No fa gaire que l’editorial Akal ha editat a Espanya el llibre “Mi vida con Wagner”, que el director Christian Thielemann ha dedicat a la seva experiència wagneriana. Tenint en compte que el director berlinès té al compositor alemany com a eix central de la seva carrera, i alhora és considerat per a crítica i públic especialitzat, com el director referent en les interpretacions dels drames musicals wagnerians, el interès del llibre està garantit.
El llibre és de fàcil lectura, no cal ser ni un gran expert en les obres wagnerianes, ni està particularment familiaritzat en terminologia musical. Thielemann amb la col·laboració Christine Lemke-Matwey fa un recorregut vital des de els seus inicis wagnerians, assistint de nen a les representacions de les òperes acompanyat dels seus pares, fins l’arribada a Bayreuth, on des de el 2000 ha dirigit en tots els festivals, tret del 2011. Durant les 264 pàgines que es llegeixen amb creixent interès, el director aboca de forma amena, quasi diria que planera, les converses mantingudes amb Lemke-Matwey durant un any i en les que sorprèn trobar un perfil allunyat de la imatge que moltes vegades s’ha volgut donar del director i la que ell mateix dóna dirigint. Ell és el primer en reconèixer que la seva gestualitat no té gaire fascinació, però tampoc és un aspecte que el preocupi gaire.
Thielemann se’ns mostra proper i assequible, tant que fa propera i assequible la música de Wagner i tots sabem que no és precisament així i que el gaudi complert i definitiu necessita d’un grau d’aprofundiment notable, però tal és la fascinació que aquesta música exerceix en ell, que la transmet de manera entusiasta. us asseguro que si no conegués res de Wagner i llegís aquest llibre, abans d’acabar-lo ja hagués fet tot el possible per escoltar les seves òperes.
Thielemann no evita cap tema i fa front a aquells aspectes més polèmics de Wagner com a home i el seu pensament, però per sobre de tot hi ha la música de Wagner i ell ho fa ben simple quan afirma que el que l’importa són les notes i que un Do major segueix sent un Do major. És clar que no se n’està de ser crític amb el compositor quan parla de la seva relació amb Mendelssohn i tots els altres aspectes incòmodes d’un egolatra sense precedents, però per a ell és la seva música el que interessa, i no puc estar-hi més d’acord. L’ús que se’n va fer després i l’admiració que Hitler sentia per a ell, i per els seus herois, principalment Lohengrin i Rienzi, potser ens fa pensar que hi havia molt de Wagner en Hitler, a l’inrevés del que pensava Thomas Man quan deia que a Wagner hi havia molt de Hitler.
Per sobre de qualsevol consideració extra musical sempre incòmode, i la profunda i estreta relació que la família Wagner i el Festival de Bayreuth van tenir amb el nazisme, Thielemann sense fugir mai d’estudi, recalca la importància de l’obra musical i la genialitat del compositor.
Diu Thielemann: “Com a músic i director, tot sovint tinc la sensació de que es dedica massa temps als aspectes polítics.Com ja he dit: jo no puc responsabilitzar a Wagner musicalment de l’abús a que els nazis van sotmetre les seves obres. No puc dirigir Die Meistersinger von Nürnberg amb la punta del dits ; en tot cas, puc deixar-los caure de les mans. Alguns col·legues ho fan, i els hem de respectar. Però, tenim, en el segle XXI, que engegar a dida a tots els vegetarians i repudiar a tots els amos de pastors alemanys per la senzilla raó de que existís un gos anomenat Blondi i que Hitler no mengés carn?. Els nostres polítics han de prescindir d’anar a la inauguració del Festival perquè a la “Auffahrtsallee, van onejar les banderes amb creus gamades entre 1933 i 1944 i el Führer sortia a saludar des de el balcó del teatre? No. Wagner és precisament un artista universal perquè ha agradat i agrada a persones ben dispars. I Bayreuth té el dret a seguir sent una institució amb la que s’identifiqui el país. Es per això, que crec que el President de la nació , la cancellera i altres alts càrrecs polítics han d’assistir necessàriament i per això totes les persones rellevants son benvingudes… Un país no pot identificar-se únicament amb el poder econòmic també ha de protegir i apreciar els valors immaterials, la seva cultura i el seu esperit.
“El que has heretat dels teus pares, guanyat-ho per a poder posseir-ho diu Goethe en el seu Faust. Aquest és el repte que ens proposa Bayreuth any rere any.
