Es constata una vegada més que aquest és el camí, que la millora tan desitjada de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu passa per aquests exigents exàmens i avaluacions en que el mestre Pons sotmet a la formació, per tal de posar en evidència el treball que s’està duent a terme, programant obres de gran compromís i convidant a solistes de renom per tal de prestigiar la formació i alhora que serveixi de reclam per motivar al públic a assistir als concerts programats.
Fins ara l’èxit de les diferents convocatòries, pel que fa a la resposta del públic, diguem-ho clar i sent generós, ha estat discreta. Ahir el Palau presentava un aspecte immillorable i fàcilment podem esbrinar-ne els motius, ara bé caldria que la propera vegada molts dels que ahir no es varem rascar la butxaca i varem sortir contents, com per tornar-hi, a la propera ocasió i sense esperar a que a última hora ens arreglin la tarda d’un diumenge d’hivern, hauríem de comprar la localitat. S’han de normalitzar els concerts de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu perquè cada vegada tenen més qualitat i perquè no serà una orquestra totalment normalitzada i respectada fins que el públic tingui ganes d’escoltar-la fins i tot pagant.
Dit això, que no és poc i penso que molt important, voldria fer una altra reflexió abans de parlar del concert.
L’orquestra que varem veure i escoltar ahir per la tarda al Palau era l’Orquestra del Liceu? Quina bajanada pensareu molts, és clar que ho era. Sí, és clar que ho era, ja ho sé, però molt més nombrosa i amb molts més músics dels que realment hi ha en la plantilla actual, per tant, i aquí ve la meva reflexió, fins que el Liceu no compti amb una plantilla fixa com la que ahir varem veure sobre l’escenari per interpretar Així parlà Zarathustra i mentre el treball constant i de millora no sigui amb tota aquesta plantilla, sense contractes temporals, de suplències i reforç, aquest treball queda una mica en entredit, ja que si bé el gruix de la formació és l’estable, hi ha molts col·laboradors que ajuden molt, reforcen i milloren la qualitat del so i la percepció de globalitat, mentre que a l’hora de la veritat són passavolants de qualitat que avui els tenim i demà no ho sabem, m’explico?
Ara sí:
El programa es va iniciar amb el breu Intermezzo de la Suite intertonal de Jaume Pahissa, massa breu pel meu gust, interessant però en un tres i no res ja hem ventilat la quota catalana i potser caldria insistir amb Pahissa. Trist però aquesta és la impressió que dóna tantes i tantes vegades el tractament de la nostra música.
Va seguir el magnífic, inspirat i brillant concert per a violoncel i orquestra en Si menor op, 104 de Antonin Dvorák, amb la participació com a solista de la prestigiosa violoncel·lista Sol Gabetta, que ja hem vist amb l’OBC.
El Palau té l’acústica que té i quan una orquestra toca forte sembla molt més forte. Acostuma a passar que aquestes obres estan lleugerament menys preparades que l’obra principal i ahir em va fer l’efecte que la versió orquestral va ser correcta però millorable, sobretot perquè el so de Gabetta és molt bonic i cuidat, però no gaire gran i aleshores amb una orquestra en forte, es posa en perill l’equilibri desitjat.
Gabetta em va agradar més en el Adagio i el Finale, que no pas en el Allegro inicial on vaig percebre que no acabava de trobar-li el pols adient, i en els diàlegs amb els diferents solistes fins i tot la vaig trobar en algun moment puntual, una afinació dubtosa, però en el segon i tercer moviment tot va prendre un altre caire molt més equilibrat i intens, perfectament engalzat i lluint tant la perfecció purament tècnica, com de bellesa i sensibilitat interpretativa. Al mestre Pons també em va semblar percebre’l més relaxat amb aquest assoliment de l’equilibri interpretatiu de la solista, i l’orquestra va acompanyar-la amb curosa pulcritud en els moments més concertants i elegíacs, si bé el so en els tutti, així com la intensitat sonora d’alguns moments, em va semblar millorable.
