Cementiri de Sinera (Arenys). Fotografia de David Castañeda
Avui potser molts anireu a parlar en la intimitat davant d’una làpida seguint la tradició d’apropar-nos al morts estimats un dia abans del dia que tocaria, ja que de fet el dia dels difunts és demà, però suposo que aprofitant l’avinantesa del dia festiu s’ha traslladat la visita a la vigília.
Anar al cementiri el dia de Tots Sants és tota una experiència sociològica, ja que en prou feines dos o tres dies una gernació s’apropa on reposen essers estimats i en la majoria de casos a agençar la petita propietat tot posant les preceptives flors per tal de recordar-los i també per tal de que els vius que fan el mateix que nosaltres se’n adonin que hem acomplert amb el que mana la tradició.
D’uns anys ençà l’explosió cridanera de colors i imatgeria a les tombes i panteons que molts gitanos han comprat i engalanat de manera permanent, ha trencat una mica el prudent i discret anar i venir del ritual en un dia tan assenyalat per la tradició.
Ben bé al costat del nínxol on reposen els meus pares i avis, hi ha una propietat funerària d’una família d’etnia gitana, que tal dia com avui fan una veritable vetlla mentre el cementiri és obert, porten fins i tot cadires que ocupen una bona part del estret i concorregut carrer, i on fan una tertúlia animada, acompanyada per una munió de canalla que esvoloten i donen vida inusitada en un lloc on tot és mort. Es turnen entre plors, rialles i laments, mentre van omplint el nínxol de flors de cristall de colors llampants, angelets i fotografies dels que suposo estan emmagatzemats en l’estret i fosc habitacle etern.
Senyors de la família o llogats, enfilats a les desitjades escales gegantines que faran possible arribar als “penthouse” més airejats i solejats, reben instruccions des de sota, de com han de posar les flors o de com han de fer una passada més al vidre empolsegat. S’originen converses entre amics, coneguts i saludats que coincideixen en aquest entrar i sortir permanent i també hi deu haver que s’endinsa entre tombes i carrers flanquejats per nínxols a vessar de flors, a la concorreguda passejada com qui va a fer el vermut, a la recerca de noms més o menys il·lustres que descansen a prop dels nostres morts.
Me’n vaig fer tips d’acompanyar a la meva mare al cementiri pels voltants de Tots Sants, però també per Sant Josep o Sant Joan, festivats assenyalades de la intimitat familiar, quan ella anava a recordar els seus morts i quan sempre feia la seva reflexió en veu alta, “quan jo em mori ningú vindrà a netejar la làpida i a posar flors a la família“. Ves per on ella que sempre tenia raó, es va equivocar.
Us deixo amb el bellíssim poema de Salvador Espriu:
CEMENTIRI DE SINERA
II
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.
IV
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
XXV
A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.
Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.
Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.
Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?
Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.
XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.
IN FERNEM LAND 
Molt maco el poema!!!
Bona castanyada a tothom!!!! 😀
Avui sóc el primer!!!! jajajajaja
M'agradaM'agrada
M’en alegro que t’hagi agradat. Espriu és sempre plaent malgrat ser críptic (algunes vegades)
M'agradaM'agrada
Això mateix va dir la meva mare (imagino que totes ho fan) quan vàrem anar l´any passat. I dirigint-se al meu nebot petit, va afegir: “però tu sí que vindràs a veure´m, oi fill?”. La resposta va ser boníssima: “iaia, que jo no sé conduir!!!” 🙂
L´apunt d´avui s´ha fet esperar però ha valgut la pena. Molt maco, Joaquim. Gràcies.
M'agradaM'agrada
El teu nebot és molt pràctic, ja s’ho veu a venir…
De res Xavier
M'agradaM'agrada
És que els nanos tenen unes sortides boníssimes. Aquests dies a Portaventura fan aquesta versió intranscendent del nostre Tots Sants que és Halloween. Nosaltres vam ser-hi diumenge i era tot ple de zombies i coses d´aquestes. Mentre fèiem cua en una atracció, ens va demanar pas un amb la cara tota demacrada. Quan ja passava de llarg es va girar de cop i volta (els hi encanta donar ensurts) cridant ‘¡me duele!’. Al nano que tenia davant li va sortir de l´ànima: ‘doncs posa´t Betadine’ 🙂
M'agradaM'agrada
Aquest nebot ja sabem de qui ha heretat l’enginy, és un crack
😉
M'agradaM'agrada
Magnífic relat, poema bellísim !