Thilemann farceix el relat d’un ampli i amè anecdotari, propi i transmès a ell per altres personatges notables que ho van viure en persona. La relació intensa amb la família Wagner i amb Wolfgang és especialment sucosa.
Tot l’aprenentatge fins arribar a Bauyreuth, l’assistència musical que va fer al Festival en el Ring dirigit per Barenboim, la intensa i venerada relació amb un dels seus ídols, von Karajan, la profunda admiració per a Furtwängler, Knappertsbusch i també per aquell Parsifal de 1970 dirigit per Boulez, aquell mateix de qui Angel-Fernándo Mayo es despatxa a gust dient, “como director wagneriano Boulez no ha pasado de ser la invención de una época desorientada, aunque es aquí donde apuntó algo interesante; la escena del encantamiento del Viernes Santo, como antecedente de Debussy. I en canvi Thielemann diu:
“En molt poques ocasions he escoltat un Parsifal tan emocionant, tant en el seu punt, tan conseqüent i a la vegada, tan lliure i descarregat. I amb quin mestratge dirigeix Boulez . Haig de confessar que per a mi escoltar aquella gravació (Parsifal 1970) va ser tot un camí de Damasc. És com si el vell esperit de Bayreuth hagués rebut un baló d’oxigen”.
És molt interessant l’anàlisi que durant tot el llibre fa dels diferents directors musicals wagnerians i especialment emotiu resulta el passeig pormenoritzat que fa pel que ell anomena la galeria dels criminals, i que és un passadís que surt de les dependències annexes al mític fossat de Bayreuth i porta fins la cafeteria, on es troben els retrats de tots els directors musicals des de el primer festival fins la darrera edició. El repàs és molt interessant i ple d’emoció, veneració i respecta per a la majoria del directors. És clar que hi ha unes predileccions raonables i que s’agreixen molt i també fa notar algunes absències que lamenta, des de Arthur Nikisch que era un violinista que va tocar la novena de Beethoven dirigida per Wagner l’any 1872 i que per ser molt bon director no el van tenir en compte (gelosia?) a von Bülow, Humperdinck, Bruno Walter, Otto Klemperer, Eric Kleiber o Riccardo Muti i Mariss Jansons, és clar que aquests dos encara podrien i si ell volgués…
No vull deixar d’esmentar la veneració que sent per els kapellmeister, un terme que tots plegats utilitzem per definir als directors professionals sense gaire personalitat i molt ofici, i que ell venera.
Extraordinàriament interessants tots els comentaris i anàlisis que Thielemann fa del Festspielhaus i l’acústica, trencant alguns mites que motiven una certa perplexitat a la primera lectura, però que tenen tota la lògica, sobretot per a una persona tan involucrada com ell. Resulta absolutament diferent el que escolta el públic a la sala, que el que percep el director, per tant és molt fàcil que un director poc expert en les característiques acústiques del famós fossat, fracassi malgrat tenir un currículum extraordinari que l’hagi dut fins allà.
Òbviament l’apartat dedicat als cantants i a la vocalitat wagneriana és cabdal, com també ho és quan parla del directors d’escena i les produccions. No s’està d’opinar de tot i ser prou clar. No sempre comparteixo algunes de les coses que diu, però reconec que en moltes ocasions no puc més que aplaudir-lo fervorosament.
El llibre acaba amb un “petit” anàlisi de totes les òperes on repassa l’origen, la música, el repartiment, l’orquestració, l’argument i les gravacions que ell creu més notòries, aspecte aquest darrer especialment interessant per a tots els que sentim molta estima i gratitud per a les gravacions discogràfiques. Aquest darrer aspecte no deixa de tenir un cert morbo, a l’hora que mostra una valentia considerable, ja que quan diu que la seva Tetralogia de referència és la de Wilhem Furtwängler de l’any 1953 per a la RAI, no pot deixar indiferent a ningú o quan diu que el Tannhäuser de Sinopoli és molt interessant si no fos pel tenor, tenor que torna a liquidar sense miraments quan analitza els Meistersinger de Jochum i és que l’alemany de Plácido Domingo segons ell, té greus carències. Totes aquestes perles de ben segur faran les delícies de molts aficionats.
El llibre se’m va fer curt, bona senyal, i m’agradaria molt que fos com un preàmbul del primer volum de les memòries que una editorial li ha ofert i de moment no ha acceptat.