Els contundents i unànimes aplaudiments i mostres d’aprovació en acabar el concert, van tenir com a resultat això que escoltareu ara, gentilesa de l’amic Jan que està en tot. Espero que ningú s’empipi.
Els estossecs que impertinents són, oi?
L’emoció que es percebia en cada nota i en cada frase i silenci, van ser meravellosos, i cal dir que va estar prodigiosament acompanyada per la secció de violoncels de l’orquestra. Bravo!
La segona part ens reservava, amb una plantilla imponent, d’aquelles que fa goig, el poema simfònic de Richard Strauss, Així parlà Zarathustra.
No diria que l’inici va ser el millor, ja que hi van haver moments magnífics durant tota la interpretació, però aquell memorable inici que tothom té visualitzat gràcies o no, a Stanley Kubrick, és d’aquells fragments que esdevenen la prova del cotó per valorar algunes coses de l’orquestra, i el resultat no podia ser més esperançador i quan una obra comença així, de la mateixa manera que quan una pel·lícula s’inicia amb una escena d’impacte o la primera frase d’un llibre és d’aquelles que saps que el llibre serà boníssim, l’inici del Zarathustra t’agafa per no deixar-te fins el climàtic final sempre i quan les coses no es compliquin.
Va ser una versió magnífica, impensable fa poc temps, però penseu amb el que us he dit al principi, i si dintre de tres mesos no tenim els mateixos efectius per tocar el Kitege o dintre de quatre per Die Walküre, de què hauran servit aquests esforços?. Esperem al menys que els reforços siguin els mateixos per intentar donar una sensació de continuïtat i de grup homogeni.
El mestre Pons sabent les possibilitats reals de l’orquestra va oferir una versió molt curosa en els detalls, en la ingent quantitat de detalls que la partitura conté, en els petits i no tant petits passatges concertants, amb els solistes de corda i fusta principalment i sense assolir els nivells que ja voldríem, impacients com som, va signar una versió molt lluïda, amb un regust decadent en mig de tanta èpica, que si bé va denotar alguna que altra carència en els sempre conflictius metalls, també va constatar aquest pas ferm i en constant evolució positiva que esmentava al principi i que fa albirar, si els deixen i els nodreixen del mínim imprescindible, d’un futur esperançador.
No em vull deixar a cap dels solistes i per això no els esmentaré, si bé és de justícia dir que el concertino (a la fulla parroquial que ens van donar com a programa de mà no mencionaven els membres de l’orquestra) va destacar en els meravellosos moments que Strauss li regala a Das Tanzlied (Cançó de la dansa).
L’èxit va ser notable molt més enllà del que hom pot esperar d’un concert on el públic té moltes afinitats amb els musics, però es notava en la percepció general dels menys afins a l’orquestra, la satisfacció per haver escolat una versió honesta en mans d’una orquestra en evolució que vol ser el pal de paller d’un teatre d’òpera i no els hem d’abandonar, ans al contrari.
Veure al final com els solistes i les diferents seccions rebien per separat els aplaudiments sincers per la bona feina feta, és comprensible que els estimuli, amagats com sempre estan en el seu “Nibelheim”.
Magnífica iniciativa que el dissabte 15 de febrer tindrà continuïtat, també al Palau, amb Till Eulenspiegel i Mort i transfiguració de Strauss, com a obres centrals, acompanyades d’obres de Manén i Mahler. A veure si ens veiem in situ, d’acord?
IN FERNEM LAND 
Jo també hi vaig ser i potser si que millorem, però molt a poc a poc.
Tant en el concert de Dvorak com a l’Strauss vaig trobar masses petites errades, i mentre existeixin no es podran millorar altres aspectes, com la bellesa del so. Potser el punt neuràlgic és el que apuntes i fins que l’orquestra no s’hagi renovat del tot i els seus membres siguin estables, no es podrà fer la millora definitiva.
M'agradaM'agrada
Home Jofre, jo crec que si hi ha millora, i no tan sols perquè aquest concert fa tres temporades no hagués estat possible, sinó perquè en les dues òperes que portem és percep que aquests concerts fan molt de bé a les actuacions operístiques.
M'agradaM'agrada
Au Josep, vinga….100 vegades..repeteix amb mi…i fes-ho amb aquestes orelles que et sentan tant be…”Estare pendent de la programacio de l’orquestra del Liceu”…catxis la mar…programa atractiu, suport a l’orquestra i al Pons…i poguent-hi anar…be, prou de lamentacions, lo fet, (malament) fet estar!
De lo llegit, llastima de la precarietat del efectius, oi? Molt be per en Pons, la veritat. Aquets concerts eren impensables abans.
M'agradaM'agrada
Ja em va estranyar no veure’t, sobretot havent fet campana a l’Auditori…però com que mai sabem si ets a casa o a l’altra punta de món…
Va ser una bona experiència, ja et pots apuntar a l’agenda el del dia 15 de febrer i després no diguis que no t’ho hem dit.
M'agradaM'agrada
Tot i que ha millorat gràcies al mestre Pons, el futur de l’orquestra no deixa de tenir ??. Es percep una millora, però el pas és molt lent, podria anar a més si el cos de l’orquestra fos estable, si en moments puntuals ha d’estar reforçada, malament rai, mai s’arribarà al punt desitjable i que es mereix el Gran Teatre del Liceu. Ja molt camí per recórrer i per sortir-se’n “comme il faut” han d’assajar i tocar sempre junts, no és bo demanar reforços continuament.
M'agradaM'agrada
Fer concerts simfònics amb bres d’aquest compromís és molt arriscat, però està bé que no s’arronsin, que siguin valents i que treballin dur per millorar, és l’única manera, aquí i a Berlín, però que aquesta plantilla no sigui fixa és preocupant.
Per ara en les representacions que portem de temporada la millora és evident, esperem que en la Sonnambula, obra no especialment orquestral, el nivell no decaigui.
M'agradaM'agrada
Así que nos hemos tomado el año Strauss con seriedad, ¿eh?. Entiendo muy bien a qué te refieres con “una plantilla imponente”. Antes de comenzar una obra de este tipo, ya sólo el sonido de la metalurgia dando su nota para afinar, desde su Nibelheim, ¡ese sonido es…!!! Me voy a contener, que cuando cojo confianza soy muy barriobajero en mis expresiones de admiración. Me alegro de ese buen nivel de la orquesta.
Joaquim, si me lo permites, quería desde aquí, agradecer a todos tus lectores que comentaron mi libro de Berlioz. La verdad es que no vi ningún comentario que dijese “un poco birria” o cosas así. Me lo pasé muy bien con todos los comentarios y aprendí de todos ellos. Un detalle: me da la impresión de que se tiende a “endiosar” a una persona por el hecho de haber escrito un libro, cuando uno no es más que un padre de familia de provincias (Como decían Schikaneder/Mozart: Ein Mensch, wie du -sólo soy un hombre, como tú- ; o como decía una tía abuela mía: ¡Si caga hasta el rey!) Yo creo, y estoy seguro, de que muchos de los que aquí escribís tenéis muchos más conocimientos que yo en casi todo y, como digo, de vuestros comentarios aprendo todos los días. Un saludo a todos.
M'agradaM'agrada
Yo encontré una orquesta más impersonal en la “piececita” de Pahissa y el concierto De Dvorak que en “Also sprach Zarathustra”, donde la famosa “Introducción” me dejó sobrecogido y el maestro Pons consiguió un sonido claro y espectacular de la orquesta del Liceu en el resto de la obra, a pesar de ciertos “accidentes” de alguna trompa. Me gustó mucho.
La violoncelista me dejó frío. No encontré en su aportación nada del otro jueves. Sólo me agradó de verdad en “El cant dels Ocells”, propina tocada con sumo gusto y donde el escaso volumen que extrae de su violoncello Guadagnini de 1759 estaba indicadísimo.
Ultimamente noto mejoras en esta Orquesta. Ya se hizo patente en “Agrippina”, para mi lo mejor de la función y también en “Cendrillon”, lo cual indica que esa mejora no es casual sino fruto de un buen trabajo por parte de Josep Pons, ya que con ella pudieron brillar tanto Harry Bicket como Sir Andrew Davis en calidad de directores. Veremos qué sucede con “La sonnambula”, pues tantos problemas internos -que si Damrau no viene que si Florez quería abandonar por dicho motivo que si Celso Abelo no está en su mejor momento…, su Jorge en la “Marina” retransmitida por TVE no me gustó nada,…- son un buen escollo para un entendimiento global.
M'agradaM'agrada
Este comentario no es respuesta al de enriquedeburgos; se ha “colado” aquí y no sé por qué, pero aprovechando que aquí me encuentro me hago eco de sus palabras y celebro que el maestro Pons y la Orquestra del Gran Teatre del Liceu se haya hecho eco con dos conciertos Richard Strauss, como celebración del 150 aniversario de su nacimiento (11 de junio de 1864).
Por otra parte te felicito por tu libro que tiene tan buena acogida y que pronto voy a leer, pues me interesa todo lo referente a Berlioz.
M'agradaM'agrada
Gracias Colbrán, yo también te leo aquí. Tus comentarios son interesantes siempre. También leo a muchos otros: Xavier C. (que sale un poco movido en la foto) y por supuesto, José Luis (que en la foto sale genial) y Josep. O. No puedo nombrar a todo el mundo, lo siento, pero gracias a todos. Si a José Luis le digo que le leo, me responde: Leo…. Messi!!!
M'agradaM'agrada
La Sonnambula no hauria de ser un problema, tot i que a vegades aquestes òperes amb una orquestra tan anecdòtica, si el director n té cura dels detalls, pot sonar com una gran guitarra i prou, i no sé si el mestre Oren és el més adient per dirigir belcanto…
M'agradaM'agrada
Enrique:
Soy de València y conozco el PUV de la universidad. Me consta que lo que publican es de calidad contrastada. Me leí tu libro en apenas unos días aprovechando que estaba de baja. Me encantó. Es muy completo, riguroso y de amena lectura, especialmente si uno está interesado en el campo de la estética, de la filosofía y de la teoría musical y artística en general. Una gozada leerlo.
Aunque no sea exactamente el tema, me hubiera gustado que tocaras brevemente el ideario político, filosófico y religioso del compositor, Quizá pudieras amenizarnos con algo al respecto en el post que trata de tu libro, si a Joaquim le parece bien. Yo lo encuentro muy interesante y tema para otro libro. Desgraciadamente, bien poco hay de o sobre Berlioz en castellano o catalán.
Hay una cosa que no tengo clara es la autoría de los libretos. Salvo error u omisión, la información que tengo es que escribió el de “Los Troyanos” y “Beatriz y Benedicto”; escribió “La condenación de Fausto” junto a Almire Gandonnière, muentras que el de “Benvenuto Cellini” es de Léon de Wailly y Auguste Barbier. De esta última óper, tengo entendido que hay dos versiones: la primera, de 1838, estrenada en París, y la segunda, de 1852 dirigida por Liszt en Weimar. ¿Se trata del mismo libreto?
Una cosa que me ha llamado la atención es confirmar el paralelismo entre Berlioz y Wagner, que tu citas profusamente en ti libro. Lo que desconocía era que el francés también estaba interesado en la acústica de las salas y que soñaba, como Wagner , con un teatro ideal para representar sus obras en condiciones inmejorables. Lamentablemente, Berlioz no fue profeta en su tirra y no encontró un mecenas como Ludwig II de Baviera.
Muchas gracias y te reitero la enhorabuena. Un verdadero placer leerte.
Salut
Rex, a la espera de tu respuesta con sumo interés.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias. Me alegro de que tu valoración sea tan positiva. Todo lo que dices es correcto. Faltaría Les nuits d’été, canciones con texto de Gautier.
Sobre Benvenuto, en vida de Berlioz, éste no debió ver dos versiones idénticas de entre las dieciséis-diecisiete a las que pudo asistir. Los cambios fueron constantes. También en el libreto. Ya en su “macroestructura” (palabro feo para una obra de arte), la versión de París tiene dos actos y cuatro tableaux, y para la de Weimar se cambia a tres actos y se reducen los personajes. Los cambios son numerosos. Demasiados para hablar de ellos aquí.
Si lees/si leéis francés o inglés os puedo remitir a la página http://www.hberlioz.com, que llevan dos buenos amigos, berliozianos por vocación como no podemos imaginar, desde Edimburgo. En ella, http://www.hberlioz.com/Germany/weimar.htm#cellini hay contínuos enlaces a contenido de todo tipo.
Entre mis fuentes se encuentra el libro-guía: Berlioz de la B a la Z (sólo en francés) de Pierre-René Serna (que muy amablemente accedió a escribirme el prólogo), con una magnífica entrada sobre Benvenuto en la que ofrece muchos datos. Lo que sí está claro es que la versión que Berlioz envió a imprenta en 1853 fue la de Weimar.
París, 1838: fracaso: partitura condenada al olvido. LISZT: “Vente a Weimar con esa partitura”: Éxito, con cambios y recuperación. El éxito la lleva a Londres, 1853: Fracaso. Menos mal que siempre quedó Alemania. Bullow hizo la reducción para piano (que, por cierto, no conozco). La obra quedó en repertorio en Alemania. “¿En qué diablos estaba pensando el buen Dios cuando me hizo nacer en esta agradable Francia?” dice Berlioz.
Gracias de nuevo. Como le digo a Joaquim yo os leo casi a diario aunque no intervenga, pues muchos días no sé qué decir. Sólo leo cuatro blogs -y no doy más de sí, o de mí, bemol.
Un saludo
M'agradaM'agrada
Enrique:
Muchas gracias por los enlaces y comentarios. Desde luego, Berlioz no fue profeta en su tierra. Es curioso que le hicieran más caso en Alemania, donde contaba con el apoyo de Liszt. También llama la atención que Baudelaire, Mallarmé y los simbolistas franceses fueran tan propios a Wagner y no tuvieran en cuenta a Berlioz, ya que ambos compositores compartían presupuestos musicales similares. Aquí no se cumplió lo del chauvinismo francés.
También resulta incomprensible que el presidente de la república de turno se negara, un siglo después, a trasladar sus cenizas al Panteón, siendo como es uno de los compositores más importantes del país.
Un saludo y enhorabuena.
Rex
M'agradaM'agrada
Hola Enrique, si, parece que los principales poemas sinfónicos caerán todos, eso es seriedad y riesgo, pero creo que es un trabajo excelente, sobretodo porque vienen antes de Kitege i sobretodo de Die Walküre y allí no pueden fallar, es donde les vamos a exigir el máximo y estos conciertos son la ocasión excelente para trabajar aspectos musicales, pero también otros esenciales para que la labor de conjunto tenga a su favor todos los condicionantes.
Aquí no andamos con remilgos, si la cosa nos gusta lo decimos con el más sincero y agradecido de los BRAVOS y tu trabajo de Berlioz es digno de ellos.
¿Un padre de familia de provincias no lo era JS Bach?, y menuda familia…
Muchas gracias por todo y necesitamos aprender de ti, o sea que no demores mucho la publicación de la guía y en cuanto a los comentarios en IFL ni que decir tiene que siempre son recibidos con jolgorio y fuegos artificiales. 😆
M'agradaM'agrada
🙂
M'agradaM'agrada
Efectivament, si els concerts s’han d’anar capejant a base de reforços el camí serà més llarg i possiblement més incert.
No millorarà l’orquestra, per dir-ho d’una manera exagerada, fins que no sapiguem exactament quina orquestra tenim i mentre hi hagi invitats, suplents i reforços, això serà sempre provisional.
Jo votaria per evitar el Palau en els concerts simfònics i el programa d’ahir demanava a crits l’auditori.
Els queda un llarg i incert camí a fer.
M'agradaM'agrada
Aquests concerts no fan cap mal, ans al contrari, suposo que en això estem tots d’acord, ara bé, pot semblar que si els musics de reforç són passavolants, sempre serà més difícil acabar agafant aquell so homogeni i aquella entitat pròpia que tota orquestra hauria de tenir.
M'agradaM'agrada
Si s´empipen, que es desempipin.
M'agradaM'agrada
Hooooooooooooooome… 😆 per cert, el van gravar tant Catalunya Música, com Ràdio Clásica de RNE.
M'agradaM'agrada
Vaig disfrutar molt ahir. L’orquestra millora moltíssim, no trobo que vagin tan a poc a poc, que tot el que han fet aquesta temporada ha sigut de gran nivell (menys els concerts verdi ja que els directors eren molt mediocres). Sí que és cert que haurien de ser més musics…
El moment més emocionant va ser “El cant dels ocells” igual que el inici de Zarathustra. Molt bé!
M'agradaM'agrada
Queda molt Jan, molt…
Si dius que el moment més emocionant va ser el cant dels ocells, a part de la secció de celos, no sé si la resta de l’orquestra estarà gaire contenta 😆
M'agradaM'agrada
ei també l’inici de Zarathustra ehhh! 😀
No dic que quedi molta feina a fer, però comparem-la amb altres coses que ens han fet i… la millora no està gens malament.
M'agradaM'agrada
Si ja vaig dir que aquell inici potser va ser el millor del concert. Hi van haver altres coses, és clar que si, però a vegades els costa mantenir el nivell, la tensió i l’homogeneïtat en tot el concert.
M'agradaM'agrada
Heu insinuat que molta gent ha anat convidada al concert. Em podeu explicar de què va això? Fa molt de mal sentir-ho quan has pagat per una entrada que com la major part de les del palau és dolenta, has patit els turistes poc o res interessats en el concert, les interrupcions de les obres per la incontinència d’aplaudiments… Jo personalment no em vaig poder concentrar en tot el concert.
Sóc dels que sempre paguen les entrades. Estic una mica tip de les autoritats i afins que aconsegueixen una bona butaca amb una simple trucada
M'agradaM'agrada
Associoacions o treballadors, suposo, tenien entrades gratuites degut a que no s’havia venut res. O quasi res. És el que fan quan està buit.
M'agradaM'agrada
A València fan el mateix al Palau de la Música. Si no venen bastants entrades, les regales a diversos col-lectius. Es nota perquè no són els habituals i perquè aplaudeixen entre moviment i moviment. Una bona manera d’acostar al nou possible públic.
Sobre el Palau de la Música de Barcelona dir el que és evident. Es tracta de tota una joia arquitèctònica plena de bellesa. L’inconvenient és l’acústica o millor dit l’aïllament acústic, ja que quen la música és suau solen sentir-se els sorolls del carrer. Un edifici meravellós.
Rex
M'agradaM'agrada
Això depèn molt de la localitat. El que és cert, és que no és una sala de concerts per una orquestra tan gran com la d’ahir, hi ha moments que es fa insuportable el volum que arriba a treure l’orquestra.
M'agradaM'agrada
Es regalen entrades….i moltes, i en molts concerts, Jordi.
A banda d’això, les autoritats de “gorra” sempre…siguin del color que siguin, per això són autoritats… I desprès falta que hi vagin, que com el noms dels artistes no siguin mediàtics i de la corda ni aixi… Ara, el dia que han de remenar les cireretes no fallen…i hi ha dies que parlen i millor que callessin…
Ja saps…tots som iguals davant de les…”guixetes”…….. però uns més iguals que d’altres.
M'agradaM'agrada
Hola Jordi, benvingut a IFL.
Més que insinuar he dit clarísimament que ahir molt públic era invitat, i la majoria d’aquest públic invitat eren familiars dels musics, això s’aprecia amb facilitat al final, a l’hora de rebre els aplaudiments i per famílies de instruments o els solistes, a part que els aplaudiments a fora de temps denten primeres assistències.
Mentre l’orquestra del Liceu no s’hagi guanyat la fama que avui malauradament encara no té, serà difícil que el públic de Barcelona, que ja li costa mobilitzar-se amb l’OBC, ho faci amb ella.
Jo estic segur que això acabarà passant, els concerts són necessaris però si ho han d’acabar regalant, el projecte se n’anirà a norris, és insostenible, per molt que entre Liceu, Palau i Auditori hi hagin tractes de favor, els costos han de ser mínimament coberts. Potser amb una política de preus més atractiva, seria possible, ja que escoltar aquest repertori i Sol Gabetta com a solista paga la pena, sobretot si els resultats sobrepassen la dignitat.
Ahir a part de les autoritats liceistes (actuals i ex) no vaig saber apreciar fauna i flora institucional.
Gràcies per comentar, espero que no sigui la darrera vegada.
M'agradaM'agrada
Home… jo crec q oferir un 50% als abonats a partir de la compra de 2 concerts del cicle, és tot un detall. L’assistència com bé has dit feia goig I em costa de creure que, descontant les invitacions, el binomi Pons/Gabetta no tingui cap poder de convocatòria.
M'agradaM'agrada
Ningú ha dit el contrari, però quants abonats se’n van beneficiar?. Toquem de peus a terra una estona? La meva intuïció em diu que la gran part del públic anava invitat, cosa que crispa a qui ha pagat una entrada, és clar, però abans de que la senyora Gabetta surti i vegi el Palau quasi buit, la maquinaria es va posar en marxa. No ens hi jugarem pas un dinar un sopar…, oi?
M'agradaM'agrada
No vaig poder ser-hi, però segur que aquests concerts son un gran encert. De fet és el que fan moltes orquestres de teatres d’òpera famosos. Només una pega: el Zaratrusta de Strauss al Palau? No és un lloc per aquestes coses, crec. Massa petit i de acustica massa especial. Aquestes peces requereixen uns espais més grans, “caixes de ressonància” més adequades a la gran quantitat de so que provoquen.
M'agradaM'agrada
Aquest concerts són imprescindibles. L’elecció del Palau i sobretot per aquest repertori no em sembla la més idònia, però el que és realment important és el treball que es fa previ al concert i també, és clar, el propi concert, que esdevé alhora que un repte, una injecció d’autoestima per a qui la major part del seu temps professional o estar assajant, o soterrat
M'agradaM'agrada
Asuntos que no vienen al caso me obligan a no poder atender el blog como se merece.
Asistí al concierto, pagando por si alguien está interesado en saberlo y a pesar de la grata impresión en general, creo que seguimos estando anclados con algunos problemas que parecen enquistados y no sé si de fácil o traumática solución.
Me parece acertada la fórmula y me parece acertada la programación para preparar algunos de los comprometidos títulos que deben afrontar durante esta temporada, títulos que dirigirá el mismo Pons y con referencia a ese aspecto nada que objetar. Ahora bien y sin conocer como se trabaja y donde y sobre quien recae el problema, creo que no avanzamos en algunos problemas recurrentes y desconozco si la manera de resolverlos es con el trabajo persistente y mostrando día tras día las carencias en público. Por si alguien tiene dudas, hablo de las trompas en particular y los metales en general. ¿Continuaran siendo un escollo?. Desconozco la solución, pero en todos los conciertos cuando está apunto de llegar el momento comprometido o de lucimiento, sufro y creo que esa no debe ser la manera más propicia para escuchar y disfrutar de la música.
M'agradaM'agrada
Jo crec que la millora és evident i potser en aquest concert d’exigència màxima no és tan evident, però que l’orquestra després del desastre verdià i no era per culpa seva, ha fet un gir espectacular. Esperem que segueixi aquesta progressió.
M'agradaM'agrada