IN FERNEM LAND

OBC: L’OBC AMB ALBAN GERHARDT


El quart concert de la temporada de l’OBC que té lloc aquest cap de setmana suposa la presentació a Barcelona del violoncel·lista alemany Alban Gerhardt, que de manera sorprenent s’ha presentat amb el concert per a violoncel en Re menor d’Eduard Lalo.

Gerhardt té un currículum brillant, ha interpretat amb els millors directors i les millors orquestres més de 60 concerts per a violoncel (segons diu el programa de ma) i francament, que s’hagi presentat amb el del compositor Eduard Lalo no deixa de sorprendrem, ja que he trobat que és un concert potser interessant per la brillant part solista, però orquestralment insignificant i en el seu conjunt, poc inspirat. M’hagués agradat escoltar per aquest excel·lent solista el concert d’Elgar o el de Haydn, per no parlar de Dvorak o Schumann, fins i tot Saint-Saens, però Lalo ha suposat un gerro d’aigua freda, és clar que el programa del concert d’aquest cap de setmana s’ha iniciat amb una obra massa menor de Robert Gerhard, Albada , Interludi i Dansa (1937), que de totes les obres que he escoltat del compositor és de les menys interessats, per tant una primera part amb un programa “millorable”.

El Gerhard d’arrels folklòriques que hem escoltat en iniciar-se el concert, no em feia preveure que sortiria tan satisfet, i és que l’obra del compositor anglo-català segurament necessita una recreació colorista i autòctona que el mestre Pablo González no ha sabut trobar. Quan la interpretació de les obres escollides esdevenen peces per farcir un programa on el protagonisme recau en l’obra que acostuma a tancar la segona part, creieu-me que em sento estafat. Les obres que composen un programa haurien de ser treballades, dirigides i interpretades amb el mateix convenciment, però malauradament moltes vegades no és així, i potser per això aquesta obra que ha iniciat el programa m’ha semblat un tràmit, la quota catalana per essers ben clar.

En el concert de Lalo l’orquestra poc pot fer, ja que s’ha de deixar tot el protagonisme al solista, doncs en ell recau tot el gran compromís de l’obra i l’orquestra no fa més que acompanyar amb una orquestració molt homogènia i poc brillant les evolucions del violoncel, que gràcies a aquesta poca “traça” orquestrant, pot lluir enmig d’una orquestra quasi al unisó.

Bé és cert que Alban Gerhardt ha fet una gran demostració de virtuosisme, agilitats, arpegis enèrgics i de dinàmiques contrastades, tot i que al començar m’ha semblat escoltar unes sonoritats una mica estranyes, que penso que en part s’han explicat al final del concert, quan abans de interpretar la propina, ens ha explicat que ha pogut tocar gràcies a que Lluís Claret li ha deixat el seu violoncel, ja que el seu “Matteo Gofriller” havia tingut un problema que no he acabat d’entendre. Ja té mèrit interpretar un concert amb un instrument que no és el teu i fer-ho de la manera que Gerhardt ho ha fet.

Amb un so gran, vellutat i amb un ample registre de projecció excel·lent, el violoncel·lista alemany ha demostrat virtuosisme, talent i musicalitat, per això estic convençut que si hagués interpretat un dels grans concerts del repertori, l’èxit hagués esdevingut molt més apoteòsic, tot i així com a agraïment als aplaudiments intensos i compactes amb que el públic l’ha premiat, ens ha interpretar el preludi de la partita número 6 de J.S.Bach i el millor que us puc dir és que jo hagués desitjat que hagués continuat interpretant-la tota sencera, ja que el plaer ha estat immens.

A la segona part ens esperava la versió complerta (podria ser que fos la primera vegada que l’OBC l’interpreta) del ballet d’Igor Stravinsky, L’ocell de foc. Us recordo que la temporada passada Gergiev i “els Mariinski” ens va captivar amb la interpretació dels tres ballets íntegres del genial compositor rus, en un concert impossible d’oblidar i per tant el record i el repte podien ser un obstacle insalvable.

L’OBC notòriament reforçada amb 25 musics, presentava un aspecte envejable. Tan de bo tots fossin de la plantilla i l’orquestra pogués lluir l’exuberant esplendor que ha lluït en aquesta magnífica segona part, amb les famílies ben farcides (tres arpes, vuit contrabaixos, la secció de fusta nodridíssima amb 3 fagots i el contrafagot, 4 oboès més el corn anglès, 3 flautes i un flautí, 3 clarinets i un clarinet baix , 5 trompetes, 4 trombons, 8 trompes, 1 tuba, 5 percussionistes i reforços en tota la corda). Un veritable luxe al servei d’una obra majúscula, bellíssima, embriagadora i orgiàstica, un prodigi d’orquestració i de inspiració rítmica, harmònica i melòdica. Es nota que m’agrada?

