HAMBURG INAUGURA SALA DE CONCERTS

El dimecres 11 de gener es va inaugurar l’espectacular sala de concerts Elbphilharmonie de la ciutat de Hamburg després de 10 anys interminables i una desviació pressupostària incomprensible a Alemanya i habitual dels paisos llatins.

L’edifici concebut com un referent arquitectònic i com ja ha succeït en altres edificis similars, a la recerca de esdevenir un nou símbol  de la ciutat, és obra dels arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron.

No us vull atabalar amb números i dades arquitectòniques d’aquest enorme complexa cultural, podeu trobar-ho a la xarxa i si coneixeu l’idioma alemany en el streaming que va oferir l’imprescindible canal Arte, s’explica fil per randa.

El programa televisiu ofereix un munt d’entrevistes, alhora que els inevitables i a vegades interminables discursos que trenquen la continuïtat musical, cal dir que esplèndida, en la seva amplíssima varietat estilística. Continua llegint

CHRISTIAN THIELEMANN I NIKOLAJ ZNAIDER ACOMIADEN EL 2016 A DRESDEN

Avui us proposo retrocedir quatre dies, ja que us parlaré del concert que va tenir lloc a la Semperoper de Dresden, amb la fabulosa Staatskapelle sota la direcció del seu titular, Christian Thielemann i la participació del violinista danès, Nikolaj Znaider, un habitual en els concerts de la Staatskapelle i que a Barcelona també hem gaudit com a solista amb l’OBC.

El programa d’aquesta gala de comiat de l’any  2016 és popular i de qualitat, vull dir que es va programar un reguitzell d’obres ben conegudes, bellíssimes i molt atractives pel gran públic però sense caure en temptacions excessivament fàcils o previsibles en aquestes dates tan donades al vals i a la polca, ja que aquest és un patrimoni vienès que en qualsevol altre lloc queda postís i sempre  a remolc del Musikverein i el Cap d’Any. En altres ocasions Thielemann havia optat per l’opereta o concerts operístics, segurament amb més glamur i atractiu televisiu, però per aquesta edició i utilitzant aquesta amanida variada que va de l’obertura de Donna Diana de von Reznicek a la cavalleria lleugera de von Suppé, passant per els hiper romàntics concert per a violí de Bruch o l’exaltada obertura de Roméo i Julieta de Txaikovski, fins a la inclusió de la sorprenent obertura de Guillaume Tell de Rossini en un programa tan germànic i que permet assaborir l’excel·lència dels solistes de la Staatskapelle, des d’un primer violoncel que treu l’alè amb la intensitat i bellesa del fraseig a unes fustes de calidesa admirable en el passatge concertant de la flauta, l’oboè i el clarinet abans del galop conclussiu. I entre mig petites peces per a violí i orquestra que a la manera de bisos de Znaider fora de temps, ens permeten deixar-nos endur amb perles de Kreisler o l’Estrellita de Ponce. Continua llegint

GUSTAVO DUDAMEL INAUGURA L’ANY MUSICAL 2017 A VIENA

La inauguració musical de l’any passa cada 1 de gener, des de fa més de 70 anys, per l’empolainat Musikverein de Viena, on tothom espera escoltar i sentir el de sempre perquè la sacrosanta tradició austríaca així ho imposa, amb l’ajut de la televisió, les cases discogràfiques (cada vegada més encotillades a les súper vendes) i també als tour-operadors de luxe que fan pagar gust i ganes per assistir entre el públic dominical i tenir l’oportunitat que les càmeres de televisió t’immortalitzin i siguis l’enveja de les amistats.

En aquesta ocasió la direcció de l’orquestra vienesa o potser de la Deutsche Gramophon que alguna cosa hi deu tenir a veure, ha convidat per primera vegada al director veneçolà Gustavo Dudamel, el més jove fins ara a dirigir el prestigiós concert, encara que a l’hora de la veritat el prestigi no vingui mai donat per les obres que es programen, sempre subjectes a l’entorn de la família Strauss i si a les audiències milionàries gràcies a la transmissió televisada i òbviament als directors contractats amb noms de veritable relleu i en algun cas, pocs, de transcendència artística inqüestionable malgrat la poca llibertat que el repertori atorga.