En 264 pàgines no és fàcil concentrar la visió de l’obra, la música, la direcció, la interpretació i el cant wagnerià, Thielemann ho aconsegueix estimulant al lector, a tots els que ja som wagnerians i estic segur que ho aconseguirà amb tots aquells que sense ser-ho es deixaran endur per l’amena clarividència d’aquest director genial, garant de la tradició més autèntica.
Com que per a Thielemann Die Meistersinger és la seva obra predilecta i l’obertura representa tot un tractat musical, acabo aquest apunt amb l’obertura del primer acte tal i com la va interpretar al Festspielhaus de Bayreuth el 22 de maig passat en el concert del bicentenari, amb l’orquestra a dalt de l’escenari i alliberada de la visera que tant perjudica a aquesta òpera, segons les sorprenents opinions deixades en aquest llibre absolutament imprescindible.
Demà ens estrenarem al Festival de Lucerna i crec que amb una mica de Verdi i Wagner.
IN FERNEM LAND 
Crec que has resumit molt bé el llibre, tot i que hi ha tants aspectes a comentar que ens hi podríem estar molts dies. És molt sucós en reflexions i anècdotes, apassionant a l’hora de parlar de Bayreuth (des de l’acústica a Wolfgang) i sorprenent per tractar temes que els directors solen esquivar (rivals, gravacions, els cantants fugaços, etc). Ah, i molt sincer quan explica els anys en què esperava la trucada del Festival i es rosegava per dins perquè no arribava.
Sobre les gravacions que recomana, no busca ser trencador sinó que menciona les habituals i que pertanyen a la gran tradició germànica: Holandès i Parsifals de Kna, Lohengrin de Kempe, etc. En Tristany curiosament destaca la parella Windgassen-Nilsson dirigida per… Sawallisch (la llegeuresa de Böhm em sembla que no li convenç gens).
Ah, i el tema de Mayo i Boulez era patològic, al seu llibre posa la gravació de 1970 com a la pitjor de totes, per sota totxanes insuportables com les del senyor Levine.
M'agradaM'agrada
No he volgut detallar en excés moltes de les perles trobo que és molt maco trobar-les i encara que no es tracti d’una obra de misteri, és millor que el lector es vagi trobant les opinions a mida que vagi llegint el llibre.
A mi em va estranyar molt que no anomenés el Tristan de Karajan amb Mödl i Vinay a Bayreuth sent com és un fervent defensor del director i també de la soprano.
És un llibre que a més a més, no deixa de ser una porta de presentació per a futures empreses, un bon aparador.
M'agradaM'agrada
Ah, i un afegit sobre l’acústica de Bayreuth i la diferència amb el que se sent al fossat. Thielemann ho deixa clar: per més bon director que siguis o encara que et creguis una estrella, si el tècnic que porta 30 anys a Bayreuth et diu que no se sent amb claretat o hi ha desajustos, cal canviar les coses encara que tinguis la percepció que ho fas bé.
M'agradaM'agrada
De fet ell tan sols deixaria la famosa visera pel Parsifal i per alguns moments del Ring, per la resta d’obres deixaria el fossat obert, quelcom que ell mateix diu que seria un sacrilegi.
M'agradaM'agrada
Lo leí hace un par de meses y me pareció una pequeña joya, demasiaso pequeña.
M'agradaM'agrada
También a mi me hubieran gustado 500 páginas de Wagner según Thielemann, seguro que material tiene para esas y más páginas.
M'agradaM'agrada
Mateu-me, però em fa por que no sigui de tan fàcil lectura com dius. Com, deixa´m dir-ho així d´exageradament, tu ho saps tot de Wagner (i de les seves obres, i dels seus intèrprets, i dels seus directors, i de les seves gravacions, i…), segurament et pot resultar la cosa més senzilla del món seguir allò que per alguns pot resultar un misteri insondable. Però imagines que un xino et digués “el text està en xinés, però es molt fàcil de seguir perquè només fa servir paraules fàcils com casa, mare, pilota o taula? ”? Doncs la mateixa sensació em queda a mi quan em parles de Knappertsbusch, Humperdinck o Bruno Walter, que poc més enllà d´haver sentit alguna vegada el nom 😳 … La veritat, no sé si a mi les 264 pàgines se´m farien una miqueta més llargues…
M'agradaM'agrada
Dubto que un paio com tu, tan intel·ligent i que ha llegit tantes totxanes a la seva vida, sigui incapaç de llegir aquest llibre, ni que tan sols sigui per acabar sabent qui són Knappertsbusch, Humperdinck o Bruno Walter, que ja va sent hora i ves a saber si et caldrà saber-ho per guanyar el concurs 👿
M'agradaM'agrada
Per a pendre nota. I tant.
Si voldria matisar lo que expliques en relació a Thomas Mann, Hitler i Wagner, i sempre tenint en compte que lo que ara exposaré és per a qui no conegui el que de Wagner en pensava Thomas Mann.
L’admiració, devoció quasi diria jo, de Thomas Mann per Wagner és ben coneguda, i ell prou que ho va deixar ben plasmat en els seus escrits. L’autor de “La montaña màgica” ja deixa constància en diferents articles i llibres, i amb la seva prosa tan brillant, del que pensa de Wagner. La seva lectura dona pautes i ideas molt clares de com entendre al Wagner artista-poeta-músic i del per què esdevè un geni absolut i global. D’ell per exemple he llegit l’explicació més encertada, crec jo, del per què Wagner va tenir la necessitat d’ampliar l’inicial “La mort de Sigfrid” fins a la totalitat de l’Anell. Perquè faig esment d’això? Perquè l’afirmació (que desconexia) de que hi ha molt de Hitler en Wagner pot donar a malentesos si no s’enten de la manera correcta, qué no és altra que la manera en que ho enten Bryan Magee en el seu extraordinari llibre “Aspectos de Wagner”. Llibre que es llegeix d’una tirada, interesentissim, clar, concís, brillant, que dona pautes i claus per a entendre l’obra i el geni de Wagner. I precisament Magee parla, en un dels seus capìtols i de passada, de les circumstàncies vitals i familiars dels inicis professionals tant de Wagner com de Hitler. I és en la mesura en que són efectives aquestes pures coincidències com s’ha d’entendre aquesta disquisició de lo que té un de l’altre. I el que jo crec és que fora d’aquestes pures coincidències, de cap dels dos en trobariem prácticament res de l’altra. Wagner és un grandiós encert que hagi existit. Hitler, en canvi, un lamentable i fastigós error.
M'agradaM'agrada
T’asseguro que és l’aspecte del llibre que m’interessa menys, trobo que el que pensa Thielemann de Wagner, de com l’entén, de com el viu, de com el dirigeix, de com cal cantar-lo i representar-lo, i és clar, tot el que envolta Bayreuth, és molt més sucós i interessant que aquest tema que no deixa de ser pesadíssim.
M'agradaM'agrada
Voldria afegir tambè (ja ho volia fer ahir però em vaig oblidar) que el posicionament de Thielemann en l’affair de Nikitin de l’any passat em va deixar mica decebut, aquesta és la veritat. Dit això, la meva admiració per ell queda intacta.
M'agradaM'agrada
Què va fer?
M'agradaM'agrada
segur que si fas memòria te’n recordaràs, però si no és així, et deixo l’apunt de l’any passat 😆
https://ximo.wordpress.com/2012/07/26/bayreuth-2012-der-fliegende-hollander/
M'agradaM'agrada
A Alemanya i a Bayreuth encara més, han d’arrossegar un passat que els obliga a fer coses ridícules per no deixar ni una engruna de dubte. Que Nikitin portés una creu gamada tatuada i després dissimulada és quelcom que no ens ha de importar res, precisament Thielemann al llibre diu que un Do major és un Do major, i per tant no crec que facin un test a tots els cantants, directors, musics, tramoistes, escenògrafs, dissenyadors i treballadors de la santa casa, ni tan sols al públic, per veure si estan nets o són aptes o no segons les seves creences. És tan absurd que esdevé ridícul i lamentable, a banda que amb el substitut hi hem sortit perdent a totes totes i ves a saber quin pensar té.
M'agradaM'agrada
Molt agradable aquest apunt,Joaquim.Jo que no soc gaire amant de Wagner (ho sento) crec que em serà fàcil llegir-lo.A veure si aprenc d’una vegada i deixo de fer el “ridi”.
Gràcies…
M'agradaM'agrada
JO crec que un cop l’hagis llegit voldràs escoltar Wagner i amb les orelles m´çes obertes, ja ho veuràs. 😉
M'agradaM'agrada
Interessant. Me l’apunto per llegir-lo
M'agradaM'agrada
Hola timamót, ja ens diràs si t’ha convençut, jo crec que t’agradarà.
M'agradaM'agrada
Sobre el tema Wagner-Hitler, que em cansa força, sempre em faig la mateixa reflexió.
