IN FERNEM LAND

EL DESASTRÓS DER FLIEGENDE HOLLÄNDER DE LA SCALA


Bryn Terfel l'Holandès a la Scala. Fotografia de l'Opernhaus de Zuric

Bryn Terfel l’Holandès a la Scala. Fotografia de l’Opernhaus de Zuric

Si no fos que la transmissió de ràdio no enganya, si m’haguessin jurat que la gravació de Der Fliegende Holländer que us deixo avui provenia d’un teatre de tercera categoria, m’ho hagués cregut El teatre milanès, que ara ja es pot dir que qui l’ha vist i que el veu, després d’una inauguració engrescadora amb un Lohengrin millorable en alguns aspectes, però sensacional en altres, va continuar amb dos Verdi (Falstaff i Nabucco) que no van fer oblidar cap de les representacions memorables que atresora en la seva il·lustre memòria, i ara que tocava el segon Wagner, es veu que tota la inspiració i força wagneriana es va quedar a Nova York i en el seu Parsifal, que deixeu-me dir de passada que ahir va aconseguir que a IFL es fes miques el record de pàgines visitades, assolint 2.728 en total i 833 per l’apunt de Parsifal. A Milà, abandonats de la ma de Wagner, el passat dia 28, dia de la primera representació de la nova producció, coproduïda amb Opernhaus Zürich i la Den Norske Opera & Ballett, Oslo, els resultats van vorejar i en alguns casos traspassar, clarament el desastre.

L’equip en principi era molt engrescador:

Daland, ein norwegischer Seefahrer: Ain Anger
Senta, seine Tochter: Anja Kampe
Erik, ein Jäger: Klaus Florian Vogt
Mary, Sentas Amme: Rosalind Plowright
Der Steuermann Dalands: Dominik Wortig
Der Holländer: Bryn Terfel

Conductor: Hartmut Haenchen
Staging: Andreas Homoki
Sets and costumes: Wolfgang Gussmann
Lights: Franck Evin

Comencem per l’orquestra:

L’orquestra de la Scala, que ha perdut des de que el mestre Muti els va deixar, no sembla que passi per el millor moment, i ara aprofito per fer una acotació que volia fer a l’apunt d’ahir i que em ve de perles en el d’avui. No entenc com tenint al mestre Gatti, molt més versàtil en tots els repertoris i quan el seu nom sonava en totes les travesses, van apostar per Daniel Barenboim, un director molt més limitat en qüestions de repertori operístic encara que a Berlín ho hagi dirigit pràcticament tot. Vist els resultats orquestrals d’aquest Holandès en mans del mestre Hartmut Haenchen, penso que la cosa sembla molt més alarmant.

Què us sembla aquest petit tast?

Oi que espanta per començar?, doncs cal escoltar la direcció i concertació del mestre Haenchen durant tota l’obra, per adonar-se’n que els problemes de quadratura, de so i de qualitat instrumental i vocal (també el Cor) són molt problemàtics. Qui diria això que s’escolta siguin els violins de la Scala?. D’acord que una nit dolenta, la pot tenir tothom ( i si no que ho preguntin al Barça, que en porta unes quantes), però aquesta estrena de la nova producció no és fruit d’una mala nit, ja que un teatre com la Scala no es pot permetre donar aquesta imatge.

Seguim? Us faig l’advertiment que le que ve és heavy, esteu avisats.

Doncs la primera víctima a part d’un preocupant Daland i una màquina de produir vent absolutament impertinent (és clar que potser la intenció era que el vent ho tapés tot), és el desastrós jove pilot de Dominik Wortig que va cantar així i amb aquests problemes “Mit Gewitter und Sturm aus fernem Meer”

D’on ha sortit no ho sé, però que cal apuntar-se bé el nom, segur.

Com que el principal al·licient de les representacions era Bryn Terfel, vaig creure que a partir de la seva impactant sortida amb “Die Frist ist um” tot prendria un altre caire.

Jutgeu-ho tot plegat, vosaltres mateixos.