Al mestre Pablo González li va aquest repertori i aquestes obres on “s’ha de limitar” a dirigir el que està escrit a la partitura sense buscar especial i personal inspiració interpretativa. Bé és cert que el control, l’equilibri i la diferenciació de plans i dinàmiques són un repte que ell supera amb especial perícia, controlant en tot moment els aspectes tècnics i obtenint d’una inspirada i motivada OBC una resposta espectacular. Espectacular per la contundència dels moments més esclatants, tot sabent que al mestre González aquest crecendos orquestrals li agraden molt, però també espectacular en els moments més suaus i apianats, quan el so s’emblava que provenia del més enllà. L’OBC ha respost brillantment a les dinàmiques exposades i sent el d’ahir el primer concert, el que sempre acostuma a ser el més “imperfecte”, hem d’albirar uns concert per avui i demà extraordinaris, preludi de la mini gira que l’orquestra, el violoncel·lista Gerhardt i el mestre González faran amb aquest mateix programa, la setmana vinent a Madrid (dia 7) i Valladolid (8 i 9 de novembre).

No em costa gens admetre que si aquest mateix “Ocell de foc” l’hagués dirigit un altre director la resposta del públic hagués estat més sorollosa. Jo he sigut fins ara  més aviat crític amb el mestre González, però tant de bó tots els concerts que faci a partir d’ara siguin com aquesta segona part.

41 comments

  1. Donc aquesta vegada hi aniré amb el llistó alt. Una bona crítica a IFL d’una actuació de l’OBC no és un fet aïllat, però no es pot dir lo mateix envers al seu director Pablo González. I si ja li tenia ganes a l’Ocell ben senceret, ara, en llegir-te, encara més! Aixi dons, per l’obra i per la interpretació expectació al màxim!

    Sorpren que en encarar una gira es trii una obra poc coneguda i valorada, la de Lalo, i de la que em reservo l’opinió fins que l’hagi escoltat donat que no la conec. Però d’altre banda bo és tambè ampliar el repertori personal d’audicions d’obres que no sovintegen. Per cert, cites altres opcions pel violoncel, totes elles d’efecte ben segur, i si em permets jo afegiría les bellíssimes variacions de Txaikovski, i sense que ningú s’alteri, que no és la meva intenció, la meravellosa versió del Quixot de Strauss. Lo dit, que la nit és tranquila. I espero que Alban Gerhardt llegeixi IFL, o algú li faci llegir, perquè des d’aqui m’agradaría fer-li una petició: “Another Bach, please, once again another Bach…wich one? I don’t mind. As you like, any one!”

    Per “problemilles” a la feina no podía dormir i m’he desvetllat completament, aixi que he obert l’ordinador per aviam que passava per IFL i m’he trobat amb un apunt d’un concert de l’OBC. Benaurada coincidència, que em fa sentir relaxat i m’ha tret de cabòries, i crec que fins i tot m’està venint la son, dit això em el sentit més positiu que hom pogui imaginar! 🙂

    M'agrada

      • Perdona Josep, esperava la teva crònica del concert i potser per això t’has quedat penjat, però com que sé que “com a mínim” hi vas dues vegades, vaig pensar en esperar a respondre després de la teva impressió.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Amb la vènia doncs… 🙂

        La pimera part música per passar l’estona, francament. No molestava, no era indigesta, amb un moviment lent del concert de Lalo que va ser lo que més destacat i lo què més em va reclamar la concentració. La veritat és que no puc recordar en aquets moments cap tema ni fragment de les obres de la primera part, la qual cosa vol dir que no crec que les trobi a faltar massa en el futur. En la la segona part es va produir un tomb radical, de música, de qualitat. El progama de mà feia una elipsi molt forçada per a fer veure les conexions entre les tres obres. Jo no les veig. O no las sé veure.

        Esplèndid Alban Gerhardt, una gan artista, que està clar d’altre banda que no llegeix IFL, perquè no va atendre la meva petició de que repetis el bis de Bach (hagués acceptat qualsevol altre Bach, evidenment) del divendes i en canvi ens va oferir una peça bastant intrescendent de Rostropovich. I ho lamento, per mi, és clar, donat que considero que hi ha més música en un sol compás d’una partita de Bach que en tots els compassos que havia escoltat abans.