Vist que: a) el final de Wotan i el de Hitler són idèntics, tancants a la seva fortalesa mentre el seu món es consumeix per les flames, i b) Wagner es passa 15 hores explicant-nos que Wotan acaba així pel seu afany de poder i la seva renúncia a l’amor, arribem a la conclusió que c) Hitler quan anava a les funcions de l’Anell no hi entenia absolutament res.
M'agradaM'agrada
És una bona manera de resumir-ho.
M'agradaM'agrada
Efectivament, però és que res de res. Tambè es diu que Rienzi, junt amb els Mestres, era la seva òpera preferida. Doncs tampoc de la vida i miracles del tribú (i sobretot del seu final) n’extrau cap lliçó. A saber doncs el que el seu cervellet procesava quan atenia Wagner.
M'agradaM'agrada
Ja que dius que és força planer i atès que estic modestament interessada en la música de Wagner, segur que me’l compraré. A veure si entre tu, Joaquim, Mr. Colbran i Mr. Thielemenn n’aprenc una mica. El que fins ara he pogut anaar copsant de Wagner m’ha semblat grandiós de vegades, fins i tot, massa però és indiscutiblement un geni absolut que eleva la veu humana als seus màxims i assigna a l’orquestra la magnitud que més convé ja sigui èpica o romàntica.
Bona crònica!
M'agradaM'agrada
Jo crec, benvolguda Olympia que Thielemann t’ajudarà molt més del que ho pugui fer jo, això si, a can IFL pots trobar el suport àudio/vídeo de totes les seves obres.
M'agradaM'agrada
Ja he comenzado a leerlo. Creo que no tardaré demasiado en acabarlo. Su lectura es fácl y el contenido concreto y expresado de modo que esté al alcance de todos.
M'agradaM'agrada
Xe! Una altra vegada ha eixit “egòlatra” per a referir-se a Wagner. Que ningú no es recorda de Beethoven? Llegiu-ne alguna biografia i voreu com era d'”egolatra”. A un aristòcrata va di-li que ell no era res, però que en canvi la seua persona passaria a la història de la Música per a serpre. També deia que la seua música no era per a l’home d’aleshores, sinó per al del futur, que estaria millor format, etc. Això és així, però ningú titla de “egòlatra” al de Bonn. Tampoc l’acuse de “misantrop”, però va dir. “M’estime més els arbres que les persones”. Tampoc l’acusa d’escura butxaques, però era un tacany que vivia a Viena a costa dels aristòctares que el mantenien. Si volia més pasta gansa, feia circular el bulo que s’enanava de Viene i els seus mecena amotllaven més pasta. I què dir del seu caràcter: Schubert arribá a ser veí eu i gran admirador, però mai no va gosar d’anar a saludar-lo perquè tenia por del seu mal geni. Acabe, però n’hi ha més. Per culpa seua tractà de suïcidar-se el seu nebot. Ah, la guinda, també era antisemita, com tots en aquell temps, Leopold Mozart inclòs.
Hitler. . Mai no pot faltar. Sembla mentida que ningú repare a al dictador no solament li agradava Wagner, sinó que idolatrava a Beethoven i el seu paisà de liz Anton Bruckner – l’unic que no era antisemita. I el cas és que hi ha fotos i filmacions. El del bigotet es feia tocar la Novena per Furt en el seu aniversari amb creus grammades a dojo. També va a nar al “Walhalla”, edidici construït per Ludwig I – el iaio del Boog i amant de Lola Montez – per a retre-li honors. A Internet hi ha fotos de Hitler en actitud respectuosa davant del seu bust. Tampoc no es recorda ningú que el dictador deixà dit que si moria per la rádio sonara Wagner, sí, la marcha fúnebre, però també Bruckner, l’adagio de la Novbena, composat quan el compositor va saber que Wagner havia mort.
La veritat és que tant lloc comú repetit ad nàuseam resultan un tant … no sé què dir, potser lamentable per no dir alguna cosa pitjor. L’únic que es fa és donar-li la raó a Hitler, que va dir: “Mentre es parle de Wagner es parlara de mi”. I, collona, per Wotan que tenia raó. Puccini era feixiste, com Mascagni però ningú diu res. No en tenen ni idea i això que està escrit i filaat. Veure youtube
Al capdavall, Hitler se n’ha eixit amb la seua.
M'agradaM'agrada
Tema recurrent del que ja s’ha dit tot.
Si Wagner no hagués escrit el que va escriure, i després el nazisme en fes l’ús que en va fer de la seva ideologia i la seva música, i la família del compositor no hagués pres partit com ho va fer, fent de Bayreuth un temple del nazisme, tot això no hagués tingut cap rellevància.
M'agradaM'agrada
Ja sé que està tot dit, però és que sempre es torna repetir el mateix. Amb els altres intel.lectuals i artistes no passa. Un exemple. Rousseau té una fama de ser més bo que el pa, ja saps, “l’home és bo per naturalesa i la societat el corromp.”. És exemple per a demòcrates i per a àcrates. Va preocupar-se molt pels infants i l’educació. A més de “El contracte social” va escriure “Emili o de l’educació” on conta meravelles. ¿Era un sant? No, senyor va tindre crec que cinc fills i els va abandonar. Anaren a parar a un hospici. Ningú et diu això quan esmenta a aquest senyor. “Era un hipòcrita i un mal pare”. No es diu perquè no ve al cas. En el cas de Wagner és automàtic. Llenya a mico no siga que pensen que sóc nazi. Es fa sense voler. Més egòlatra que Ludwig II no era, que volia emular el Rei Sol.
Salut.
M'agradaM'agrada
Ja ho veus, malgrat la teva obstinada i pedagògica defensa del Wagner més controvertit, continua planant per sobre el seu antisemitisme.
És veritat que tots els altres compositors dels que t’ho anomenes les seves flaqueses ideològiques també són tan controvertits i censurables com el mateix Wagner, però això acaba semblant el “i tu més” de la nostra menyspreable “casta”.
Salut Regí
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, no es tracta del “i tu més” – cosa difícil de mesurar – sinó de posar les coses en el seu lloc, en el “ho eren tots”. I és que és així. Ho eren tots. La diferència està en un tal Hitler. Però, ull, Wagner també era el compositor favorit sap de qui? de Lenin, sí senyor de Vladimir Ilich Lenin, i això no ho sap ningú i és perfectament comprovable. També era el compositor favorit de B. Shaw, que era socialista. I si busquem antisemites, puc assegurar-te que ésmés fàcil esmentar al qui no ho eren, perquè eren quatre gats.I si parlem de virulència, hem d’anar a França – cas Dreyfus – o a l’Imperi Rus – Polònia inclosa – on assassinaven els jueus directament, especialment a la tan catòlica Polònia. Realment, el jueus de l’est fugien d’aquelles terres i buscaven refugi a Alemanya, on el jueus vivien millor, dominaven la banca, els negocis i la cultura.Per això Mendelssohn i Meyerbeer triomfaren, Eren fills de banquers milionaris i tenien les portes obertes pertot arreu. Si lleven a Bruckner, que era molt bo, la resta eren antisemites, la majoria més que Wagner. Chopin dei quan anava a tocar el piana: “Si hi ha algun jueu per ací, que se’n vaja”. Liszt era més antiemita que Wagner, però més diplomàtic. Mai no trencà relacions amb Meyerbeer, però mentre Wagner abogava per la integració dels jueus, l’hongarés no hi crei i demanava directament l’explulsió. Mozar pare i fill eren antisemites. Leopold pressumia de batejar els jueus de la seua orquesta: o et bateges o al carrer. beethoven dei pestes del jueus, com Schumann, Brahms, etc. La gran trola és fer una relació biunóvoca Wagner-antisemita. Fins i tot Bakunin, Proudhon i Marx eren antisemites. Si fa falta textos, els tinc.
Acabe. Si lliges coses de Wagner anteriors a maig del 68, no trobarà res sobre el seu antisemitisme. És una cosa prou recient. Pot llegir llibre americans que ja no tenen copyright – que allí dura 75 anys – i o trobrarà ni pruna del tema. En “Gutenberg” hi ha a muntó.Un altre cas: ni Emilia Pardo Bazán ni Vicent Blasco Ibáñez, ni Eduard López.Chávarri, tots ells wagnerians van escriure res del famós antisemitisme de Wagner perquè no era relevant en absolut. En canvi, Blasco sí que té un llibre sobre els “xuetes” o “Chuetes” de Majorca, jueus conversos perseguits durant segles.
Salut
M'agradaM'agrada
Va escriure el que va escriure i segur que molts desitjaríeu, desitjaríem que no ho hagués escrit mai, però ho va fer i molts se’n van aprofitar a favor i molts en contra. Hagués pogut escriure altres coses en signe contrari i no ho va fer, en canvi aquests escrits l’arrossegaran eternament sense una Senta que l’alliberi 🙂
M'agradaM'agrada