Gràcies Joaquim .
M'agradaM'agrada
Hola Nati, en aquests dies així, surt el millor de mi mateix 🙂
M'agradaM'agrada
caram, m’has emocionat Joaquim… sóc un feble!
M'agradaM'agrada
Feble?, feble no, imprescindiblement sensible, molt millor, no et sembla?
Gràcies per comentar Lluís
M'agradaM'agrada
El dia més melangiós i tranquil de l’any. Les ànimes avui es fan escoltar i manen silenci, amb “paraules esdevingudes cendra”. Bellíssim poema.
M'agradaM'agrada
Jo crec que hi ha un dia molt més tranquil que avui, el Divendres Sant, un dia fet silenci. Avui qui més qui menys s’enganxa als panellets de pinyons, vulguis que no, un “pecat” boníssim 🙂
Gràcies Josep per les sempre esperades visites
M'agradaM'agrada
… Gràcies Joaquim, d’Espriu ja quasibé no en queda ni rastre i em sap molt greu!
M'agradaM'agrada
De poeta nacional a poeta oblidat, ja ho pots ben dir, però tornarà, ja ho veuràs
M'agradaM'agrada
Nosaltres tenin en nínxol al Cementiri de Les Corts i motl a prop també n’hi ha un parell quye pertanyen a persones d’etnia gitana. Quasi sempre que hi vaig en trobo de reunides davant la sepultura,algunes d’elles assegudes en cadires, tal com tu dius. El culte als morts té infinitat de formes depenent de cada país.
M'agradaM'agrada
No hi ha cap dubte que el mestissatge de la globalització encara ens portarà més noves i sorprenents experiències.
M'agradaM'agrada
L’apunt d’avui molt diferent al dels altres dies, però molt bonic.
M'agradaM'agrada
A vegades m’agrada sorprendrem a mi mateix, és terapèutic.
Sé que per a molts aquestes sortides del guió poden no agradar a tothom, però jo les necessito, suposo que ningú m’ho tindrà en compte
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt l’apunt d’avui, Joaquim. Ets molt bon fill, la teva mare estaria molt contenta de tu.
Jo també he acompanyat els meus al cementiri durant molts anys i, ara, que només resto jo vaig a retre aquest homenatge i record d’amor als sers estimats.
M'agradaM'agrada
Ui! no seré pas jo qui et digui que tens raó i els que podrien fer-ho, malauradament ja no hi són.
L’empremta que em van deixar i que em fan ser així, no em desagrada, ans el contrari. De tot plegat he agafat aquelles coses em surten del cor i aquests petits detalls, aquests fets quotidians, prenen tota la seva dimensió quan els que ens els van ensenyar ja no hi son.
Quantes vegades no haurem sentit tots plegats allò de “Ai quan jo no hi sigui te’n recordaràs d’això que et dic”…
M'agradaM'agrada
Moltes, Joaquim, moltes vegades
M'agradaM'agrada
🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Has posat per acabar el meu poema preferit. Aquest “Em moro perquè no sé com viure” és extraordinari.
Jo no vaig al cementiri, tinc els absents al cor. I cada dia n’hi ha més.
M'agradaM'agrada
Els absents sempre els portem al cor, no hi ha altre lloc, però ves per on un cop a l’any …
M'agradaM'agrada
Francament maco el text; adequadíssim. De petit, mon pare ens duia a Montjuïc, a veure el nínxol de sa mare. Amb el temps, va deixar de fer-ho o, almenys, amb nosaltres. Ara, la veritat, fa temps que no hi vaig, potser perquè encara no he començat a tenir pèrdues més properes (deuen estar a punt, però…) i els altres avis són sebollits lluny. No em desagrada la visita a un cementiri, també és veritat. Al de l’Hospitalet, que és petit, hi ha un bon grapat de tombes de gitanos que es fan notar amb diferència. És un reflex de maneres de sentir la relació familiar i la mateixa manera de viure (l’excés de flors i llànties no deixa de ser la continuació de l’ostentació de collars i cadenes d’or i similars), però, en aquest sentit, potser donen una lliçó a nosaltres, que sembla que ens espantem de tot plegat i que ens oblidem dels nostres morts. En tot cas, és francament curiós. Al de Poble Nou, el Cementiri Vell, hi ha un sector on també n’hi ha unes quantes, de tombes gitanes. Una, bastant moderneta, té una estàtua del mort, un jove que hi apareix amb una ampolla a la mà, com convidant a veure: surt aquí http://cementeriodeleste.blogspot.com.es/2010/07/el-cementerio-protestante.html
Ara, com aquesta de Montjuïc,,, http://www.flickr.com/photos/angel_armendariz/4287674497/in/photostream
M'agradaM'agrada
Renoi bocachete, diuen que una imatge val més que mil paraules, però la de la parella de Montjuïc és definitiva.
