de estrenat al Winter Garden de Nova York el 4 d’abril de 1971, amb un llibre de James Lapine i amb música i cançons de Stephen Sondheim. És una mirada nostàlgica i cínica al passat, que agafa com a gran pretext el món del teatre musical i de les grans revistes de Ziegfield Follies aquí rebatejat com a Weismann Follies.La trama dóna peu a fer reaparèixer sobre l’escenari a les grans llegendes del teatre musical i qualsevol reposició de les que s’han fet, ha arreplegat grans i mítics noms.
A Madrid, tot i que la tradició del teatre musical hauria de reflectior la revista espanyola o la zarzuela, s’ha optat per noms del teatre, que han fet musical, i per alguna que altre lluminària com Massiel que cantarà l’emblemàtic rol de Carlotta i per tant cantarà “I’m still here”, un del moments culminants. Peró Mario Gas també ha anat a buscar a cantants lírics, com per altre part correspon, per cantar el rol del mestre de cerimònies, que m’ha fet molta il·lusió saber que seria Josep Ruíz, el tenor que hem vist tantes vegades al Liceu fent tot tipus de rols i que en aquest espectacle té el privilegi i honor de inicar-lo amb un dels moments més emocionants, cantant “Beatiful girls”, mentre van sortint tots els estels que intervendran, en una desfilada plena d’emotiva nostàlgia i que ha de fer posar la pell de gallina, i també a Linda Mirabal, una soprano cubana que fa anys vaig tenir l’ocasió de veure en una de les glorioses vetllades de les nits de Peratallada i on em va semblar que feria una carrera notable, limitant-se després a fer petites coses a Madrid. Ella assumirà el rol de Heidi Schiller, una antiga soprano que en un moment del espectacle recorda el seu passat gloriós cantant “One more kiss“.
ONE MORE KISS
Heidi:
One more kiss before we part,
One more kiss and–farewell,
Never shall we meet again,
Just a kiss and then
We break the spell.
(Her younger counterpart appears.)
One more kiss to melt the heart,
One more glimpse of the past.
Heidi and Young Heidi:
One more souvenir of bliss
Knowing well that this
One must be the last.
Dreamt are a sweet mistake.
All dreamers must awake.
Young Heidi:
On, then, with the dance,
No backward glance
Or my heart will break.
Never look back.
Heidi:
Never look back.
Young Heidi:
One more kiss before we part. Ah…ah…
Not with tears or a sigh.
All things beautiful must die. All things beautiful must die.
Now that our love is done,
Lover, give me…
Both:
…One
More kiss and-goodbye
Correspon per tant que una soprano o cantant lírica, ja caduca, cantar aquesta cançó, acompanyada per una soprano jove que li faci la rèplica, en un joc constant en aquest musical on els personatges es desdoblen cantant amb ells mateixos, quan eren joves, i on observem la il·lusió i el glamur de la joventut, topant amb la realitat del present.
La melodia, com moltes de les 22 cançons que té aquest musical que volen recordar o homenatjar als grans autors del passat: Jerome Kern, Siegmund Romberg, Irving Berlin, Cole Porte i De Sylva, Brown and Henderson, és un deliciós i decadent vals que ben bé podria ser de Romberg o Kern i que combina amb una certa agror les veus d’una cantant lírica gastada amb la del seu propi personatge quan era jove i per tant posseïa el seu màxim esplendor. La cançó s’inicia amb un misteriós arpegi de les cordes que aviat es transforma en un melancòlic i inspirat vals, del tot encisador, malgrat que mai deixarem d’0escoltar la veu caduca que ens recorda l’inexorable pas del temps. Sondheim sempre tan àcid!
Aquesta cançó la varen estrenar a l’any 1971, Justine Johnston que assumia el rol de Heidi gran i Victoria Mallary, la Heidi jove. Justine Johnston no va ser cap soprano de renom, la seva carrera teatral es va central a Broadway i a la televisió i a part d’aquest moment important de la seva carrera, també va participar en el revival nord-americà de My and my girl i Irene amb Debbie Reynolds.
Ara escoltarem tal i com es va cantar aquesta cançó en directa, les mateixes cantants que ho van estrenar, però durant una representació del mes de desembre al Winter Garden de Nova York. El so no és gaire bo, però com que ja tindrem oportunitat d’escoltar-la millor, m’ha semblat més interessant aquesta versió que la del disc oficial.
