Tristan i Isolde amb el filtre (1916)
John William Waterhouse (1849–1917)
Avui l’apunt forçosament ha de ser curt, ja que ahir vaig tenir l’immens plaer d’estar convidat a un sopar d’aquells que deixen molta substància. Van ser quasi quatre hores que van passar volant. Bona teca, millor companyia i temàtiques, totes elles apassionants.
Un dels molts temes que van sortir a la conversa, i no sempre vam parlar de música, ni d’òpera, va ser Tristan und Isolde, que per si sol és un tema de conversa que dóna per a totes les quatre hores o fins i tot més . Doncs bé jo mai me’n havia adonat i potser molts de vosaltres no en sou coneixedors, però cap al final del Liebestod Wagner utilitza un tema de Die Walküre, ho sabíeu?
Per què Wagner utilitza precisament aquest tema del comiat a Brünnhilde en el moment que Isolde s’abandona? Ens vol dir alguna cosa?. Hi ha algun missatge xifrat en aquests dos compassos?
El tercer acte de Tristan und Isolde es a escriure l’any 1859 i Die Walküre es va concloure definitivament l’any 1856.
Òbviament tot ha estat arribar a casa i agafar el primer Tristan und Isolde que tenia a mà, i…
Com és possible que mai m’hagués adonat
La flauta acompanyada de l’oboè calca el tema del adéu de Wotan a Brünnhilde, que escoltem després que aquest digui “der freier als ich, der Gott”
Ja em perdonareu tots aquells que fa anys i panys que us en havíeu adonat, potser forma part del curs de iniciació wagnerià de P3, que jo qui sap si vaig suspendre i no vaig anar a la recuperació pertinent, no ho sé, no ho recordo, fa molts anys, però com que diuen que mai t’aniràs a dormir sense haver aprés una cosa nova, jo reconec públicament la meva ignorància, malgrat la meva fervent devoció wagneriana, i d’aquesta manera dono una oportunitat única a tots aquells que vulguin aprofitar l’ocasió per fer escarni públic de les meves mancances.
Ara, tan sols em queda deixar-vos un Liebestod sencer i desitjar-vos que passeu un gran dia.
Us deixo en la companyia de Waltraud Meier dirigida per Daniel Barenboim a Bayreuth en la celebrada producció de Heiner Müller.
No me’n sé avenir, potser ho sabia i he patit un atac d’amnèsia? I no ho havia llegit mai?
IN FERNEM LAND 
ostres!
M'agradaM'agrada
i amb perla!
M'agradaM'agrada
É de mestre! Novidade para mim também. Obrigado.
M'agradaM'agrada
Maco, eh?
M'agradaM'agrada
Ô_o ! Molt interessant! I sigui qual cigui l’explicacio, sempre una musica bellisima. gràcies per compartir el “descobriment” 😉
M'agradaM'agrada
L’explicació?, tot és òpera ficció, però jo crec que nio es ni una casualitat, ni una utilització temàtica coincident, ni res de res, aquí Wagner volia dir alguna cosa a algú.
M'agradaM'agrada
És molt bo aquest apunt.
Jo ho sabia però no ho recordava i m’agrada que ho hagis presentat de manera tan clara i gràfica.
Si les quatre hores van ser a aquest nivell, m’agradaria que a la taula hi hagués hagut un ram de flors com a la Camarga…
M'agradaM'agrada
Jajajajajaja, les quatre hores van ser de molt nivell, però millor que no hi hagués micròfons 😆
M'agradaM'agrada
Yo sabía lo de las referencias a Tristán e Isolda en Los maestros cantores, pero tampoco me había dado cuenta de esto. Tiene mucho mérito eso de componer óperas de tropocientas horas utilizando solo un puñadito de melodías y repitiéndolas de mil formas distintas. Y si encima te autoplagias y tus fans no se enteran, mejor que mejor.
M'agradaM'agrada
Marga: si aquest comentari porta a sobre la meitat de la ironia i intenció que li intueixo (o potser són imaginacions meves?), sortirem d´aquí escaldats però… +1 !
(perquè m´has fet riure molt)
M'agradaM'agrada
Ironía, ironía… que soy una de las fans engañadas y felices de la vida
M'agradaM'agrada
Bueno, es que la referencia de Meistersinger es literal, puesto que hablan de Tristan und Isolde, pero aquí la cosa es más enigmática y `precisamente este autoplagio de dos compases tiene misterio.
Me entusiasma esa hipótesis novelesca si quieres, pero mucho más interesante que la pura hipótesis que tu graciosamente planteas.
Y ya que estamos con los florines desenvainados, ¿Qué me dices de las cuatro horas de Agrippina handeliana que nos esperan y donde las arias son perfectamente intercambiables entre las otras óperas del compositor? 👿 10 minutos sobre cuatro versos, siempre me ha parecido un despilfarro de pentagramas 👿
M'agradaM'agrada
Que conste que yo el florín lo desenvaino por Wagner el primero, jajaja.
La Agrippina es una delicia, puritito adorno y fachada en su mayor parte, pero encantadora. De todos modos, leí por ahí que una de las finalidades de la música barroca es equilibrar la mente de los espectadores a base de contrastes, y las arias de la Agrippina no pueden ser más variadas. Y no te quejes que encima son tirando a cortas… una media de 3-4 minutos aprox. A mí, siempre lo he dicho, el barroco me resulta de lo más terapeútico (quizás sea que eso de los contrastes funciona).
M'agradaM'agrada
Me encantan las operas de Handel, pero todas las encuentro iguales, música preciosa, pero tanto da lo que me cuentes, todas las arias sirven para todas las óperas, ¿Me explico?
Tengo ganas de Agrippinia, sobretodo porqué tengo ganas de ver y escuchar ópera representada y escenificada en un escenario. YA TOCA!
M'agradaM'agrada
La de consignas y mensajes que deben esconderse dentro de las partituras y que no sabemos! No se trata de coincidencias de acordes sino de repeticiones premeditadas que quizás obedezcan a códigos secretos entre el compositor y otras personas. Seguro.
Ya no se trata de notas repetidas de compositores a lo largo de toda su obra, como sucede con Wagner, Strauss, Puccini, Verdi…y sobre todo Rossini, sino de acordes misteriosos repetidos y colocados de forma igualmente misteriosa que deben obecer a algún propósito. Es verdaderamente apasionante.
Fantástico post que abre una ventana a curiosos y buscadores de “tesoros” escondidos, entre los que yo me encuentro. Sin ir más lejos en la “Serenata per a instruments de vent” de Dvorak -comentada por Joaquim ayer- localicé notas de la “Sinfonía del Nuevo Mundo”. Esto de localizar notas o temas de obras diferentes es un ejercicio del que no sé sustraerme y disfruto mucho averiguando. Pero en el caso que nos ocupa de verdad que no había “caído”.
M'agradaM'agrada
Volviendo sobre Rossini, en las 10 óperas que estrenara su esposa -la mezzo madrileña isabel Colbran- hay siempre un tiempo de bolero español que generalmente precede a la entrada en escena de la protagonista. Supongo que era una forna cariñosa de homenajear a su mujer.
M'agradaM'agrada
Si, si, m’encanta la teoria del misteri
M'agradaM'agrada
És veritat! M’he quedat de pedra.
M'agradaM'agrada
No m’ho puc creure Jaume T que tu no ho sabessis
M'agradaM'agrada
Buscaré un libro que debo tener no sé donde, sobre los leitmotiv wagnerianos, es en inglés, pero creo recordar que hablaban de ello, te pasaré los datos
Es fascinante ese auto préstamo y quizás si que haya escondido algún código cifrado en la utilización de este tema tan significativo.
Wagner era muy suyo.
Me encanta este post.
Bravo!
M'agradaM'agrada
Sí por favor, me gustaria conocer bibliografia del tema
M'agradaM'agrada
Òndia, doncs no ho sabia! Que bo! I és evident que ha de tenir algun significat per al compositor. Em recorda un altre secret que sí coneixia del Tristrany: hi ha un únic instrument que no participa a l’acord final de l’òpera.
M'agradaM'agrada
Ara digues tu quin instrument és l’exiliat
M'agradaM'agrada
El corn anglès, l’instrument que representa el dolor de Tristrany.
M'agradaM'agrada
Gràcies Wimsey, ara que ho dius, crec que ja m’ho havies dit. La memòria…
M'agradaM'agrada
Que interessant!!! 😀
M'agradaM'agrada
ole, ole
M'agradaM'agrada
Curiós, jo tampoc m’havia adonat. No sé si té altra trascendència que no sigui el fet d’un motiu preciós, que se li escau perfectament a les dues òperes en moments molt concrets. El motiu està interpretat en dos comiats, Wotan pare de la Brünnhilda, s’acomiada de la seva filla més estimada sense saber si la tornarà a veure, i el comiat d’Isolda al seu estimat Tristan sabent que mai més el veurà. Dos moments extraordinaris, amb amb una música de pell de gallina. Potser si que Wagner ens vol dir quelcom més, però jo no hi arribo.
Tanmateix aquestes coincidències les hem percebut en altres òperes i compositors.
M'agradaM'agrada
I tant que té mes transcendència, són dos compassos i queda com un acompanyament que no té transcendència en la melodia principal, aquí hi ha un una cita, un cop d’ull a algú. Ho trobo apassionant.
No em sembla el cas d’altres compositors, insisteixo, estem parlant de dos compassos i l’acompanyament de la flauta i l’oboè, amagats entre el clímax del liebestod, quan Isolde és deixa anar definitivament cap a la mort, el tema de Wotan és el comiat a la filla, que no mot, la fa vulnerable i humana, hi ha d’haver alguna explicació més interessant.
M'agradaM'agrada
compro
M'agradaM'agrada
Molt bo Joaquim.
M'agradaM'agrada
😉
M'agradaM'agrada
Sempre ha estat un recurs de tots els compositors. Un joc d´enginy. Mozart, Bach…tots ho ha fet, estic segur que no hi haurà cap que no hagi utilitzat aquestes genialitats. En molts casos son jocs d´enginy que passa per que alguns compositors utilitzin certes melodies o, simplement un acord d´altre compositor en les seues obres que no és més que una referència a la seva admiració, en alguns casos, o al seu odi,en altres.
“Ein Heldenleben” és un exemple clar de Richard Strauss però també trobarieu el el acord i la fórmula de “Zarathustra” en moltes de les seves obres, influenciada per la filosofia de Nietzche.
Aquest cas i tractan-se de Wagner, home sumament “religiós”fins a l´extrem de quasi crear una própia amb “Parsifal” es ben sabut de tot això….però no sols passa a “Tristan”. Si analitzarem tota l´obra de Wagner fil per randa, trobariem moltíssimes d´aquestes coses. Sigfried…no està sols present a la Tetralogia 😉
M'agradaM'agrada
Son rúbriques, petits secrets, que de ben segur tots tenen una explicació, nio que sigui com a joc, però algú, estic segur que ho sabia, a algú li va explicar i potser fins i tot hi ha un perquè.
M'agradaM'agrada
A mí me lo hizo notar un amigo (autor de un libro sobre el renacer del Festival de Bayreuth) quien me señaló esta misma coincidencia. Curioso, ¿verdad? ¡Un saludo, infernems!
M'agradaM'agrada
¿Un libro que está a punto de aparecer? 🙂
M'agradaM'agrada
Ese mismo y en breve. Wagnerianos y no, leedlo, os gustará. 🙂
M'agradaM'agrada
Aunciaré su presentación
M'agradaM'agrada
¡Ole, ole! 😀
M'agradaM'agrada
En el “Leb’ Wohl” de la Valquíria també hi ha una referència a Tannhäuser
M'agradaM'agrada
La buscaré 😆 Tan clara com aquesta?
M'agradaM'agrada
Quan la trobis, comparteix!!!
M'agradaM'agrada
Ja veurem si té tant interés com aquesta, però no en tinguis cap dubte.
M'agradaM'agrada
Toma ya!!
M'agradaM'agrada
Toma del frasco, Carrasco 🙂
M'agradaM'agrada
Molt bó, però jo dec estar a curs de iniciació de P1 encara,
M’encanten els misteris amagats sota els auto-plagis
Bona nit a tothom!
M'agradaM'agrada
Algú hauria de fer-nos un llibre.
Bona nit Compte
M'agradaM'agrada
Res de P3 Joaquim. Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
d’acord, P4 😆
M'agradaM'agrada
I mira que ho haurem sentit cops… El benemèrit Joaquim Pena, en els seus esquemes de leitmotiven dels llibrets traduïts, qualifica el de Die Walküre de “Repòs de Brunilda”, però al Tristan, com que no arriba a desenvolupar-se, no el diferencia dels altres. Realment, no deu ser casualitat. A més, el músic estava treballant més o menys simultàniament en les dues òperes. Interessant, certament.
M'agradaM'agrada
Jo trobo que les dues situacions i personatges no són coincidents i m’estimo més pensar que és una ocurrència privada.
M'agradaM'agrada
Realment, no tenen res a veure. Potser sí que hi ha una raó diferent, o simplement, el tema li va agradar. Massa simple, aquesta solució…
M'agradaM'agrada
Avui l’amic comensal del sopar m’ha dit que potser Isolde era la “filla” predilecta de Wagner i jo he afegit que ningú dubte que Wagner es creia Wotan. Pot ser.
M'agradaM'agrada
Es tracta de la petita cèl.lula motívica de la “transformació” que Wagner no va dubtar en reutilitzar donant a entendre que tots dos personatjes patien el mateix procès davant fets irreparables: la mort terrenal de Tristan i la mort sobrenatural de Brünnhilde. En el leitmotiv complet de la Frustració de Wotan aquesta cel.lula motívica surt clarament entre les dues cèl.lules idèntiques del leitmotiv (la segona amb notes a octaves) en compàs ara de 3/4 i en sol major i en valors de notes equivalent al compàs de 4/4 del Tristan en si major, però si escoltem amb detall i seguim el compàs en el cas de Die Walküre no es repeteix exactament la primera part del compàs sino que ho fa amb notes més llargues per a enllaçar amb la segona cèl.lula del leitmotiv de la frustació esmentat. Aquesta és la conclusió que he tret d’aquest post apassionant.
M'agradaM'agrada
No ho sé Josep, potser si, però utilitzar un tema com aquest en dues òperes tan diferents no me sembla propi de Wagner i en el Liebestod passa massa desapercebut, si fos així com dieu molts, potser hagués hagut de tenir més presència, massa anecdòtic i alhora massa significatiu.
M'agradaM'agrada
Ves per on, jo tampoc me n’havia adonat. A saber la de segrets que ocultaran les partitures wagnerianes (i les altres).
M'agradaM'agrada
Si són com aquests, poden ser milers, i aquest és prou identificable per a unes orelles profanes, però segur que n’hi han molt més amagats en la complexitat estructural de de les partitures. Veritablement és un tema per capbussar-se amb fruïció.
M'agradaM'agrada
Estic meravellada del què arribeu a saber, jo cada dia en sé menys…!!
M'agradaM'agrada
També ens passarà a nosaltres 🙂
M'agradaM'agrada
Sempre és un misteri el món de l’òpera, i que bé que ens ho demostra aquest apunt. Jo afegiria que és un dels atractius d’aquest món, la genialitat dels seus autors i els “misteris” que ens aporten aquests en les seves creacions.
De vegades no saps si aquestes curiositats de similituds entre obres i missatges són fets expressament, o era per aprofitar fragments d’altres obres per estalviar feina o per manca de temps. En tot cas aquestes curiositats són d’allò més interessants, gràcies per l’apunt 🙂 !!!!
Jo no me’n havia adonat, ara potser estaré més atent jeje
M'agradaM'agrada
En el cas de Wagner no crec que fos per vagància, en altres compositors no et diré que no, però era molt més explícit i descarat, agafaven un fragment sencer o una ària i com que no creien mai que arribéssim a tenir tanta facilitat per escoltar la música, no tenien cap mena de pudor, economia de mitjans diria jo, però en aquest cas hi ha d’haver una explicació com la que apunta en Josep Olivé o aquesta altra que a mi em fascina, d’un codi dirigit a algú.
Hi ha tema per a una novel·la històrica d’aquestes que agraden tant ara.
M'agradaM'agrada
S’ha d’anar amb la lupa auditiva per escoltar-ho, però és molt curiós. és un auto homenatge. I per què va utilitzar un tema ja escrit per expressar situacions semblants? no té gaire lògica, ja que després de Tristan tots els duos d’amor haurien de repetir els seus temes, ningú, ni el mateix Wagner ho va superar
M'agradaM'agrada
Segons la meva visió de P0, té la lògica de que crea una atmosfera. No vol dir que sempre hagi d’emprar els mateixos recursos en les mateixes situacions, no és matemàtic. Són només pinzellades esporàdiques que influeixen subliminalment els nostres sentiments.
M'agradaM'agrada
I només en aquesta òpera?
M'agradaM'agrada
És una bona manera d’explicar una part del misteri.
M'agradaM'agrada
No vull passar per una rata sàbia, però ahir al matí quan vaig llegir aquest apunt vaig pensar que era molta casualitat, perquè precisament fa 4 dies que m’escoltava el comiat d’Isolda i en aquell moment em vaig adonar que aquest parell de compassos eren iguals a un tema del 3r acte de la Walquíria. Suposo que m’hi vaig fixar perquè aquests tipus d’acompanyaments m’agraden molt. Ara bé, no em pregunteu què volia dir Wagner amb això, ni idea.
M'agradaM'agrada
No ets la única, molts ho sabien i fins i tot es sorprenen que no ho sabéssim.
M'agradaM'agrada
Al primer acte de la Valquiria, quan Wagner descriu les mirades entre Siegmund i Sieglinde em recorda molt a les mirades entre Tristan i Isolda al començament del segona acte
M'agradaM'agrada
Hola Ricard, benvingut a IFL.
T’ho recorda musicalment o coma situació dramàtica?
Torna quan vulguis, ens agradarà conéixer les teves opinions
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, gràcies per la benvinguda, sempre em passo per qui a donar una ullada sempre interessant. Musicalment em referia
M'agradaM'agrada
Doncs ja ho saps Ricard, sempre que vulguis pots deixar la teva opinió, ens farà més plurals i savis.
M'agradaM'agrada
Tu que sempre ens portes grabacions molt actuals, vaig llegir a La Vanguardia que el Claudio Abbado va fer una intrepretació molt bona de la 9a de Bruckner al Festival de Luzerna
M'agradaM'agrada
Ho estic intentant, una mica de paciència 😉
M'agradaM'agrada
Ah si !!! Gràcies !!!. Suposo que et demanen moltes coses i prou feina tens amb les publicacions tan complertes que fas
M'agradaM'agrada
Ni t’ho pots arribar a imaginar el que em demanen, ara bé, tot es pot explicar, faig l’aclariment perquè sempre hi ha qui treu punta de tot, 😉
M'agradaM'agrada
Mai me n’havia adonat de la coincidència, i això que sóc wagnerià de “pro” i he sentit els dos drames moltes vegades.
A diferència de Rossini, que era un malfaener i s’autocopiava per pura vagància, Wagner s’ho curra tot molt. En ell no hi ha coincidències que no tinguen una clara intencionalitat. Per exemple, l’Anell acaba amb el tema de la redempció per amor, que solamente apareix una vegada abans quan la walkiria anuncia a Sieglinde que va a ser mare. Pense que la repetició del tema al final de Götterdämmerung ens comunica que un món nou, sense deus ni lleis, ni propietat segurà al que està sucumbint amb la crema del Walhalla. Es a dir, el motiu anuncia en els dos casos el naixement d’alguna cosa, un heroi – Siegfried – o un món nou.
En el cas que ens ocupa, ja ho han dit diverses persones. En la Walkiria, forma part dels comiays de Wotan, De fet, el deu ja no torma a veur-la mai més. En el cas del Liebestod, no és el comiat a Tristan, ans als contrari, és el comiat al món, al món de la llum, enemic dels amants, el de la llum que ens permet veure el món enganyós com a representació, que diria Shopenhauer. L’amor místic de Tristan i Isolde solament pot consumar-se en el regner de la nit, en la mort; lluny de la falsa realitat que impideix la seua realització..
Com és sabut, Wagner va tardar 26 any en fer l’anell. Comença en el 48 i acaba en el 74. Molts no saben que va fer una parada quan estava composant Siegfried, exactament durant el final de l’acte II. En aqueix temps va composar Tristan i Meistersingers. Això es nota en la música, que havia avançats molt complicant leitmotiven i fent ús del cromatisme. Per això, l’acte III de Siegfried és musicalment diferent dels dos actes anteriors i molt semblant al duo amorós de Tristan i Isolda. En els dos casos, son amors pecaminosos per a la moral tradicional, incest en un; adulteri, en l’artre; però amb una diferència fonamental; es tracta d’un paral.lelisme antitètic. En Siegfried es canta a la lum del dia, a la vida. De fet, quan desperta Brünnhilde va un cant al sol. En el cas de Tristan es justament el contrari, un cant a la nit, a la mort, a la manera de Novalis.
En Wagner no hi ha casualitats. Les seues obres són fruit d’un llarg procés de meditación i creació
Rex
M'agradaM'agrada
Ja és ben curiós que no t’haguessis adonat del missatge encriptat.
És un tema apassionat que com que Wagner no va deixar res escrit, dóna peu a múltiples interpretacions totes elles possibles.
Gràcies per aquest comentari, com sempre tots els teus, plens de idees, conceptes i coneixement. Un luxe.
A veure quan estrenes el blog 😉 L’espero
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu, Joaquim.
Un amic ha opinat això:
Pues la verdad, y aunque me parezca increíble, yo tampoco había caído en esa referencia tan clara. No me parece que tenga especial misterio.
Isolde acompaña esa aparición con las palabras “anegarse, sumergirse”, y en La Valkiria aparece tras el leitmotiv que evoca anticipadamente a Siegfried, y con una acotación escénica en que indica que Brünhilde “cae entusiasmada y conmovida sobre el pecho de Wotan, que la abraza largo rato”.
La situación en ambos casos es absolutamente paralela: Wotan/Marke ya ha renunciado a mantener una relación que no le corresponde, Brünhilde/Isolde se dispone a cerrar sus ojos al mundo del día dominado por el poder, para encontrarse/reencontrarse con su amado más allá de ese día. Se trata de una situación compleja pero paralela, cuya correspondencia Wagner señala intencionadamente con ese leitmotiv.
Crec que té raó. Res en Wagner és casual, sempre hi ha algun tipus d’intencionalitat. Si la seua música ja és pròpia d’in geni, els seus llibrets són autèntiques obres d’art amb implicacions de tot tipus: filosófiques, polítiques, religioses, estètiques… Això no passa amb Verdi i menys en Rossini, amb perdó dels seus deguidors, clar. No és que rebutge la seua música – les obertures del de Pésaro m’agraden molt, i el de Buseto té moments antològics, com ara l’aparició del Gran Inquisidor a Felip II o l’auto de fe, però Wagner solament nihi ha un.
Rex.
M'agradaM'agrada
Y Rossini también hay sólo uno y si conocieras todas sus 39 óperas completas lo sabrías. Lo más anecdótico son las oberturas, aún siendo excelentes. Igual que Verdi, también hay sólo uno.
Mis dos operistas favoritos son Rossini y Wagner, pero ni la música ni el mundo comienza y se acaba con ellos, hay muchos compositores más auténticamente únicos. otra cosa son las preferencias y es muy limitado centrarse sólo en uno por extraordinario que sea.
M'agradaM'agrada
Però queda molt amagat i Wagner tenia recursos suficients per no emprar leitmotiv d’altre òperes. Jo crec que es tracta de missatges privats, m’agrada veure-ho així, creure que ha d’anar a buscar un tema de Die Walküre per donar durant dos compassos més èmfasi al comiat d’Isolda em sembla una mica decebedor, ara bé si és un joc o missatge privat, ho trobo molt més apassionant.
M'agradaM'agrada
Hola Colbran:
Evidentment només hi ha un de cada. El que jo volia dir és que Wagner és excepcional i no solament per la música. És un artista total que va agradar a Baudelaire per la seua poesia, música a banda, per exemple. Una obra com ara Der Ring té un munt de connotacions de tot tipus: filosòfic, polític, religiós… cosa que no passa amb “Il barbiere di Sevilla”, p.e. Sobre Wagner s’ha escrit més llibres que sobre qualsevol altre compositor, perquè Wagner és quelcom més que un compositor.
Això no vol dir que no m’agraden altres compositors o repertori. Puccini és la meua segona opció, molt per damunt de Verdi o Rossini. I no diguem òperes com ara Boris Gudonov, La Flauta Màgica o Salomé; les trobes excel.lents. Això per parlar solament d’òpera.
Això sí, l’obra de Wagner és genial. Derick Cook deia que l’Anell és l’obra d’art més important de la cultura occidental. I Wagner com a poeta i dramaturg ha estat considerat a l’altura de Shakespeare, o Esquilo. Ara bé, tothom té dret a pensar diferent.
Salut:
Rex.
M'agradaM'agrada
De Rossini tengo 22 biografías diferentes y seguramente no deben llegar ni al 1% de las publicadas, comenzando por la de Stendhal y
de Rossini hay anualmente tres festivales distintos : Pesaro, Bad Wildbad y Schwetzingen. Alguna importancia debe tener en la Historia de la Opera para que se le dedique tanto reconocimiento.
Efectivamente Wagner escribía los textos de sus óperas, aunque no todo el mundo está de acuerdo sobre su calidad literaria, por ejemplo Nietzsche, quizás por un exceso de grandilocuencia y uso de palabras y giros en desuso y a menudo algo incomprensibles. Yo no estoy de acuerdo con esa apreciación porque efectivamente hay mucha profundidad y metáfora en todos sus textos, pero lo menciono para citar un detractor de gran peso.
Afortunadamente ambos operistas me entusiasman y ninguno le roba el sitio al otro.
Citas “Boris Godunov”. Es una de mis óperas predilectas, como lo es “Elektra”, “Salome”, “Der Rosenkavalier”, “Die Frau ohne Schatten”, “Don Carlos” (prefiero la versión francesa), “Otello” (Verdi) y “Falstaff” (esta cada día más), Pero es que hay tantas óperas maravillosas que es muy difícil hacer una escueta selección. Pero en líneas generales son Rossini y Wagner los compositores de ópera que más se ajustan a mis predilecciones. Con ellos nunca me siento defraudado. Y en cuanto a “Il barbiere di Siviglia”, aparte de su música, la cualidad del libretto es innegable ya que sigue la obra de Beaumarchais paso a paso, como hiciera antes Mozart con su extraordinaria “Le nozze di Figaro”, en la segunda parte de la trilogía del citado autor francés y últimamente Corigliano (hace ya unos años) musicó con acierto la tercera parte (“La madre culpable”) con “The ghosts of Versailles”, obra muy interesante que estrenaron Renèe Fleming y Marilyn Horne en el Met.
Conozco al dedillo toda la producción wagneriana y tengo grabaciones de todas sus obras, ya sea en DVD o CD, Con la que estoy menos familiarizado es con “Die Feen”. De Rossini tengo sus 39 óperas originales y dos de los pasticci autorizados por él: “Robert Bruce” e “Ivanhoe”. De todas formas he de manifestar que mis conocimientos sobre Wagner no llegan a la altura de los que tiene Joaquim y otros comentaristas de este blog, pero me defiendo bien.
Celebro que seas tan apasionado de la Opera, ahora que atravesamos tiempos tan áridos en cuanto a cualidades viocales, pero afortunadamente las obras se siguen interpretando (hasta cuándo?) y su música es inmortal.
M'agradaM'agrada
Veig que coincidim en moltes coses. Les operes “soltes” que han indicat també són del meu interés. Les òperes verdianes que has citat són les que – segons diuen – tenen influència wagneriana – com ara l’ús del leitmotiv, la melodia continua superadora de números separats que dificulten el decurs del drama, bon llibret, com els de Boito, que també era wagnerià. Però si parlem dels llibrets de l’incompetent Piave, la cosa canvia. Pots trobar-te àries esplèndides, pero el llibret com a llibre, és infumable, com solia passar en el barroc por exemple amb Haendel o Rameau. Els llibrets eren tos iguals: una història d’amor i algun conflicte entre mig. No importava perquè el public que h assistia anava més per qüestions socials que musicals. Caminaven, parlaven, menjaven i solament quan eixia el castrato o la primma donna de moda prestaven atenció. Això és així fins que arriba Wagner i realitza la revolució del món de la lírica, que abraça molts apartats, com ara el fet d’apagar la llum perquè el públic mire l’escenari i no es distraga. Té un prercussor, que és Gluck, que reforma l’òpera barroca.
Puc assegurar-te que s’han escris molts més llibre sobre Wagner que sobre Rossini. Segons diuen la “competència” seria Napoleó i Jesucrist. La raó es musical i extramusical. Barenboim va dir que la música sense Brahms seria més o menys igual, però no no és possible entendre-la sense Wagner. I és que el saxó no solament canvia per a sempre l’opera, sinó el mateix concepte de música. El seu cromatisme, el concepte de melodia continua, els leitmotive, l’armonia, etc. és tota una revolució musical. L’acord del preludi de Tristany marca un abans i un després en la música. A partir de Wagner sorgeix la II Escola de Viena, que trenca amb la tradició clàssico-romàntica i dón pas a les avantguardes.
Sobre els llibrets s’han fet tesis doctorals i s’han escrit molts llibres. Teòlegs catòlic com ara Küng han analitzat fenèmens com la religió en l’Anell i Parsifal. Sobre el primer, tota una obra titànica insuperrable, s’han escrits un munt d’explicacions i interpretacions. El tema dóna per a tant que no es pot esgotar. A partir del tema Wagner es connecta amb moltes temàtiques de tot tipus. L’experiència Wagner es total.
Hi ha wagnerians que gaudeixen de Rossini, com ara Joaquim, però eixe no és el meu cas. Puc sentir les obertures, algun moment com ara “La calumnia e un venticello…” o fins i tot, passar una bona estona amb “Il barbiere”, però en el cas de la Cenerentola, sóc incapaç de sentir-la tota. En tinc un DVD amb Cecilia Bartoli, cantant del meu gust – però se’m fa pesada i això que estic acostumat a les sessions maratonianes wagnerianes que ocupen quatre CDs.
Precisament el model operístic de Wagner era l’oposat al que triomfava aleshores, la pomposa Grand Opéra francesa, amb Meyerbeer i Rossini.
Senes ànim de ferir susceptibilitats, la biografia de Wagner té moltes coses a dir. Per a mi, Rossini es defineix per ser un malfaener que s’autoplagiava i un fartó, que va deixar la música per la pastisseria. No hi trobe gens d’interés. La de Wagner implica personalitats i successos de tot tipus: Lizst, von Büllow, Maldiwa, Feuerbach, Schopenhauer, Gobineau, Calderón de la Barca, Ludwig II, Bismark, Guillem II., Bayreuth…
Wagner és un món. Això no vol dir que m’oblide de Bach, Mozart, Beethoven, Bruckner, Mahler, Shostakovich…. Però Wagner per damunt de tot.
Salut
REx.
M'agradaM'agrada
Tú te lo pierdes, amigo Rex. Sólo citas dos obras bufas de Rossini -de las 13 que compuso- y te olvidas de las 26 óperas serias de Rossini de las que por lo visto no tienes ni idea. Algunas por cierto son más largas que varias de las 13 que compuso Wagner. Yo disfruto tanto con unas como con las otras.
Ahondando en los conceptos religiosos de Wagner, qué me dices de su antisemitismo que patentizó en diversos escritos? Además públicamente tiró por los suelos la música de Meyerbeer -que tanto le ayudó- e incluso de Mendelssohn, de quienes dijo que su música era pura basura, como la de todos los compositores judíos y eso es completamentemente inaceptable. Hans Sachs menciona algo relativo a eso en su monólogo final de “Die Meistersinger von Nürnberg”…
Llamar vago a un compositor que compuso 39 óperas, numerosas cantatas, himnos, misas y cientos de piezas musicales y canciones de concierto me parece un poco insólito, ya que es reconocido como el impulsor del cambio de estilo operático que predominaba en su tiempo y además el introductor de nuevas tendencias y hallazgos que luego adoptaron sus coetáneos, compositores posteriores e incluso Wagner en “Das Liebesverbot”, en cuya obertura hay un tema que es una clara reminiscencia de los golpes de arco en la madera de los violines de la obertura de “Il Signor Bruschino”. Repetir temas de obras anteriores lo han hecho todos los compositores, Haendel, por ejemplo, Wagner (que además tomó prestados temas de Berlioz, Marschner,…), y no digamos Richard Strauss, Verdi y Puccini. Es cierto que Rossini aplicó oberturas a diversos títulos y que abusó de autoplagios, pero eso no le resta ninguna importancia como gran compositor. Y llamarle “fartó” me parece un insulto impropio de un dilettante de “Parsifal”. Para ensalzar un músico no hay que insultar a otro, es demasiado improcedente.
Pero lo que importa de los músicos es su producción musical y tanto Wagner como Rossini tienen el reconocimiento mundial que se merecen. Es el público el que puede decantarse por uno o por otro, o por los dos como es mi caso desde hace muchos años.
M'agradaM'agrada
Completamentemente tiene demasiada “mente” quise decir completamente, como es obvio.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Regí, ja saps que sóc un wagnerià convençut, com també sóc un rossinià orgullós. Estem parlant de música en majúscula i penso que les defenses aferrissades de segons quines coses no porten mai enlloc.
Jo no faria comparacions, no cal, però sobretot mai perdria el temps en intentar defensar una personalitat com la de Richard Wagner, puc entendre que la seva música, com en a mi, et trasbalsi, però el personatge… Crec sincerament que Rossini en la seva luxosa jubilació parisenca estava envoltat del millor del món musical i cultural, el veneraven. No vull establir comparacions, són personalitats òbviament diferents, però creus que cal entrar en aquesta absurda competició?
És, amb tots els respectes, una mica pueril.
M'agradaM'agrada
No pense entrar en cap discussió, sinó contestar cortésment a l’amic Colbran.
Comencem. Jo no estic denigrant cap compositor, sino parlant del meu favorit. I he deixat ben clar que hi ha més compositors que m’agraden, incloent Rossini en les obertures i algun moment. Però no és el meu compositor favorit i tot el que he dir d’ell és cert. Jo també he llegit alguna cosa del de Pesaro, com de Mozart, Beethoven, Strauss i tants altres. Clar que sé que composavaòperes bufes i serioses, però les bufes són les més conegudes. He dit que un Barbiere puc seguir-lo sense dificultat, però que una Cenerentola, no. ¿És això denigrar algú? Jo crec que no. M’apassiona Wagner, però no m’acaba d’agradar Meistersingers. Preferisc la tragedia. Una òpera seiosa i llarga que he escoltat és Guillem Tell. La trobe més interessant. Segons crec, a Wagner també l’interessava. He fet alusió a la seua mandra pera treballar. No és un invent. Contaré dos casos que he llegit. Una volta acabada precisament l’òpera seiosa que he citat, abandonà el gènere fins a la seua mot, 40 anys després, encara que fa composar música d’altres gèneres, però la seua afició era la gastronomia, sobretot la pastisseria , i s’hi va dedicar. Que era un gourmet i li agrdava menjar bé i molt, està en les seues biografies. Dir això, no és denigrar-lo, és fer notar un fet, com que Wagner era antisemita. Les coses com som. Una altra anècdota sobre Rossini, que no sé si serà apòcrifa o no, és que en certa ocasió l’empresari d’u teatre va haver de tancar-lo en una habitació perquè composara.l’òpera a què s’havia compromés. i, conforme anava escrivint la partitura se la passava a l’orquestra per tocar.
Finalment, Rossini no és que es citara, sino que utilizava la mateixa música en òperes diferents. Per això en feu tantes.
Wagner va estar composant o escrivint fins el moment de la sea mort. De fet va morir escrivint un assaig anomenat: “D’allò femení en l’humà”
Ja que fas col.lació a l’antisemitisme de Wagner, cal dir que ho era, com molts altres en en seu temps abans i després. Molts sembla que creuen que Wagner és l’inventor de l’antisemitisme. No és així. En Espanya en tenim uns quants: Quevedo, Lope, Cervantes…A Europa: Shakespeare, Lutero, Liszt, Schumann, Marx, Proudhon…. La cosa estava molt estesa. El problema és que Hitler era wagnerià, però també li agradava Beethoven (obligava Furtwängler a dirigir la Novena), Bruckner (va collocar les seues cendres en el panteó anomenat Walhalla , construït en època de Lugwig I, avi del Rei Cingle). També és cert que Wagner sempre va tenir amics jueus; com ara Levi, fill d’un rabí i director de la première de Parsifal i que va estar molts anys a Bayreuth. Aquest i un altre jueu van portar el fèretre de Wagner.
Jo no he dit res del Wagner home, en absolut . M’he referit a la seua importància com a músic entre d’altres coses. Són altres els que ho han fet. Si Hitler no haguera existit, no es parlaia d’això.
Sobre Meistersingers no es por dir res en contra, solament que va ser utilitzada pels nazis, que prohibiren – això ningú ho diu – Parsifal pel seu caràcter pacifista i fomentador de la compassió. Els Mestres Cantaires és una comèdia -l’única canònica de Wagner – que no conté res que puga avergonyir a un wagnerià. Bàsicament estracta d’una pugna entre l’art antic i caduc, ple de regles i l’art del futur, lliure de convencionalismes. L’anomenada arenga final posada en boca del sabater Sachs s’ha de comprendre en el seu context, que és el de les guerres franco-prussianes en el procés d’unificació alemanya. És un cant a l’art alemany – com podia ser.ho al francés si l’autor fora d’aquesta nacionalitat – i el que diu és ben clar: que encara que l’Imperi Alemany caiguera en mans estrangeres, sempre ens quedaria el sagrat art alemany. No veig que té això de problemàtic. Ês més una al.lusió artística que política de caire nacionalista, com podem probar en altres compositors, com ara Verdi, que va ser diputat, i en molts altres compositors i artistes. Pensem que estem en l’etapa del nacionalisme musical (culturals i de tot tipus). Salvant les distàncies , criticar a Wagner per això seria com criticar de Manolo Escobar per cantar “Y viva España”, i ja sabem l’utilització que en feu el franquisme. I ja que estem en un fòrum català amb participació preferent de catalans ¿és tan terrible fer al.lusions nacionalistes en la música? Sibelius, Smetana.Verdi, Albéniz, Turina, Granados, Falla, Mompou…també les feren.
Fer la identificació Hitler-Wagner és donar-li la raó al genocida. Wagner no era nazi, no podia metafísicament ser-ho. Va morir abans que Hitler nasquera. El Wagner persona tenia defectes i virtuts, com tots. Si haguera d’escriure els defectes que conec d’altres compositors no acabaria mai. Wagner tenia un càrrec vitalici : mestre de capella de Saxonia. Doncs bé, S’ho va jugar tot per la Revolució , va ser en Dresde en 1849.Era amic de l’anarquista rus Bakunin (res a veuer amb Hitler), va escriure un pamflet anomenat “Die Revolution” (La Revolució) que recomane llegiu tos per saber què pensava Wagner. El podeu trobar a l’Archivo Wagner. Es manifesta en contra del poder establert, de l’opressió dels treballadors pels capitalistes, del enganys de la religió … i seguint a Prouhdon (“la propietat és el furtament”) i Feuerbach (“NO és Déu qui cre l?home, sinó al contrari”…va participar en les barricades, fabricar bombes, fer arengues revolucionaries, etc. Les tropes saxones i prussianes van guanyar i de poc no el maten perquè pogué fugir a Suïsa on es va passar més d’una dècada exiliat. i penseu, tenia la vida resolta i s’ho jugà tot per un ideal: una Alemanya unida, drets per als ciutadans i treballadors….Els seus ideals , per aquela època eren els del comunisme libertari. com Bakunin
Music genial; home com tots, amb defectes i virtuts. Qui es deixe dur per l’esteorotip que volen fer del saxó va ben errat i acaba donan-li a raó a Hitler quan digué. “Qui vulga saber què és al nazionalsocialisme ha de conéixer Wagner”. I no senyor, això és una apropiació indeguda. Puc assegurar-vos, perquè ho he llegit que Quevedo amb les seues ·Execraciones de los judíos” és molt més antisemita. ¿Què no sabeu que els RRCC expulsaren de mala manera els jueus sefardites en 1492? Llegiu al valencià Joan de Ribera o a Luter, o l’informe del cas Dreyfus a França i el J’accuse de Zola denunciant l’antisemirisme a França.
Salut d’un wagneria`antifeixista i amant de la seua llengua.
Rex
M'agradaM'agrada
Se m’oblidava. Em va l’efecte que no t’has llegit, Colbran , el llibret de Meitersingers. Ni Sachs ni ningí van menció de cap jueu en tot el llibret. Cap. Ni en cap de les 13 òperes i drames de Wagner hi ha cap , CAP, al.lusuió antisemita, ni una ni mitja. Gens de mala disposició ha dit això de pura mala fe. No solament m’he llegit les 13 obres en moltes ocasions, sino que n’he fet versions per a xiquets en català i en anglés. I torne a dir ni Sachs, ni Wotan, ni Tristan diuen res sobre els jueus. En tota la seua obra no trobarem mai cap referència de tipus racial. Ni una. Sí que les trobarem en Shakespeare (·EL mercader de Venècia) – ¿tirem a la foguera el llibre….?) , en Verdi (Otelo, Il Trovatore), etc. L’anglés fa un atac brutal d’un jueu prestamista. L’italià, més moderat, ens ensenya gitanes cremant xiquets en una foguera: “Di quella fira…”, o negres que assassinen la dona. Fins i tot Mozart té al negre Monostatos com a lleig, malvat i violador en l’excel.lent “Flauta Màgica”, i molt més que hi ha. Però com que no hi ha interés en això no se’n parla. No volem veure la realitat la trista realitat. Antisemitisme i razisme son conceptes que foemen part de l’exquisida cultura occidental. o , ¿no? Inquisició i colonialisme.
Colbram, les al.lusions a Meyerbeer i Mendelsohnn a què feies referència estàn en un desafortunat escrits anomenat “Das Judentum in der Musik” (El judaísme en la música) que jo sóc el primer en rebutjar. Tant de bo no l’haguera escrit. Té l’aspecte d’un atac virulent als jueus, encara que el seu objectiu era atacar a aquests dos compositors jueus que triomfaven mentre ell no trobava el seu espai.Diu coses molt grosses i rebutjables, com que els jueus no eren bons per a la música – la qual cosa evidentment no és certa – i fins i tot paralava de “repugnància” quan es referia als jueus. Molt lamentable.
El filòsof Schopenhauer, Nietzsche, Prouhdon o Bakunin, o Marx, contemporanis seus,, també tenen escrits antisemites. Era una cosa molt extesa, lamentablement, però d’aixo no es parla. Per amolts, Wagner és l’inventor de l’antisemitisme. Torquemada no va existir…
Salut antirrazista.
Rex
M'agradaM'agrada
Escolta aquesta entrevista, si et plau, a la senyora Rosa Sala, estic segur que t’interessarà com en a mi:
https://ximo.files.wordpress.com/2013/05/parlem-amb-rosa-sala-sobre-el-judaisme-en-la-musica.mp3
M'agradaM'agrada
Wagner com a persona no m’interessa gaire per no dir gens.
La seva obra és extraordinària, no cal insistir en el tema.
Tota la resta, francament Rex, cansa moltísim.
Amb l’única cosa que no estic d’acord és amb l’obsessió.
Em pots dir qui parla de nazisme?. A mi Richard Wagner (l’home) no m’interessa gens perquè era egoista, egocèntric, aprofitat, políticament bastant cara girada, antisemita i mal company i gens agraït, potser envejós. En cap moment he parlat dels nazis i de la utilització que van fer de la seva figura i de la seva obra, precisament per el que va deixar escrit, bastant abominable per cert.
Jo crec que fas un embolic de tot i espero que no t’enfadis, has posat el pinyó fix.
M'agradaM'agrada
Sé que és poc racional el que vaig a dir, però algun cop m’ha passat pel cap que per escriure Parsifal cal estar il·luminat.
M'agradaM'agrada
Totalment, ho tens una central elèctrica al caparró o és impossible escriure una nota, una sola nota, d’aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
Per acabar el tema per la meua banda. Jo no he dit que ningú haja parlat de nazisme, ho he fet jo perquè aquest és el quid de la qüestió: l’apropiació d’aquesta ideologia de Wagner, que es projecta sobre molta gent. El que s’ha fet és parlar de l’antisemitisme de Wagner, que és el que l’enllaça amb Hitler. Ho volgut deixar clar que l’antisemitisme era, malauradament, molt estés en l’època de Wagner i desde segles abans, forma part de la cultura europea des del cristianisme. N’és una constant de la que participen com vaig dir escrptors tan reverenciats internacionalment com Shakesperare i la major part dels escrptors espanyols del segle d’or fins a Baroja en ple segle XX. L’anglés va escriure una obra en la que un jueu prestamista deixa diners amb la condició que si no es paga quan toca es cobrarà amb la carn humana del deutor. Això hi és en “El mercader de Venècia”. Si Wagner haguera escrit alguna cosa semblant l’hagueren posat en la picota. I aquest és un sol exemple. La literatura i la música occidentals estan plenes d’obres i escrits antisemites. Però d’això no es parala. ¿Per què de Wagner sí? Per què ningú no diu que Levi, jueu amic seu i director de Parsifal va portar i seu fèretre i va dir que Wagner era “el
millor home del món”? Així, literalment. Que va escriure coses rebutjables, per suposat i jp les rebutge el primer, que no es va comportar correctament en molts moments de la seua vida, és veritat.
Però llegim el que d’altres han escrit i remarquem les coses dolentes que han fet. Es podria escriure un munt de llibres. Bruckner tenia tendències pedòfiles. Leopold Mozart era un antisemita que volia obligar els músics jueus a batejar-se, EL seu fill, el gran Mozart feia com Wagner, demanava diners prestats i no els tornava; feia cosetes amb la seua cosina, escrivia cartes ben escatològiques i bròfegues; Moussorki era un alcoholic i una persona violenta, per citar alguns exemples… Ja és un lloc com´fer esment a la maldat congènita de Wagner. Com deia, sense Hitler això no passaria. A aquest senyor també li agradava un altre músic genial, admirat per Wagner: Beethoven. Qualsevol que haja llegit alguna biografia de Beethoven sabrà que no era un ser humà exemplar presisament: era un misàntrop, també demanava diners que no tornava, va provocar l’intent de suïcidi del seu nebot i, com Wagner, es tenia en un pedestal, va dir de manera megalòmana a un aristòcrata que quan d’ell no s’enrecordaria ningú, la historia i el món es recordarien d’ell i la seua obra. Però ningú parla de la “mala persona” que era.
Que la seua obra és genial, és quelcom evident i comunment acceptat, encara que figures com ara Adorno o Osborne el deixen al nivell del betum, realment no per motius artístics, sinó ideologics.. En cap òpera de Wagner apareixen gitanos cremant xiquets. Mireu en Verdi i la “pira”. La que s’haguera organitzat si això apareix en Wagner!
Bé, espere que ningú no es moleste pel que he escrit. Com a wagnerià em toca la fibra moral que sempre que es parla de Wagner es diu allò de l’antisemitisme i coses pitjors, mentre que no es fa en altres músics o escriptors, que tots ells són uns santents que en la vida han trencat un plat. Això era el que volia deixar palés.
Gràcies per l’atenció.
Rex
M'agradaM'agrada
Se m’havia passat l’entrevista. Llocs comuns i sensassionalisme. Que Wagner no era un assagista genial, és veritat. Era poeta, dramaturg i compositor, a banda de teòric de l’òpera. El pamflet era realment un atac contra Meyerbeeer i Mendelsohn, no una apologia de l’Holocaust.
Per què aquesta senyora que tant sap de Wagner no cita “La Revolució” o alltres escrits, que n’hi ha, de caràcter humanista i universalista. Per què no parla de “Heroisme i Cristianisme” i comenta el seu pensament sobre les races?
Et recomane llegir aquest escrit de Wagner, molt poètic i gens difícil d’entendre.
Llig aquest enllaç, de la mateiza època del de “Das Judentum…” i veuràs el pensament de Wagner real. M’hi apunte:
http://www.archivowagner.com/escritos-de-richard-wagner/177-w/wagner-richard-1813-1883/485-la-revolucion
Compara això a “Execración de los judíos” de Quevedo::
https://archive.org/details/ExecracinDeLosJudos
Rosa Sola fa una lectura sesgada i falsa dels fets. Escriu un llibre sensassionalista per vendre’l aprofitant el bicentenari. No és honrada en absolut. Seria molt llarg respondre les seues mentides. Un exemple, el cas Levi. És mentida el que diu aquesta senyora i és demostrable mitjaçant documentació. Levi no era un “jueu vergonyant” com ella pretén.Es fals. Levi era fill de Rabí i molt admirat per Wagner com a director i amic seu , d’anar a sa casa Wahnfried en Bayreuth i compartir plat amb ell i Cosima. En aquella época Wagner es considerava cristià o, almenys, defensava el cristianisme que abans havia atacat. Doncs bé, va animar-lo a batejar-se per dirigir Parsifal, que Wagner considerava “festival sacre escènic”. Levi va negar-se rotundament, Rosa Sala menteix, com una altra Rosa, Rosa Solà , crítica musical del País,en altres coses que personalment vaig denunciar en el Palau de les Arts quan ella va escriure un pamflet antiwagnerià amb motiu de la Walkiria. Doncs bé, Levi, orgullós de ser jueu, va dirigir Parsifal durants molts anys. Mai deixà de ser jueu i amic de Wagner.
El que és infame és el pamflet antiwagnerià que ha fet Rosa Sole. No crec que aquesta senyora estiga a l’altura del genial Baudelaire, poeta francés admirador de Wagner, no solamnet de la música sinó ESPECIALMENT de la poesia. Wagner era un excel.lent poeta, admirat no solament pels francesos Baudelaire, Mallarmé i els simbolistes que es van adscriure a la “Revista Wagneriana”, sino pels valencians Vicent Blasco Ibañez i Eduard López-Chávarri i , per cert, per molts escriptors, intel.lectuals i poetes catalans. No oblidem l’impacte de Wagner a Catalunya. Alfonsina Janés té un llibre al respecte. Ningú que haja llegit Tristan i Isolda pot dir que no és un llibret d’alta qualitat poètica.. I com a dramaturg també té un lloc important. . L’Anell és comparable- molts ho han fet, com ara Derick Cook, a les tragèdies d’Esquilo o Shakespeare.
El que sí que és de veres és que els seus escrits en prosa no estan a l’altura dels poètics i dramàtics. L’assaig no era la seua especialitat.
I, per acabar, aquesta senyora té la desvergonya de dir que Wagner va fer morir a Kundry en Parsifal perquè era un antisemita dolent. Es per a riure. Puccini fa morir moltes més dones en les seues òperes. Si no em falla la memòria, totes les seues heroínes moren. Serà possible! Na Rosa, que en les TRAGÈDIES moren els personatges i hi ha òperes a cabassos que acaben amb la mort del personatge principal. Estigmatitgem Puccini? Per cert, Verdi i Puccini van ser utlitzats pels feixistes de Mussolini; però ningú no diu res. Wagner és precursor del nazisme pel sea nacionalisme. Verdi també ho era, en canvi ningú l’acusa de ser precursor de res.
I la cantinel.la que els personatges dolents de les òperes de Wagner són caricatures de jueus és per caure de riure. Mime, jueu,; Alberich, jueu, Beckmesser, jueu… fa riure. Els nibelungs son personatges de la mitologia nòrdica on no hi havien jueus ,naturalement. Beckmesser no podia ser jueu perquè era un carrec gremial al qual no tenien accés els jueus en aquella època. Kundry , jueva, no senyora. Aquest personatge femení era el fruit de diverses reencarnacions: Herodies (que sí era jueva), una walkiria (que era “aria”) i molts més casos ja que la genialitat de Wagner va construir un personatge motl complexe a partir de moltes idees de dona , del que aquesta dona manifesta no tenir ni idea.
Missatges subliminars, Vinga ja. Els jueus amics de Wagner s’autoodiaven a sí mateixos, res de res, Com vaig dir, el fill de rabí, Levi, MAI va batejar-se. MOlta tergiversació i mentida.
Aprofitar el bicentenari per a atacar a Wagner i agafar el seu escrit més polèmic SÏ que és INFAME. I ja veus, Joaquim, el que et deia, antisemitisme, Hitler Holocaust… Llocs comuns i falsos i que fan servir els que volen traure alguna cosa d’això, com vendre llibres.
Et demanaria llegires “Die Revolution”, és curt i ben agradable de llegir. Per què no l’esmenta aquesta dona? Llegiu de pas “L’Obra d’Art del futur” i “Òpera i Drama”, que són la base del seu ideari artístic. No hi apareix cap al.lusió antisemita, sino una lloança a la Humanitat sencera. L’art redentor per a tota la humanitat, concepte romàntic que en Wagner és essencial.
Salut
Rex
PD. Em pregunte si Gaudí era un protonazi “subliminar” perquè el seu wagnerisme arriba fins i tot a l’arquitectura.
M'agradaM'agrada