Que Dudamel és un bon director ningú ho posa en dubte, però Dudamel s’ha fet una pròpia imatge que és la que ara pot jugar en contra seu perquè tothom espera “dudamelades” allà on no hi tenen lloc i aleshores  el fenomen més esclatant dels darrers anys en el camp de la direcció orquestral esdevé un més, de nivell és clar, però un més. Continua llegint

FAUST A MOSCOU (Romanovsky-Lungu-Abdrazakov-Ladyuk-Pfister;Lebedev)

La darrera vegada que vàrem assistir a un streaming operístic en versió de concert a la Txaikovski Concert Hall de Moscou va ser en ocasió d’un celebrat Werther de Massenet i ara que repetim amb un altre dels més cèlebres títols de l’òpera francesa com és el Faust, estic segur que també ho celebrareu perquè el nivell és alt i compta, a banda de l’atractiu garantit del Mephistophélès del baix Ildar Abdrazakov, amb un elenc totalment rus en el que només coneixereu a la soprano lírica Irina Lungu, el que no vol dir que la resta del cast no sigui de gran interès.

Potser el Faust de Gounod sigui una “grand opéra” per a ser representada amb una bona producció de decorats vistosos i molta enginyeria escènica per “épater le bourgeois”, però una vegada més el que ens ofereixen els amics moscovites en versió de concert dóna la raó a aquells que fonamenten l’essència de l’òpera en la vessant musical i vocal per sobre de la teatral, ja que aquesta es pot ometre i en canvi,, com és el cas, es pot assolir l’èxit, mentre que tots hem vist produccions escèniques excel·lents amb cantants i direccions musicals fallides que no acaben mai d’aixecar el vol. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

UN REGAL DE NADAL: EL LLAC DELS CIGNES A PARÍS

Sabeu els que em coneixeu amb escreix que no sóc gaire amant del ballet, però de tant en tant em deixo fascinar per allò que és simplement bell i aquesta proposta del famós ballet de Piotr Illitx Txaikovski, El llac dels cignes ho és, diria que és bellíssima.

Només un teatre d’òpera de la categoria de l’Opéra National de Paris i algun que altre com Londres o Milà, a banda dels grans teatres russos, poden mantenir una companyia de dansa i en aquest cas és senzillament fascinant.

Deixeu-me que sense entrar en detalls tècnics del llenguatge que desconec us faci menció l’extraordinària Amandine Albisson, no cal entendre-hi gaire per adonar-se’n de l’excepcionalitat del que fa i com ho fa (tant la deliciosa i sensible Odette com la vertiginosa, virtuosística i espectacular  Odile).

L’acompanyen amb espectacularitat Mathieu Ganio com a Siegfried i François Alu com a Rothbart. Continua llegint

TEATRO ALLA SCALA 2016/2017: MADAMA BUTTERFLY

Inaugurar la temporada de la Scala amb Madama Butterfly, en el marc d’aquest projecte que el mestre Chailly vol portar a terme amb totes les òperes de Puccini, només s’entén si se’ns proposa alguna cosa diferent i el mestre milanès va decidir que portaria a la famosa prima scaligera, la versió de l’estrena del 17 de febrer de  1904 , una versió que com bé sabeu va obtenir un estrepitós fracàs que va fer que Puccini refés l’òpera i si ho va fer ell que tenia un instint teatral infal·lible, no li discutirem nosaltres, però és que a més a més tenia raó, la segona versió estrenada amb èxit aclaparador a Brescia, és millor, el que no vol dir que aquesta recuperació filològica no tingui interès, sobretot si es fa ben feta i en el cas que ens ocupa jo diria que hi ha mancances vocals.  En altres temps “la prima” de la Scala reunia els millors cantants possibles, quelcom que no és pot dir de l’equip escollit en aquesta ocasió. Hi ha un bon conjunt però ja em perdonarà Chailly si li dic que la senyora Siri està bé per Torí, Roma o Bologna, mai per a Milà i menys en la “serata” d’inauguració. Un Riccardo Chailly en estat de gràcia potser no és prou garantia per triomfar en una Butterfly, no us sembla?.