De com va acabar el primer acte, que hi ha molt a comentar, ja no us diré res més, si el vostre morbo és insaciable, us baixeu els arxius i escolteu el duo de l’Holandès i Daland i la direcció i des-concertació. N’hi ha per sucar-hi pa.

Anja Kampe (Senta) i Bryn Terfel a Der Fliegende Holländer a la Scala, producció d'Andreas Homoki, Fotografia de Toni Suter

Anja Kampe (Senta) i Bryn Terfel a Der Fliegende Holländer a la Scala, producció d’Andreas Homoki, Fotografia de Toni Suter

Anem al segon acte, ja que a la Scala van tallar entre el primer i el segon, per escoltar a Anja Kampe de tants bons records al Liceu. Us estalvio el Cor de filadores per les noies de la Scala i a Rosalind Plowright fent de mezzo.

La senyora Kampe va cantar així la balada de Senta, comença bé…

Fins arribar a les frases finals defensa el moment amb quelcom més que dignitat, però a la Scala el dia 28 algú va fer un conjur. No és la Varnay, ni la Rysanek, ja ho sabíem, però no l’havíem escoltat mai així. Com heu pogut comprovar si heu escoltat fins el final us he deixat unes frases de l’escolanet i la Mary, així com el “lluit” Cor femení.

I ara el temible i meravellós duo amb l’Holandès, on Terfel ens confirma la preocupant impressió del primer acte i ella s’ensorra. On queda aquella vibrant Kundry del Liceu?

Per rematar aquest apunt que demostra que la felicitat wagneriana és efímera, el duo i posterior tercet del darrer acte, amb l’arioso intercalat de Erik, que en mans de l’escolanet esdevé rossinià.

Prou!

Si us voleu castigar ja sabeu que heu de fer.

Demà parlo dels cantants wagnerians a Sabadell, en un acte organitzat per Joventuts Musicals, aquesta representació de la Scala rebenta alguna de les meves teories, però demà passat les  penjaré a IFL per debatre amb vosaltres i en qualsevol cas desitjant que la nit del 28 a Milà fos un accident lamentable però que no es tornarà a repetir.

ENLLAÇOS (mp3)

http://rapidshare.com/files/3280857694/DFH_Scala_280213A1.mp3

http://rapidshare.com/files/3817147364/DFH_Scala_280213A2_3.mp3

Coneixent, o creient conèixer al públic de la Scala, es pot arribar  a la conclusió que hi va haver un escàndol històric, doncs no, res més lluny d’això. les úniques protestes van anar per Andreas Homoki, que vistes les fotografies del muntatge és el que més m’agrada, és clar que unes fotografies poden portar fàcilment a un engany, mentre que els cantants, dels que jo no salvaria a ningú, pràcticament tenen una espectacular acollida.

Cosas veredes!

27 comments

  1. gloria aparicio

    Doncs , vist el panorama que planteixes , m’estimo més no desenbolicar el bombonet d’avui…… demá serà un altre dia…….no? quina llàstima, tant que m’agrada en B.Terfel…..

    M'agrada

  2. Qué desastre!!! No es posible que suene tan mal la cuerda. No será debido a una mala colocación de los micros? El Sr. Wortig parece que ascienda a las notas altas con el ascensor de “Millie, una chica moderna”, a golpetazos. La máquina de viento es insoportable. Bryn Terfel ya comienza a “hacer el carro” de forma alarmante y los graves parece que le han desertado y vocifera que es un primor. Al Sr. Vogt prefiero no escucharlo porque me produce un rechazo total, dicho así por no caer en una frase improcedente.

    Cualquier parecido con el “Parsifal” del Met…Está bien claro que La Scala va perdiendo a pasos agigantados su legendario liderazgo operístico. Si no vuelve Muti al coliseo milanés…

    Que el público premie al final con aplausos esta función obedece a que ya no es lo exigente que fue o que hay claque. No se concibe hacer un éxito de este “desaguisado”.

    M'agrada

  3. Isolda

    Per mi l’orquestra dirigida per Hartmut Haechen sona a “nyigui nyogu”,pobre, poc brillant i gens inspirada. Anja Kempe de veu bonica, canta bé però té problemes en algun registre, els aguts no surten lliures, sinó “enganxadets” al coll ( ja en sortit les més expressions made Mª Teresa sempre gratuites,però em coneixes molt bé i saps el què vull dit oi!!), l’escolanet m’ha agradat, trobo que aquest personatge li va com anell al dit. Referent al sempre estimat Bryn Terfel,en aquest cas li trobo la veu molt oscil·lant i a vegades calant, problema de difífcil solució i que fa temps arrossega lamentablement. Estic apenada, perquè és un cantant que per edat i la seva corda, podria encara donar-nos moltes satisfaccions cantant Wagner. Malgrat tot no ha perdut el seu color de veu. És una llàstma!!

    M'agrada

  4. Oriol

    El del vent semblava un nen amb una joguina nova jaja, que pesat el tio. Doncs trobo que es una llàstima que no es faci bé aquesta òpera perquè la trobo molt atractiva. A més estavem mal acostumats amb el Parsifal de l’altre dia. Esperem que vinguin representacions millors.

    M'agrada

  5. dandini

    Trobar molts defectes en un Wagner escoltat per radio en una presa de so de no massa qüalitat és quelcom molt senzill.Estic d’acord que hi han problemes tant a l’orquestra com en el cant pero sincerament crec que el que sento no és desastrós sino bastant millor que el darrer escenificat que ens va oferir el Liceu tant a nivell orquestral com vocal.
    Anja Kampe és una boníssima cantant que ja va tenir forces problemes en el registre agut a la seva Kundry liceista.Segur que si li escoltes l’audio veuras que no hi massa diferència.
    Es veritat que la veu de Bryn Terfel comença a fer el carro ,sobre tot a les primeres frases,pero no em sembla que ni el seu Wotan del Met ni aquest Holandès tinguis res de desastre.El seu poder de convicció i la seva entrega romanen segons el meu entendre intactes.Estic convençut que aquesta prestació seva hagués aconseguit un gran èxit al nostre teatre.
    Klaus Florian Vogt está menys còmode que en el Lohengrin pero no em desperta ni odi ni rebuig.

    M'agrada

    • Has demanat hora ja?, supos que deus conèixer bons professionals que soluciones aquests problemes auditius. 🙂
      No crec que hagis escoltat tota l’òpera, no m’ho puc creure, ja que si és així, cada vegada que treguis un defecte en el minut i segon no se què d’algun cantant d’aquests que no són sant de la teva devoció et treure una perleta d’aquest Holländer. Mai havia escoltat un Terfel tan ordinari, amb un so tan obert a part de les oscil·lacions que ja fa temps que es produeixen en el seu cant.
      Pocs cantants actuals m’agraden tant com ell, però noi sense passions de fan incondicional, aquesta actuació no s’agafa per en lloc.
      Tu has escoltat tota la gravació?, amb les pèrdues de l’orquestra i els desajustos?, no ho crec.
      És ben bé allò de portar-me la contra per sistema. 🙂

      M'agrada

  6. SANTI

    Ahir el vaig escoltar horroritzat.
    Una funció per oblidar, començant per la direcció d’orquestra quer desconcerta en lloc de concertar, també l’orquestra de la Scala, potser no del tot culpable d’aquell so tan crispat i dela incomprensible manca de cohesió de la corda nio ajuda gens i acabant per l’equip vocal en un estat de preocupant decrepitud.
    La millor Kampe, potser massa lírica i per tant forçada en els moments de més força, final de la balada, del duo i del final del tercer acte, tan exigent.
    Vogt no pot ser mai un Erik com tampoc serà Siegmund, una cosa és que canti bé, l’altra és que tingui la veu adequada.
    Ain Anger és vulgar i deixant a banda el desastrós mariner, que fa patir de valent, Terfel s’endú la més gran de les decepcions. La veu oscil·la, els aguts quan no són cridats i oberts, són desafinats i la major part de les vegades l’emissió oberta vulgaritza el personatge a nivells penosos. No havia sentit mai malament a Terfel, em podia agradar més o menys en segons quins repertoris, però aquest holandès és molt deficient.

    M'agrada

  7. Gi

    Joaquim, estive no Scala no dia 6 de Março. Não me pareceu mal a orquestra. Kampe cantou muito bem, foi na minha opinião a melhor da noite. Anger também foi muito bem, com uma voz bonita e potente. Voigt não achei nada de especial. Terfel foi muito mal, tal como no áudio que puseste, parecia uma ovelha, o Holandês não é para ele.

    Não gostei da produção, que não tem nada a ver com o que Wagner quis: passa-se tudo em escritórios em terra firme!

    M'agrada

  8. Gianluca Turolla

    sabato 9 l’ho sentita dal vivo: il peggior spettacolo della scala da sempre! (o almeno da quando – inizio anni ’70 – la frequento).

    Cominciamo dalla regia: Der Fliegende Hollaender è opera marina, “puzza di pesce”, fa sentire le onde. Non è concepibile farla eseguire tutta all’interno di un ufficio fine ‘800 con i marinai che diventano impiegati, le filatrici dattilografe isteriche e l’Olandese che entra vestito da pagliaccio. Se aggiungiamo che Senta si suicida sparandosi col fucile di Erik (avete mai visto una donna che si suicida con un fucile?) e che quando si deve evocare il mare il regista non riesce a far meglio che far muovere un orrendo quadro che sembra un fumetto disegnato da un bambino con problemi psichici, abbiamo il quadro di un’interpretazione scenica del tutto incongrua e, permettetemi la parola, stupida.
    In questo contesto che cosa poteva succedere alla musica?
    Haenchen ha dimostrato di non sapere che cosa fare della partitura (strano perchè il suo video da Amsterdam non è poi così male) con ottoni in esagerata evidenza, un generale senso di opacità, tempi affrettati ma non tempestosi: pessimo oltre ogni limite
    Orchestra e coro: incapaci di andare a tempo, di offrire attacchi “insieme” e con difetti di intonazione. Una particolare nota sul coro della Scala: è la terza volta (dopo Roméo et Juliette, Nabucco) che offre una prestazione non solo al di sotto della sufficienza ma al di sotto del limite minimo di un coro anche dilettantesco. Di chi è la colpa?
    i cantanti: non sto, per “pietas” a giudicarli singolarmente: chi più chi meno hanno cantato tutti male. Il senso generale è però un altro: compitvano la loro parte senza alcuna emozione, come se stessero leggendo l’elenco del telefono. Da questo punto di vista il peggiore è stato Terfel (forse il migliore vocalmente): sembrava capitato lì per caso, solo per guadagnarsi il lussuoso cachet. Uno spettacolo indegno.
    Solita nota sul pubblico: ho capito dopo perchè è stata presa la decisione di dividere l’opera in due: per permettere ai soliti russi di abbandonare la sala dopo il primo atto. Per 257 euro (costo di un biglietto di platea) mi sembra francamente poco!

    Spero di consolarmi domani sera coi Due Foscari di Verdi diretti da Muti qui a Roma.

    Ciao!

    M'agrada

    • Mille grazie, come d’abitudine, sei molto gentile.
      Mi dispiace questo disastro, Io credevo che dopo alcuni giorni la cosa potrebbe migliorare.
      Aspettiamo che il gran guru, il maestro Muti, possa con il suo Verdi, ritornare l’onestà
      Grazie, come sempre, sei molto gentile.
      Mi dispiace questo disastro, ho pensato che dopo un paio di giorni questo Der Fliegende Hollaender potrebbe essere migliorato.
      Speriamo che il grande guru, il Maestro Muti può con il suo Verdi, ritornare l’onestà a la scena italiana.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: