Julian Ovenden a Sunday in the Park with George al Teatre Chatelet de Paris
El Teatre Châtelet de Paris va oferir del 15 al 25 d’abril el musical de Stephen Sondheim (musica i cançons) i James Lapine (llibret), Sunday in the park with George, el musical inspirat en la creació artista del pintor francès adscrit al puntillisme impressionista. George Seurat i més concretament en una de les seves obres mestres, Tarda de diumenge en l’illa de la Gran Jatte.
El Châtelet sembla que s’hagi proposat presentar tota la producció del compositor novaiorquès, i després de les produccions de A little night Music i Sweeney Todd, ara li ha tocat el torn a aquesta obra estrenada el mes de juliol de 1983 al Playwrights Horizons (Off Broadway) amb Mandy Patinkin i Bernadette Peters, i definitivament a Broadway el 2 de maig de 1984 al Booth Theatre amb la mateixa parella protagonista i sota la direcció del mateix llibretista James Lapine.
Sondheim després del fracàs de Merrily We Roll Along (1981), que es va mantenir en cartell durant 16 tristíssimes representacions, va decidir deixar de composar música i dedicar-se a escriure, però James Lapine va engrescar-lo altre cop proposant-li com a tema de partença el meravellós quadre de Seurat, tot fent-li notar que a la pintura tan sols hi mancava el propi pintor, i amb aquesta lleu pinzellada (mai millor dit) n’hi va haver prou per tal de que tots dos elaboressin un sofisticat, erudit, minoritari i per què no dir-ho, pretensiós musical, que ha assolit la categoria d’obra mestra, multi premiat (Pulitzer Prize for Drama, dos Tony Awards, Drama Desk Awards, el Olivier Award (1991) i repetir al 2007 en la reposició.
El musical és una reflexió i per tant podríem dir que a part de l’extraordinària oportunitat de mostrar una estètica meravellosa sobre l’escenari, no té d’entrada gaire atractiu teatral, però la sensibilitat del llibret i les cançons, l’original plantejament dramàtic dels personatges que intervenen a la pintura i insereixen les seves petites vivències en la trama central, així com la poesia i el refinament extrem, fan d’aquest musical un referent, no apte per a tots els paladars, però d’interès per a tots els amants del teatre, els de la música, la pintura en particular i la creació artística en general.
L’obsessió de l’artista a la recerca de la llum i el color, així com per trobar el llenguatge creatiu personal posa en crisi la relació de parella, aquesta anècdota argumental dóna peu a una dissertació monumental, potser massa, a l’entorn de la creació, la vida i l’art, la buidor conceptual i creativa, el paper de l’artista a la societat, la visió filosòfica de l’art i la bellesa. Tot un repte.
Per la versió del Châtelet s’han fet unes noves orquestracions degudes a Michael Starobin adaptant l’orquestra de cambra original (11 músics) ara per a una orquestra de 46 músics. D’aquesta manera el musical pren una dimensió més operística que no acabo de saber si calia, però que sense cap mena de dubte pot fer que si apropi més públic, potser ple de prejudicis davant del teatre musical de Broadway i molt més obert a qualsevol altre manifestació musical i teatral fora de l’àmbit de Broadway o el West End londinenc.
La producció ja us avanço que és una absoluta meravella d’enginy teatral, de sensibilitat estètica i de interpretació, tant vocal com dramàtica per part de Julian Ovenden i Sophie-Louise Dann (a l’ombra omnipresent dels seus creadors Mandy Patinkin i Bernadette Peters), que interpreten a Seurat i l’hipotètic i impossible besnét del pintor, així com a l’amant, model i mare del fills del pintor, Dot i l’avia de l’artista Marie. La resta de rols són molt corals i no gaire rellevants en particular, però essencials en el seu conjunt. Tots ells estan servits de manera exemplar per una companyia on cadascú broda els petits caràcter irònics, sensibles, i humorístics, en un collage teatral molt ben tramat.
La intel·ligent utilització del vídeo per les imatges pictòriques de Seurat pren una dimensió molt notable i vesteix la producció d’una exquisida i elegant fascinació visual. El final del primer acte amb la visualització del quadre sobre l’escena, és una de les troballes de més talent i emocionants que he vist en els darrers temps sobre un escenari.
El tractament musical s’allunya del format tradicional del teatre musical, amb una interacció de les parts parlades i les cantades que esdevenen un tot amb números musicals que apareixen i desapareixien sense que l’acció escènica es vegi alterada, en un discurs continuo de diàlegs i música.
La nova orquestració respecta els efectes puntillistes de la versió de cambra, que tan bé defineixen la mateixa pintura de Seurat, i podríem dir que formen les petites cèl·lules melòdiques que apropen la partitura en certs aspectes del minimalisme.
Pel segon acte, que situa l’acció 100 anys més tard, en una exposició del pintor a Chicago organitzada per aquest besnét impossible (els fills de Seurat van morir molt aviat), i el tractament musical s’apropa més a la música pop, la nova orquestració pren en un moment una dimensió més electrònica, una solució que res té a veure amb l’original de l’estrena, però que sense cap mena de dubte l’actualitza puntualment, dintre de vint anys s’haurà de reorquestrar, al menys en el fragment més techno.
L’espectacle cantat i parlat en anglès està subtitulat en francès.
Gaudiu-lo, és una experiència teatral intensa.
Producció de Sunday in the park with George a Paris, Teatre Chatelet abril 2013
SUNDAY IN THE PARK WITH GEORGE
Llibre:James Lapine
Direcció musical: David Charles Abell
Direcció escènica: Lee Blakeley
Escenografia i vídeo: William Dudley
Coreografia:Lorena Randi
Disseny de vestuari: Adrian Linford
Dot / Marie: Sophie-Louise Dann
Jules / Greenberg: Nickolas Gràcia
Old Lady / Elaine: Rebecca d’Pont Davies
Infermera / Harriet: Jessica Walker
Soldat / Redmond: David Curry
Celeste 1 / Betty: Rebecca Bottone
Celeste 2 / Billy: Francesca Jackson
Yvonne / Blair: Beverley Klein
Franz & Randolph: Damian Thantrey
Louise: Elisabeth Baranes /Laura Gravier-Britten
Louis / Home / Alex: Jonathan Gunthorpe
Frieda / Noemie: Christine Buffle
Sra: Elisa Doughty
Sr: Scott Emerson
Julian Ovenden (Georges) a Sunday in the park with George al Tetare Chatelet de Paris, abril de 2013
IN FERNEM LAND 
Plásticamente esta función es una auténtica maravilla y todos los intérpretes aportan lo mejor de sí mismos. La música está fantásticamente potenciada y la dirección escénica y toda la escenografía son verdaderos hallazgos, pero…Mi pero está no en la magnífica idea en que se basa, sino en el pretencioso y excesivo texto, sobre todo en los temas cantados, ya que es tanto el que han de cantar los personajes que unas frases se montan con las siguientes y es muy difícil seguirlo, incluso con subtitulado. Por otra parte lo encuentro excesivamente elitista y tanta repetición de temas musicales y de frases y expresiones iguales o derivadas a lo largo de la obra llegan a fatigarme.
Este título -junto con “Into the woods”- es el que menos me interesa de toda la producción de Stephen Sondheim y llega a aburrirme, cosa que no me sucede con ninguna de sus obras desde “A funny thing happened in the way to the forum” hasta “Passion”, las tres posteriores a esta última obra maestra tampoco me interesan. Para mí sigue siendo “Sweeney Todd” su obra maestra total, seguida de “Follies” y todas las comprendidas entre los dos títulos citados, con excepción de la que nos propone Joaquim -en una producción maravillosa, teatralmente hablando- y la para mí infumable “Into the woods”.
El musical se ha acabado como género, ya que lo mejor ya lo hemos conocido y escuchado y tenemos que volver a los títulos de siempre, entre los que para mí no se incluye éste que me irrita y me produce somnolencia, por muy bien presentado, cantado y escenificado que sea, como es la representación que nos ocupa.
A quien le guste le doy mi enhorabuena, yo que soy un amante incondicional (“die hard” se dice ahora) del musical, no soporto éste, lo siento.
M'agradaM'agrada
No és el meu musical de Sodheim, jo sóc molt de Follies, Sweeney Todd, A funny thing, A little night music, però aquesta vegada m’ha agradat més, no sé si és la producció o que jo estava més receptiu
M'agradaM'agrada
Lapine = Llibretista americà propici a idear nous espectacles ❓
M'agradaM'agrada
Com a definició és millorable, si. On l’has llegit aquesta perla?
M'agradaM'agrada