        Per acabar. Una obra musical per a ballet, en quan s’interpreta en una sala de concerts passa a ser una obra programàtica, i encara amb més rotunditat si s’intrepreta en la versió original complerta. Amb els artilugis que hi ha ara pel mon, què costa subtitular els titols dels diferents fragments de l’Ocell de Foc? No creieu que ens arribaría encara més una música tan superba si se’ns notifiques què està passant en l’imaginari ballet?

        M'agrada

  2. Quina gentada a sobre l´escenari: algun dia hauran de treure l´orgue de lloc per encabir-los 🙂

    (Disculpeu l´acudit dolent, però avui m´he llevat agitato per una facile vittoria i veig el pot d´antidepressius mig ple) 😆

    M'agrada

    • “Corramos una tupida tela” oi que ho diuen així?, doncs ahir van prendre-s’ho al peu de la lletra, van “treure l’orgue” i van posar aquelles cortines verdes amb l’afegitó d’unes projeccions lumíniques i talment semblaven aquelles que posàvem a les antigues dutxes casolanes. Sembla que acústicament és millor….però estèticament és una mica xocant. Fa l’efecte d’un escenari per fer-hi titelles, vistes les dimensions del que se suposa que és el fossat de l’orquestra.

      M'agrada

  3. También me alegro egoistamente de que la OBC y Gonzalez salieran airosos, y muy bien lo tuvieron que hacer para que el recuerdo de la barbaridad con Gergiev de la pasada temporada no les ahogase. Muy de acuerdo con lo que dices de las obras que en la primera parte suelen tratarse como si fuesen un relleno, una concesión, un gesto, o una cuota. Dicen que la Albada le gustaba a Bela Bartok, pero yo tampoco la encuentro atractivo, y tocada sin ganas puede ser soporífera.

    La discrepancia (antes de ir, ja ja) es con el concierto de Lalo, que he escuchado mucho estos dias, y que ya no me parece tan flojo. Con descarado ánimo de hacer publicidad, te recomiendo que pases por mi humilde aunque ancha casa, donde está y se puede descargar interpretado por Fournier y la orquesta Lamoureux con Martinon.

    http://anchaesmicasa.wordpress.com/2012/10/30/la-obc-con-alban-gerhardt-en-lauditori/

    Es cierto que la orquesta suena mucho al unísono, pero su participación es muy importante, aunque tengo la sensación de que es muy dificil lograr dirigir bien esta pieza. El Intermezzo es muy bonito, y salvo por algunas dificultades para seguir el primer movimiento y alguna vulgaridad en el últímo, el concierto me parece, no genial, pero sí muy bueno. Ojalá el Domingo no entienda mejor tu opinión. 🙂

    M'agrada

    • Gràcies per l’enllaç a l’Ancha Casa, el tenia pendent.
      A mi em va agradar molt la part del cello, però l’orquestral em sembla molt fluixa, però molt. les melodies són boniques però no llueixen com cal degut a aquesta orquestració feixuga.
      Penso que Gerardt t’agradarà molt.
      Potser he fet malament mencionant aquell concert de Gergiev, que costarà oblidar, però és que precisament per aquell record inesborrable, pensava que em condicionaria molt i en canvi l’OBC i el mestre González em van fer gaudir altre cop i molt d’aquesta obra impressionant.

      M'agrada

  4. Gerhardt dijo que había tenido que recurrir a ese cello debido a que el suyo estaba roto (broken), por lo que deduzco que debe estar en reparación. Pese a utilizar un instrumento prestado lo hizo sonar como si fuera suyo. Un gran intérprete para un concierto de Lalo interesante por lo infrecuente, pero poco atractivo si lo comparamos con todos los conciertos para cello que cita Joaquim.

    El gran momento de la noche llegó con “El pájaro de fuego”, muy bien interpretado por la OBC y dirigido por Pablo González, con muchas ganas y que sin embargo no fue tan aplaudido como se merecía.

    Stravinsky es uno de mis compositores favoritos (Ernest Ansermet, gracias!) y lo hecho en falta en los programas de conciertos. Su obra es muy extensa y abarca prácticamente todos los campos de la música, por eso me sorprende que no se programe en el Liceu (ópera y ballet), en las salas de conciertos (tanto en programas sinfónicos como de cámara) y en las interpretaciones corales.

    Ultimamente se ha programado en el Auditori (Gergiev, esta ocasión,…) pero no tanto como su importancia y calidad musical se merece.

    Un concierto, pues, muy recomendable, a pesar de que la pieza de Roberto Gerhard es bastante prescindible y si no llevara su firma no se programaría nunca, creo yo.

    M'agrada

  5. Maribel i Victor

    Aquest concert no està en el nostre abonament i no teníem previst assistir. Si a més del descompte del 50% que fan als abonats en les entrades del dissabte, ho fessin també el diumenge, segur que demà anàvem, sobretot després de llegir aquest post.

    M'agrada

    • Ja sabeu que jo no sóc gaire entusiasta del mestre González, però reconeixent que hi ha un repertori que treu molt millor que un altre, ahir va fer una direcció magnífica i l’OBC va estar joiosament esplendorosa

      M'agrada

  6. Yo creo que no es sólo cuestión de la cuota catalana (que también) sino de marcar diferencias, de demostrar que se hace algo fuera de lo trillado, pero es que por desgracia no tenemos nuevos Mozarts y demás (póngase el nombre de su compositor favorito) para reemplazar a los grandes, y tenemos que elegir entre disfrutarlos una y otra vez (lo que también puede ser un riesgo, porque hasta la perfección cansa si se repite demasiado) o buscar otros valores que, si bien no son tan especiales, sí suponen un cambio (o rezar para que venga una pléyade de nuevos y magníficos compositores, que tampoco estaría mal).

    En fin…

    Mks.

    M'agrada

    • Si hay que marcar diferencias, que estoy de acuerdo, incluso con variar el manido repertorio de siempre, que no dé la sensación de rutina y que no lo preparan tan a conciencia como el Stranvinsky, esa al menos es la sensación que me llevé, en el concierto de ayer y en la mayoría de conciertos en los que se programa una obra talonera, oberturas la mayría de las veces, luego un concierto con solista, donde el protagonismo recae en él, y en la segunda parte la obra más ensayada del programa. No me parece justo.

      M'agrada

  7. Lalo és un músic que quasi no he escoltat. Igual que tu, Joaquim hauria preferit Dvorjak o Dvorak, Elgar etc.. No m’agrada anar de concert i que la música no m’acaba d’omplir i em sol passar sovint o per repertori o per interpretació.

    M'agrada

  8. Fernando S.T.

    Hemos ido esta mañana y nos ha gustado mucho.
    El Audori no estaba ni mucho menos lleno, pero el público ha estado caluroso, sobre todo al final, aunque también después del concierto de cello que a mí no me ha parecido tan mal. He notado como si el solista tuviera algún problema de afinación, pero realmente es un virtuoso. No le he entendido bien pero ma ha parecido entender que la propina que ha hecho hoy era algo de Rostropovich, ha sido un divertimento muy vistoso.
    Muy emotivo el final del concierto, después de la soberbia interpretación del ballet de Stravinsky, como ya nos anunciabas tu, con la despedida a un miembro de la orquesta que se jubilaba.
    Pablo González tiene unos detalles entrañables. Creo que se está ganando el respeto de músicos y público.
    La OBC ha sonado de maravilla en una obra difícil aunque muy agradecida. Les deseo una mini gira exitosa

    M'agrada

    • Efectivament era una obra de Mstislav Rostropovich. Per la ràdio l’hem escoltat perfectament.
      M’ha agradat moltíssim, però jo també crec que en aquest concert i segurament per el problema amb el violoncel, ha tingut problemes d’afinació.
      L’ocell de foc ha sonat de meravella, semblava una orquestra de les grans.
      Llàstima que per la gira no portin una primera part més “contundent”.

      M'agrada

  9. Josep R. Noy

    Aquest matí ho hem passat força bé. Magnífic l’Ocell de foc en versió sencera. Bé l’orquestra a l’Ocell i bé Gonzalez (!!). Algun petit desajust però res important en una partitura complexa. Si sempre toquessin aquests mateixos junts segur que millorarien. El concert de Lalo francament prescindible, vàlid només com a curiositat i el concertista molt bé. En quant al Gerhard l’he trobat interessant, però res d’especial, potser per una interpretació molt freda i rutinària. Tant de bo seguim per aquest camí, que ja tocaria. Però mimant molt més a l’orquestra, completant-la i tapant els forats que té.

    M'agrada

    • joan

      A mi després del que havia llegit m’esperava un xic més de l’ocell i menys del Gerhard però bé en general. El concert de Lalo no el coneixia i tan ben servit, val la pena programar-lo. El programa de ma diu que és un de la 60ª que té l’Alban Gerhardt en cartera. Tant de bo torni amb algun altre que no sigui de gran repertori! De propina un Rostropovitx també infreqüent. I per cert, com diria el duet sacapuntas la plaça “abarrotá!!!” Cal a dir però que era pont i els que habitualment emplenen els laterals de platea amb invitació devien fer-lo. 🙂

      M'agrada

    • Per ràdio sonava millor el concert de Gerhard, però tan poc interessant com en directe.
      És molt bo que per ràdio l’orquestra soni així de bé, és una manera de vendre l’orquestra a l’estranger, ara que Catalunya Música fa programes d’intercanvi internacional.

      M'agrada

  10. Coincido mucho con Fernando. Gerhard, corramos un tupido velo, con la orquesta áspera y una pieza que empieza regular y acaba mal. Coincido contigo: Un asunto que debiera replantearse.

    Gerhardt no sé si ha tocado con el celo roto, pero lo raro es que no tenga la mano rota de las horas que se habrá pasado para lograr tocar como toca. Me ha gustado mucho, y sigo pensando que el concierto de Lalo no es el de Dvorak, pero está muy bien. Ha anunciado la propina como “Un cosa de Rostropovich” y “el cosa” ha resultado una danza sinfónica para cello solo, brutal, aunque hubiese preferido un poquito de Bach….

    La bomba, a pesar de que lo habías anunciado (y de que te creo) ha sido la orquesta y González. Han tocado Lalo espléndidamente, pero lo del Pájaro de Fuego ha sido sensacional, lo mejor que les he oído nunca. Control de volúmenes, equilibrios, todos los instrumentos se distinguían perfectamente, el metal ha estado de miedo, pero también las cuerdas, y la percusión… González ha sabido mostrar todas las músicas que sintetiza Stravinsky, y no quiero ponerme ditirámbico, pero dudo que Gergiev hubiera sacado más de ella. La OBC, se ha puesto el listón muy alto: Venga, que tú puedes, como al niño. Me he quedado 😯

    Da la sensación de que González se está haciendo con la orquesta, y también con el público. Ha despedido muy cariñosamente (en catalán) al contrabajista que hoy se jubilaba (después de 45 años!!), creo que se llamaba Rigau, Enric me parece. Lo ha hecho la quinta vez que salía a recibir aplausos. Amén.

    M'agrada

    • Ara no et podria fer una comparació, que tampoc crec que calgui, entre les versions de Gergiev i Gozález, crec que no és convenient. Aquell concert vaser memorable i el de l’OBC molt bo, però ens entenem oi?
      González va fent, ni ho tenia fàcil, ni el futur és gaire esperançador, però crec sense ser genial, al menys mantindrà el bon nivell i no crec que anem endarrere, que era un dels meus temors, ara bé caldria invertir i ja veus com està el pati… 😥

      M'agrada

  11. Retroenllaç: La OBC con Alban Gerhardt en L’Auditori | Ancha es mi casa

  12. Manuel

    Los ballets de Stravinsky forman parte de mi memoria musical. La Consagración, Petruchka, este Pájaro de fuego etc. Pero también Apolo o Las Bodas… Oí hace años en el Palau una extraordinaria Consagración por Edmond Colomer (cuya audición repetí, viendo en la segunda audición a un punki entre el público) y más recientemente un Pájaro de fuego por Oue. Esta interpretación de González es muy buena, pero para mi tiene el escollo de que la partitura le falta el complemento del ballet. Por alguna razón esta obra está siempre asociada a su suite orquestal, a diferencia de la consagración. La suite casi coincide con el ballet excepto en el largo y extraordinario episodio del Castillo de Katschei. Espectacular y sobrecogedor. Buen concierto en su conjunto (lástima del Gerhard). Solista brillante y muy emotivo, sobre todo el segundo tiempo. Pablo González va mejorando y demostrando que además de imaginación y ganas, tiene una técnica orquestal impecable. En esta ocasión no me ha sorprendido pero tampoco  me ha decepcionado, ni mucho menos aburrido. Una interpretación fría, que dicen los expertos que le va bien a Stravinsky. Yo disiento. Para mi es todo lo contrario. Pero pocas veces las interpretaciones logran traspasar a ese otro lado… donde habita Katchey, el diablo probablemente. Y su absoluto reverso: los infinitos colores de lo maravilloso.

    M'agrada

    • Hola Manuel
      Potser perquè esperava poc i això és un problema que tinc jo amb el mestre González, aquest concert m’ha agradat molt més del que em pensava.
      La versió em va semblar molt bona, no genial, però anem a pams, no sé si algun dia arribaré a escoltar versions personals amb tot el risc que això comporta, del mestre González com succeïa amb el mestre Oue, però com a mínim hi ha una voluntat de perfeccionament que s’evidencia amb aquest treball minuciós del so, els equilibris i la qualitat, veurem si al darrere de tot això acabarem escoltant veritables interpretacions del emstre González, m’agradaria.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: