*
Avui sóc conscient que l’apunt no tindrà gaire predicament, us parlaré d’un disc quelcom que encara no entenc perquè no agrada, de música de cambra, quelcom que no agrada a la majoria dels visitants quasi exclusivament operístics i per acabar-ho d’adobar, de música contemporània. Una combinació letal i en canvi em ve molt de gust fer-ho.
NIWA és el segon disc que ha editat la discogràfica neu records. Alguns recordareu que fa pocs dies i després del fabulós concert a la Seu Vella de Lleida del Latvian Radio Choir, us en vaig parlar ja que es van interpretar algunes obres de Bernat Vivancos incloses en el primer disc, BLANC.
Com podeu veure neu records té com a objectiu del seu atractiu projecte el publicar obres de compositors catalans actuals i això ja em sembla valuós i digne d’un apunt a IFL.
Després del disc de Bernat Vivancos ara han apostat per l’obra cambrística de Ramon Humet (Barcelona 1968).
El disc es va presentar ara fa un any i no vaig tenir l’oportunitat d’assistir-hi però finalment l’he pogut escoltar i us en vull parlar.
Ramon Humet ja té un prestigi internacional consolidat després de guanyar l’any 2007 el Premi Internacional de composició Olivier Messiaen i rebre l’encàrrec de Kent Nagano d’escriure una obra orquestral “Escenes de vent”, Estrenada l’any 2008 per l’Orquestra Simfònica de Mont-real sota la direcció de Jacques Lacombe.
Per a mi no és gens fàcil la música de Ramon Humet, ho reconec, però no em deixa indiferent i sobretot em motiva moltes reflexions a l’entorn de la música, la seva utilitat o més ben dit com l’utilitzem pel nostre plaer i l’aportació que ha de tenir la música com a producte cultural de consum.
A la primera escoltada vaig haver de tornar a començar, em vaig adonar que mentre sonava el CD no prenia cap atenció, esperava trobar el codi que em permetés entrar i fruir-la com frueixo la música que ja tinc associada en els meus patrons habituals, amplis, però ja sabeu que limitats. No el vaig trobar el codi.
A la segona escoltada vaig fer l’esforç i si la música entesa com un discurs d’emocions, no em seduïa, al menys l’univers tímbric, el joc de sonoritats i sensacions em van fer parar més atenció.
Vaig pensar que allò no estava fet per a mi i que tot plegat no em produïa res que pogués destacar, res on em podés agafar per desxifrar el misteri d’aquella música.
Reposat durant uns dies i tornat a escoltar en la seva integritat no puc negar que m’hagi deixat tan indiferent com a la primera escoltada. Continuo pensant que jo a la música li demano una sèrie de coses que Humet no me les vol donar mai, per això ja hi ha tota la música que ja hi ha, en canvi si tot és propici, ofereix un altre tipus d’experiència sensorial, potser molt més mental i no tan epidèrmica que no deixa de ser un repte per a mi.
No podré consumir la música de Humet com ho faig habitualment amb tota l’altra que tinc ben classificada en el meu particular xip, i que em serveix per anar més o menys a la recerca del mateix i conegut plaer. En aquest cas no és així, no hi ha, al menys de moment, cap tipus de plaer, però hi ha de ser?, la música sempre ens ha de produir plaer?. Primera reflexió.
No sé si tampoc em serveix per escoltar-la en una sala de concerts tradicional. Potser és ideal per experimentar-la a casa, on tots els jocs d’espais sonors poden prendre una llibertat per l’oient molt més propicia que la rigidesa física i mental en que ens sotmetem quan escoltem aquestes obres, ja no cal dir si estan intercalades entre altres de repertoris més “clàssics”.
La música de Humet no circula per els mateixos viaranys que circula la música que accepto sense esforç, fins i tot aquella que supera els meus límits. És una experiència sensorial tranquil·la, al menys les tres obres que integren aquest disc. Música de inspiració japonesa, quasi estàtica que en lloc de recórrer un trajecte omple un espai, no ho sabria definir d’una altra manera. Per a mi no té un principi ni un final. Quan l’escolto va omplint racons i espais mentals i si et deixes endur passen coses.
L’experiència és molt interessant, no apte per a qualsevol moment, ni molt menys per un públic que cerqui, com també ho faig jo molt sovint, la resposta immediata al que estic escoltant, immediata, comprensible i molt menys identificable.
Cada vegada que l’he escoltat era com la primera vegada, no hi ha res a recordar, ni per suposat melodia on agafar-se, Són sensacions que podríem associar a un món poètic que pren diferents dimensions.
De les tres obres que integren el disc, la que l’inaugura “Quatre jardins zen” (2008) em sembla la més concentradament difícil, ja que les permanents ressonàncies tímbriques exclusivament d’instruments de percussió (vibràfon, esquelles, bastó de pluja, campanes) posen a l’oïdor en permanent alerta a l’espera de quelcom que no acaba de passar mai. Quan ho acabes descobrint ja tens part del codi que et facilitarà deixar-te omplir per la música.
“Jardí de Haikus” (2007) està formada per un trio amb piano més el trio de percussió. és com un collage de petits fragments, amb sonoritats més “familiars” a càrrec dels instruments de corda o el mateix piano, que suggereix sensacions més corpòries o si més no, de més assequible reconeixement, com el misteri, la placidesa, la inquietud.
La darrera obra “Pètals” (2009) té una estructura més “identificable”, en tres moviments que es sustenten sobre un vers del poeta japonès Bankoku del segle XVIII. “La nit d’hivern més llarga cauen els pètals del pruner i, a la fi, la lluna de l’oest“.
Està escrita per a violí, cello i piano i cada moviment recrea el vers del petit poema. La música és molt més formal i “assequible”, el món sonor és el mateix, però hi ha en tota l’estructura una part descriptiva molt evident en el segon moviment (cauen el pètals del pruner), amb un seguit d’escales descendents que si més no visualitzen la imatge d’un lent descens, encara que no siguis coneixedor del text que acompanya la composició.
Insisteixo en el que és per a mi el descobriment d’aquesta música, no hi ha un discurs lineal, la música omple esplais que poden produir sensacions a partir d’un estaticisme i un esteticisme, molt suggeridor i poètic, com en el darrer moviment de “Pètals”, la lluna de l’oest.
Els intèrprets son la London Sinfonietta, un conjunt de prestigi contrastat i especialitzat en la música contemporània, dirigit per Nicholas Collon.
El disc és un prodigi, com ja ho era el primer del segell neu records, en quant a format. És un producte de gran atractiu estètic, amb una cura evident en tots els detalls de la presentació, original i atractiu també a la vista i al tacte. Un producte sensorial que no deixarà indiferent a ningú.
Recomano a tots els inquiets que també visiten el blog, que visitin el web de neu records, ja que es pot adquirir el disc en diversos formats. La gravació és també tècnicament excel·lent.
Us deixo amb un vídeo que us ajudarà a entendre a Humet
IN FERNEM LAND 
Bon dia, Joaquim!
Ja saps que l’Humet estrena una òpera aquesta setmana a Alemanya?
Et deixo un parell d’enllaços:
http://buehnen-halle.de/produktionen/sky-disc
https://www.facebook.com/events/359330204200079/?ref=22
M'agradaM'agrada
Gràcies apuntador per aquests enllaços.
N’havia sentit a parlar però no sabia que era aquesta setmana, coincidències gratificants, sense cap mena de dubte.
M'agradaM'agrada
Agraeixo molt la teva sinceritat en parlar del disc. Gràcies per la cultura musical que ens ofereixes.
M'agradaM'agrada
Sempre intento ser, sobretot sincer. A vegades ho vesteixo una mica, altres gens, però mai m’enganyo ni a mi, ni a vosaltres.
M'agradaM'agrada
La música la trobo molt complicada per les meves “entendederes” però tampoc m’ha desagradat.Penso que de tan en tan escoltar aquest tipus de música no ens farà cap mal,sobretot a la gent jove.El que si crec es que compondre això ha de ser dificilissim.També m’agrada l’autor,sobretot la seva veu plàcida i tranquila i que a més a més no ens vol convencer de res.He vist en el video que el conductor es un home molt jove i això es bó pels compositors nous en aquestes tasques.
No sé si m’he explicat bé.
El teu apunt es molt entenedor,Joaquim,gràcies com sempre.
M'agradaM'agrada
T’has explicat bé. Jo t’he entès, ens entenem 🙂
M'agradaM'agrada
Ostres… m´he quedat flipant amb la manera tan tradicional de treballar que Humet mostra al vídeo. M´ha sorprès veure llàpissos, carpetes de cartolina, notetes… Mentalment no m´ha quadrat gens amb el que esperava.
M'agradaM'agrada
Potser ser tradicional és ser trencador, com la seva música.
M'agradaM'agrada
No, no ha de produir plaer. També hi ha quadres o pel·lícules que ens poden commoure, impressionar, fer pensar, provocar sensacions del tipus que sigui, però no plaer, i no vol dir que siguin pitjors. Potser el “plaer estètic” que poden produir posteriorment vingui de la reflexió sobre el no-plaer que provoquen, el missatge (que pot ser tristíssim i poc plaent) que transmeten…. El problema és que moltes peces ni són plaents ni diuen res i es queden en el buït. Humet és d’aquells que té peces inquietants, que poden fer-te sentir-les, encara que pensis “no entenc res, però té alguna cosa”. Potser és una qüestió de costum, d’actitud, de moment…
M'agradaM'agrada
Moltes de les estrenes, ho hem comentat moltes vegades, efectivament no diuen res. Jo penso que aquestes diuen més escoltades a casa, en un entorn més íntim i personal, que no pas en una sala de concerts. El format rígid d’un concert condiciona bastant a viure noves experiències sensorials.
