En aquesta concentrada “mariinskada” que estem vivint aquest cap de setmana i després de perdre’m el concert de divendres a L’Auditori de Barcelona (ara encara em sap més greu), ahir dissabte ens vam apropar a la sempre gratificant Girona, per assistir al tercer dels quatre concerts que l’Orquestra del Teatre Mariinski de Sant Petersburg sota la direcció del seu titular Valery Gergiev està fent a casa nostra.
No havia estat mai en el magnífic Auditori gironí i l’experiència ha resultat molt gratificant, ja que l’equipament és admirable, la sala principal (Xavier Montsalvatge) és acollidora, si bé és un tant impersonal i recorda la majoria d’auditoris moderns folrats de fusta i amb una distribució d’amfiteatres, que permet una bona visió gràcies als desnivells. Té un aforament de 1.230 localitats i sobretot té una acústica càlida que afavoreix el so orquestral, sense arribar a saturar mai, i això que la rotunditat i contundència de l’orquestra russa en molts moments, la va posar a proba, superant l’examen amb nota alta.
El programa de Girona res tenia a veure amb l’ofert el dia abans en el Cap i Casal, si bé també es comptava amb el prestigiós pianista d’origen cubà Jorge Luis Prats, i una simfonia de Txaikovski, però aquest cop las sisena, en lloc de la cinquena que es va interpretar el dia abans. El concert de piano interpretat ahir va ser el fantàstic concert número 2 de Brahms, i per si el concert no fos prou llarg, s’inaugurava amb l’obertura de l’òpera Oberó de Carl Maria von Webern.
Semblava talment que els “mariinskis” programessin l’obertura per demostrar-me des de un bon principi que allò de dijous, aquells dubtes i aquelles inseguretats, eren més fruit de l’aclimatament català de l’orquestra, que no d’altres factors, ja que després de les dues primeres sessions, i a manca de la Iolanta d’aquesta tarda al Liceu, l’estat de forma de TOTA l’orquestra va ser rotund i de qualitat extrema.
En l’obertura, dirigida amb impuls romàntic, contundència i esplendor, ja van demostrar que: la secció de corda és d’un altre planeta, la secció de les fustes té un so càlid i es projecta de meravella i els metalls tenen brillantor sense resultar mai estridents.
Un bon aperitiu, si més no per tranquil·litzar-me, que va donar pas a l’aclaparador, extens, apassionat i bellíssim concert per a piano i orquestra número 2 en si bemoll major de Johannes Brahms.
Jorge Luis Prats, que no havia sentit mai en directa, té un so espectacular, rotund, fins i tot diria que excessiu, abassegador per la força, alhora que és admirable per el magisteri tècnic i virtuosístic. Tot i així, alguna cosa davant de tanta magnificència no em va acabar de fer el pes, potser l’excés de contundència en els dos primers moviments, meravellosament acompanyats per l’orquestra i el mestre Gergiev, em va fer passar de l’admiració bocabadada a un cert esgotament de aclaparant sonoritat, però per sort Brahms ens reserva el miraculós tercer moviment, l’andante, amb el bellíssim duo amb el primer violoncel que va esdevenir un moment màgic, i allà si que Prats, acompanyat (no està gaire clar qui acompanya a qui) pel violoncel, van fer que el temps s’aturés, si més no al seu caprici, i l’espai esdevingués eteri. Pura màgia musical, arrodonida per el meravellós i embolcallant “obstinato” del quart moviment, servit amb el so més bell que les cordes d’aquesta orquestra poden arribar a extraure, i creieu-me que això vol dir moltíssim.
La contundent i viril interpretació de Prats va motivar una contundent resposta del públic que emplenava l’Auditori de Girona. Prats va meravellar en primer lloc amb unes variacions sobre la Carmen de Bizet, on va fer el que va voler, jugant tant amb el virtuosisme com amb les melodies i variacions. Sense pensar-s’ho gaire ens va oferir la segona propina, un Danzón que va fer extraure el somriure dels rostres glacials dels musics de l’orquestra. Ritme explosiu, agilitat desenfrenada i fins i tot humor musical per relaxar-nos abans de l’experiència sobrenatural que ens esperava a la segona part.