En el primer acte hi ha molta part de la música escapçada, ja sigui en tota l’escena del casament, però també en el gran duo. El que ara coneixem com a segon acte es manté quasi inalterable tot i que l’escena de Yamadori també presenta algun canvi i en el duo de les flors, el cor a bocca chiusa, el preludi i tot el que ara és el tercer acte, hi tornen a haver canvis, alguns importants, com l’ària final de Butterfly o l’escena de Kate Pinkerton, en la primera versió amb una intervenció que va molt més enllà de les dues preguntes fatídiques: “potete perdonarmi Butterfly?” i “il figlio lo darà?”. Continua llegint

INSISTINT AMB TRISTAN UND ISOLDE A ROMA: 5 RAONS

Avui, mentre preparo l’apunt d’Elektra em ve de gust insistir en el Tristan und Isolde de l’òpera de Roma i ara que s’ha posat de moda i és tan engrescador, utilitzaré 5 poderoses raons: Continua llegint

1 DE DESEMBRE: WORLD AIDS DAY o LA GALA ANUAL A LA DEUTSCHE OPER DE BERLÍN

 

Any rere any i ja en van 26, la Deutsche Oper de Berlín organitza una gala, sovint esplèndida, per recordar-nos que la lluita contra la SIDA continua necessitant de la generositat de tots.

La gala és pur glamur, amb catifa vermella, “postureig” i tot el que vosaltres vulgueu, però a banda de ser un aparador de famosos que serveixen òbviament de reclam, alhora també serveix per mostrar en aquesta ocasió, tota una jove fornada de cantants joves que en algun cas seran estels rutilants en el firmament operístic dels propers anys. Continua llegint

MEFISTOFELE A BADEN-BADEN (Schrott-Castronovo-Penda-Blue;Himmelmann-Soltesz)

Avui arriba a IFL una òpera que estimo, el Mefistofele d’Arrigo Boito, una obsessió musical del genial llibretista verdià que esdevé una rara avis del teatre líric italià que no va trobar continuïtat en el verisme que es va imposar al tombar del segle XIX al XX.

Mefistofele es va estrenar el 5 de març de 1868 a la Scala de Milà i és fàcil imaginar que el perquè no va agradar gens, ja que la música de Boito res tenia a veure amb les òperes de Verdi que triomfaven arreu. 7 anys més tard es va estrenar a la wagneriana Bolonya la versió definitiva, la que coneixem ara, obtenint un èxit esclatant. Continua llegint

UN WERTHER ALTERNATIU A MOSCOU (Dunayev-Deshayes-Ballestra-Alexyuk;Acocella)

Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Avui us proposo un Werther alternatiu, vull dir que no tindrem els noms habituals: Ni Kaufmann, ni Beczala, ni Borras, ni Bros, ni Vargas, ni Grigolo, ni tan sols Flórez que darrerament s’ha colat entre els tenors que protagonitzen aquest emblemàtic rol, paradigma del romanticisme literari i gràcies a la genialitat massenetiana també a l’operística.

És tracta del tenor rus Andrey Dunayev, que atenent a les seva poc dissimulada alegria després del “Pourquoi me reveiller” semblava que no les tingues totes en si mateix amb l’assoliment del repte. Continua llegint

Una descoberta: GOPLANA de Władysław Żeleński

Si per la nostra reduïda llista de imprescindibles operístics en prou feines hi cap Stanisław Moniuszko, com ens ha de cridar l’atenció una òpera de Władysław Żeleński ?

Doncs avui és el que us proposo, gràcies a la transmissió que el 3 de novembre ens va arribar a través de Arte i The Opera Platform tenim l’oportunitat de descobrir Goplana de Władysław Żeleński, una òpera romàntica que estic segur que agradarà a la immensa majoria dels visitants de IFL, ja que la música té tot l’atractiu de les arrels eslaves, amb l’habitual utilització del material folklòric i una inspiració melòdica al servei d’un llibret de rebuscades trames romàntiques de fades, esperits, sirenes, reines malèfiques, amors impossibles i crims inconfessables. Continua llegint

GALA RICHARD TUCKER 2016

Avui tenim a IFL la cita anual amb la Gala Tucker, una ocasió immollorable per calibrar l’estat vocal d’algunes de les millors veus del moment, alhora que escoltar el bo i millor de la nova fornada de veus nord-americanes amb el premi que la Fundació Richard Tucker atorga a la millor veu jove, que com no podia ser d’altra manera aquest any ha recaigut en la immensa Tamara Wilson, cantant que darrerament he portat molt a IFL i que espero que sigui per molts anys tot i que compleix tots els estàndards de grans i prometedores veus de senyores immenses que per raons diverses han enlluernat en els primers anys de la seva carrera i que després han desaparegut de manera premetura (Marc, Sweet, Eaglen, Dunn…) Continua llegint

Grand Théâtre de Genève 2016/2017: MANON (Petibon-Richter-Doyen;Py-Letonja)

Avui més que proposar-vos una representació d’òpera, que òbviament també, us proposo una interpretació modèlica, una interpretació que dóna sentit a cadascuna de les paraules, els gests i les notes que canta, tot és interpretació i interiorització del personatge en un “tour de force” d’aquells que galvanitzen a tots els que envolten l’artista i està clar que al públic, que davant  d’un treball artístic com aquest no pot fer altra cosa que aixecar-se a aplaudir rabiosament i amb gratitud d’haver estat partícip de l’entrega absoluta d’un artista a un rol.

Tot això és el que fa Patricia Petibon interpretant la Manon de Massenet en una representació que va tenir lloc al Grand Théâtre de Genève el 29 de setembre passat, retransmesa pel Canal Arte. No estimo o millor seria dir no estimava gaire Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado)

El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la  sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.

Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado,  les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. Continua llegint

LA BOHÈME AL REGIO DE TORINO (Lungu-Berrugi-Besong-Cavalletti-Cho-Sagona;Ollé-Noseda)

caffe-momus

El Teatre que va veure l’estrena absoluta de La Bohème ha presentat una nova producció per celebrar el 120è aniversari de l’esdeveniment (1 de febrer de 1896) sota la direcció de Gianandrea Noseda i amb un equip de cantants correctes en el millor dels casos però que no serien motiu de visita a IFL si no hagués estat perquè la producció escènica és deguda a Alex Ollé, el furero més “conservador”, que s’ha decidit a dirigir tota mena de títols, fins i tot aquells més allunyats del que ens haguéssim imaginat quan La Fura dels Baus van irrompre en el món operístic amb aquella Damnation de Faust a Salzburg, l’any 1999.

Les aproximacions de La Bohème a la contemporaneïtat són diverses, de fet fins i tot se’n va fer un musical rock anomenat Rent que seguint amb llibertat la història dels joves bohemis, l’actualitzava en el fons i en la forma de manera molt més efectiva de la que han fet la immensa majoria de directors escènics que han cregut que envoltant als personatges amb escenografies urbanes de la nostra quotidianitat i vestint-los amb roba de “mercadillo” de segona ma ja n’hi havia ben bé prou, sense adonar-se’n que la música, més enllà que les pròpies situacions escèniques descriu a la perfecció aquell Paris bohemi sota la mirada d’un músic verista al tombar del XIX al XX que grinyolen en la manera de ser i comportar-se del jovent d’avui en dia. Continua llegint

ONP 2016/2017: SAMSON ET DALILA (Antonenko-Rachvelishvili;Michieletto-Jordan)

Després de molts anys ha tornat a l’òpera de París l’obra mestra de Camille Saint-Saëns, Samson et Dalila, una obra musicalment   bellíssima però teatralment molt feble, que necessita de dos cantants de gran força, sensibilitat i personalitat, un director inspirat i una producció fins ara “cecilbemillesca” i que necessitava del cos de ball per representar la famosa bacanal i sobretot un cop d’efecte final per deixar bocabadades a les platees amb ganes de quedar bocabadades.