M'agradaM'agrada
El poquet que conec d’Humet m’ha agradat prou, i pel que es sent en el vídeo aquest treball també ho farà. Molt bona la teua definició, música que en lloc de recórrer un trajecte omple un espai. Me l’apunte.
M'agradaM'agrada
Vaig intentar transmetre el meu procés de comprensió i al final per sortir de l’atzucac crec que la definició s’ajusta molt a l’experiència que aquesta música em va produir.
M'agradaM'agrada
M’agrada força de primera escoltada, caldra aprofundir una mica mes…
Com es que ens costa molt mes adaptar / acostumar la nostra oïda a sons nous que la vista a imatges noves? Sobretot quan mes ‘grans’ som – perque als nens no l’s-hi semblan tan extranys aquestes sonoritats.
Potser en general els sons extranys ens provoquen mes “alerta” que les imatges extranyes… i per aixo som mes reacis a entendre-l’s.
Molt interessant el video explicatiu. Gracies per la proposta, Joaquim. I quina enveja de Halle, cuitat de 2 o 300 mil habitants que estrena una ópera de Humet! 😦
M'agradaM'agrada
Portem una motxilla que ens condiciona i això fa que davant estímuls nous, responguem de forma ben diferent a com ho fan els nens, ells no tenen prejudicis de cap mena.
No sóc gaire partidari que la música hagi anar acompanyada de imatges per entrar millor, moltes vegades l’efecte banda sonora acaba desprestigiant allò que precisament vol potenciar.
Quan vaig interessar-me més per aquesta música és quan vaig arribar a fer-me el meu món, sense ajudes de cap mena.
És interessant per experimentar, però no és precisament el que acostumo a buscar quan em poso a escoltar música.
M'agradaM'agrada
es veritat lo de la motxil·la. pero no em referia a acompanyar la musica d’imatges, jo tampoc les trobo necessaries per que sigui interessant una musica. nomes era una reflexio de per que ens costa menys acceptar imatges “noves” i molt mes sonoritats “noves”.
en quant a operas contemporaneas es un tema que m’iunteressa perque es veuen poques. vaig poder veure una estrena a Viena fa uns anys, de Johannes Kalitzke, l’opera “Die Besessenen” (el poseïts) a partir del llibre del mateix titol de Gombrowitz i em va agradar molt. llastima que no portin propostes com aquesta o la de Humet aqui, encara que no fos al Liceu sino a un altre teatre…
M'agradaM'agrada
Els compositors moderns no saben fer òperes, principalment perquè la majoria tenen llibrets molt poc teatrals, hi han excepcions, algunes les he publicat a IFL, molt interessants.
Un altre gran problema que tenen molts compositors contemporanis és que no tenen ni idea de tractament vocal i es pensen que els cantants són instrument.
No et perdis les operes de George Benjamin
Et recomano fervorosament:
AIX-EN-PROVENCE: ESTRENA MUNDIAL DE WRITTEN ON SKIN DE BENJAMIN (vídeo)
ÉS una òpera excepcional, amb cantants que canten excepcionalment bé.
M'agradaM'agrada
Hola, ja sé que aquest post es va fer uns anys enrere…
He estat treballant el segon Jardí Zen de l’Humet aquest curs amb nens i nenes de 9-10 anys.
Des del primer moment els va captivar, la descoberta dels diferents sons, la cominació d’aquest i els jocs de tensió i distensió els han donat molts elements per gaudir-la i fer-me-la gaudir a mi. Quant ens posem a parlar de la música no passa el temps a l’aula, sempre hi ha coses a aportar, i així ens anem endinsant cada cop més profundament en el Jardí!
Han fet una creació pròpia que encara els ha ajudat més a parlar de música i tenen la necessitat d’escoltar-la una i una altra vegada.
Una gran obra!
M'agradaM'agrada
Hola Rosa, benvunguda a IFL.
Certament fa temps que vaig parlar d’aquest disc i quan he tornat a escoltar-lo he tingut sensacions sempre estimulants. L’obra de Humet cal no deixar-la, perquè a cada nova audició es mostra plena d’estímuls.
Sempre que vulguis estarem encantats de compartir opinions sobre allò que us proposo.
M'agradaM'agrada