Sala Xavier Montsalvatge de l’Auditori de Girona
Els primers compassos del Adagio que obra la sisena simfonia de Txaikovski ja acostumen a indicar el grau de patetisme que el director atorgarà a l’obra. El mestre Gergiev em va espantar davant la profunditat tel·lúrica de les cordes greus i el fagot, en l’ombrívola atmosfera inicial. Allò anava molt en serio, ja estava atrapat i no hi havia escapatòria possible, per sort no n’hi havia i el mestre Gergiev va fer tot el possible per tal de que la simfonia esdevingués com un poema simfònic, tan sols amb una brevíssima pausa per els estossecs preceptius, però limitats, per part del públic entre el dos primers moviments, i per fortuna sense els habituals aplaudiments després de l’esclatant final de la impetuosa marxa del tercer, amb uns metalls de somni i una percussió de disc. El director rus va controlar-ho tot i va aconseguir fins i tot que després del final hi haguessin quasi cinc segons de silenci sense que ningú gosés respirar.
Brutal!, va ser una Patètica per guardar per sempre més, definitiva, colpidora fins el plor, espectacular per la concepció discursiva, l’exigència expressiva dels músics, el sentiment i les batzegades anímiques amb que Txaikovski ens “maltracta” i no cal dir que el mestre Gergiev ho va concelebrar amb espectacular unció, fent extraure de cada músic l’anima en cada nota. Quina bellesa, quin equilibri i quin control, quanta saviesa administrada en els diferents estadis anímics de cada moviment i al final enlluernador del tercer amb el diàleg entre les cordes i els metalls, calia témer el pitjor, i efectivament, Gergiev ens va fer baixar per les escales descendents de l’adagio lamentoso fins l’abisme desolador sense concessions, sense sucre lacrimogen, sense cops d’efecte emotius, per abandonar-nos a la dissort del lament que s’extingeix somort sense possibilitat de recuperar-nos, definitivament sense esperança de salvació, ho repeteixo, brutal!.
I a Girona es va produir el miracle i va regnar el desolador silenci durant l’estona suficient per esdevenir també música.
Després l’esclat, això si, precedit del corresponent crescendo, els bravos i xiulets van aparèixer una mica més tard, quan els aplaudiments ens van anar situant a tots altre cop a les nostres butaques, conscients que allò havia estat una experiència musical d’altíssim nivell, oferta per uns músics extraordinaris i un director en estat de gràcia.
El concert va ser llarg i els músics tenien que tornar a Barcelona, per tant, i malgrat que el públic aplaudíem fervorosament i amb ganes, el mestre Gergiev va saludar al primer violí i l’orquestra va marxar volant, deixant-nos sense la propina. Potser el Lohengrin ofert a Barcelona el dia abans no s’esqueia gens després d’allò que ens acabaven de fer viure, potser era el millor, deixar-nos sense música i és que després del final de la sisena el millor és romandre en silenci.
Tant sols em queda agrair eternament a qui va fer possible que assistíssim a aquest concert. De tot cor, gràcies!
Avui tornaré a agrair als Mariinskis la seva magnificència.
IN FERNEM LAND 
Definitivament s’ha d’anar a Girona.Ara que després de 20 anys ja tenim un tren com la resta dels ibèrics serà mes fàcil.
Quina llàstima no haver hi anat! Si no tan sols per aquest silenci tan difícil de sentir al acabar les musiques excelses.
Felicitacions i gracies per la crònica.
M'agradaM'agrada
Quina enveja! gràcies per se-hi i explicar-nos-ho!
M'agradaM'agrada
T’asseguro que t’haguessis quedat tan impressionat com jo.
M'agradaM'agrada
Fa falta que a la sortida ens posin un tren per tornar a Barna, però t’asseguro que el concert de dissabte encara que fos tornant a peu, va ser memorable.
M'agradaM'agrada
Ens va fer baixar
per les escales descendents de l’adagio lamentoso
fins l’abisme desolador
sense concessions, sense sucre lacrimogen,
sense cops d’efecte emotius,
per abandonar-nos a la dissort del lament
que s’extingeix somort
sense possibilitat de recuperar-nos,
definitivament sense esperança de salvació.