L’Opéra de Paris en co-producció amb el Metropolitan de New Yor, que no se pas com pairan no gaudir del ballet (que es prepari Mr Gelb perquè els integristes del famós teatre esquinçaran les cortines ideològiques més arcaiques), va encarregar a Damiano Michieletto una nova producció  i tractant-se de Michieletto pot passar de tot. Continua llegint

ELIOGABALO DE FRANCESCO CAVALLI A PARÍS (Fagioli-Groves-Sierra-Sabadus:Jolly-González Toro)

Eliogabalo de Francesco Cavalli, Producció de Thomas Jolly. Palais Garnier 2016

Eliogabalo de Francesco Cavalli, Producció de Thomas Jolly. Palais Garnier 2016

Avui us porto una obra escrita l’any 1667 i estrenada l’any 1999 a Crema (Itàlia) 332 anys després de la seva creació, un fet segurament irrepetible a la història de l’òpera.

Les raons per les quals el Eliogabalo de Francesco Cavalli no es va estrenar en el seu moment al Teatro San Giovanni e Paolo de Venècia no està gens clares, però segurament la censura o autocensura, no va permetre que sobre l’escenari s’escenifiqués la vida d’un jove emperador que desatén les raons d’Estat davant els plaers sexuals, un emperador declaradament homosexual, tot i que el llibre original tergiversa la història i la seva condició. Continua llegint

ÀMSTERDAM 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO (Esposito-Karg-Degout-Buratto-Crebassa;Bösch-Bolton)

Avui us porto en un seguiment coincident i absolutament casual amb la propera temporada liceista, després del Macbeth i La Fille du Régiment dels darrers dies, la producció de Le Nozze di Figaro que es va representar a Àmsterdam fins abans d’ahir, data en la que The Opera Platform i el Canal Arte la van retransmetre en streaming.

El gran i indiscutible èxit de la proposta que us porto avui rau en el perfecte equilibri entre l’equip artístic de la producció, amb una direcció vigorosa i minuciosa de Bolton i el gran treball teatral de Bösch, que realitzen amb un equip vocal de gran nivell. Tot funciona amb naturalitat i el resultat no pot ser un altre que pertorbador en el sentit més positiu i estimulant del mot. Aquest mateix tàndem ja ens van regalar un molt més que interessant  Orfeo de Monteverdi a Munic (amb un sensacional Gerhaher) que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, i Bösch també va ser el responsable d’aquell aberrant Il Trovatore de la ROH. En cap us vull fer entendre que el seu treball en aquesta producció mozartiana estigui al mateix nivell, sortosament per a mi, al menys, ja que ara si que m’ha convençut. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: OTELLO (KUNDE,JAHO,PETEAN,DOLGOV,COMA-ALABERT;ALDEN-PALUMBO)

petean-kunde

George Petean i Gregory Kunde

No ha començat bé el Teatro Real, va triar una aposta brillant i arriscada com és l’Otello verdià i ha perdut.

El canvi decebedor de Desdemona, de la prevista Stoyanova a Jaho no és motiu suficient, tot i que si notable, ja que una Desdemona no pot fer mai trontollar tant un Otello. El que si el pot fer trontollar fins el fracàs és el director musical, i de manera sorprenent l’excel·lent director Renato Palumbo ha dirigit una versió absolutament desconcertant, difícil d’entendre o de pair, perquè un Otello no es pot fer mai feixuc i molt menys deixar caure la seva tensió dramàtica i ves per on, ell ho aconsegueix en moments cabdals del segon acte, que és quan es va començar a adreçar el vaixell d’una deriva preocupant durant tot un primer acte que em va semblar desastrós. Continua llegint