A mida que les diferents ètnies es vagin integrant amb la nostra cultura en veurem de tots colors. No deixa de ser un fet enriquidor.
Et diria que els veïns de nínxol, aquest any s’han catalanitzat i potser per la crisi o potser per no desentonar de la resta de veïns del carrer, han dosificat l’ornamentació i coloraina, i malgrat que la parada floral quasi tapava la làpida amb una quantitat exagerada de roses roges, no han emprat altre atrezzo com si acostumaven a fer anys enrere. Potser dintre d’uns anys les flors fins i tot s’hauran racionalitzat.
A Sant Andreu també tenim una tomba amb una figura gegantina que amb tota la parafernàlia del voltant (estels de cristall, purpurines i altres brillantors) acaba per assemblar-se a Elvis Presley.
M'agradaM'agrada
Ens estranyava no veure publicat el post ahir al migdia, pensavem que potser haguessis sortit de castanyada i tornat molt tard. Emocionant post i gran poema.
La meva família també està en el cementiri de Sant Andreu. De petita els meus pares ens portaven al cementiri però des que vaig arribar a l’adolescència vaig deixar d’anar fins que va faltar la meva mare. Ara jo he pres el relleu i cada tres/quatre mesos vaig a netejar el nínxol i realment em sento bé honrant als meus avantpassats morts.
Per cert a Sant Andreu hi ha un tomba on la figura a sobre es una pistola blanca de mig metro
M'agradaM'agrada
Una mica ja va ser això. Volia editar un altre cosa però després d’escoltar-la no em va agradar i vaig haver de “improvisar” un apunt, se’m va fer tard i vaig pensar que millor fer-ho l’endemà i per això vaig trencar l’habitual publicació als voltants de mitjanit.
A vegades ja sabeu que de tant en tant m’agrada trencar el guió i sortir amb alguna cosa d’aquesta mena, i la veritat és que sempre són molt ben rebudes aquestes sortides de to.
Conec aquesta escopeta i és lamentable, però….
M'agradaM'agrada
Un poema preciós.Espriu escrivia com els angels.De vegades quàn el llegeixo em dic a mí mateixa “aixó es el que jo voldría escriure,aixó es el que jo penso,aixó es el que m’agradaria que passés” peró és clar no sóc Espriu.Tenim molta sort de poder gaudir de la magnífica obra d’aquest home tan senzill i discret i alhora tan inmens.
M'agradaM'agrada
Els nostres prohoms acostumen a ser senzills i discrets i potser per això els valorem poc. Ja som ben especials, ja.
M'agradaM'agrada
Acepto todas las opciones: ir o no ir a los cementerios. Mi madre nunca fue a ver a los suyos en sus nichos y los quiso con locura en vida y a mí me dijo que hiciera lo mismo cuando ella faltara. Por esta razón yo nunca voy al cementerio, ni tampoco me importa que alguien lo haga o no cuando yo vaya a reunirme con mi madre.
La tradición del día de difuntos es secular y la respeto pero no la comparto. Para mi el recuerdo de los que ya no están conmigo es lo que verdaderamente vale.
M'agradaM'agrada
Empremptes i petjades des dels cors. Ens trobem al mateix camí.
Gràcies un cop més Quim!
M'agradaM'agrada
A disposar, com sempre, ja ho saps.
M'agradaM'agrada
L’entengui poc o molt, Espriu és la veu que jo voldria.
M'agradaM'agrada
S’acaba entenen, però quan era críptic, potser per el moment històric poc propici, es passava una mica
M'agradaM'agrada