Gràcies, Joaquim
M'agradaM'agrada
No hi ha de què. Ara llegit aquest fragment a part que no esborraria res, em va quedar d’un dramàtic que espanta, però va ser així mateix.
M'agradaM'agrada
La sisena es la monda, pot ser recordaràs, perquè me’n he fet un fart de repetir-ho, que li vaig sentir a Gergiev amb la LSO, i es un dels millors records que tinc, inoblidable. Enhorabona!
M'agradaM'agrada
I tant que ho recordo, i mentre ho escoltava pensava, si en JL estigués aquí ho gaudiria tant com ho estic gaudint jo.
M'agradaM'agrada
Tinc enveja, enveja sana però. Gràcies per comunicar-nos tot el que vas sentir en la Sisena de Txaikovski.
Jo em vaig conformar amb el recital de M.Devia a l’Ajuntament.
M'agradaM'agrada
També hi havia d’anar, però tot alhora és impossible i aquest cap de setmana he “putinejat” molt 🙂
M'agradaM'agrada
No voy a entrar en el Concierto puesto que no estuve en Girona, pero antes de olvidarnos y a mi me gusta ser agradecido, un brindis y una felicitación a una institución practicamente privada como IBERCAMERA que ha organizado y se ha traido ( no es la primera vez) al Mariinski y a Gergiev de tournée musical 4 días consecutivos por Catalunya , incluyendo las dos funciones de Iolanta.
Creo que mañana lunes y también organziado o promovido por IBERCAMERA, el Mariinski y Gergiev prosiguen su gira por Madrid, Las Palmas y varias ciudades más de la geografía española
M'agradaM'agrada
Efectivament, IberCàmera un cop més ens ha portat a Gergiev, un dels seus artistes incombustibles, i després d’aquesta visita crec que a les properes, el mestre rus i els seus mariinskis esgotaran l’aforament cada vegada que tornin.
M'agradaM'agrada
Jo no vaig tenir la oportunitat d’anar a l’auditori de Girona però si que vair emocionar-me al Liceu amb una Iolanta impressionant i a l’auditori de Barcelona en un altre concert quasi memorable. El quasi és responsabilitat d’un pianista que no em va agradar gens, la veritat. La seva interpretació del concert núm 1. de Txaikovski no em va emocionar, ans al contrari em va incomodar una mica; molt pedal, molt poca claredat i poca comunicació amb l’orquestra. Després la cinquena simfonia va ser, una vegada més, un exemple d’interpretació i de sentiment. No coneixia a Jorge Luis Prats i pel que es va veure a les propines, és un magnífic pianista, virtuós i que ha de tenir un repertori determinat; però en aquest repertori no s’hi escau Txaikovski pel que em va semblar. Malgrat això i obviant aquest concert de piano, queda en el record uns dies inoblidables; no recordo una altra setmana en la que hagi gaudit tant de la música com aquesta: el dilluns un Bellini cantat de meravella; el dijous una Iolanta musicalment preciosa i cantada per una excepcional Netrebko ; i el divendres una cinquena simfonia de Txaikovski magistral; quasi res en tants pocs dies.
Un comentari final als dos milions de visites que ha rebut aquest blog; és lògic, és un blog fet amb el cor per una persona que coneix i estima la música com molt pocs i en el que hi col•laboren una gran quantitat d’aficionats que estimen igualment la música i hi entenen moltíssim. Altres, com jo, el llegim quotidianament, gaudim de la gran quantitat de coneixements i emocions com s’hi couen, però un quasi ni s’atreveix a opinar davant tanta cultura musical. L’enhorabona, Joaquim; i l’agraïment i admiració per tant esforç, tanta feina, tant coneixement i tanta capacitat de comunicar i compartir. Com dius tantes vegades tu mateix, aquest blog i el seu autor, sou de reclinatori.
M'agradaM'agrada
La Iolanta d’ahir diumenge també va tornar a ser de reclinatori, però per no repetir-me no faré l’apunt.
Raimon, per a mi és molt gratificant trobar que hi ha moltes persones que viuen això de la música com ho visc jo, i que compartint aquestes experiències som feliços.
Tenir-vos de companys de viatge és un luxe.
No hi ha cosa que desitgi més que viure experiències musicals com les viscudes aquests dies al voltant d’aquests concerts amb el mestre Gergiev de mestre de cerimònies i no hi ha cosa que m’agradaria més és que tots els habituals ho compartíssiu amb mi.
Provocar enveja, encara que sigui sana, no és just, no m’agrada. El millor és llegir jo també hi vaig ser i em va agradar com en a tu.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Quina enveja Joaquim! Per sort jo també tinc la meva Patètica definitiva per a guardar en el record, però m’hauria agradat poder comparar, sobretot després de la inoblidable 5a de divendres.
Esperava una valoració més negativa del pianista, amb el concert de Txaikovski no em va agradar gens, de fet prefereixo oblidar la primera part i pensar que el concert va començar veritablement a la segona. Celebro que amb Brahms us convencés.
M'agradaM'agrada
Aquest estic segur que t’hagués fet embogir, aquella sisena la guardo, potser amb els anys algú la igualarà, però superar… no ho sé, intervenen moltes coses quan escoltes un concert, l’estat d’ànim i de percepció nostre també és clau, però el que em van fer viure aquest músics va ser molt intens.
Els dos primers moviments del concert de Brahms no em van agradar, però els dos darrers si, allà hi va haver la comunió que ni tu a Txaikovski, ni jo en els dos primers de Brahms, vam trobar a faltar.
M'agradaM'agrada
Enhorabona Joaquim !
Pel tros de crònica, per les emocions que vas experimentar i per les que provoques en nosaltres .
Petonàs
M'agradaM'agrada
El tros de crònica que dius tu, és directament proporcional a l’experiència que em van fer viure aquesta colla. 😉
M'agradaM'agrada
Generosa orquestra, generós director i generós pianista. La curta distancia entre Girona i Barcelona ha permés, ben segur, que molts aficionats hagin pogut disfrutar de lo lindo amb un Txaikovski brillant i optimista (5ª) i un Txaikovski desesperat i profund (6ª), i amb uns primers plats per sucar-hi pa: el brillant primer concert de piano del mateix compositor i el no menys brillant però en aquest cas alhora trascendent segon de Brahms. Encara que són obres que deuen portar a la sang, les de Txaikovski segur, i les poden interpretar en qualsevol lloc i moment, és digne d’admiració i agraïment aquest desplagament de partitures cèlebres en tan sols dos dies i en llocs diferents. Jo vaig estar a l’Auditori de Barcelona i vaig sortir molt satisfet. Esplendorós Txaikovski el de la cinquena, servida de manera superba en totes els seus moviments. La propina va ser tambè d’alt voltatge: el Preludi de l’acte primer de Lohengin magistralment executat. Em va agradar molt Jorge Luis Prats, que va estar a l’alçada de la partitura, és a dir, brillant de tècnica i virtuosisme i que ens va brindar dues simpàtiques propines amb el corresponent desplagament de tot el ventall de recursos de la casa. M’hagués agradat escoltar-lo de totes maneres amb el segon de Brahms donat que és partitura aquesta en la que no sols s’ha de ser brillant i virtuós sino tambè un gran músic. No dic que no ho sigui, crec que ho és, la seva interpretació del concert de Txaikovski ho denota, però prefereixo el de Brahms per a confirmar-m’ho. Justificada la no-propina a Girona. Per dues raons: perquè ja la vareu tenir al començament per una banda, i per l’altra doncs que després de l’últim moviment de la sisena el cos demana aplaudir-la i l’ànima quedar-se serena i tranquila amb les seves darreres notes.
M'agradaM'agrada
Jo no sóc tan entusiasta amb Prats, però li reconec que és un pianista excepcional, potser ideal per fer recitals en solitari, com diu la Marga, va a la seva, i això és una mica lleig, potser per això va ser tan generós amb les propines, dues sense que a mi em donés la sensació que el públic li demanés, la primera si, però la segona… A Girona quan va iniciar la segona el mestre Gergiev va desaparèixer de l’hemicicle. A la primera, les llargues variacions sobre la Carmen, va romandre discretament dret al costat de la porta, la segona potser li va semblar, com en a mi, excessiva, malgrat que l’orquestra va mostrar la cara més riallera de la nit amb aquell Danzón engrescador.
M'agradaM'agrada
El teu post d’avui és pura poesia i emoció. Bravo per Gergiev que t’ha inspirat aquests meravellosos sentiments. Victor i jo creiem que et va dedicar In Fernem Land divendres passat perquè ja sabia que havies arribat als dos milions de visites.
El divendres en L’Auditori ens va regalar també una cinquena simfonia de Txaikoswki de guardar en el record. Nosaltres estàvem en el lateral d’escena i en veure-ho dirigir amb el seu estil tan personal, feia l’efecte que la música emanava de les seves mans.
Esperem amb impaciència les cinc de la tarda per continuar gaudint de la màgia de la música amb el plus d’Anna Netrebko.
Quin cap de setmana, ja que aquest matí en L’Auditori, la OBC ha estat sensacional sota la batuta de Minkonwski i amb la tercera de Bruckner. Espectacular Mireia Farrés i l’orquestra en estat de gràcia.
M'agradaM'agrada
A mi veure’l dirigir no m’agrada gaire, moltes vegades tanco els ulls o em fixo amb els músics, però reconec que el resultat és fascinant.
M’hagués agradat aquest Bruckner, però impossible seguir-ho tot
M'agradaM'agrada
Después de volver el viernes del Auditori, casi flotando tras esa 5º sinfonía catártica, estuve a punto a punto de sacarme una entrada para repetir en Girona. Lo que me hizo desistir fue que volvóa a tocar el mismo pianista.
No me gustó nada de nada. El concierto para piano de Tchaikovsky no es muy sutil, de acuerdo, pero la interpretación que hizo este señor me pareció de lo más bastorra y ordinaria, se le fue el dedo en varias ocasiones e iba a su aire, pasando de la orquesta y del director. Confundía la pasión y el pathos romántico con el “a todo volumen”.
M'agradaM'agrada
Quizás de haber asistido al concierto de Girona hoy te estaríamos velando, tanta emoción seguida no puede ser bueno para el corazón. 🙂
Lo de Prats es curioso, pensé lo mismo en muchos momentos aunque Gergiev logró meterle en el concierto a partir del tercer movimiento.
Se soltó en las propinas, casi mejor que otra vez lo traigan para hacer un recital 😉
M'agradaM'agrada
basto es un adjetivo adecuado para jorge luis prats. estoy de acuerdo
M'agradaM'agrada
Aun así en Girona tuvo sus momentos 😦 , pero me esperaba muchísimo más
M'agradaM'agrada
No vaig anar a Girona. Divendres i diumenge ja esgotaven la meva disponibilitat però recordo la Patètica que ens va tocar a l’auditori fa uns anys. No la oblidaré mai. Juntament amb el concert de Carlos Kleiber a València és un dels dies més emotius que mai no he pogut viure en un auditori. La visió que Gergiev té d’aquesta simfonia et deixa totalment bocabadat, clavat, esmaperdut, esgotat emocionalment… Dies després el mestre Oue la va dirigir a l’OBC i també en tinc un excel·lent record.
Per cert, la Iolanta d’ahir és ja inoblidable.
M'agradaM'agrada
El cap de setmana ha estat musicalment inoblidable. Aquests mariinskis han vingut molt inspirats i l’afegitó de la Netrebko és de traca.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica, un cop més. Ho tenia complicat però no impossible ser a Girona el dissabte, però m’hauria d’haver suposat que per escoltar aquesta Patètica, valia la pena el peregrinatge.
M'agradaM'agrada
I anar a Girona mai és un peregrinatge, és una ciutat imprescindible i si fan concerts d’aquesta categoria, encara més. 🙂
M'agradaM'agrada
Jo també el vaig trobar una mica reventa-pianos al senyor Prats i tot i així li reconec el virtuosisme. El Danzón va ser molt bonic. M’alegro que l’Auditori gironi fos del vostre gust.
M'agradaM'agrada
A vegades hi ha pianistes, que malgrat tenir una pulsació forta, són extremadament sensibles. No em va semblar que fos el cas de Prats. Llàstima que tanta tècnica i virtuosisme no portin al darrere una sensibilitat més delicada, no cal ser Pires, però es que Prats sembla sovint un descarregador del moll.
L’Auditori és un joiell ideal per escoltar-hi perles. Magnífic!
M'agradaM'agrada