L’any 1985 a l’Avery Fisher Hall de Nova York va tenir lloc un concert memorable que va reunir un ventall de lluminàries que han deixat aquella versió de concert com el cim dels cims. En aquella nit memorable el rol de Heidi va ser assignat a una de les sopranos més estimades del Metropolitan Opera House, amb una carrera que la va portar al MET on va cantar-hi des de l’any 194 fins al 1966. Toscanini la va escollir per gravar la seva Bohème a l’any 1946 i també La Traviata. Es va retirar de l’òpera amb l’enderrocament del vell MET, estic parlant de Licia Albanese. A Albanese la va acompanyar la soprano Erie Mills cantant la jove Heidi, les acompanya l’Orquestra Filharmònica de Nova York sota la direcció de Paul Gemignani.
L’any 1987 al Shaftesbury Theatre de Londres, el tot poderós Cameron Mackintosh va fer possible l’estrena anglesa del musical, reunint algunes de les patums del teatrer musical anglès i fent venir a la mítica Dolores Gray dels USA per cantar las Carlotta. Per aquesta estrena Sondheim va canviar alguna cançó destinades a Diana Rigg (Uptowndowntown i The Story of Lucy and Jessie). A Londres Heidi Schiller va ser Adele Leigh (1928-2004) una soprano de la ROH Covent Garden on hi va debutar l’any 1950 i va fer tota la seva remarcable carrera. L’acompanya la soprano Michelle Todd. Aquesta producció que vaig poder veure en directa roman com una fita del meu historial teatral.
L’any 1998 es va gravar una edició de Follies de la producció Paper Mill Playhouse que m’agrada moltíssim ja que conté 8 números d’apèndix amb cançons utilitzades en les diverses produccións i on es van reunir a cantants excel·lents com Kaye Ballard, la fabulosa Dee Hoty o la llegendària Ann Miller. Per cantar el rol de Heidi tenim a una desconeguda (per a mi) Carol Skarimbas acompanyada per Ingrid Ladendorf.
No estic gaire segur que aquest Youtube que us deixo sigui de la producció de la Paper Mill, però estic segur que algú em podrà ajudar. De fet l’he trobat buscant a Carol Skarimbas, tot i que en el vídeo no ho diu enlloc.
Si encara no esteu gaire esgotats d’un altre petó ara us proposo que veieu la versió que es va fer de Follies l’any 2001 al Teatre Belasco de Nova York i on Heidi va ser la soprano Joan Roberts, que amb 81 anys va demostrar que encara li quedava alguna cosa del prestigi assolit amb la llegendària Oklahoma! que va estrenar l’any 1943. L’acompanya una “odiosa” Brooke Sunny Moriber, que vol imposar-se al gloriós passat de la senyora Roberts, que li dóna un bany tot i la seva avançadíssima edat.
I acabo amb la darrera producció de Follies, la del 2011, que ha esdevingut un nou èxit i que ha recuperat per cantar el rol de Heidi a la mezzosoprano Rosalind Elias (13 de març de 1929) encara més veterana que Roberts i que porta al darrera una gran carrera operística i discogràfica que l’avalen. Encara té força per pujar a l’escenari i deixar-se seduir i seduir-nos amb el misteri d’aquesta cançó quasi hipnòtica.
Us deixo un vídeo gravat en directa al Marquis Theatre de Nova York. La Heidi jove és Leah Horowitz.
Amb aquest apunt que em dedico a mi mateix, però que espero que agradi a algú més, s’acaba aquest mes de gener que ha suposat per IFL, el de més activitat i visites, a prop de celebrar els cinc anys de vida. Tot fa preveure que iniciarem el mes de febrer amb més de 47.000 visites acumulades al 2012 i amb una mitjana al voltant de 1.530 apunts visitats per dia. Gràcies per fer-me tanta companyia, potser per això avui hi ha tants petons.
IN FERNEM LAND 
en tinc unes ganes…
M'agradaM'agrada
Felicitats pels registres i moltes gràcies a tu per la companyia que ens fas cada dia.
M'agradaM'agrada
És prou interessant i molt desconegut per a mi.
La cançó és molt maca i sembla d’opereta
M'agradaM'agrada
M’he oblidat de preguntar-te si vas anar ahir a Santa Maria del Mar a l’homentage a Montserrat Figueras
M'agradaM'agrada
No vaig anar Concep, ho sento. He vist un petit tast a TV3 aquest migdia.
M'agradaM'agrada
“Follies” es uno de los musicales más importantes de todos los tiempos y el mejor de Sondheim -totalmente de acuerdo, Joaquim- si aceptamos que “Sweeney Todd” es más una ópera que un musical. La inspiración del compositor llegó al máximo creando veintitantas canciones todas con melodía diferente y de una altísima calidad. Ultimamente con dos o tres temas diferenciados compone una partitura completa, haciendo variaciones sobre los mismos a lo largo de todas las obras.
Esta cruel canción “One more kiss” destinada al mismo personaje en su vejez y en su juventud, a modo de improbable duo, es uno de los temás que más “daño” hace en este musical crepuscular, pero a pesar de ello las viejas glorias no tienen ningún reparo en interpretarlo porque en el fondo es un auténtico homenaje a todas ellas. Da verdadero respeto escuchar a la deliciosa Laurie del “Oklahoma” del estreno de 1943, en 2001 y con tantos años. Afortunadamente aún sigue viva a sus 93 cumplidos en octubre pasado. Por cierto que en esa producción de 2001 la sustituyó Marni Nixon -la dobladora “fantasma” de Margaret O’Brien, Deborah Kerr, Natalie Wood y Audrey Hepburn, en la mayoría de sus intervenciones musicales en el cine- y siguió en la producción hasta la clausura de la reposición, eso sí con “sólo” 71 años…
Nosotros tuvimos la suerte de ver a Adele Leigh, deliciosa soprano británica que bajo la dirección musical de Mantovani grabó un precioso “Kismet” con Robert Merrill, Regina Resnik y Kenneth MacKellar. Y es que aquella función del “Follies” de Londres, con Dianna Rigg, Daniel Massey,…y sobretodo la inconmensurable Dolores Gray es algo que nunca olvidaré mientras viva. Qué espectáculo y qué profesionalidad! Y eso que ni Rigg ni Massey eran unos luceros del alba como cantantes, pero como intérpretes auténticamente geniales.
A veces conviene recordar espectáculos pasados para calibrar la “calidad” de muchos de los presentes.
Espero y deseo que este “Follies” casero de Madrid sea un verdadero éxito y podamos verlo pronto en Barcelona. Siento verdadero morbo por ver a Massiel en el rol que vimos por Dolores Gray; a ver si afina o desafina, como siempre ha sido su costumbre, vozarrón tiene que conste y en este rol de Carlotta es imprescindible. Puede ser una auténtica sorpresa!
Fede
M'agradaM'agrada
Hauriem de mostrar tota la nostra confiança a la proposta de Mario Gas. Si algú ha sabut fer aquí Sondheim -amb permis del Company de Bieito- és Gas. Ell va dirigir Golfus de Roma, A Little Night Music i el memorable Sweeney Todd, muntatge que va contar fins i tot amb la benedicció personal de Sondheim. El repartiment guarda una joia, l’actriu Julia Möller i un petit secret de casting: la primera opció pel rol de Carlotta Campion -que canta la meravellosa I’m still here- era Concha Velasco, que precisament canta aquest tema en el seu espectacle autobiogràfic al Teatre Goya.
M'agradaM'agrada
La Velasco era la millor opció per la Carlotta, sense cap mena de dubte i dirigida per Gas millor que amb en Pou, segur.
Jo cerc que Gas ha comés alguna patinada important, sobretot a Golfus de Roma amb la inclusió del Big spender de Sweet Charity, que estic segur que Sondheim no va saber mai, però també estic d’acord en que és el nostre director per a Sondheim. Esperem que estigui prou encertat amb Follies, ja que si recordes Guys & Dolls (Frank Loesser, Jo Swerling i Abe Burrows ) al 1998 i al TNC, em poso nerviós.
M'agradaM'agrada
Guys and Dolls no em va agradar però, uns anys abans, m’havia agradat molt L’òpera dels tres rals amb una Vicky Peña molt menys segura que la que, per sort, coneixem des de ja fa temps i un Tino Romero que em va sobrar. Tanmateix hi havia un envellit Felipe Peña que, amb la seva veu inconfusible de gran senyor, feia un esforç i ens mostrava que Vicky havia heretat el seu talent.
Trobo molt encertada la del barber assassí però si fos una òpera seria menor, a parer meu. En canvi, com a musical, em sembla gran.
Prepararé aquesta famosa Follies que espero sigui un èxit i vingui cap a Barcelona.
Salutacions Joaquim, Colbran i tots els presents!
M'agradaM'agrada
El lunes entro otro troyano en el ordenador, así que no he podido ver este apunte hasta que el PC ha salido del hospital. Después de haber hecho en poco tiempo un par de viajes a Madrid, no creo que vuelva (y lo lamento) para ver este “Follies” que prepara Mario Gas, que espero y deseo que llegue también aquí a Barcelona. Sin duda puede ser un acontecimiento o un desastre. Ya veremos. Me enteraré a mi vuelta, ya que la semana próxima me marcho a Buenos Aires por un mes y allí de musicales, me parece que sólo podré ver “Mamma mía” que estrenan en marzo. Hasta la vuelta!
M'agradaM'agrada
No sé si los espectáculos del Teatro Español de Madrid viajan de gira, porque es del Ayuntamiento, pero si no lo hacen, los amantes de Follies (colbrán, te estoy mirando a ti) tenéis cita obligada con esta primera producción en España. Se nota que han puesto ganas y medios.
La primera parte se me hizo un poco cuesta arriba sobre todo por la declamación artificiosa de los protagonistas principales (especialmente Vicky Peña, exageradísima). Luego, afortunadamente, cambian, y hacen una segunda parte excelente (sobre todo Hipólito y Peña).
Sobre la adaptación al español, no chirría mucho excepto en Losing My Mind, donde deberían haber cuidado más el que las sílabas coincidieran con las originales (y que Muntsa Rius debería pulir, le queda totalmente ausente de carisma). En I’m Still Here yo creo que en vez de “aquí estoy” deberían haber traducido “estoy aquí”, el final en í queda mejor.
Sorprendente encontrarme con Pep Ruíz y con Linda Mirabal (ambos estupendos en sus papeles), cantantes a los que he visto mil veces de comprimarios en óperas y zarzuelas.
De los jóvenes, la profesionalidad de siempre de Ángel Ruiz, Julia Möller (la chica de los musicales de la Gran Vía) y la pectoralia.com de Diego Rodríguez.
Asunción Balaguer está increíble. A sus 86 años canta. Con poca voz pero canta, y sin desentonar. Y se mueve lo que puede. La mayor ovación de la noche.
Massiel está un poco como autohomenajeándose. Es una de las voces con más personalidad que hemos tenido en este país. Interpretando no es que haga gran cosa, pero cantando salva I’m still here sacando el chorro de voz en un par de momentos efectistas. Yo creo que es una muy buena elección para Carlotta.
La producción es más que correcta en la primera parte, y mucho más vistosa en la segunda.
Participación masiva del público, con palmas en la canción de después de los saludos y aplausos y vítores entusiastas casi al final de cada canción.
Merece la pena ir.
M'agradaM'agrada
Gracias mil Mocho. Qué envidia!
La verdad es que ir a Madrida ver Follies es uno de mis deseos, pero creo que por el momento no será posible y si bien habrá que esperar, parece ser que viajará a Barcelona, espero que con todo el elenco.
Que la traducción sea buena es absolutamente esencial y no me gusta demasiado eso que dices de la sobreactuación. No sé si se debe a una “exigencia de la dirección”, puesto que si se corrige en el segundo acto parece ser así, pero ese teatro enfático me pone de los nervios.
En cuanto a Tania Doris, creo que lo máximo que podría hacer es bajar la escalera con un buen penacho de plumas y poca cosa más. Para I’m still here hace falta mucha voz y no tanta pierna También falta Lina Morgan, no?
Un abrazo enorme.
M'agradaM'agrada
Rectifico: Carlotta podría haber sido perfectamente… TANIA DORIS.
M'agradaM'agrada
Moncho, Tania Doris tiene voz? Lo digo porque en sus revistas nunca cantó en directo, siempre con play-back y éste lo puede hacer otra cantante por ella. La mejor elección hubiera sido la primera opción: Concha Velasco, pero Massiel me parece bien elegida. Por cierto desafina mucho? Lo digo porque doy por sabido que desafina, como hizo siempre. Alguien hubiera podido acordarse también de Nati Mistral, otra de las desafinadoras oficiales de España, pero una actríz cantante de auténtico carisma.
Tengo muchas ganas de ver este espectáculo, es uno de mis musicales favoritos y del que conservo un recuerdo imborrable del estreno de Londres con la inmensa Carlotta de la incomparable Dolores Gray.
Un abrazo.
M'agradaM'agrada
Veamos, lo de Tania Doris era broma, como icono de la revista 🙂
Massiel desafinar… digamos que hace una versión muy sui generis. Baja y sube cuando le da la gana, pero le imprime fuerza y personalidad, y creo que es esencial para el papel.
Entre Massiel y Asunción Balaguer levantan la primera parte de la función.
Sobre la afectación al hablar. Creo que en Vicky Peña es cosa de la dirección, porque al principio va como de dama supersofisticada, muy exagerada (casi muy Mrs. Lovett), y luego cuando el drama se desata ya se vuelve normal. Pero en Muntsa Rius es cosa de los cantantes/actores… no consigo acabar de verla natural.
No sé dónde a qué teatro van las producciones del Español en Barcelona, es muy del Poliorama. Desde luego, se necesita apoyo oficial, porque hay 40 personas en escena.
M'agradaM'agrada